2008-12-01

De nòmada a sedentari

És un procés lent, que passa pràcticament desapercebut: amb el pas del temps, vaig començar a sortir al carrer sense la guia. Després, sense el plànol... i finalment, va ser la càmera que es quedava a casa...
És difícil precisar el moment: el procés no canvia d'un dia per l'altre, però després de tants dies a Medellín, jo ja em bellugo sense els complements tant indispensables de la vida del viatger.
La meva motxilla resta abandonada en un racó com un objecte inútil, hi ha dies que no surto de casa, bec aigua de l'aixeta sense cap tipus de paranoia, ja guaito per la terrassa del novè pis sense que un calfred de vertigen em recorri el cos...
La meva vida torna a ser rutinària i les meves aventures han disminuït dràsticament, i per tant, la freqüència dels meus escrits al bloc: i així serà fins que em torni a posar en marxa...
Amb el pas del temps, és fàcil i sorprenent veure com un s'adapta a una ciutat nova... i després de tants dies, me n'adono que he deixat de ser nòmada per convertir-me en sedentari.
Se suposa que hauria de trobar algun treball temporal per ocupar el meu temps i evitar descapitalitzar-me, però no estic segur que això sigui el que realment vulgui fer...
De moment, fer com fins ara: "viure al dia!"

2008-11-22

La terminal

Avui, el primer que he fet ha sigut anar al barber (sense ni tant sols esmorzar, perquè ja se sap, és dolent afaitar-se amb la panxa plena): tall normal, rentat i arreglar la barba.
Afaitar-se a cal barber... Per mi ja ha deixat de ser una activitat perillosa: després d'haver-ho provat un cop i veure que no n'hi ha per tant, ja em poso en mans de qualsevol... La primera vegada no ho tenia massa clar, però un cop superats els primers temors, i veure que a la gent li agrada el resultat, toca repetir! Arreglar-se la barba: entre 3000 i 6000 pesos, és a dir, entre 1 i 2 euros... que no sigui pel preu!
Després he anat a connectar-me a Internet (s'ha de fer de tant en tant), per descarregar fotografies i revisar el correu: 4 correus molt bons, d'aquells que fan il·lusió rebre, i un d'ells no m'ha agradat gens. La resta, "brossa" o lectures "en diagonal" de correus acumulats.
Com que he entaulat amistat amb l'amo del "cyber", he acabat ajudant-lo a fer fotos a una parella de noucasats, i després (mentre l'amo els imprimia els resultats), les hi he descarregat en un USB que s'han quedat com a record. Jo seria l'últim lloc on em faria fer les fotos del meu casament, però sempre hi ha gent per tot. A canvi, l'amo m'ha regalat uns minuts de connexió, uns DVD's verges i unes caixes... Bien!
Més tard, he anat tot orgullós amb el meu DVD (carregat amb les fotos de les últimes setmanes) al servei postal per enviar-ho a casa, i ja passades les tres de la tarda, m'he acostat a dinar: "almuerzo corriente" per 5500 pesos (no arriba als 2 euros).
Havent dinat, cinema d'estrena per 6000 pesos (2 euros per ser dissabte): l'última d'en "James Bond", a manca d'alguna cosa millor. Estava tant cansat que no he pogut evitar perdre la consciència durant quinze minuts (totalment prescindibles per poder seguir la trama).
Al sortir de la migdiada (perdó! del cinema), dutxa d'aigua freda, raspallada de dents, canvi de roba per sentir-me com nou i...
... Finalment, a les vuit del vespre, net i arreglat, he decidit trucar a la Marce per acomiadar-me d'ella. Però abans, hem quedat per anar a sopar...
====================================================================
Tot això no té res d'especial: podria haver sigut un dia normal a pràcticament qualsevol lloc del món... El que ha fet diferent el meu dia, és que ha passat íntegrament dins d'una terminal d'autobusos (al principi, els guàrdies de seguretat semblaven una mica mosquejats de veure un personatge amb motxilla al coll divagant amunt i avall sense destinació fixa, però al final s'hi han acostumat: "¿Q'hubo, don Ivan? ¿Todo bién, o que?").
... Precisament la Marce, qui m'ha alliberat del terminal, ha sigut qui m'ha convençut amb la seva veu dolça de quedar-me una nit més a Medellín... Aquí segueixo retingut... Per si de cas: que ningú pagui el rescat!

2008-11-19

Cinema i cinema...

... Confesión a Laura (1990), La estrategia del caracol (1994), La vendedora de rosas (1998), Kalibre 35 (1999), La virgen de los sicarios (2000), La pena máxima (2001), La primera noche (2003), Maria llena eres de gracia (2004), Sumas y restas (2004), Rosario tijeras (2005), La milagrosa (2006), El colombian dream (2006), Soñar no cuesta nada (2006), Satanás (2007), Perro come perro (2008), Paraíso Travel (2008), Los actores del conflicto (2008)...
Fer-me amic de la Marcela, m'ha permès acostar-me al cinema colombià... Aquestes són només algunes de les pel·lícules que he vist: narcotràfic, segrestos i guerrilla són temes recurrents.
No acostumo a recomanar pel·lícules, però si en teniu ocasió, doncs mireu-les home! que tampoc costa tant!
Per cert: sabeu com n'hi diuen a les "crispetes" a Colòmbia? "Crispetas"!
(Missatge cultural patrocinat per "Cinesis, Laboratorio Creativo")

2008-11-11

Recepta milionària?

Ingredients:
- Benzina.
- Àcid sulfúric.
- Permanganat de potassi.
- Sosa càustica.
- Fulles de coca.
- Calç.
- Sal.
Preparació:
Abocar la sal sobre les fulles de coca (prèviament escampades pel terra) i mesclar. Sense miraments. Normalment es trepitja i es refrega amb les botes fins que les fulles deixen anar substància.
Afegir la calç i seguir mesclant... fins que les fulles es marceixin. Ficar la mescla obtinguda en uns dipòsits, afegir la benzina i deixar reposar. Filtrar la benzina i les fulles ja es poden llençar.
A banda, preparar una solució d'àcid sulfúric amb aigua que després s'afegeix a la benzina filtrada.
A la mescla obtinguda, afegir el permanganat de potassi. Afegir la sosa càustica perquè reaccioni amb l'àcid sulfúric. Tant bon punt hagi reaccionat (bullit), la mescla final es filtra diverses vegades (un filtre pot ser -i normalment és- una samarreta vella).
El sòlid que s'obté s'anomena "basuco", i es ven en un laboratori de veritat a preu ridícul. Molta gent ho fuma (*) com si fos marihuana però NO es pot esnifar (encara que hi ha israelians que ho intenten... que bèsties!).
Quantitats:
Són necessaris 15 quilos de fulles de coca per obtenir 15 grams de "basuco", que es poden vendre per uns 35000-40000 pesos (uns 10-15 euros).
La lliçó rebuda avui, podria ser impartida a tots els instituts d'ESO: augmentaria l'interès per les aplicacions pràctiques de la química, i segurament, a més d'un se li trauria del cap provar certes substàncies de veure com estan elaborades (jo he vist gent tirar paperetes senceres de coca a la brossa després d'haver vist tot el procés).
====================================================================
(*) Fumar "basuco" crea una dependència semblant a la heroïna, i uns danys físics fins i tot pitjors. El fet que sigui tant addictiu i accessible, el converteix en molt comú entre les classes més pobres. Els fumadors de "basuco" estan molt mal vistos i viuen al carrer demacrats en l'extrema marginalitat. Més informació a http://www.antiadiccion.com/2007/08/07/el-famoso-basuco/

2008-11-04

Històries d'hostals (i 2)

-"Donde es que vas a dormir, Lindo?"
Eren les 12 de la nit, i aquestes paraules de la Marcela van caure sobre mi com un gerro d'aigua freda...
-"A mi casa, al 'Palm Tree', ya sabes donde es... Pero antes vamos a senar algo, ¿si o que?"
Vaig intentar respondre amb un to de bon humor, intentant dissimular el meu disgust... Després dels últims dies a El Peñol i Rioclaro, jo em pensava que la cosa estava feta, i que em convidaria a casa seva... però no! En fi: m'està bé una dosi d'humilitat... Els excessos de confiança no senten bé a ningú...
====================================================================
-"¡Regresaste conchudo!", em va rebre la Salomé... -"¡Cuéntame todo! ¿como te fué?!..."
Un cop posats al dia dels nostres afers, em va explicar les últimes novetats de l'hostal:
  • El Peter i la Donna (HOL), finalment van posar a la venta la moto (perquè ja n'estaven fins als ous d'ella) a un preu ruïnós, després d'haver anat acumulant nyaps per mitja dotzena de tallers colombians.
  • L'Estarley (CAN), prometia ser (i al final va ser així) un "capullo" integral que va aconseguir el rècord de caure malament a tothom en el mínim temps possible.
  • El Jan (FRA) va seguir amb el seu ritme trepidant de nits sense dormir a base de cocaïna fins que la seva ex-núvia el va trucar des de Tolosa, i llavors va decidir cancel·lar el seu viatge de mig any per tornar amb ella.
  • El Piero (ITA), que està jubilat i viatja cinc mesos a l'any per evitar els hivern, encara seguia a l'hostal.
  • El Javi i el Gustavo, dos nois del País Basc, que van aconseguir, cadascú per la seva banda, "conquerir" el cor de dues de les noies que treballen a la recepció...
Prenent una cervesa amb ella, vaig oblidar per una estona la meva decepció que havia tingut moments abans... Ho havia dit en to de broma "Llévame a mi casa..." però no podria haver emprat una comparació millor: el "Palm Tree", a hores d'ara, ja és com casa meva.

2008-10-28

Cultura contra violència

"Favelas", "chabolas", "barrios", "conventos", "colonias", "cantes", "arrabales", "villas", "tugurios", "comunas"... Diversos noms però el mateix significat. No importa on, a tota gran ciutat sempre hi ha una zona marginal.
A Medellín, aquesta zona es diu "Santo Domingo". Bé, es deia, perquè des de 2003, la zona ha canviat molt. En la seva època fosca, "Santo Domingo" era un barri en mans de les bandes del narcotràfic, els seus habitants vivien en un ambient de terror i la seva esperança de vida era molt curta. Era un d'aquells llocs ignorat pels visitants (si és que n'hi havia) i temut pels locals, on els taxistes es negaven a dur-t'hi i la policia només hi anava a recollir cadàvers i suborns (algú ha vist "Cidade de Deus"?).
Llibres contra armes, educació contra drogoaddicció, cultura contra violència...
Quan parlen del passat, els habitants d'aquest barri utilitzen la paraula "guerra": "Anteriormente, cuando la guerra...". Costa d'imaginar com era "Santo Domingo" en temps de la guerra. Avui és simplement un barri perifèric de cases humils, amb nens alegres que juguen al carrer i que es deixen fotografiar pels visitants admirats que passegen plenament confiats... La vida sembla protegida per la "Biblioteca España" estratègicament situada a la part superior de la pendent per on s'estén el barri, i la gent hi fa cua per connectar-se gratuïtament a internet (hi ha més de 100 ordinadors!), fer els deures de l'escola, recollir els petitons que juguen a la ludoteca, o inscriure's als diversos tallers que s'organitzen.
Amb aquest són cinc els "parques biblioteca" (Santo Domingo, San Javier, la Quintana, la Ladera y Belén), que l'alcalde Sergio Fajardo va fer edificar a la seva ciutat. Un alcalde que va decidir invertir el 40% del pressupost públic en educació (una xifra sense equivalents a Amèrica Llatina) i portar a terme un projecte molt ambiciós per a canviar radicalment la imatge tant malmesa que Medellín havia cultivat durant la dècada dels noranta.
Però no tot s'arregla construint biblioteques a zones deprimides. Darrera la metamorfosi d'aquesta "comuna", hi ha molt de treball i una forta inversió pública: renovació de mobiliari urbà, construcció de parcs i zones enjardinades, creació de miradors i terrasses, transformació urbanística amb l'arribada del "Metrocable" (el primer telefèric emprat com a sistema de transport massiu), un nou pavelló esportiu, política de desplaçats i un exèrcit de treballadors socials que administren beques i ajuts a més de 15.000 famílies en situació de risc.
Senyors! Això és política social i el demés són tonteries! Molta gent que viu dels nostres impostos (no penso dir noms, ni anomenar ciutats o països perquè no acabaria mai) hauria de passar-se per Medellín i prendre nota.

2008-10-26

L'únic risc...

Quan els del DAS em van preguntar per quants dies volia el meu permís, jo vaig contestar que amb uns trenta-quaranta, ja faria... Em van posar el segell per seixanta dies, i jo, vaig sortir tot convençut que en tindria de sobra... Bé, ja porto cinquanta-cinc dies a Colòmbia, i com que veig que amb seixanta no en tindré prou, avui m'he passat pel DAS de Medellín perquè em prorroguin el permís.
El tràmit burocràtic, com qualsevol altre: fotografies carnet, fotocopies de tot, ingrés de 64.000 p al banc, omplir uns formularis... i "regrese esta tarde"... i "vuelva usted mañana". (al entrar, els guàrdies, d'impecable uniforme fosc amb les seves metralletes... Quants bons records!)
Doncs aprofitant aquesta fita dels 55 dies, he clicat el "filtre" que posa "Colòmbia" i m'he posat a repassar tot el que he publicat fins ara: nits a la presó, prostitució, drogues (properament més "posts" sobre drogues, ja ho aviso ara), picades d'insectes, carteres que desapareixen i apareixen buides, ciutats hostils, "pirateria"... No és just!
Colòmbia, ja de per si, és un país força maltractat pels mitjans de comunicació... I per molt certes que siguin les noticies que ens arriben, i per molt cert que sigui tot el que he escrit fins ara (i deixant clar que no és el lloc més segur on podeu anar), NO es correspon amb la realitat que he viscut:
Per ser una mica més objectiu, he de dir que Colòmbia és un país preciós, amb una fama mal merescuda... i la seva gent és un amor: amable, educada, cordial, simpàtica, hospitalària... no me'n cansaré d'afalagar-los...
I acabaré, tot afegint uns enllaços (només són 40 segons cada un) del Ministeri de Turisme de Colòmbia que resumeixen perfectament tot això. No és que m'hagin pagat a canvi de que els publiqui, ni tampoc els he triat per les imatges (normalment, les imatges de qualsevol campanya de turisme solen ser bastant idíl·liques), sinó pel missatge: em sento plenament identificat amb qualsevol d'aquests personatges (i més, justament avui que que m'he hagut d'apropar al DAS a prorrogar el permís).
Així doncs, per tots aquells que encara segueixen pensant que Colòmbia és un país ple de perills, que quedi clar:
"Colòmbia: l'únic risc és que t'hi vulguis quedar!"

2008-10-23

Exprimint Manizales

"Un important punt a l'eix del comerç del cafè. La prosperitat de Manizales es pot veure als seus carrers bulliciosos. No és una ciutat bonica (els terratrèmols han destruït la major part de l'arquitectura original), però és una bona base per explorar la regió. Val la pena la impressionant Catedral de Manizales, la qual suporta una torre de 106 metres, la més alta del país."
Això és l'únic que posa la meva guia sobre Manizales. A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns "capullos".
Home, Manizales no és Paris ni Cartagena, i el seu atractiu turístic és limitat... Ara bé, de tot se n'hi pot treure suc:
El jardí botànic, les estructures de bambú ("guadua" n'hi diuen, que sembla que comencen a posar-se de moda), les postes de sol al mirador occidental de "Chipre"... Ah! Se m'oblidava: sense sortir de la Plaça Bolívar, admirar l'estàtua de l'original Bolívar-Condor, a qui ningú deixa indiferent. Imprescindible si es volen admirar els genitals del "libertador".
I ja com a informació addicional, afegir que Manizales és ciutat universitària, i val la pena passar-se per alguna de les seves facultats (la Universidad Nacional, per exemple), per gaudir de menús econòmics, jardins botànics, mercats de llibres de segona mà, projeccions de pel·lícules gratuïtes per les tardes...
Més coses: prop de Manizales he pogut visitar una "hacienda" de cafè, on m'han explicat fil per randa tot el procés d'obtenció del cafè (tassa inclosa). Amb l'eufòria de l'experiència, els he dit als amos de l'hacienda que em volia quedar a dinar. I si, sembla que hagin cuinat expressament per mi, però m'han clavat una clatellada que fins i tot, la dona de l'Hacienda, ja ha deixat de caure'm simpàtica (després, ja més calmat, m'he autoconvençut de que pagar 4,5 euros per dinar, no ha sigut tant car)
I el "Parque de los Nevados"? Doncs també hi he anat! (*)
Impossible arribar-hi amb transport públic i l'única manera d'accedir-hi, com no, mitjançant un recorregut organitzat, amb un cost únic i innegociable de 95.000 pesos (40.000 únicament són per l'accés al parc, ja els val!)
Doncs bé, resumint molt, diré que el que més m'ha agradat ha sigut experimentar la fatiga a partir dels 4.500 metres per la falta d'oxigen... O millor dit, veure com la resta de gent s'esgotava més que jo...jejeje...
Supèrbies a banda, el que de veritat més he gaudit han sigut els banys termals inclosos al "tour". Mira que he plorat i he insistit perquè em descomptessin aquesta activitat del recorregut... I al final, és el que més m'ha agradat: fred, calor, fred, calor, fred, calor... I després aquesta meravellosa olor d'ou podrit que et queda al cos... mmmmmhhhh... "¡Aquí huele a azufre!"
(*) Tot això plenament contrastat amb la guia, que ho explica amb pèls i senyals... A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns genis, per això encara la porto a sobre...

2008-10-16

"Sinearte"

Mathieu Kassovitz, Emir Kusturica, Krzysztof Kieślowski, Woody Allen, Alejandro Amenabar, Wolfgang Becker, David Cronenberg, Stanley Kubrick, Wong Kar-Wai...
Són alguns dels molts directors que es poden trobar al "top manta" de la carrera 7à de Bogotà.
Em va sorprendre veure tant cinema d'autor ("sinearte", n'hi diuen) al carrer, i molt més em va sorprendre la cultura de cinema dels venedors ambulants (se les coneixen totes!), i vaig pensar que podria regalar-li un parell de pel·lícules a la Marcela (algunes que no tingui ja)...
Quan estava triant i tenia un bon feix de pel·lícules a les mans (ara no sé dir quantes... trenta, potser quaranta?), va i sento: "¡Polisia! ¡Polisia!"... i quan vaig voler mirar al voltant per veure un camió de la policia com passava per davant nostre, la meva venedora havia recollit la mercaderia i havia arrencat a córrer.
Si una cosa sé fer, és córrer, així que passats els tres segons que vaig trigar en reaccionar, vaig arrencar amb el meu millor "sprint" amb totes les pel·lícules sota el braç... A l'arribar a la cantonada, ja havia avançat de sobra a la dona que m'atenia, i jo ja anava darrera dels més espavilats pujant per unes escales metàl·liques d'un local mig amagat, que em van dur a...
... a la "Meca" de la pirateria! El rovell de l'ou dels DVD's il·legals: un petit centre comercial enllumenat per fluorescents i llums de neó i ple de departaments diminuts amb l'espai just per un reproductor de DVD, una TV i el propi venedor (la majoria s'ha empassat totes les pel·lícules que venen).
Quan vaig trobar la venedora, li vaig dir:
-"Supongo que me harás un buen presio, ¿sierto? Podria haberme largado con todo..."
-"Ay flaco! Lo siento mi vida... No puedo bajarte ni un solo peso... la verdad es que no puedo... Es sinearte del bueno, ya sabes..." - Va dir encara mig esbufegada...
====================================================================
DVD pirata "Good bye Lenin": 2.000 pesos (uns 0,7 euros)
Al dia següent, vaig voler tornar-hi per xafardejar una mica i fer algunes fotos, però el local ja estava precintat.

2008-10-15

Ara si, Bogotà amb més calma...

Superada la primera impressió, que podem dir de Bogotà? Casc antic amb carrers colonials, grans avingudes col·lapsades en hora punta, parcs, edificis alts a la zona de negocis, venedors ambulants, museus, gent demanant pels carrers, cinemes, paranoia dels locals, teatres, festa... És a dir, tot allò que un pot esperar d'una gran ciutat.
A més, coses peculiars, com els venedors de maragdes i alguna que altra sorpresa:
Avui he anat al "Cerro de Monserrate" (sense "t" i acabat amb "e"), on hi ha l'església del "Cristo Caído" i es pot veure una panoràmica de la ciutat a 3.150 metres... Però a més, en una petita capella, un s'hi pot trobar a ni més ni menys que a "la Moreneta". Si, si: a la pròpia Verge de Montserrat (amb el nom escrit bé) i bandera catalana i tot.

2008-10-10

Bogotà a primera vista

A vegades la primera impressió que un s'emporta d'una ciutat no és la millor. A vegades un és rebut per suburbis hostils, embussos de trànsit, estacions caòtiques... o simplement el clima que no acompanya... o un estat d'ànim poc favorable.
Doncs bé, jo crec que en el meu cas, s'han ajuntat tots els factors perquè a l'arribar a Bogotà, no m'emportés una bona imatge: perifèria inacabable, trànsit espès, pluja continua, fred persistent... molt cansament i un constipat que portava a sobre.
Si a més, tot això ho contrasto amb el plàcid poble de Leiva, que era d'on venia, doncs ja ho tenim tot: el millor que podia fer era menjar alguna cosa, anar-me'n a dormir d'hora i esperar que el meu refredat millorés... i demà ja serà un altre dia!

2008-10-06

A la recerca de la cartera perduda

Terminal de Bucaramanga. 22:30 h de la nit. Em fot arribar de nit als llocs, però sembla que no hi ha altra opció: tothom em recomana viatjar de dia, per tant, toca arribar de nit.
Agafo la guia, busco un hotel, un hostal, un alberg... el que sigui. Memoritzo l'adreça i negocio amb el taxista (a aquestes hores ja no queden autobusos, un altre punt en contra que suposa arribar de nit).
-"¿4000 pesos para llevarme al sentro? ¿6000? Ok, está bién, ¡déle!" (6000! justament el que m'havien dit...)
Fins aquí, tot normal. Ara bé, després de 15 minuts de carrera, arribem al lloc indicat, vaig per pagar i... Merda! Merda! Merda! No hi ha la cartera! Aix! No pot ser! Mira que m'he preparat psicològicament (diverses vegades) per aquest moment... Sabia que tard o d'hora acabaria passant, però la sensació de pànic que es viu sempre t'agafa per sorpresa.
Vaig dir al taxista que tornéssim al terminal, i el vaig calmar (ja s'estava posant nerviós perquè es pensava que no cobraria les carreres) tot dient-li que sempre carrego alguns diners a banda per fer front a aquests casos.
Estava convençut que la cartera m'havia caigut del pantaló mentre dormia al bus (no hi havia moltes més possibilitats), així que de seguida vaig anar a exposar el meu problema a la companyia. Van tractar de posar-se en contacte amb el conductor (qui és qui revisa els autobusos abans d'entregar-los), i finalment ho van aconseguir. Vaig parlar amb ell i... efectivament! havia trobat la cartera i l'havia desat a la guantera esquerra. Em van comentar que si la volia recuperar, doncs tenia que anar al "lavadero".
El "lavadero" és un annex d'una benzinera que queda a les afores on hi van a parar tots els autobusos d'una mateixa companyia per a ser rentats (lògic, no?). Un altre taxi, i cap allà.
El bus ja estava net, rentat i aparcat, i quan li vaig comentar al noi que l'havia rentat si em deixava entrar a donar-li un cop d'ull, em va dir que NO i que ell no havia trobat res. Vaig tractar parlar amb el seu superior (qui tenia les claus), però tampoc em va donar permís per entrar: em va dir que l'única manera de deixar-me entrar era si tenia el permís del xofer, però és clar, jo no tenia el seu número.
A aquestes alçades, jo ja havia confessat que sabia amb certesa que hi havia una cartera a dins, i cap de les persones que treballaven allà semblava massa disposada a ajudar-me, ja sigui per deixar-me les claus, o per deixar-me un mòbil per tal de trucar a la companyia i parlar amb el conductor.
La situació no pintava massa bé per mi: Autobús tancat, la meva cartera a l'interior, jo no puc entrar... i les persones que si poden, esperant que jo marxés per agafar la cartera (o si més no, això era el que em temia, i no estava pas disposat a comprovar-ho)...
Us imaginareu que les persones que treballen de nit rentant els autobusos no tenen bon aspecte... Doncs bé, el noi que tenia la pitjor pinta de tots (podria descriure com era aquell personatge, però no m'entretindré. Simplement diré que tenia aspecte de dolent, tatuatges de dolent, mirada de dolent i parlava com a dolent), em va portar a banda i em va dir:
-"Mire patrón... usted sabe... la maldad de la gente... Colabóreme con algo, lo que le dicte su consiensia... y yo le cuido su vaina y usted se viene mañana por la mañana tranquilo... lo que su consiensia crea oportuno, no más... por la maldad de la gente, ya sabe..."
El que em faltava! Posar-me a fer negocis amb el mafiós de torn.
-"Mire, mi consiensia está muy tranquila: la cartera que hay dentro la buseta es mia. Lo que tiene dentro lo conseguí de manera honrada, trabajando duro, ¿si sabe? Así que si usted me quiere colaborar, me colabora, pero no pienso pagar ni un solo peso por lo que es mio."
Sorprès (i una mica espantat, també ho he de dir) per les meves pròpies paraules i veient que la cosa no tenia una solució clara, vaig creure oportú crear-me un còmplice de veritat. Un còmplice honrat: el taxista. Tenia aspecte d'honrat, panxa d'honrat, bigoti d'honrat i parlava com honrat.
Li vaig explicar el meu cas, li vaig donar totes les dades necessàries en una tarja i li vaig dir que necessitava que tornés amb el telèfon del conductor perquè parlés amb el responsable de les claus. Després de donar-li diners perquè pogués marxar, li vaig mostrar un altre bitllet:
-"Este otro cuando regrese, ¿si?" - I va marxar amb un somriure d'honrat.
Llavors vaig instal·lar la motxilla prop de la porta del bus i m'hi vaig asseure a sobre disposat a no moure'm. Poc després va venir el noi amb cara de dolent i em va dir:
-"Relájese! Váyase a tomar un tinto mientras tanto... yo le cuido todo..."
Havia vist el meu aspecte reflectit als vidres del bus: amb la meva barba de 10 dies i el rostre cansat després de més d'onze hores de viatge (jeep, vaixell i autobús), no tenia cara d'anar fent amics pel món. Reconfortat amb la meva pinta i sense masses coses a perdre vaig respondre:
-"Mire.. Váyase al carajo... De aquí no me mueve nadie." - (Sense enfadar-me, és clar).
====================================================================
Finalment va arribar el taxista, i amb un aire joiós va exclamar amb el mòbil a la mà:
-"¡Ya está! ¡Ya hablé con el man! Me dijo que la cartera está en la guantera inferior isquierda q..." - (uix! no calia donar tants detalls!... massa, massa, massa honrat...)
Tot i l'alegria del taxista, es van seguir negant a obrir la porta del bus. Llavors va trucar al conductor i li va passar el mòbil al responsable. Després d'haver penjat, i com si fos un àrbitre o un jutge, va assenyalar el bus amb els braços i va dir:
-"¡Ábrale, pués!"
Un dels nois que cuidava els autobusos va obrir la porta, i seguint les indicacions del conductor va buscar la cartera, i sota la meva estricta vigilància me la va retornar amb un rostre de resignació...
-"¡Graaasssiaaasss!"
Vaig exclamar amb un somriure triomfal!
====================================================================
Evidentment, la cartera estava buida (excepte les targetes i el meu carnet). La veritat és que en cap moment esperava trobar-la plena, però tot i així no vaig poder evitar anar-me'n a dormir a la 1:30, quan tot va haver acabat, amb un regust agre-dolç.
Que quants calés portava? Home, no massa tampoc, però si més del normal... A Colòmbia els caixers només et deixen treure un màxim de 300.000 pesos (uns 100 euros). Jo calculo que deuria portar a sobre entre 150.000 i 200.000 pesos (uns 50-65 euros). No acostumo mai a portar tants diners a sobre, o sigui que podria ser un bon exemple de "Mala Suerte" :(
Però no és pels diners en sí que em sap greu... És per la frustració que suposa que un es passa els dies cuidant les despeses i negociant amb tothom el preu de les coses per no sortir-se del pressupost i... de cop i volta, plaf! et volen els calés que tenies previst gastar en els propers 2-3 dies...
A partir d'ara, he après la lliçó: carregaré a sobre el just i necessari per passar el dia i a més he decidit lligar amb un cordill la meva cartera al cinturó!

2008-10-04

Sospirant pel Rio Magdalena

Estava desvetllat la major part de la nit, creient sentir la seva veu a la brisa fresca del riu, pasturant la solitud amb el seu record, escoltant-la cantar en la respiració del vaixell que avançava amb passos d'animal gegant a les tenebres... fins que apareixien les primeres franges rosades a l'horitzó i el nou dia rebentava de sobte sobre prats deserts i aiguamolls de calitges.
El viatge semblava aleshores una prova més de saviesa, i em vaig sentir amb ànims de sobreviure a l'oblit.
El text és una traducció molt lliure (per evitar drets d'autor i tal) d'un fragment de "El amor en los tiempos del cólera", de Gabriel García Marquez, la música és de Shakira (colombiana també, per qui no ho sàpiga) de la banda sonora de la pel·lícula que porta el mateix nom, i la fotografia és meva, del Rio Magdalena al seu pas per Mompós.

2008-10-01

A "Playa Blanca" lleuger d'equipatge

Samarreta, pantalons, sandàlies, banyador, cartera, càmera i un llibre.
Això és el que duia a sobre per passar el dia a "Playa Blanca", a l'Illa de Barú. I bé, tenia la intenció de passar-hi unes tres hores i m'hi he acabat quedant quatre dies.
Al vaixell vaig conèixer la Mónica i la Marcela (dues noies de Medellín), les quals em van convèncer perquè em quedés més nits. Bé la veritat és que em vaig convèncer jo solet, perquè de seguida vaig veure que el lloc valia la pena.
Aquí un té la sensació d'estar dintre d'un anunci de "Malibú"... Ningú s'estressa, per trobar cobertura al mòbil has d'endinsar-te al mar fins que t'arribi l'aigua als genolls, i qualsevol encàrrec sempre trigarà, com a mínim, un dia sencer.
Ahir, el vaixell que tenia que portar-nos de tornada a Cartagena no va venir, encara no se sap per què... i us asseguro que no m'he posat a plorar. A "Playa Blanca" el temps passa a poc a poc, i els dies de pressa...
Que si he trobat a faltar les meves pertinences? La veritat és que no: quan hi ha bona companyia, tota la resta és prescindible... Excepte el repel·lent de mosquits!

2008-09-30

Juguem als fantasmes?

Cau la nit a "Playa Blanca". Després d'una posta de sol espectacular, es fa fosc i no hi ha res més a fer.
Una espelma, piles a la càmera, ganes de passar-ho bé i una mica de dosis creativa... -"Juguem als fantasmes?"
Quan ens cansem de fer el pallasso, doncs a parlar, a veure els estels, a banyar-se de nit... Quan et fiques al mar, es torna fosforescent! És plàncton fluorescent de color verd! Això si què és màgic!

2008-09-27

"Buena suerte vs. Mala suerte" (i 2) - versió nocturna-

Coincidir amb el Dino (COR) a Cartagena i convence'l perquè surti amb mi aquest vespre i es converteixi en company de "rumba" per una nit... això és: "Buena Suerte!" :)
Comprovar la poca resistència que tenen els asiàtics a l'alcohol, veient com el meu company de batalla es queda adormit damunt l'altaveu després de tant sols dues copes de rom... això és: "Mala Suerte!" :(
Conèixer a la noia més simpàtica i divertida de la discoteca (amb diferència!) dos glops més tard... això és: "Muy Buena Suerte!" :)
Que després de vint minuts de conversa, aquesta noia em demani 100.000 pesos per continuar la nit amb ella... això és: "Mala Suerte!" :(
Però és igual! Per la nit (a no ser que un acabi a l'hospital o a la presó), qualsevol història, ja sigui de bona o mala sort, sempre és graciosa i divertida de recordar.
====================================================================
Pel que fa a la prostitució... doncs massa. Jo em pensava que a Santa Marta n'hi havia molta, però a Cartagena la cosa no té límits. Qualsevol preu (des de 15000 pesos, uns 5 euros), qualsevol edat (he dit qualsevol!), i a qualsevol lloc (pels voltants del "Parque del Centenario" o a les discoteques cares)...
Els turistes es posen les mans al cap i es lamenten a la "Plaza de la Aduana" on es venien com a esclaus els negres que venien d'Àfrica en època de la colònia... Però ningú diu res quan tota la ciutat vessa de noies menors d'edat recloses (literalment) a residències subjectes a estrictes normes de comportament...
No tinc res en contra de la prostitució exercida lliurement, de manera autònoma i/o "voluntària" (si es que es pot utilitzar aquesta paraula quan es parla de prostitució). És a dir, si una noia de bon veure (que també n'he conegut d'aquestes) es vol treure un sobre-sou o pagar-se els seus "capricis" anant a la caça del turista, doncs cap problema, ho trobo perfecte.
Però la majoria de "nenes", amb falta de recursos, i un nivell d'educació molt baix, viuen (com he dit abans) en condicions molt dures, sotmeses i esclavitzades per les màfies. És clar que entre l'esclavatge de la "Plaza Aduana" i el del "Parque del Centenario" (només distants uns 200 m) hi ha moltes diferències, però la més evident i greu per mi, és que avui estem al segle XXI i ho tolerem.

2008-09-23

El peix maldestre (i 2)

Sota el mar, tot és molt solemne, i tots (dues noies angleses d'una altra escola i jo) agenollats en silenci (és clar! sota l'aigua no es pot parlar!) seguim les instruccions de l'examinador: treure's la màscara, treure's el regulador, treure's l'equip, treure's el neoprè (No home no! això no!), sortides d'emergència... exercicis que havia practicat amb èxit des del primer dia amb el Luís, el meu instructor (un ex-proxeneta reconvertit a predicador cristià).
Finalment, l'examinador ens fa el símbol de "todo bien" i ens dona la mà a tots un per un... Tot molt solemne (ja ho he dit abans, però és que realment va ser molt solemne).
Després, de tornada al vaixell, tot veient algues, peixets i popets, va i l'examinador se'm posa al costat i em pregunta "¿todo bien?" i jo vaig per contestar "todo..." però no: NO estava "bien". Em faltava l'aire! ... ?¿*/@&##¡¡%;&%;**¿?!!? ... Increïble però no podia respirar...
El molt fill de... M'havia tancat l'aixeta de l'aire d'amagat... (que cabrooooooooooooooooooooooooooooooon!)
Per sort, no vaig ser presa del pànic i vaig poder mantenir la calma per poder fer-li les indicacions precises perquè em donés aire i... uffffffffffffffffffffffffff!
La sensació de quedar-se sense aire, acollonant (que menys).
Aquesta experiència m'ha fet pensar molt aquests darrers dies, però tampoc n'he tret massa de tot plegat: la necessitat de tenir un company d'immersió sempre a la vora, fer les senyals adequades... i que els éssers humans no podem viure sense aire.

2008-09-22

Carrer 10

L'hotel queda a la "zona dels hotels". Un terme recurrent que utilitza la gent de Santa Marta per no utilitzar "la zona de les putes", que evidentment, ofereixen els seus serveis als hotels.
El carrer 10 no és dels més concorreguts, i passar més temps de l'habitual a l'hotel, m'ha permès adonar-me que sempre hi ha una sèrie de personatges peculiars (com en un serial de televisió) al voltant i als locals veïns. I la majoria d'ells, val a dir-ho, també s'ha acabat aprenent el meu nom.
L'Alvarito, un home de cabell blanc, ofereix amb un to de misteri i clandestinitat a tots els nouvinguts cocaïna i marihuana...
Marihuana, és el que ha pres amb excés el Jorge, un "hippie" colombià de quaranta anys que està més penjat que les hamaques, i que porta més d'un any vivint aquí, esperant que fer amb la seva vida...
Vida, és el que vol canviar el Giorgio, un italià bevedor que es passa tot el dia xerrant i explicant a tothom que vol muntar una empresa de turisme de luxe, encara que no fa res per posar-la a la pràctica...
Pràctica, la de l'Álvaro, l'amo de l'empresa de submarinisme, que cada dia es passeja amb una noia diferent, sempre MASSA jove per ell. Però les tracta amb tanta estima i consideració, que ningú li retreu res...
Res, és el que ven el pintor de quadres que ofereix la seva mercaderia dues vegades al dia amb el mateix discurs repetitiu... Tot i que la meitat dels turistes, no l'entén...
Entén, entén i consent, és el que fa el Jairo, el propietari de l'hotel, que sembla que ho passi tot per alt i permet de tot perquè "este man está peor y más loco que todos"...
"¡Todos!", a "todos" és que va engegar a la merda la Paolita el dissabte passat, quan plorava desconsoladament el dia que feia tres anys que havia mort el seu pare... Però aquest fet era només una excusa: ella no plorava de tristor, plorava de ràbia i havia llençat l'ampolla de cervesa contra el terra... Simplement plora perquè ja no troba raó per no fer-ho. Perquè als seus disset anys (i no cal entrar en detalls perquè necessitaria dos blocs sencers), és conscient de que la vida no l'ha tractat bé...
Bé. Bé, malgrat tot aquest entorn, que a hores d'ara ja s'ha convertit en familiar... Bé és com està "ese man europeo" que porta més temps del què és habitual en aquest hotel... que va amb el manual de busseig sota el braç a tot arreu i és l'únic que es connecta a Internet en aquell local proper on un es pot connectar a Internet, però tothom fa qualsevol cosa excepte connectar-se a Internet.

2008-09-20

El peix maldestre

Al principi tot resulta estrany i ferragós. L'equip és incòmode i feixuc, ple de noms i conceptes nous... La indumentària tampoc ajuda massa a sentir-te confortable: el neoprè ajustat, les aletes, la màscara, l'armilla amb tot de coses penjant...
Però un cop a l'aigua, un es relaxa i comprova que tot plegat funciona! Inhalo pel regulador, i per primera vegada respiro sota l'aigua! Si, si... Funciona! (ja ho crec que funciona!). M'oblido de l'equip (que s'ha transformat en lleuger) i de sobte em sento lliure.
Diuen que amb aquesta primera respiració sota l'aigua s'obre una porta a un món diferent. I així és: un cop travessada aquesta porta, no tornaré a veure el mar amb els mateixos ulls: la sensació d'ingravitació, sons únics, imatges espectaculars... Un pot haver-se empassat milers de reportatges sobre busseig i el fons marí, però fins que no ho proves, no pots saber realment com és. I he de confessar que tampoc sé ben bé com expressar-ho (s'ha de provar!): és una d'aquestes rares activitats que et pot oferir intensitat i adrenalina o serenitat i pau...
====================================================================
Curs PADI busseig en aigües obertes amb sis immersions a la Bahía de Taganga i classes teòriques: 550.000 pesos (uns 185 euros)

2008-09-15

"Ciudad Perdida"

1798, 1799... i 1800!
Els 1800 graons (jo no m'he entretingut a contar-los, així que ens ho haurem de creure) són l'últim obstacle per arribar a "Ciudad perdida".
Val la pena... I tant que val la pena! Però arribar aquí requereix el seu esforç: tres dies de caminar sota la pluja i sota la calor asfixiant (n'hi ha per tots els gustos)... enfangats fins als genolls o creuant rius amb l'aigua fins la cintura... Impossible tenir la roba i les botes seques... així que la dinàmica que se segueix és la següent: arribar al campament, remullar la roba al riu i al dia següent tornar-se-la a posar encara mullada. És el pitjor moment del dia (però entre tots li hem trobat la gracia i hem aconseguit que sigui un dels molts moments de diversió), però és que no val la pena malgastar la roba seca (aquesta es reserva per les nits).
Després de la primera mitja hora de camí, un se n'adona que l'aigua del riu no és suficient per mantenir la roba neta. Es mesclen les olors de suor del dia anterior, la suor fresca, la humitat i el repel·lent d'insectes. Al grup em muntat una competició a veure qui feia més pudor: la cosa ha estat molt ajustada entre l'Adrian i l'Olivier... jo he quedat en una "meritòria" quarta posició (de vuit en total)...
També hem organitzat un concurs sobre qui té més picades d'insectes a sobre. Tot i que la meva cama esquerra, amb unes 70 picades, ha creat molta expectació, no hi ha hagut possibilitats de guanyar: l'Olivier ha arrasat amb la seva esquena, on n'hi surten més de 200! (és el que passa per anar sense samarreta per la selva).

2008-09-14

Cap a "Ciudad perdida"

Avui és el dia més suau, només són quatre hores de ruta, però tot i així, degut a la calor, a l'arribar al campament a l'hora de dinar, ja estem cansats. No dubtem ni per un moment banyar-nos al riu. De fet, des de que hem començat a suar, ja teníem aquest pensament al cap. Ho fem amb la roba encara a sobre, així ens estalviem de rentar-la...
Encara que tots rondem la trentena d'anys, semblem criatures: jo he descobert un punt que pots nedar a contracorrent tant com vulguis i no et mous de lloc, l'Olivier (FRA) es recolza d'esquena en un racó aprofitant l'empenta de l'aigua com si fos un jacuzzi, el Diego (SUI) juga a esquitxar la roba amb les noies (EUA), el Drouyn (AUS) va a la seva bola, com sempre, i l'Adrian (EUA) i la Judy (EUA), tenen tant de fred que no ho acaben de veure clar i només es remullen els genolls...
Havent dinat (sopa de verdures on tothom s'hi ha afegit galetes per fer-la més consistent) m'he tombat a l'hamaca i només he pogut llegir mitja pàgina... Després de la migdiada, he seguit llegint fins que se m'ha fet fosc (unes quatre pàgines), i he sentit l'olor del sopar que s'estava coent.

2008-09-11

Al Parc Tayrona amb l'Alexandra

Normalment sempre passa així: les decisions que un pren sempre acaben sent les millors.
Això és el que penso sobre la meva decisió d'entrar a Colòmbia per Valledupar. Després d'haver passat uns dies gaudint de l'hospitalitat de la Jenis i la seva família, vaig posar rumb a Santa Marta i el "Parque Tayrona"... però no pas sol: aquests últims dies els he passat al parc en companyia de l'Alexandra, la filla de la Jenis, que també tenia previst viatjar-hi i finalment hem decidit d'anar-hi junts.
El fet de recórrer el parc amb ella, suposa de perdre'm de certes coses: conèixer algun grup d'israelians, entaular amistat amb algun nord-americà "friky", o fins i tot, intimar amb alguna alemanota... Però sincerament, no calia: l'Alexandra és prou entretinguda i divertida per deixar de banda tot allò que no he pogut fer.
Al so de la seva falca "a veses pasa, marica", he gaudit de la seva companyia i hem recorregut selva amunt i avall, esquivant cocos assassins i banyant-nos a platges paradisíaques...
Avui m'he acomiadat d'ella a Santa Marta amb un "ja ens passarem les fotos..."... I després de trobar allotjament, he pujat al terrat de l'hostal (més tard m'han assegurat que és "el hotel más bacano de todo el Caribe"), i per sopar he fet com els darrers dies: he obert les llaunes i el pa de motlle, i he començat a preparar llet de soja en pols envoltat de hippies... Però ja no ha sigut divertit.

2008-09-06

Temps moderns

Vaig anar a la inauguració del primer Centre Comercial de Valledupar (tot i que té uns 380.000 habitants, ells n'hi diuen "pueblo"! un "pueblo" de 380.000 habitants?!?! Quines coses, eh?)
Nous aires carregats de marbre, fonts, llums, aires condicionats i dobles espais arriben d'altres països per canviar els costums locals... Valledupar està creixent... I amb el creixement arriba el progrés i l'anonimat.
L'Alexandra, amb un to entre desig i nostàlgia, es va queixar:
- "Noooo... ¡Yo no quiero que "el Valle" cambie nunca...!"
- "¿Por que?"
- "Conoses a Garsia Marques? ¿Lo leíste alguna ves?"
- "Mmmmh... Mmmh.." - Vaig dir amb un somriure als llavis.
- "Pues a veses pienso que todas esas cosas que cuenta en sus novelas sólo pueden suseder aquí... ¿sabes? Por eso quiero que todo siga igual y no se pierda toda esa magia..."
- ...
Impossible de rebatre aquest argument.
Ah! Si voleu saber més sobre Valledupar, podeu clicar l'enllaç que acostumo a posar, o deixar que la Jenis us ensenyi ella mateixa els secrets de la seva ciutat... qui millor que ella? http://www.viajeros.com/diario-5498.html

2008-09-05

Vallenato de Valledupar

La paraula "ballenato" no ve de "ballena". És més, "vallenato" s'escriu amb "V" de "valle" i significa això: "valle-nato", és a dir: nascut a la vall.
Ho sabíeu? No? Doncs ara si!
I és precisament d'aquí, de Valledupar, d'on és originaria aquest tipus de música.
Avui, la Marianne i l'Alexandra (la germana i la filla de la Jenis) m'han portat a l'escola de "vallenato" d'en Turco Gil, una "pedrera" de més de 800 alumnes que aprenen a tocar l'acordió, la "guacharaca", la "caja" i tots els secrets de la música "vallenata" per acabar convertint-se en compositors o acordionistes d'en Carlos Vives, o aspirar a ser Reis del Festival Vallenato, un certamen que se celebra a finals d'abril aquí, al "valle", i aplega milions de persones d'arreu del país (i part de l'estranger).
I això no és casualitat. La gent de Valledupar (i en general tots els "costeños"), són "malalts" d'aquest gènere musical: l'escolten a tothora, se saben totes les lletres i ho ballen amb orgull.
I per acabar, com no?... "Vallenato"! Potser no és el tema més representatiu, però aquí és l'èxit del moment: http://www.youtube.com/watch?v=2GejYooeiz0&feature=related, i qui vulgui sentir alguna cosa més clàssica (amb imatges de Valledupar): http://es.youtube.com/watch?v=A09dUEUJNSs&feature=related

2008-09-04

Legalitzant la situació

En el pitjor dels casos, em podria passar el següent: multa d'un salari mínim (uns 160 euros) i deportació a Veneçuela sense possibilitat de tornar... Sincerament, aquesta opció m'aterrava, no ja per la multa o per l'expulsió, sinó pel fet d'haver de mostrar el meu passaport als policies veneçolans altra vegada (sense segell d'entrada a Colòmbia i amb una deportació a sobre).
L'altra opció, potser més probable, era una multa de mig salari mínim (uns 80 euros), expulsió temporal a la frontera (zona neutral) i tornar a entrar a Colòmbia un o dos dies més tard.
I el que va passar realment: trasllat al DAS de Riohacha...
-"¿Usted se siente preso?". Em va preguntar el José mentre em portaven en un cotxe del DAS rodejat de guàrdies.
-"No que va... Ustedes me estan llevando de excursión por toda la Guajira".
... i allà, cafetó i diverses trucades al cap de la regió per exposar el meu cas. I finalment... Posada en llibertat, prendre un taxi fins a Maicao per tornar a segellar a la frontera, i allà prendre un altre taxi col·lectiu ("colectivo"), ara si, fins a Valledupar...
Bé, aquest últim no va ser un taxi normal... era el cotxe-correu que transportava el bacallà. El viatge em va sortir uns 4 euros més barat, però quan vaig arribar, sentia que necessitava una dutxa.
====================================================================
Olors a banda, aprofito l'ocasió per agrair a José Lopez, responsable del DAS de Fonseca, que es va fer càrrec del meu cas: gràcies a la seva professionalitat, comprensió i la pressió que va fer als seus superiors de Riohacha, em van perdonar la multa i vaig poder resoldre aquest maldecap sense més complicacions.

2008-09-03

Presoner

"Las personas capturadas tienen DERECHO al RESPETO y AL BUEN TRATO".
Això és el que posa en un cartell a les oficines del DAS ("Departamento Administrativo de Seguridad") de Fonseca, i escric aquestes línies des d'una de les seves cel·les.
Doncs si, legalment estic presoner. Però abans que ningú s'exclami, ni que a ma mare li agafi un atac de cor, diré que he rebut tot el "Respeto" i "Buen trato" que un podria desitjar.
De com he fet cap aquí, és llarg d'explicar però fàcil d'entendre: he entrat a Colòmbia sense cap tipus de segell al passaport. Amb aquesta dada de partida, doncs els esdeveniments són bastant lògics: control rutinari de la policia de carreters i... ingenu de mi, pregunto pel segell. La policia s'alarma (hi va haver un moment de tensió perquè es pensaven que el meu passaport era fals i creien que jo era un delinqüent comú...), trasllat a la comissaria d'Urumaní, traspàs al DAS que es fa càrrec de mi, i un altre trasllat a les oficines de Fonseca per estudiar la meva situació... on a aquestes alçades, ja s'ha fet de nit, i toca doncs, dormir al calabós.
-"Disculpe sr. Ivan, no se enoje conmigo, pero mi obligasión es enserrarle..."
-"No se preocupe compadre... Haga su trabajo..."
És una sala que mesura uns 2x2x1,5 metres (llargada x alçada x amplada). La porta és enreixada, per permetre la ventilació i el pas de la llum, i ocupa una de les parets de l'estança. Com a únic mobiliari, hi ha un matalàs al terra que ocupa gairebé tota la cel·la. A més, hi ha un annex amb un vàter i un conducte que sembla ser una dutxa... M'estalviaré descriure les condicions higièniques, tant les del matalàs com les del "lavabo".
====================================================================
Per la nit, abans d'anar a dormir, un dels guàrdies em va oferir:
-"Tenga sr. Ivan: le presto una cobija para que no lo coman los moscos."
I em va donar un llençol amb una exagerada olor de net. Feia olor de xampú de préssec (encara que els préssecs mai facin aquesta olor). Vaig embolicar-me amb ell i vaig començar a pensar amb aquella olor de xampú de noia... Seria una noia morena i de cabell llarg i llis... Poc després em vaig recordar de la Gaby (qui no hagi vist les fotos del "facebook", podrà apreciar la connexió mental que tinc amb el fort "olor de xampú" i ella en l'última imatge d'aquest àlbum). Sort que no va acceptar la meva proposta boja d'acompanyar-me a Colòmbia... que pensaria de mi si la primera nit se la fes passar a la presó? Divertit amb aquests pensaments i embolcallat amb l'olor de préssec, em vaig adormir amb un somriure als llavis.

Els "regionals" no passen gana

Segons la guia, l'opció més barata per creuar la frontera de Colòmbia via Paraguachón és mitjançant un "por puesto". No he explicat el que és un "por puesto"? Doncs ara és el moment: un "por puesto" és un taxi compartit. Si aquest cobreix una línia fixa (com és el cas), no surt fins que s'omple.
I allí em trobava jo, el primer en arribar, esperant que es cobrissin totes les places.
Immediatament van arribar dos nois d'uns vint anys (ho sé perquè més tard els vaig veure les cèdules), vestits amb robes de marca, però amb una pinta de... "malandros" n'hi diuen a Veneçuela. Però no eren veneçolans. Eren de Colòmbia i no tenien papers (això també ho vaig descobrir més tard). Les altres dues places també es van omplir de seguida: un "guajiro" vestit de blanc amb barret de "cowboy" i un noi colombià amb pinta de no haver trencat mai cap plat però amb els braços tatuats fins als colzes (aquest últim amb nacionalitat veneçolana).
====================================================================
En marxa. El viatge, suposadament era de tres hores fins a Maicao, però després d'una hora de camí...
1er control. El policia regional em mira el passaport i em diu que no puc seguir: que per abandonar el país per terra necessito un "visat especial" perquè vaig arribar a Veneçuela amb avió. Em planteja dues opcions: anar a Caracas a treure'm el visat, o creuar la frontera amb avió... ?¿? Però acte seguit, després de veure la meva cara d'abatiment, em presenta la tercera opció:
-"Saque 25 bolos ahí, pué!... Pa'arreglá la cosa..." Els colombians van haver de fer el mateix.
2on control. La mateixa història... Però només vaig haver de donar 10 Bs (uns 3 euros), i el taxista va donar directament els meus diners (juntament amb els dels colombians) al guàrdia de torn, i ens vam estalviar tota la comèdia.
3er control. Ídem.... -"Oye mi compadre, se me acabó la plata", vaig dir. I era veritat. Havia esbrinat que la taxa de sortida era d'uns 45 Bs, i per no haver de canviar diners a la frontera, vaig decidir ajustar els diners fins a l'últim bolívar. El taxista va arrufar el nas, va emetre un soroll que no puc transcriure (almenys amb l'alfabet llatí), i va seguir...
4art control. El mateix però "subvencionat" pels "amics" colombians.
5è control. Ídem que l'anterior (incrementant la quantitat demanada pel taxista). I jo amb la cartera buida.
6è control. Una mica més seriós. Els "regionals" em van fer baixa i em van començar a demanar euros. Vaig dir que no en tenia (mentida! mentida!) i els vaig mostrar la cartera. Com que veia que la cosa s'allargava ("porqué no te callas"... jajaja, jejeje... "Rafa Nadal" jejeje, jijiji... "Eurocopa"... jojojo, jujuju...), vaig decidir demanar crèdit als "malandros". Amb 30 Bs (uns 9 euros) va ser suficient (i això que al principi em demanaven 50 euros!!!!).
Acte seguit els va tocar el torna als colombians, que van estar-s'hi més estona que jo. Van tornar amb el rostre destrossat... Fins aleshores tot aquest procediment i la manera de fer del taxista semblava divertir-los bastant, però amb prou feines els quedava res dels prop de 400 Bs que portaven inicialment, i encara no havien arribat a la duana (el control de veritat).
7è control. Només 10 Bs per cap, entregats directament pel taxista i sense inspeccionar cap tipus de document.
8è control. El de veritat. El que està vigilat directament per la "Guardia", que vindria a ser l'equivalent de la "Guàrdia Civil". Allí vaig intentar treure diners del caixer sense fortuna, i els colombians van ser detinguts sense cap bolívar a les butxaques.
Més endavant vaig haver de pagar la taxa de sortida (amb rebut i tot), que me la va pagar el taxista. I amb aquest document tant preuat, em van ficar al passaport el segell de Sortida.
====================================================================
El taxista estava molt mosquejat. M'havia deixat diners, i deia que "nosaltres" l'havíem fet perdre mig matí a tots els controls. Així que em va manar a canviar diners (el que fos), per saldar els deutes que tenia amb ell.
-"¿Y el sello colombiano?". Vaig preguntar. Però no. No va voler aturar-se al control de la policia colombiana. La gent colombiana amb cèdula veneçolana no necessita cap tipus de segell, i jo era l'únic que necessitava parar per fer el tràmit... -"Ya formalisarás tu vaina en Riohacha, o Cartagena, o donde vayas..."
Quan vaig aconseguir canviar 40 euros (vint en moneda veneçolana per pagar al taxista, i vint en moneda colombiana per seguir el meu viatge), el taxista em va demanar un suplement (dues carreres completes, és a dir uns vint euros més), pel temps que l'havíem fet perdre... Jo evidentment m'hi vaig negar, i aquí és on vaig trencar un dels punts del meu codi intern que segueixo quan viatjo i... EM VAIG ENFADAR!
Les dues noies indígenes que vam recollir a la frontera es van quedar petrificades al seient amb els ulls oberts com a plats, i el noi colombià amb els braços tatuats feia que "si" silenciosament amb el cap... i el taxista no feia més que queixar-se i demanar el suplement que li "corresponia"...
-"Tengo cara de pendejo?! Mira mi pana: detenga el carro aquí ahora mismo, agarro mi vaina y me largo... y al carajo la plata!" -"Bueno dale! Bájese amigo, bájese!" -"Pués me voy! Ya lo creo que me voy... A la mierda! Pare el puto coche que me bajo y a tomar po'l culo todo! Me gaüentodo ya! (això evidentment, se'm va escapar). Però no va parar el cotxe... Va seguir remugant i queixant-se tota l'estona...
====================================================================
Un cop a Maicao, em va sorprendre la quantitat de cotxes orientals, un munt de nens uniformats que sortien de l'escola i una infinitat de motos que avançaven tothom i es movien com si fossin mosques. El preu que vaig haver de pagar per les meves desavinences amb el taxista, va ser que em va deixar a l'altra punta del poble (tot i sabent que jo anava al terminal).
-"¿Y el terminal?" -"Búscate la vida muchacho."
Havíem passat pel seu davant feia 10 minuts. Aleshores vaig esbrinar com arribar-hi, i dos minuts més tard, estava assegut de paquet (amb motxilla i tot) en una d'aquelles motos que tant m'havia xocat al principi.
L'aire em donava a la cara i semblava que volàvem... Estava CONTENT. Per fi era a Colòmbia i havia deixat endarrera els policies regionals corruptes i els taxistes malcarats. A més, el viatge en moto només em va costar 1000 pesos (uns 0,35 euros) que vaig pagar encantat.
Però el pitjor de tot, encara tenia que passar (encara tindria temps per enrecordar-me del taxista...). Si no, no hagués estat tant content...

2008-09-02

Resum de Veneçuela

Caracas, Isla Margarita, Barquisimeto, Coro, Mérida, Los llanos i... Maracaibo. Punt i seguit. I de Maracaibo fins Paraguachón, on creuo la frontera amb Colòmbia.
Ja han passat 43 dies des de que vaig arribar a Veneçuela... Faig comptes i descobreixo que he gastat uns 1.035 €. Això vol dir, uns 24,1 € per dia, que és una mica més del que tenia previst gastar al meu pressupost... Però "¡Al loro!", "¡Que no os embauquen!". Això ha estat possible gràcies a les nits que m'he estalviat dormint a casa la Viole i la Su... Si no, la cosa s'hagués disparat!
Veure mapa més gran
Si ho comparo amb la vegada que hi vaig ser fa quatre anys, Veneçuela s'ha convertit en un país CAR (i per mi, més durant els els últims dotze dies, que he tingut que veure-me-les amb el canvi oficial). La compra diària en un supermercat de Caracas, surt tant cara com a qualsevol supermercat de Barcelona. Menjar una hamburguesa i un entrepà a Mèrida, pot ser tant o més car com qualsevol establiment de menjar ràpid de Reus, i una ampolla d'1,5 litres d'aigua, costa al voltant de 2 € a qualsevol terminal d'autobusos... I ja no parlem dels productes d'importació!
Per contra, el preu de la benzina i el transport públic, semblen ser les úniques coses barates d'aquest país: omplir el dipòsit de benzina (uns 45-50 litres), costa menys d'1 €. Això vol dir, en termes generals, que amb el preu que costa un dipòsit a Europa, es pot tenir benzina a Veneçuela durant un any o més, i que l'aigua és unes 50 vegades més cara que la benzina... Costa de creure però és així.
Que més?! Doncs que amb aquests dies he pogut comprovar que cap dels carregadors electrònics que portava funciona, he perdut una llanterna i he destrossat les botes i les sandàlies de caminar. Encara no m'han atracat ni m'he posat malalt, i els meus problemes de salut es redueixen a unes agulletes que em van deixar els cavalls de lo "los llanos" i unes picades d'insectes que canvien de lloc però m'acompanyen allà on vaig...
- I el meu sistema digestiu?
- Bé, gràcies!

Veneçuela es mou...

I per acabar, música. Veneçuela es mou a ritme de "reggaeton".
Si, si... És veritat: encara hi ha "nostàlgics" que escolten salsa (Rubén Blades, Oscar d'León, Gilberto Santarosa, Marc Anthony...), i també hi ha molta gent que balla merengue (Proyecto Uno, Juan Luís Guerra, Los Melódicos...) i per descomptat, també es pot sentir música llanera a la radio... Però si hi ha un estil de música que triomfa i fa furor és el reggaeton. Reggaeton al carrer, als terminals, a les "busetas", a les discoteques... a tot arreu!
Tot i no ser devot del "perrea, perrea...", si he de triar una cançó que m'ha acompanyat durant aquests dies, hauria de ser, sense cap mena de dubte, aquesta (no apte pels enemics d'aquest estil): Apali! "pa'lante, pa'trás, pa'lante, pa'trás...." (reconec que la tinc enganxada!)

Maracaibo

Si algú té previst obrir una sauna a Maracaibo, que s'ho tregui del cap! No cal ni que hi invertiu temps ni diners: el negoci no funcionaria, ja us ho dic jo. Per què? Doncs perquè Maracaibo en si, ja ÉS una sauna.
Després de cinc minuts carregant la motxilla he començat a suar i suar fins que estava completament xop. El problema és que no he hagut de caminar cinc minuts, sinó quaranta (uns 4 quilòmetres), fins arribar a l'hostal que suposadament era el més econòmic de la ciutat. I allà he descobert, ja a les vuit de la nit, que l'hostal en qüestió, ha estat transformat en una tenda de mobles... (Això és: Mala Suerte!). Altre cop a caminar i torna a buscar un lloc per passar la nit... i la meva roba es podia escórrer... No exagero!
Per la nit, he sigut testimoni del "relámpago del Catatumbo". Un fenomen natural curiós de debò: Es tracta un llampec que brilla de forma contínua durant quasi totes les nits i que es pot veure a tota la regió... hi ha una explicació científica per aquest fet, però sincerament em fa peresa explicar-la. A qui li interessi, cliqui l'enllaç que he posat abans.
I la cançó? Cal o no cal? Ja sé que sona massa a tòpic, però em moro de ganes de posar-la... Qui vulgui tornar a la infantesa, ja sap:
http://www.youtube.com/watch?v=MDe6427o2LI

2008-08-26

Històries d'hostals

Estava cansat. M'havien proposat d'anar a prendre alguna cosa, però estava massa cansat. A més, havia agafat fred al vespre, i tenia ganes d'anar a dormir d'hora. No em venia gens de gust sortir a prendre cerveses i sentir les mateixes històries de sempre.
Però aquella nit, en Karl havia sentit una història diferent. Per descomptat que no se la penso "trepitjar". La història és "seva".
Qui la vulgui llegir, haurà d'anar al seu bloc:

2008-08-25

"Buena suerte vs. Mala suerte"

Que a les nou de la nit, després d'acabar-se el servei d'autobusos, un vulgui tornar a la "posada" (que es troba a vint minuts amb cotxe), i es trobi que tots els taxistes estan de celebrant l'aniversari de la companyia de transports... Això és: "Mala Suerte"! :(
Endinsar-se sol a la selva i sentir uns brogits esfereïdors, que després resulta que són uns micos cridaners inofensius... Això és: "Buena suerte"! :)
Estar de ruta durant sis dies pels Andes, i després de la primera jornada, en plena època de pluges, veure com se't desprèn la sola de les botes... Això és: "Mala Suerte"! :(
Que al guia de torn se li escapi un caiman de les mans, i que aquest, tot espantat, arrenqui a córrer i passi per sota de les meves cames sense que em passi res... Això és: "Buena Suerte"! :)
Arribar a Mérida i descobrir que el telefèric més llarg i més alt del món va tancar el dia anterior per causes de manteniment i no tornarà a obrir, com a mínim, fins d'aquí a dos anys... Això és: "Mala suerte"! :(
I això és una de les coses que s'aprèn quan es viatja: tractar amb la bona i la mala sort. Saber apreciar quan és bona, i saber encaixar-la quan és dolenta.
====================================================================
I que vaig fer després de saber que no tindria cap opció de pujar al telefèric? Vaig anar a fer un gelat de dos gustos de... "caraotas con queso guayanés". Toma ya! I va ser difícil triar: a Mérida es troba una gelateria que té el "rècord guiness" de gustos de gelats. Qualsevol gust que et puguis imaginar entre 1000 possibilitats diferents! Jo estava dubtant entre aquest i "cerveza con perrito caliente". Encara que el d'espàrrecs amb mojito també era força temptador... I vosaltres, quin haguéssiu triat?

2008-08-24

Una setmana amb en Karl

Pels qui pensin que estic boig (que sé que hi ha gent que ho pensa), us presentaré en Karl, el noi suec que he conegut a Mérida i que m'ha acompanyat durant la darrera setmana pels camins entre Curvatín i Mucuchíes.
Té vint-i-tres anys i ha decidit prendre's mig any sabàtic i viatjar per sud-amèrica per interrompre els seus estudis de psicologia. Això no és tot: als divuit anys se'n va anar a Austràlia amb mil dòlars a la butxaca i va estar viatjant durant un any sencer... Sempre hi ha gent que ens supera, oi? Aquí el podeu veure (posant amb totes les dones de la "mucoposada San José"), amb la pinta de "guiri" que té... El barret que s'ha comprat a Mérida tampoc l'ajuda massa a passar desapercebut.
Durant els darrers sis dies, hem recorregut una distància d'uns 50 kms i hem superat un desnivell de 3000 metres. Hem caminat entre cinc i sis hores cada dia, hem gaudit de diversitat de paisatges ("llanos", cultius de cafè, selva andina i "páramo") i hem patit la pluja. Molta pluja.
I al acabar el dia, la calidesa i la familiaritat amb que ens rebia la gent de les "mucuposadas" (cases familiars adaptades per a rebre excursionistes). Cap luxe, però no calia. Menjant el que ells menjaven a la mateixa taula, i amb una relació directa amb les famílies (totes tenen un mínim de vuit fills), ha estat una bona manera d'endinsar-se a la Veneçuela "profunda" i prendre contacte amb la gent del país.
I en Karl, allí ha estat tota l'estona. Tot i tenir pinta de cansar-se al arribar a la cantonada, tot i tenir els peus carregats de llagues, tot i no semblar massa equipat per aquest tipus de travessia, tot i ser asmàtic i tenir-li molt de respecte al mal d'alçada... Tot i això, ha aguantat com un campió! Sempre optimista i carregat d'energia i bon rotllo... "Hey man! Look at my feet! Jesus Christ... Shit! I'm fucked!"
M'ha fet riure molt, i ha sigut un bon company de viatge... Segur tornaré a coincidir amb ell en properes aventures.
Per cert, també escriu un bloc: http://www.kallebjorck.blogspot.com/ (l'he ajudat a instal·lar els traductors... potser també hi surto!)

2008-08-20

"Mucuposada San José"

El Noé va agafar el violí, i el seu fill gran, l'Enrique, el "cuatro", i junts van començar a posar música a la nit... i les maraques? no calien: la pluja sobre el sostre de zinc portava el ritme...
La Mylady, de manera discreta frega els plats, i la Mariluz torra cafè al forn de llenya (és el que més li agrada fer quan les nits són fresques). La resta de nois ja fa estona que han sopat i descansen... demà serà un dia dur.
La petita de la casa ja s'ha adormit als braços de la Rafaela, la seva mare... i mentrestant, el gatet ja s'ha cansat de caçar papallones i ara empaita un pollet que fuig espaordit per tota l'habitació.
"¿Cuando es que regresan ustedes?" ens va preguntar la Rafaela al matí següent quan el Karl i jo teníem la motxilla al coll. "Eso nunca se sabe", vaig respondre amb un somriure a la cara. Encara no sé si ho vaig fer perquè ella no sentís el que era obvi, o per enganyar-me a mi mateix i pensar que potser hi havia la possibilitat de tornar.

2008-08-16

Quatre dies a "los llanos"

No sóc massa amic de contractar "tours" organitzats on tot està inclòs: tinc la impressió de que un paga bastant més a canvi de la comoditat de que el transport, l'allotjament i el menjar està resolt.
Però un cop a Mèrida, un bon lloc per sortir a explorar la zona de "los llanos", vaig començar a esbrinar quina seria la millor opció, i finalment vaig haver de reconèixer que ni organitzant-ho un mateix, tenint a disposició tot el temps del món, podria millorar l'oferta: 150 € per quatre dies, i sense que m'hagi de preocupar de res.
A part del que se suposa que està inclòs (allotjament, tres menjars al dia i transport en 4x4) també hi havia una tarda de "rafting" pel riu "Santo Domingo", una ruta a cavall, i unes tres sortides per veure animals amb guies de natura (una d'elles amb canoa, i una altra, nocturna).
Cap queixa... A més, doncs veure tota la fauna que queda per aquestes terres deixades de la mà de Déu: anacondes, capibares, dofins de riu, ossos formiguers, desenes de varietats d'ocells, piranyes, caimans... Caimans? He dit caimans?... Obro parèntesis:
(em vaig emportar l'ensurt de la meva vida quan durant la sortida nocturna, a un dels guies se li va escapar un petit caiman de les mans i em va passar per entre les meves cames mentre jo saltava tant alt com vaig poder... "Tuviste Suerte, Ivan... Si le llegas a caer encima, te muerde seguro!"... Ja veieu: un altre cop la "Suerte"!) Tanco parèntesis.
I després, per la nit, la gent del campament ("hato"), treia la guitarra de quatre cordes (el "cuatro"), les maraques i cantava "música llanera" mentre ballàvem... "joropo"! Si senyors! He après (o almenys he intentat aprendre, aconseguint les millors crítiques) els passos bàsics del joropo... imagineu quin ridícul!
I si no, posàvem els Cd's dels cotxes, convidàvem la gent dels ranxos veïns i bevíem cervesa i rom fins a altes hores de la nit (això vol dir la 1:00, perquè a les 7:00 ja era tot fosc). I en mig de la festa... vam rebre la visita (ja "esperada" per la gent del campament) del Roberto: un ós formiguer addicte a la cervesa, que cada vegada que sent soroll de festa, entra al ranxo com si fos casa seva i busca la seva dosis d'alcohol. Evidentment que quan arriba, tothom abandona la pista, les ampolles, els gots i tot plegat (no és perillós, però té unes urpes que no t'hi pots acostar...) i aleshores comença a ensumar i moure la trompa en busca de "soleres" i "polars"... fins que en té prou... i se'n va... o a vegades dorm la mona allà mateix. Surrealista de debò.
En fi, que sí: que ha valgut la pena pagar aquests diners pel tour de "los llanos"... L'única pega és que m'hagués agradat quedar-me uns dies més per millorar les meves habilitats de muntar a cavall, tornar a ballar joropo amb la Carmen, i fer-li alguna que altra foto al "Roberto".

2008-08-11

... i la Suzanne?

Bé, encara no us l'he presentat... Pels qui no la coneguin, la Suzanne va viure durant quatre anys a Barcelona... "Boja", alegre, divertida... peculiar!
La Su també és l'única noia que conec capaç d'engreixar-se 10 quilos i encara semblar prima...
Que treballa moltíssim... Que des de que va morir el seu pare, sembla que hagi renunciat a tot per seguir el seu negoci i ser igual o millor que ell... Amb això potser s'hi deixa la salut, o si més no, el color del seu cabell... li desitjo molta sort!
I per acabar diré que és una de les noies que més temps trigarà a trobar parella, no perquè no sigui bonica, sinó perquè té un caràcter tant especial, que la persona que ha d'estar al seu costat, haurà de ser també "molt especial".
I que més? Que m'ha agradat molt que em mostrés la seva ciutat (Barquisimeto)... Però sobretot m'ha agradat molt conèixer els seus amics i la seva família... M'agrada deixar-la sabent que està rodejada de gent que l'aprecia molt, i que jo podré tornar (o almenys això és el que m'ha promès) sempre que vulgui.