Cultura contra violència

"Favelas", "chabolas", "barrios", "conventos", "colonias", "cantes", "arrabales", "villas", "tugurios", "comunas"... Diversos noms però el mateix significat. No importa on, a tota gran ciutat sempre hi ha una zona marginal.

A Medellín, aquesta zona es diu "Santo Domingo". Bé, es deia, perquè des de 2003, la zona ha canviat molt. En la seva època fosca, "Santo Domingo" era un barri en mans de les bandes del narcotràfic, els seus habitants vivien en un ambient de terror i la seva esperança de vida era molt curta. Era un d'aquells llocs ignorat pels visitants (si és que n'hi havia) i temut pels locals, on els taxistes es negaven a dur-t'hi i la policia només hi anava a recollir cadàvers i suborns (algú ha vist "Cidade de Deus"?).

Llibres contra armes, educació contra drogoaddicció, cultura contra violència...

Quan parlen del passat, els habitants d'aquest barri utilitzen la paraula "guerra": "Anteriormente, cuando la guerra...". Costa d'imaginar com era "Santo Domingo" en temps de la guerra. Avui és simplement un barri perifèric de cases humils, amb nens alegres que juguen al carrer i que es deixen fotografiar pels visitants admirats que passegen plenament confiats... La vida sembla protegida per la "Biblioteca España" estratègicament situada a la part superior de la pendent per on s'estén el barri, i la gent hi fa cua per connectar-se gratuïtament a internet (hi ha més de 100 ordinadors!), fer els deures de l'escola, recollir els petitons que juguen a la ludoteca, o inscriure's als diversos tallers que s'organitzen.

Amb aquest són cinc els "parques biblioteca" (Santo Domingo, San Javier, la Quintana, la Ladera y Belén), que l'alcalde Sergio Fajardo va fer edificar a la seva ciutat. Un alcalde que va decidir invertir el 40% del pressupost públic en educació (una xifra sense equivalents a Amèrica Llatina) i portar a terme un projecte molt ambiciós per a canviar radicalment la imatge tant malmesa que Medellín havia cultivat durant la dècada dels noranta.

Però no tot s'arregla construint biblioteques a zones deprimides. Darrera la metamorfosi d'aquesta "comuna", hi ha molt de treball i una forta inversió pública: renovació de mobiliari urbà, construcció de parcs i zones enjardinades, creació de miradors i terrasses, transformació urbanística amb l'arribada del "Metrocable" (el primer telefèric emprat com a sistema de transport massiu), un nou pavelló esportiu, política de desplaçats i un exèrcit de treballadors socials que administren beques i ajuts a més de 15.000 famílies en situació de risc.

Senyors! Això és política social i el demés són tonteries! Molta gent que viu dels nostres impostos (no penso dir noms, ni anomenar ciutats o països perquè no acabaria mai) hauria de passar-se per Medellín i prendre nota.

L'únic risc...

Quan els del DAS em van preguntar per quants dies volia el meu permís, jo vaig contestar que amb uns trenta-quaranta, ja faria... Em van posar el segell per seixanta dies, i jo, vaig sortir tot convençut que en tindria de sobra... Bé, ja porto cinquanta-cinc dies a Colòmbia, i com que veig que amb seixanta no en tindré prou, avui m'he passat pel DAS de Medellín perquè em prorroguin el permís.

El tràmit burocràtic, com qualsevol altre: fotografies carnet, fotocopies de tot, ingrés de 64.000 p al banc, omplir uns formularis... i "regrese esta tarde"... i "vuelva usted mañana". (al entrar, els guàrdies, d'impecable uniforme fosc amb les seves metralletes... Quants bons records!)

Doncs aprofitant aquesta fita dels 55 dies, he clicat el "filtre" que posa "Colòmbia" i m'he posat a repassar tot el que he publicat fins ara: nits a la presó, prostitució, drogues (properament més "posts" sobre drogues, ja ho aviso ara), picades d'insectes, carteres que desapareixen i apareixen buides, ciutats hostils, "pirateria"... No és just!

Colòmbia, ja de per si, és un país força maltractat pels mitjans de comunicació... I per molt certes que siguin les noticies que ens arriben, i per molt cert que sigui tot el que he escrit fins ara (i deixant clar que no és el lloc més segur on podeu anar), NO es correspon amb la realitat que he viscut:

Per ser una mica més objectiu, he de dir que Colòmbia és un país preciós, amb una fama mal merescuda... i la seva gent és un amor: amable, educada, cordial, simpàtica, hospitalària... no me'n cansaré d'afalagar-los...

I acabaré, tot afegint uns enllaços (només són 40 segons cada un) del Ministeri de Turisme de Colòmbia que resumeixen perfectament tot això. No és que m'hagin pagat a canvi de que els publiqui, ni tampoc els he triat per les imatges (normalment, les imatges de qualsevol campanya de turisme solen ser bastant idíl·liques), sinó pel missatge: em sento plenament identificat amb qualsevol d'aquests personatges (i més, justament avui que que m'he hagut d'apropar al DAS a prorrogar el permís).

Així doncs, per tots aquells que encara segueixen pensant que Colòmbia és un país ple de perills, que quedi clar:

"Colòmbia: l'únic risc és que t'hi vulguis quedar!"

• Santa Marta
• Cartagena
• Santander
• Bogotá
• Triángulo del café
• Medellín
• San Andrés
• Amazonas

Exprimint Manizales

"Un important punt a l'eix del comerç del cafè. La prosperitat de Manizales es pot veure als seus carrers bulliciosos. No és una ciutat bonica (els terratrèmols han destruït la major part de l'arquitectura original), però és una bona base per explorar la regió. Val la pena la impressionant Catedral de Manizales, la qual suporta una torre de 106 metres, la més alta del país."

Això és l'únic que posa la meva guia sobre Manizales. A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns "capullos".

Home, Manizales no és Paris ni Cartagena, i el seu atractiu turístic és limitat... Ara bé, de tot se n'hi pot treure suc:

El jardí botànic, les estructures de bambú ("guadua" n'hi diuen, que sembla que comencen a posar-se de moda), les postes de sol al mirador occidental de "Chipre"... Ah! Se m'oblidava: sense sortir de la Plaça Bolívar, admirar l'estàtua de l'original Bolívar-Condor, a qui ningú deixa indiferent. Imprescindible si es volen admirar els genitals del "libertador".

I ja com a informació addicional, afegir que Manizales és ciutat universitària, i val la pena passar-se per alguna de les seves facultats (la Universidad Nacional, per exemple), per gaudir de menús econòmics, jardins botànics, mercats de llibres de segona mà, projeccions de pel·lícules gratuïtes per les tardes...

Més coses: prop de Manizales he pogut visitar una "hacienda" de cafè, on m'han explicat fil per randa tot el procés d'obtenció del cafè (tassa inclosa). Amb l'eufòria de l'experiència, els he dit als amos de l'hacienda que em volia quedar a dinar. I si, sembla que hagin cuinat expressament per mi, però m'han clavat una clatellada que fins i tot, la dona de l'Hacienda, ja ha deixat de caure'm simpàtica (després, ja més calmat, m'he autoconvençut de que pagar 4,5 euros per dinar, no ha sigut tant car)

I el "Parque de los Nevados"? Doncs també hi he anat! (*)

Impossible arribar-hi amb transport públic i l'única manera d'accedir-hi, com no, mitjançant un recorregut organitzat, amb un cost únic i innegociable de 95.000 pesos (40.000 únicament són per l'accés al parc, ja els val!)

Doncs bé, resumint molt, diré que el que més m'ha agradat ha sigut experimentar la fatiga a partir dels 4.500 metres per la falta d'oxigen... O millor dit, veure com la resta de gent s'esgotava més que jo...jejeje...

Supèrbies a banda, el que de veritat més he gaudit han sigut els banys termals inclosos al "tour". Mira que he plorat i he insistit perquè em descomptessin aquesta activitat del recorregut... I al final, és el que més m'ha agradat: fred, calor, fred, calor, fred, calor... I després aquesta meravellosa olor d'ou podrit que et queda al cos... mmmmmhhhh... "¡Aquí huele a azufre!"

(*) Tot això plenament contrastat amb la guia, que ho explica amb pèls i senyals... A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns genis, per això encara la porto a sobre...

"Sinearte"

Mathieu Kassovitz, Emir Kusturica, Krzysztof Kieślowski, Woody Allen, Alejandro Amenabar, Wolfgang Becker, David Cronenberg, Stanley Kubrick, Wong Kar-Wai...

Són alguns dels molts directors que es poden trobar al "top manta" de la carrera 7à de Bogotà.

Em va sorprendre veure tant cinema d'autor ("sinearte", n'hi diuen) al carrer, i molt més em va sorprendre la cultura de cinema dels venedors ambulants (se les coneixen totes!), i vaig pensar que podria regalar-li un parell de pel·lícules a la Marcela (algunes que no tingui ja)...

Quan estava triant i tenia un bon feix de pel·lícules a les mans (ara no sé dir quantes... trenta, potser quaranta?), va i sento: "¡Polisia! ¡Polisia!"... i quan vaig voler mirar al voltant per veure un camió de la policia com passava per davant nostre, la meva venedora havia recollit la mercaderia i havia arrencat a córrer.

Si una cosa sé fer, és córrer, així que passats els tres segons que vaig trigar en reaccionar, vaig arrencar amb el meu millor "sprint" amb totes les pel·lícules sota el braç... A l'arribar a la cantonada, ja havia avançat de sobra a la dona que m'atenia, i jo ja anava darrera dels més espavilats pujant per unes escales metàl·liques d'un local mig amagat, que em van dur a...

... a la "Meca" de la pirateria! El rovell de l'ou dels DVD's il·legals: un petit centre comercial enllumenat per fluorescents i llums de neó i ple de departaments diminuts amb l'espai just per un reproductor de DVD, una TV i el propi venedor (la majoria s'ha empassat totes les pel·lícules que venen).

Quan vaig trobar la venedora, li vaig dir:

-"Supongo que me harás un buen presio, ¿sierto? Podria haberme largado con todo..."

-"Ay flaco! Lo siento mi vida... No puedo bajarte ni un solo peso... la verdad es que no puedo... Es sinearte del bueno, ya sabes..." - Va dir encara mig esbufegada...

====================================================================

DVD pirata "Good bye Lenin": 2.000 pesos (uns 0,7 euros)

Al dia següent, vaig voler tornar-hi per xafardejar una mica i fer algunes fotos, però el local ja estava precintat.

Ara si, Bogotà amb més calma...

Superada la primera impressió, que podem dir de Bogotà? Casc antic amb carrers colonials, grans avingudes col·lapsades en hora punta, parcs, edificis alts a la zona de negocis, venedors ambulants, museus, gent demanant pels carrers, cinemes, paranoia dels locals, teatres, festa... És a dir, tot allò que un pot esperar d'una gran ciutat.

A més, coses peculiars, com els venedors de maragdes i alguna que altra sorpresa:

Avui he anat al "Cerro de Monserrate" (sense "t" i acabat amb "e"), on hi ha l'església del "Cristo Caído" i es pot veure una panoràmica de la ciutat a 3.150 metres... Però a més, en una petita capella, un s'hi pot trobar a ni més ni menys que a "la Moreneta". Si, si: a la pròpia Verge de Montserrat (amb el nom escrit bé) i bandera catalana i tot.

Bogotà a primera vista

A vegades la primera impressió que un s'emporta d'una ciutat no és la millor. A vegades un és rebut per suburbis hostils, embussos de trànsit, estacions caòtiques... o simplement el clima que no acompanya... o un estat d'ànim poc favorable.

Doncs bé, jo crec que en el meu cas, s'han ajuntat tots els factors perquè a l'arribar a Bogotà, no m'emportés una bona imatge: perifèria inacabable, trànsit espès, pluja continua, fred persistent... molt cansament i un constipat que portava a sobre.

Si a més, tot això ho contrasto amb el plàcid poble de Leiva, que era d'on venia, doncs ja ho tenim tot: el millor que podia fer era menjar alguna cosa, anar-me'n a dormir d'hora i esperar que el meu refredat millorés... i demà ja serà un altre dia!

A la recerca de la cartera perduda

Terminal de Bucaramanga. 22:30 h de la nit. Em fot arribar de nit als llocs, però sembla que no hi ha altra opció: tothom em recomana viatjar de dia, per tant, toca arribar de nit.

Agafo la guia, busco un hotel, un hostal, un alberg... el que sigui. Memoritzo l'adreça i negocio amb el taxista (a aquestes hores ja no queden autobusos, un altre punt en contra que suposa arribar de nit).

-"¿4000 pesos para llevarme al sentro? ¿6000? Ok, está bién, ¡déle!" (6000! justament el que m'havien dit...)

Fins aquí, tot normal. Ara bé, després de 15 minuts de carrera, arribem al lloc indicat, vaig per pagar i... Merda! Merda! Merda! No hi ha la cartera! Aix! No pot ser! Mira que m'he preparat psicològicament (diverses vegades) per aquest moment... Sabia que tard o d'hora acabaria passant, però la sensació de pànic que es viu sempre t'agafa per sorpresa.

Vaig dir al taxista que tornéssim al terminal, i el vaig calmar (ja s'estava posant nerviós perquè es pensava que no cobraria les carreres) tot dient-li que sempre carrego alguns diners a banda per fer front a aquests casos.

Estava convençut que la cartera m'havia caigut del pantaló mentre dormia al bus (no hi havia moltes més possibilitats), així que de seguida vaig anar a exposar el meu problema a la companyia. Van tractar de posar-se en contacte amb el conductor (qui és qui revisa els autobusos abans d'entregar-los), i finalment ho van aconseguir. Vaig parlar amb ell i... efectivament! havia trobat la cartera i l'havia desat a la guantera esquerra. Em van comentar que si la volia recuperar, doncs tenia que anar al "lavadero".

El "lavadero" és un annex d'una benzinera que queda a les afores on hi van a parar tots els autobusos d'una mateixa companyia per a ser rentats (lògic, no?). Un altre taxi, i cap allà.

El bus ja estava net, rentat i aparcat, i quan li vaig comentar al noi que l'havia rentat si em deixava entrar a donar-li un cop d'ull, em va dir que NO i que ell no havia trobat res. Vaig tractar parlar amb el seu superior (qui tenia les claus), però tampoc em va donar permís per entrar: em va dir que l'única manera de deixar-me entrar era si tenia el permís del xofer, però és clar, jo no tenia el seu número.

A aquestes alçades, jo ja havia confessat que sabia amb certesa que hi havia una cartera a dins, i cap de les persones que treballaven allà semblava massa disposada a ajudar-me, ja sigui per deixar-me les claus, o per deixar-me un mòbil per tal de trucar a la companyia i parlar amb el conductor.

La situació no pintava massa bé per mi: Autobús tancat, la meva cartera a l'interior, jo no puc entrar... i les persones que si poden, esperant que jo marxés per agafar la cartera (o si més no, això era el que em temia, i no estava pas disposat a comprovar-ho)...

Us imaginareu que les persones que treballen de nit rentant els autobusos no tenen bon aspecte... Doncs bé, el noi que tenia la pitjor pinta de tots (podria descriure com era aquell personatge, però no m'entretindré. Simplement diré que tenia aspecte de dolent, tatuatges de dolent, mirada de dolent i parlava com a dolent), em va portar a banda i em va dir:

-"Mire patrón... usted sabe... la maldad de la gente... Colabóreme con algo, lo que le dicte su consiensia... y yo le cuido su vaina y usted se viene mañana por la mañana tranquilo... lo que su consiensia crea oportuno, no más... por la maldad de la gente, ya sabe..."

El que em faltava! Posar-me a fer negocis amb el mafiós de torn.

-"Mire, mi consiensia está muy tranquila: la cartera que hay dentro la buseta es mia. Lo que tiene dentro lo conseguí de manera honrada, trabajando duro, ¿si sabe? Así que si usted me quiere colaborar, me colabora, pero no pienso pagar ni un solo peso por lo que es mio."

Sorprès (i una mica espantat, també ho he de dir) per les meves pròpies paraules i veient que la cosa no tenia una solució clara, vaig creure oportú crear-me un còmplice de veritat. Un còmplice honrat: el taxista. Tenia aspecte d'honrat, panxa d'honrat, bigoti d'honrat i parlava com honrat.

Li vaig explicar el meu cas, li vaig donar totes les dades necessàries en una tarja i li vaig dir que necessitava que tornés amb el telèfon del conductor perquè parlés amb el responsable de les claus. Després de donar-li diners perquè pogués marxar, li vaig mostrar un altre bitllet:

-"Este otro cuando regrese, ¿si?" - I va marxar amb un somriure d'honrat.

Llavors vaig instal·lar la motxilla prop de la porta del bus i m'hi vaig asseure a sobre disposat a no moure'm. Poc després va venir el noi amb cara de dolent i em va dir:

-"Relájese! Váyase a tomar un tinto mientras tanto... yo le cuido todo..."

Havia vist el meu aspecte reflectit als vidres del bus: amb la meva barba de 10 dies i el rostre cansat després de més d'onze hores de viatge (jeep, vaixell i autobús), no tenia cara d'anar fent amics pel món. Reconfortat amb la meva pinta i sense masses coses a perdre vaig respondre:

-"Mire.. Váyase al carajo... De aquí no me mueve nadie." - (Sense enfadar-me, és clar).

====================================================================

Finalment va arribar el taxista, i amb un aire joiós va exclamar amb el mòbil a la mà:

-"¡Ya está! ¡Ya hablé con el man! Me dijo que la cartera está en la guantera inferior isquierda q..." - (uix! no calia donar tants detalls!... massa, massa, massa honrat...)

Tot i l'alegria del taxista, es van seguir negant a obrir la porta del bus. Llavors va trucar al conductor i li va passar el mòbil al responsable. Després d'haver penjat, i com si fos un àrbitre o un jutge, va assenyalar el bus amb els braços i va dir:

-"¡Ábrale, pués!"

Un dels nois que cuidava els autobusos va obrir la porta, i seguint les indicacions del conductor va buscar la cartera, i sota la meva estricta vigilància me la va retornar amb un rostre de resignació...

-"¡Graaasssiaaasss!"

Vaig exclamar amb un somriure triomfal!

====================================================================

Evidentment, la cartera estava buida (excepte les targetes i el meu carnet). La veritat és que en cap moment esperava trobar-la plena, però tot i així no vaig poder evitar anar-me'n a dormir a la 1:30, quan tot va haver acabat, amb un regust agre-dolç.

Que quants calés portava? Home, no massa tampoc, però si més del normal... A Colòmbia els caixers només et deixen treure un màxim de 300.000 pesos (uns 100 euros). Jo calculo que deuria portar a sobre entre 150.000 i 200.000 pesos (uns 50-65 euros). No acostumo mai a portar tants diners a sobre, o sigui que podria ser un bon exemple de "Mala Suerte" :(

Però no és pels diners en sí que em sap greu... És per la frustració que suposa que un es passa els dies cuidant les despeses i negociant amb tothom el preu de les coses per no sortir-se del pressupost i... de cop i volta, plaf! et volen els calés que tenies previst gastar en els propers 2-3 dies...

A partir d'ara, he après la lliçó: carregaré a sobre el just i necessari per passar el dia i a més he decidit lligar amb un cordill la meva cartera al cinturó!

Sospirant pel Rio Magdalena

Estava desvetllat la major part de la nit, creient sentir la seva veu a la brisa fresca del riu, pasturant la solitud amb el seu record, escoltant-la cantar en la respiració del vaixell que avançava amb passos d'animal gegant a les tenebres... fins que apareixien les primeres franges rosades a l'horitzó i el nou dia rebentava de sobte sobre prats deserts i aiguamolls de calitges.

El viatge semblava aleshores una prova més de saviesa, i em vaig sentir amb ànims de sobreviure a l'oblit.

El text és una traducció molt lliure (per evitar drets d'autor i tal) d'un fragment de "El amor en los tiempos del cólera", de Gabriel García Marquez, la música és de Shakira (colombiana també, per qui no ho sàpiga) de la banda sonora de la pel·lícula que porta el mateix nom, i la fotografia és meva, del Rio Magdalena al seu pas per Mompós.

A "Playa Blanca" lleuger d'equipatge

Samarreta, pantalons, sandàlies, banyador, cartera, càmera i un llibre.

Això és el que duia a sobre per passar el dia a "Playa Blanca", a l'Illa de Barú. I bé, tenia la intenció de passar-hi unes tres hores i m'hi he acabat quedant quatre dies.

Al vaixell vaig conèixer la Mónica i la Marcela (dues noies de Medellín), les quals em van convèncer perquè em quedés més nits. Bé la veritat és que em vaig convèncer jo solet, perquè de seguida vaig veure que el lloc valia la pena.

Aquí un té la sensació d'estar dintre d'un anunci de "Malibú"... Ningú s'estressa, per trobar cobertura al mòbil has d'endinsar-te al mar fins que t'arribi l'aigua als genolls, i qualsevol encàrrec sempre trigarà, com a mínim, un dia sencer.

Ahir, el vaixell que tenia que portar-nos de tornada a Cartagena no va venir, encara no se sap per què... i us asseguro que no m'he posat a plorar. A "Playa Blanca" el temps passa a poc a poc, i els dies de pressa...

Que si he trobat a faltar les meves pertinences? La veritat és que no: quan hi ha bona companyia, tota la resta és prescindible... Excepte el repel·lent de mosquits!