2009-05-30

Sergio Toral i radiografies

Vaig dir que no la trucaria i així va ser. Però va ser ella qui em va trucar després de dues setmanes, i jo vaig acceptar veure-la. Després de tants dies, la perspectiva és molt diferent: ja coneixia els millors llocs per menjar, el lloc on connectar-me gratuïtament a internet durant mitja hora, les estacions de la Metrovía (això ho puc dir amb propietat), els busos que em deixen a prop de casa i els que no...
Ah! I també havia adquirit les capacitats d'especialista de cinema per poder pujar i baixar dels busos "al vuelo". Aquí n'hi diuen així i amb raó. Si el conductor veu que ets un home en plenes facultats, no para el bus per a pujar o baixar (si tens la mala sort de ser jubilat, estudiant, discapacitat o una dona carregada del mercat, a vegades corres el mateix risc). Per agafar-lo has d'esperar que afluixi la marxa i córrer una mica al seu costat. Amb la mà dreta agafar-te a la barra, i mentre corres, ápali! Saltiró i cap a dins. Immediatament després, pagar amb la mà esquerra que ja té preparada una moneda de 0,25$, sinó, el xofer et comença a mirar impacient.
Per baixar igual, però fa una mica més de por: esperar al graó a que el bus arribi a la velocitat mínima, i quan et diuen "Hágale nomás amigo!", salt acrobàtic (important fer-lo en la mateixa direcció que va el bus per disminuir la velocitat relativa) i carrera lliure. Amb quinze metres n'hi ha prou. Després sospir de relaxació i somriure de satisfacció.
Doncs com anava dient, vaig acceptar la seva invitació per anar a una graellada a casa seva (a més, tampoc tenia massa coses a fer).
La Reina de Santay no viu a l'Illa de Santay: viu a Sergio Toral.
Sergio Toral no és un barri. És una "invasión" de dimensions desproporcionades a les afores de Guayaquil. La Nancy l'anomena "Ciudad de Dios". Jo no sé si s'hi assembla o no (no vaig aprofundir tant), però us asseguro que és tant gran com una Ciutat. No s'acaba mai! Cases i cases i cases (més ben dit: barraques i barraques i barraques...). Se't perd la vista!
Sense cap tipus d'organització urbana, ni aigua corrent, l'electricitat que falla a cada moment, la brossa escampada per tot arreu... I línies internes d'autobusos (il·legals, és clar), on són les pròpies companyies qui aplanen els carrers de terra per poder habilitar les rutes... ja us podeu imaginar les condicions de vida. "Aquí si vinguessin els cascos blaus de l'ONU tindrien feina per estona", reclama l'Emilio.
L'Emilio és el pare de la Maria Alejandra, la filla de la Nancy. Un gallec de 53 anys amb les idees molt clares, que va acabar vivint aquí, arruïnat després de voler fer prosperar un negoci a l'Equador.
Casualitat? Amb el poc temps que porto a Equador, no és la primera vegada que escolto una història semblant: el Mômô (FRA), el Raúl (EQU), el Daniel (MEX), la Sonia (SRB)... Diferents personatges amb la mateixa fi. Gent que amb tota la bona fe volgueren invertir en aquest país i varen trobar-se amb tota mena de traves i problemes legals, enveges, màfies, corrupció... i finalment ho van deixar córrer acabant arruïnats i decebuts.
A més, xerrar amb l'Emilio va ser molt enriquidor: "radiografia de la societat equatoriana (sense rancúnia) en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament incorrecta!".
====================================================================
Al dia següent, esmorzar d'acomiadament amb la Paola al "Café de Tere", un lloc "pelucón" (terme posat de moda recentment pel President Correa, que significa "pijo"), totalment oposat a Sergio Toral. Xerrant amb ella em va fer una altra "radiografia de l'ALTrA societat equatoriana en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament correcta".
Ja n'estava sabent massa de tot plegat... I després d'aquell esmorzar (6$ per cap), vaig decidir deixar de fer preguntes (almenys fins canviar de país).

2009-05-25

"Metrovía" (i 2): "Ferroviaria"

Parada: "Ferroviaria"
Recaudadora: Lady Murillo (Metrovía)
Guardián: César Castro (Arseg)
Encuestador 1: Jorge Alvarado (Metrobastión)
Encuestador 2: Jo mateix (Tacom)
====================================================================
6:01 - 6:15 --> 4 persones
6:16 - 6:30 --> 18
6:31 - 6:45 --> 25
6:46 - 7:00 --> 20
(Got de Cola. Gentilesa del guàrdia de seguretat)
7:01 - 7:15 --> 24
7:16 - 7:30 --> 24
7:31 - 7:45 --> 34
7:46 - 8:00 --> 12
8:01 - 8:15 --> 21
("me abuuuuurrrrroooooo...")
8:16 - 8:30 --> 17
8:31 - 8:45 --> 20
8:46 - 9:00 --> 23
(Llegeixo el "Metroquil" (premsa gratuïta). Estic indignat: l'horòscop és el mateix de fa dos dies!)
9:01 - 9:15 --> 17
9:16 - 9:30 --> 12
9:31 - 9:45 --> 17
(Llegeixo el "Metroquil" per tercera vegada...)
9:46 - 10:00 --> 14
10:01 - 10:15 --> 12
(Faig els mots encreuats)
10:16 - 10:30 --> 14
10:31 - 10:45 --> 5
(Em quedo encallat amb els mots... Només em queden dues paraules, que per molt temps que les miri, no les sabré mai. 27 horitzontal: "trozo de goma arábiga para pegar sobres" (6 lletres, comença amb la O). 47 horitzontal: "Medida de peso fiilipina" (4 lletres, comença amb TA)
10:46 - 11:00 --> 9
11:01 - 11:15 --> 12
11:16 - 11:30 --> 12
(Però que lent passa el temps... M'entretinc a calcular la freqüència de pas dels autobusos, el guàrdia de seguretat repassa tots els barrots de la parada amb la porra, la noia de la taquilla fa i desfà piles amb les monedetes per preparar el canvi, i l'altre noi que compta, badalla sense parar.)
11:31 - 11:45 --> 9
11:46 - 12:00 --> 12
12:01 - 12:15 --> 8
12:16 - 12:30 --> 14
(La cosa és desesperant: ja parlo sol. Ara imito al Lluís Canut ("Affactivameeeeeent!" Per cert, quins cracks els del "Crackovia", eh?), el "guardián" esbufega i s'agafa als barrots com un goril·la engabiat (hi ha parades que literalment semblen gàbies), la "recaudadora" ja no sap com posar-se i s'arrenca els cabells, i l'altre "encuestador" ha deixat de badallar... "Afffactivameeeeent!" s'ha quedat adormit damunt els torniquets!)
12:31 - 12:45 --> 27
12:46 - 13:00 --> 30
13:01 - 13:15 --> 15
13:16 - 13:30 --> 9
13:31 - 13:45 --> 13
13:46 - 14:00 --> 7
(Per fi! Veig arribar a la parada l'Andrés i el Francho que em vénen a buscar. Això vol dir: fi de la jornada laboral)
Hi ha alguna cosa més avorrida que comptar persones en una parada durant vuit hores? Efectivament! Que no hi hagi persones (Només 510 usuaris en 8 hores!!!).
Li vaig comentar a la Paola en to de broma, que aquesta parada es podria eliminar i ningú (o gairebé ningú) es queixaria. Ella em va respondre que era una prova més del mal planificades que estaven algunes parades. Al voler saber-ne el perquè (i el perquè de molts altres punts que des del meu punt de vista són "millorables"), em va desvetllar una sèrie de decisions que no es van prendre pas pel bé dels usuaris, sinó per decisions polítiques.
Decebut amb les respostes, vaig pensar que a vegades es millor no saber-ne tant i fer com amb les salsitxes. Menjar-les i ja: sense saber de que estan fetes.

2009-05-22

"Metrovía"

Primer va ser a Curitiba (Brasil): per donar solució a un fort increment de població sofert durant els anys seixanta, es va reordenar un pla urbanístic que incloïa el desenvolupament d'un sistema de transport públic eficaç (posat en pràctica durant la dècada dels vuitanta), amb la finalitat de reduir el trànsit que congestionava el centre de la ciutat.
Després, a finals del 2000, va ser a Bogotà (Colòmbia), la segona ciutat d'Amèrica Llatina que va adoptar el mateix sistema. El van anomenar Transmilenio, i avui dia, malgrat alguns problemes i deficiències que presenta, és un referent mundial per ser líders en nombre de viatgers i quilòmetres implantats.
El sistema és conegut com a BRT, sigles que en anglès signifiquen Autobús de Trànsit Ràpid. Bàsicament està format per una flota d'autobusos articulats que circulen per una sèrie de carrils segregats (troncals). L'ingrés es fa mitjançant unes parades (semblants a les parades de Metro, però en superfície) que permeten controlar el pagament i la seguretat del sistema. Algunes d'aquestes parades permeten la transferència de línies (intercanviadors), són inici/final de línia (portals o terminals) i/o destí de moltes rutes de busos convencionals (alimentadors).
Respecte altres formes de transport públic, presenta alguns problemes i moltes avantatges que fan que s'adapti amb molt d'èxit a la idiosincràsia i a la fisonomia de les grans capitals d'Amèrica Llatina (realment costa d'imaginar aquesta forma de transport públic a casa nostra).
Després de l'èxit del Transmilenio en quant a la reducció de la contaminació i la reordenació, del ja de per sí caòtic trànsit de Bogotà, el sistema ha sigut "clonat" a moltes altres capitals, sobretot a Colòmbia i al Brasil, amb més o menys fortuna: a Cali (Mio) acabat d'inaugurar amb escepticisme, a Pereira (Megabús) se'n surten prou bé, a Medellín (Metroplús) sembla que no han començat amb bon peu (més ben dit, encara no han començat!)... Quito (Metrobús, Trolebús i Ecovía), Lima (Metropolitano), Santiago de Xile (Transantiago), Buenos Aires (Metrobús)... i un llarg etcètera...
I també a Guayaquil. Aquí el sistema s'anomena Metrovía, i d'aquí poc portarà funcionant uns tres anys.
La meva amiga Paola ("Ingeniera Paola" pels col·legues de feina), fa anys va col·laborar amb els treballs d'implantació, i actualment treballa en el consorci d'explotació de Metrovía.
Gràcies a ella he aconseguit aquest treball temporal (una setmana i un dia): es tracta de comptar durant vuit hores (de sis del matí a dues del migdia, jornada contínua sense descans ni per anar al lavabo), la gent que ingressa a una de les parades per tal de validar un sistema de comptatge.
En veritat, hi ha dues persones que compten (jo en sóc una d'elles) de dues empreses diferents: Això és poca fe en el sistema, moltes sospites sobre el primer comptador i conflicte d'interessos.. Tot plegat costa d'entendre... Diferències culturals, que us puc dir!

2009-05-15

La Reina de Santay

Si, ho sé. Vaig trencar un dels consells bàsics de seguretat: allò que tothom et diu que no has de fer... Doncs precisament això. No ho acostumo a fer. Sobretot quan acabo d'arribar a una ciutat i porto la motxilla a sobre (com era el cas) i un cartell al front que diu: "sóc estranger, no tinc ni idea on paro, algú vol tractar de treure'n profit?"
No acostumo a conversar amb desconeguts ni desconegudes, però després d'arribar a Guayaquil, em vaig deixar emportar pel meu instint (no m'acostuma a fallar) i em vaig quedar xerrant llarga estona amb la Nancy.
Després van seguir unes cerveses... Sabia que ja estava corrent massa riscs, però alguna cosa em retenia rera els seus passos... Com aquella nena que en aquell conte perseguia un conillet blanc que feia tard i parlava... Com en el conte, em vaig anar trobant diversos personatges:
El propietari de l'edifici més alt de Guayaquil, la Paola, reportera d'EcuadorTV, l'amo d'un casino que em va convidar a entrar a una partida de pòquer per només 500$, el Raúl (ARG), propietari de diversos dels pubs més luxosos de la ciutat (xerrar amb ell va ser realment molt enriquidor: radiografia de la societat equatoriana en 30 minuts, sense pèls a la llengua i políticament incorrecta!)... i finalment vaig acabar sopant a casa del Carlos (MEX), cònsol de Mèxic, on també vaig acabar passant la nit.
Al matí següent, poques hores després d'haver conegut a la Nancy, ja li havia tret a la llum almenys unes sis mentides, i quedaven encara massa punts "poc clars" per descobrir...
-"¿Me llamarás?"
-"No lo creo...", vaig tractar de ser sincer. Per experiència sé que la gent que menteix per foteses m'acaba portant molts maldecaps, així que millor allunyar-me d'ella abans que fos massa tard (instint altra vegada).
De tota manera... A més de l'amant del cònsol, qui era aquella noia tant misteriosa, que vivia en un barri humil, s'havia ficat en política per tal de canviar un món que no li agradava, coneixia tothom i anava regalant somriures i "buenos días" pel carrer?
-"La Reina de la Isla de Santay", deia.
I m'ho vaig haver de creure: era de les poques coses que va dir que podrien ser veritat.

2009-05-14

"Kamala" (i 3)

Un mes a Kamala. Temps més que suficient. No val la pena seguir en aquest lloc que ja no m'aporta res. Fi d'una etapa que no dóna més de si.
Al poc temps que el Pampa marxés, vaig adonar-me que havia perdut molt més que un company per jugar al ping-pong, i sol altra vegada, vaig preveure (com així realment va ser) que no trigaria massa temps a seguir els seus passos.
No només el Pampa. El Raúl també se'n va: 6 mesos a Canadà on la seva vida farà un canvi radical (ser pare, imagino que és un canvi important). Aquí la gent està de pas... Veure com tota la gent amb qui comparteixo va marxant amb un somriure als llavis, el cap ple d'il·lusions i la motxilla plena de projectes, mentre jo segueixo aquí, tampoc és que em senti massa bé.
Sense despentinar-me massa, s'han fet algunes coses: quadre elèctric nou, les puces han marxat després de diverses sessions de gas-oil, calç i clor (però m'han promès que tornarien), la piscina va recuperar el color blau després de 23 dies (visca el sulfat de coure!) havent passat per totes les varietats de colors possibles: verd, marró, vermell...
I els números han anat quadrant... Cap meravella tampoc. Obrir un restaurant en aquesta zona no és cap negoci, i l'hosteria tampoc és que vessi d'activitat. El poc benefici que s'ha tret ha servit per minvar una mica els deutes de la llum i poca cosa més.
El tema de l'aigua tèrbola ja és un altre assumpte: només mig metre de visibilitat. M'ho vaig prendre com a batalla personal que vaig acabar perdent. Però tant és: el món és ple de piscines (i de gent farta de de cuidar-les!), així que serà en una altra ocasió. O no.
Però finalment me'n vaig amb la sensació que tot això servirà per ben poc, i tot seguirà sent víctima de l'abandó i el poder destructiu de la natura.
Deixo el meu càrrec en bones mans: el Diego (ARG) i l'Estefania (ARG) prenen el relleu. Argentins per variar. Són una plaga, eh? Una parella de cuiners amb molta il·lusió (la mateixa que la meva ara fa cosa d'un mes?) que de ben segur se'n sortiran prou bé.
Avui sóc jo qui se'n va amb un somriure als llavis. Com reconforta tornar a posar-se en marxa. De moment cap a Guayaquil: diuen que la ciutat és molt neta i no es veuen papers al terra... Anem a comprovar-ho!