Acabo d'arribar de Turquia i encara m'estic fent a la idea que ja he tornat. Han estat 25 dies massa intensos, carregats d'història, de llocs, de quilòmetres en bus (molts, eh? però que molts!), matinades i hores de son i cansament, de moments compartits i moments que he tingut per estar sol i afartar-me de mi mateix... I a la tornada, la gent m'ha trobat més prim (imagineu-vos!). Tan sols han estat 25 dies, però em fa l'efecte que ha sigut un any sencer (és el que té bo de viatjar: com que tots els dies són diferents, la memòria se'ns allarga, i sembla que en siguin més).
Repassant el meu itinerari, recordo Istanbul, Selçuk (Éfes), Pamukkale, Fethiye (Oludeniz i Patara), Goreme, Trabzon (Sumela), Erzurum, Kars (Ani), Dogubayazit, Gevas (illa Akmadar), Malatya, Mont Nemrut, Sanliurfa (Harran), Sivas (Divrigi), Ankara, Bursa... i Istanbul altre cop... i també recordo tots els llocs on he dormit: des dels encantadors hostals de l'oest, fins a les "cutres" pensions de l'oest, passant per càmpings, estacions d'autobusos, els propis autobusos... Ah! i sense oblidar el prostíbul de Trabzon...
I quan penso amb tota la gent que he conegut (aquest apartat es pot llegir en diagonal)... deixant de banda a Eunice (BRA), Caroline (BRA) i Brigitte (VEN) que em van acompanyar durant la primera etapa del viatge fins a Goreme, me'n recordo de Jarran (EUA) que em va sorprendre a Erzurum i ens vam retrobar a Dogubayazit on vam sopar i esmorzar plegats, d'Abdurraman (TUR) que va ser el meu guia improvisat a Erzurum, de Luciana (BRA), Eduardo (VEN), Jonathan (ISR) i Efraat (ISR), que em van acompanyar (o més ben dit, els vaig acompanyar jo) de Kars a Dogubayazit, dels simpàtics Ana (POL) i Jef (POL) amb qui vaig prendre un te esperant el Dolmus per anar a Van, i dels divertits Ari (ISR) i Narquís (ISR), que em varen fer passar molt bons moments des de Van fins a Tatvan, Alison (AUS), que em va fer molt grata l'espera de l'autobús a Malatya, i Andrew (IRL) amb qui vaig creuar el Mont Nemrut i vam viatjar fins a Hamam...
I tota la resta de temps que he tingut a soles... que realment ha estat molt poc, perquè desenes de turcs s'han molestat a ajudar-me, a interessar-se per les meves destinacions, a practicar quatre frases en anglès... o simplement saludar a un estrany. M'agradaria destacar als nois de l'illa Akdamar que insistien a que em em convertís a l'islam, al noi kurd de Van que es va interessar sobre els meus ideals nacionalistes, o els germans de la tenda d'electrònica de Sanliurfa, que em van descarregar gratuïtament les meves fotos a canvi de quedar-se'n una copia. Miro enrere, i molts em semblen amics de tota la vida, però en el fons, sé de sobres que no els tornaré a veure.Estic segur que de tant en tant els trobaré a faltar, com també trobaré a faltar els basars atapeïts de gent i les seves intenses olors d'espècies i menjar (i de gent també, eh!)... els iogurts de mida industrial, els magnums de "pistatxo", els kebabs a 1 euro... els minarets de les mesquites per tot arreu, el so de les crides a l'oració, el nom d'Ataturk present a qualsevol lloc... i la gent que m'interromp per parlar (per parlar de ben poc, perquè l'anglès de la majoria dels turcs no acostuma a passar del watxyurneim? i werarryufrom?)...
... però crec que ho superaré: a prop de la feina hi ha un "Döner Kebab", i anant-hi una vegada per setmana se m'anirà passant la nostàlgia...
