Al Parc Tayrona amb l'Alexandra

Normalment sempre passa així: les decisions que un pren sempre acaben sent les millors.

Això és el que penso sobre la meva decisió d'entrar a Colòmbia per Valledupar. Després d'haver passat uns dies gaudint de l'hospitalitat de la Jenis i la seva família, vaig posar rumb a Santa Marta i el "Parque Tayrona"... però no pas sol: aquests últims dies els he passat al parc en companyia de l'Alexandra, la filla de la Jenis, que també tenia previst viatjar-hi i finalment hem decidit d'anar-hi junts.

El fet de recórrer el parc amb ella, suposa de perdre'm de certes coses: conèixer algun grup d'israelians, entaular amistat amb algun nord-americà "friky", o fins i tot, intimar amb alguna alemanota... Però sincerament, no calia: l'Alexandra és prou entretinguda i divertida per deixar de banda tot allò que no he pogut fer.

Al so de la seva falca "a veses pasa, marica", he gaudit de la seva companyia i hem recorregut selva amunt i avall, esquivant cocos assassins i banyant-nos a platges paradisíaques...

Avui m'he acomiadat d'ella a Santa Marta amb un "ja ens passarem les fotos..."... I després de trobar allotjament, he pujat al terrat de l'hostal (més tard m'han assegurat que és "el hotel más bacano de todo el Caribe"), i per sopar he fet com els darrers dies: he obert les llaunes i el pa de motlle, i he començat a preparar llet de soja en pols envoltat de hippies... Però ja no ha sigut divertit.