La terminal

Avui, el primer que he fet ha sigut anar al barber (sense ni tant sols esmorzar, perquè ja se sap, és dolent afaitar-se amb la panxa plena): tall normal, rentat i arreglar la barba.

Afaitar-se a cal barber... Per mi ja ha deixat de ser una activitat perillosa: després d'haver-ho provat un cop i veure que no n'hi ha per tant, ja em poso en mans de qualsevol... La primera vegada no ho tenia massa clar, però un cop superats els primers temors, i veure que a la gent li agrada el resultat, toca repetir! Arreglar-se la barba: entre 3000 i 6000 pesos, és a dir, entre 1 i 2 euros... que no sigui pel preu!

Després he anat a connectar-me a Internet (s'ha de fer de tant en tant), per descarregar fotografies i revisar el correu: 4 correus molt bons, d'aquells que fan il·lusió rebre, i un d'ells no m'ha agradat gens. La resta, "brossa" o lectures "en diagonal" de correus acumulats.

Com que he entaulat amistat amb l'amo del "cyber", he acabat ajudant-lo a fer fotos a una parella de noucasats, i després (mentre l'amo els imprimia els resultats), les hi he descarregat en un USB que s'han quedat com a record. Jo seria l'últim lloc on em faria fer les fotos del meu casament, però sempre hi ha gent per tot. A canvi, l'amo m'ha regalat uns minuts de connexió, uns DVD's verges i unes caixes... Bien!

Més tard, he anat tot orgullós amb el meu DVD (carregat amb les fotos de les últimes setmanes) al servei postal per enviar-ho a casa, i ja passades les tres de la tarda, m'he acostat a dinar: "almuerzo corriente" per 5500 pesos (no arriba als 2 euros).

Havent dinat, cinema d'estrena per 6000 pesos (2 euros per ser dissabte): l'última d'en "James Bond", a manca d'alguna cosa millor. Estava tant cansat que no he pogut evitar perdre la consciència durant quinze minuts (totalment prescindibles per poder seguir la trama).

Al sortir de la migdiada (perdó! del cinema), dutxa d'aigua freda, raspallada de dents, canvi de roba per sentir-me com nou i...

... Finalment, a les vuit del vespre, net i arreglat, he decidit trucar a la Marce per acomiadar-me d'ella. Però abans, hem quedat per anar a sopar...

====================================================================

Tot això no té res d'especial: podria haver sigut un dia normal a pràcticament qualsevol lloc del món... El que ha fet diferent el meu dia, és que ha passat íntegrament dins d'una terminal d'autobusos (al principi, els guàrdies de seguretat semblaven una mica mosquejats de veure un personatge amb motxilla al coll divagant amunt i avall sense destinació fixa, però al final s'hi han acostumat: "¿Q'hubo, don Ivan? ¿Todo bién, o que?").

... Precisament la Marce, qui m'ha alliberat del terminal, ha sigut qui m'ha convençut amb la seva veu dolça de quedar-me una nit més a Medellín... Aquí segueixo retingut... Per si de cas: que ningú pagui el rescat!