2009-03-27

"Meitat del món" i el caçador de mites

L'any 1736 va arribar a la capital de la "Real Audiencia de Quito", una Comissió Geodèsica de França autoritzada per Felip V, amb objecte de completar dades matemàtiques per a definir la verdadera forma de la terra.
Per a tal efecte, es tenia que mesurar un arc de Meridià a les zones equatorials, i aquest fet va determinar que es comencés a parlar de les "terres de l'Equador" i no de la "Presidència de Quito". El nom aviat va aconseguir una difusió general, que determinà que Simón Bolívar ("el Libertador"), President de la Gran Colòmbia, al dictar la Llei de Divisió Territorial del nou Estat, el 1824, aplicà el nom d'Equador a un dels tres departaments que el conformaven.
Aquesta comissió comandada per Charles Marie de la Condamine, també va determinar el punt exacte per on passa la línia imaginaria de l'Equador, i avui en dia, per a commemorar aquest fet, hi ha un monument, al voltant del qual, s'ha construït un petit poblet turístic anomenat Mitad del mundo ("gringolandia" pels locals), a uns 20 kms de Quito, parada "obligatòria" per a tots els viatgers.
  • La comissió francesa, ho va fer prou bé pels mitjans que es disposaven a l'època (van acabar confirmant que la terra era aplatada pels pols i no al revés com molts teòrics pensaven), però avui dia, amb la tecnologia GPS més sofisticada, s'ha pogut comprovar que la vertadera línia de l'equador passa uns 240 metres al sud del monument. Per a marcar aquesta "nova línia" hi ha el museu "Inti Ñan" (camí del sol), on la gent es pot fer la foto a l'equador "de veritat" i ser testimonis d'una sèrie d'experiments que suposadament només es poden fer sobre l'equador, de dubtosa credibilitat científica. Però la cosa no acaba aquí: hi ha qui afirma que la vertadera línia de l'equador tampoc passa pel museu "Inti Ñan". Passa exactament per "la Catequilla", un antic jaciment arqueològic... Sigui on sigui, no disposo dels mitjans per poder comprovar res, així que he acabat fart de sentir-me enganyat cada vegada que investigava una mica pel meu compte.
Una de les primeres coses que vaig fer al arribar a Quito, primera ciutat situada a l'hemisferi sud que trepitjava, va ser omplir la pica i observar cap a on girava l'aigua al buidar-se... Digueu-me "friky", però si, sóc així. Vaig perdre una bona estona, perquè la cosa no semblava anar com estava previst: el resultat de la direcció de l'aigua era totalment aleatori, així que vaig acabar deixant-ho córrer, considerant que estava deixant massas variables a l'aire, i no estava fent l'experiment com tenia que ser.
  • Els vespres a Quito són freds i plujosos, així que no tinc massas problemes en confessar que m'he passat el meu temps a la xarxa "investigant" sobre l'efecte Coriolis (si, ja ho he confessat abans: en aquest sentit puc ser molt "friky"). Els resultats són força reveladors: NO existeix tal mite de la pica que es buida en una direcció o una altra segons l'hemisferi on ens trobem. Hi ha molta gent a Internet que dedica els seus esforços per a treure'ns de la ignorància... jo només posaré aquest enllaç a tall de mostra (n'hi ha milers!) i pels amants de la hidrodinàmica, les fórmules de Rossby i Reynolds són aclaparadores i no deixen lloc per al dubte: la forma de la pica, el fregament, la poca quantitat d'aigua o el nostre moviment al rentar-nos les mans són més influents que l'efecte coriolis. La veritat que em sento tant decebut com el dia que vaig descobrir que el "Tió" no cagava regals o que els tres Reis Mags d'Orient no passaven per casa nostra... però ja se sap que "la felicitat està en la ignorància de la veritat".
Per acabar, diré que en aquests "museus" s'assegura que el nostre pes és menor sobre la línia de l'equador que en altres llocs: al voltant de 4,5 quilos!
  • I la veritat és que és així: a l'equador els objectes pesen menys degut a que la forma de la terra no és una esfera perfecta, i el radi d'aquesta varia en funció de la latitud, essent màxim a les zones equatorials. Però 4,5 quilos!? Per favor! (és que aquesta, la sabia!). La diferència de pes entre estar als pols i a l'equador, només representa aproximadament un 0,5 % del nostre pes. És a dir, si jo peso al voltant d'uns 70 quilos, la diferencia de pes entre ser a l'equador i a casa meva (suposem que la latitud de referència està en un valor mig de 45º, és a dir, prenent un 0,25% de diferència) és aproximadament 175 grams, o sigui, que és menyspreable (la majoria de bàscules tenen errors superiors al 0,2%)... O si més no, pot influir més el fet d'haver anat o no al lavabo que la latitud on ens trobem.
Per cert: fa temps que no em peso. Però la veritat, amb tanta bàscula "trucada" que hi ha per aquí, serà l'últim lloc on ho faci.

2009-03-26

Voluntariat a Ecuador

Cada vegada que truco a casa i parlo amb ma mare (això acostuma a ser un cop cada dues setmanes) passa el mateix. La situació que em descriu no és massa encoratjadora: hi ha crisi. I no només als diaris o als telenotícies: els amics i familiars es queden sense feina.
Per mi, que he dedicat els últims sis anys de la meva vida a convertir-me en calculista d'estructures, les coses no pinten millor. Si alguna cosa deu sobrar ara al país, amb la construcció parada, són calculistes d'estructures...
Com que l'escenari no pinta massa bé per tornar (ja m'estic plantejant la possibilitat de canviar d'ofici), intentaré NO-tornar. O tractar de tornar com més tard millor (diuen que de la crisi n'hi ha per un parell d'anys!)
Per això des d'un temps ençà, he decidit trobar activitats que em mantinguin per una temporada. Quan vaig arribar a Quito, vaig començar a tocar les portes de diverses ONG's, vaig preparar un currículum, redactar cartes i definir una mica les meves preferències.
Després de tenir entrevistes amb unes cinc organitzacions diferents (algunes administrades per personal estranger), he decidit deixar-ho córrer. M'explico:
Per començar s'ha de pagar una quota d'inscripció d'uns 100$: despeses d'administració, assegurança, "papeleos" i burocràcia diversa... Fins aquí bé.
Després et demanen les despeses d'allotjament i manutenció (els projectes amb cost "0" solen estar complets), que ronden entre els 250$ i els 350$... En un lloc em van demanar fins a 500$!!!
O sigui, que treballar com a voluntari a Equador (ja sigui netejant platges, fent de professor de mates, donant classes d'anglès, recollint bananes, construint escoles...) durant un mes et pot sortir per entre 350$ i 450$, trasllats i despeses extres a banda. Si contem que el meu pressupost és precisament aquest (uns 450$-500$ per mes), la cosa està clara: preu per preu, faig turisme.
No conec a fons la realitat econòmica d'aquestes organitzacions, però em sembla que les despeses que han de fer els voluntaris són excessives... Tampoc m'agrada ser malpensat, però... Bé em sembla que és millor deixar-ho aquí, abans que escrigui més del compte, i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

2009-03-21

Dissabte: dia de mercat!

Avui dissabte... Dia de mercat a Otavalo (com a Reus!).
Tots els indígenes de la regió venen aquí a comprar i vendre de tot: animals, menjar, artesanies... El poble, que durant la setmana resta mort, s'omple de gent d'arreu i els carrers vessen de gent, crits, flaires i colors.
M'agraden els mercats, sobretot si són com els d'Otavalo, tant autèntics i pintorescs (la zona d'artesanies, una mica massa turística, però és el que toca). Molta gent... Menteixo: alguna gent, m'havia recomanat venir aquí només per ser testimoni del mercat; així que jo donaré el mateix consell: pels amants dels mercats, passeu per Otavalo els dissabtes! (com a Reus!)
I si no podeu passar per Otavalo el dissabte, també hi ha altres opcions per veure mercats indígenes:
- Dilluns : Ambato
- Dimarts: Latacunga
- Dimecres: Pujilí
- Dijous: Saquisilí
- Divendres: Salaron
- Dissabte: Otavalo
- Diumenge: Salasaca

2009-03-20

Equador: primeres sensacions

"Seguimos cooon... " (nananana-naaaaaaaaa... - musiqueta -) i a continuació el nom de la novel·la de torn.
Estava esmorzant a Pasto mentre que aquesta falca de RCN sonava a la meva esquena. Sabia que podria ser l'últim cop que la sentia, i no vaig poder reprimir un fort sentiment de nostàlgia.
Després, cap al Santuario de las Lajas, prop d'Ipiales: un bonic passeig per acomiadar Colòmbia.
====================================================================
Arribo a Otavalo de nit i molt cansat. No tinc ganes de voltar, ni de buscar lloc on dormir, així que em quedo a la primera pensió que trobo. A més, l'"almuerzo" que havia pres a Tulcán se m'ha indigestat... El porc "amagat" a la sopa? El regust que em repeteix cada mitja hora sembla confirmar-ho.
Després de descarregar les coses a la pensió, me n'adono que he perdut l'estora... (obro parèntesis de desesperació: un altre objecte a la llista d'objectes perduts! Uffffff! -sospir de desesperació-).
Surto al carrer per oxigenar-me una mica. Fa molt fred i plovisqueja. Resumint: cansat, indigest, amb fred, només 8$ a les butxaques, l'estora perduda... Encara hi penso: serà una gran pèrdua... (almenys ara podré creuar les portes sense entrebancar-me).
Però tot i això estic content. Molt content. Encara no sé ben bé per què, però suposo que deu ser la sensació que es té davant la perspectiva de conèixer un país nou: nova gent, nou menjar, noves ciutats, nous paisatges, nova cultura... Nou hemisferi!
Sento olor de carn a la brasa cuinada al carrer... L'olor em reconforta, però el meu estòmac diu que no. Avui no soparé.

2009-03-19

Resum de Colòmbia

Valledupar, Santa Marta, Cartagena, Mompós, Bucaramanga, Leyva, Bogotá, Manizales, Medellín, Sapzurro, Cali, Popayán, Pasto... Sense entrar en detalls, eh? I demà des de Pasto a Ipiales, on abans que arribi el dia 28 (amb una setmana de marge!) tocarà canviar de país si no vull pagar la temuda multa del DAS.

Mostra un mapa més gran
Temps per a mirar enrere, fer comptes i reflexionar... o al menys pensar-hi una mica: sis mesos i mig a Colòmbia. Déu n'hi do! Es diu aviat: més de sis mesos... Que han passat volant! més de mig any! En aquests 198 dies, he gastat uns 2760 euros (ostres que fort! Totes aquestes xifres m'impressionen...), on hi ha tot inclòs: des de les bossetes d'aigua a 0,1 cèntims d'euro fins a la "makro"-compra que vaig fer a Medellín de 180 euros, passant pel curs de submarinisme, la pèrdua dels diners de la cartera, excursions diverses, les nits d'hostals, els autobusos, els "almuerzos corrientes", estris d'higiene personal (sabons, desodorants, raspalls de dents), roba (samarretes, interiors, sandàlies...), els dies a "Cangrejales" amb un cost pràcticament "0"... en fi, tot!
Si fem una simple divisió, obtenim la mitjana aproximada de 14 euros/dia, que és més o menys el que ja tenia previst gastar... O sigui que si: que estem dintre del pressupost, i si tinc en compte que no m'he n'estat de res, doncs és per estar força content.
Deixant els números a banda, si a l'altra part de la balança hi poso els llocs que he visitat, les experiències que he viscut i sobretot, la gent que he conegut, doncs... Fins i tot em fa vergonya de comparar-ho amb diners: no hi ha color!
A més de passar-ho bé, tot aquest temps m'ha permès entendre una mica millor la realitat d'aquest país que viu una actualitat tant "delicada" i ha de lluitar contra situacions quotidianes força complicades...
Encara que hi haurà coses que, passi el temps que passi, per molt que m'esforci, no acabaré d'entendre mai. Com per exemple, i sense sortir de la superficialitat: Per què un "almuerzo corriente" resulta més econòmic (normalment a meitat de preu) que qualsevol menú de menjar ràpid (hamburgueses, "perritos" o pizzes)? Per què el lloguer d'un pis surt més car que el lloguer d'una casa el doble de gran en una mateixa zona de la ciutat? Per què és impossible trobar pastilles de concentrat de peix als supermercats de Medellín? Per què la llet fresca és més barata i té pitjor gust que la llet tractada? Per què les galledes d'aigua per fregar no tenen escorredor? Per què la versió colombiana de "Aquí no hay quien viva" (amb els mateixos personatges i tot) és tant, però tant dolenta? Per què ningú té canvi quan vas a pagar a les botigues?...
Que més? Si, el temps... quan es viatja, el temps i els diners sempre juguen en contra: sé que hi ha gent amb un excés de sentit pràctic que pensa (i potser amb raó) que el fet d'haver passat "tant" de temps a Colòmbia m'impedirà estar més temps en altres països... sigui com sigui, les coses han anat con han anat, i el cas és que no em penedeixo de res!
El que si és cert, és que la meva idea era aprofitar l'estiu al sud del continent, cosa que ja fa temps que he deixat per impossible!

2009-03-15

"En Buenaventura hay mucha calentura..."

"En Buenaventura hay mucha calentura...". Això és evident: per la xafogor que fa! (malpensats! Però és clar que una cosa porta l'altra...). Però també a Buenaventura (no confondre amb PortAventura, que a mi ja se m'ha escapat un parell de vegades) hi ha una població d'afro-descendents que ha mantingut la seva identitat gràcies a l'aïllament de la regió ("Eso'es como viajar'al África, vístes!", bromeja en Gustavo).
L'haver mantingut les arrels africanes té el seu cost: la pobresa és més evident que a altres llocs, i molts carrers estan per asfaltar i moltes cases estan a mig construir (o mig derruir).
Per mi, un dels majors atractius, a part de ser ciutat portuària (la més important del país -més que Cartagena-, i amb molt de potencial), és el mercat de peix i marisc de la "Galeria", que per ser diumenge registrava força activitat. I també les platges properes de sorra negra banyades pel... Pacífic! Per primera vegada m'he banyat en aigües "pacífiques" (que per cert, de "pacífiques" no en tenen res).
Acabo dient per qui tingui la possibilitat, que en temporada (des d'Agost fins Octubre), les balenes geperudes són atretes per aquesta regió, però clar, per veure-les hauré d'esperar una altra ocasió.
Ah! Se m'oblidava! Al Pacífic també s'hi fa bona música: Chocquibtown. Pareu atenció a la lletra per fer-vos una idea de la "idiosincràsia pacífica".

2009-03-11

El plaer de navegar

Just abans d'arribar al moll de Sapzurro, miro a la meva esquerra i veig una esplèndida sortida de sol sobre la badia. Dos minuts més tard, buscant un nou angle des del moll, els núvols havien cobert tot l'espectacle... Només va ser cosa de cinc minuts: l'últim regal que em va donar Sapzurro.
Jo, a l'igual que el noi argentí que em vaig trobar ja fa més d'un mes i mig, tampoc estava disposat a prendre la "panga ràpida" del dimoni durant més de tres hores, així que tan bon punt vaig saber que hi havia la possibilitat de viatjar infiltrat al "Nueva Jerusalem", no ho vaig dubtar, i vaig planificar el meu viatge de tornada a la "civilització" en funció del seu horari.
El "Nueva Jerusalem" és un petit i atrotinat vaixell de càrrega ("canoa") que un cop per setmana, porta els subministraments bàsics a Sapzurro (begudes, menjar, benzina, materials per a la construcció...). Té uns quinze anys, encara que sembla que en tingui seixanta, però dins del seu desgastat esquelet de fusta, es pot sentir el plaer de navegar: la brisa sobre la cara, el sol, les xerrades amb la Magda, l'olor de mar, el prendre consciència real del temps i les distàncies... fins i tot el monòton soroll del motor m'hipnotitza i m'endormisco a la vegada que les onades m'embressolen i quedo adormit com un nadó.
Si ho comparo amb la llanxa no hi ha color: més del doble de temps a meitat de preu, i tots els meus ossos al seu lloc!
Resum:
Turbo-Sapzurro: 3,5 hores, 65000 p (uns 22 euros, inclòs l'excés d'equipatge i la barqueta addicional de Capurganá a Sapzurro).
Sapzurro-Turbo: 7 hores (aprox.), 30000 p (10 euros, inclòs l'esmorzar i el dinar).

2009-03-10

"Cangrejales" (i 2)

Em llevo i m'en vaig cap a la platja de l'ICA. Poc importa l'hora què és. Simplement ja ha sortit el sol i desperta un nou dia. Començo a nedar cap al centre de la badia. Avui serà un dia clar, i els rajos de sol i el mar tranquil permeten veure el fons del mar. Veig roques, veig peixos, veig coralls... Però què bonics són els coralls!
Això serà alguna de les coses que de ben segur enyoraré... Així com llevar-me i menjar un plàtan acabat de madurar, els "almuerzos" de la Kosseth, les xerrades amb en Carlos, les històries i xafarderies del Henry, els jocs amb els nens, les inacabables partides de "parqués" (una versió molt particular del parxís), adormir-me amb la remor de les onades...
Però deixant el romanticisme i l'enyorança a banda, fruit de més de 40 dies de convivència amb el Carlos i la Kosseth, he après algunes coses, entre altres: a curar-me les picades d'insectes amb saliva, a distingir un "banano criollo" d'un "banano papocho", a espantar les formigues que envaeixen el plat de menjar, a que el temps passa més ràpid al camp que a la ciutat, a fer melmelada de flors de Jamaica, a que els nens tant poden ser adorables com odiosos (bé, això ja ho sabia però sempre està bé de recordar-ho), i sobretot: a ser conscient que moltes vegades, les coses no passen quan un vol, sinó quan han de succeir.
"Cangrejales: Donde su espíritu se alimenta mientras su cuerpo descansa."
====================================================================
Ah! Com a nota curiosa, dir que Cangrejales està només a cinc minuts a peu de l'escenari on es va filmar "El Desafío", una versió colombiana de "Supervivientes".