2009-11-19

24 hores a Bolívia

El temps passa volant... No fa ni quatre dies que vaig tenir que anar a Xile per renovar la meva estada al Perú, que ja estic vora finalitzar els tres mesos que em van donar l'última vegada.
Així doncs, ja que sóc prop de la frontera amb Bolívia, aprofitem per canviar de país i obtenir un nou segell al meu passaport.
Vora la frontera es troba la ciutat de Copacabana (res a veure amb platges brasileres), i després de poques hores en barca s'arriba a l'encantadora "Isla del Sol", on passem la nit. El tràmit burocràtic es converteix en un plaer.

2009-11-16

Respectant al Colca

Portàvem una mica de retard del dia anterior, així que teníem per davant sis hores de caminada per arribar a Cabanaconde.
El matí havia sigut suau: recorrent les humils comunitats del "Canyó del Colca" havíem rebaixat els temps previstos.
I llavors, vora les onze del migdia, ens trobàvem al peu del congost. Segons l'única referència que teníem (una fotografia treta d'un catàleg turístic) ens quedaven unes tres hores d'ascens (i superar els mil metres de desnivell) per arribar a Cabanaconde. I els números quadraven: amb una mica d'esforç, arribaríem a temps per prendre l'autobús de les dues que va a Chivay.
I així va ser que vam decidir començar l'ascens sense menjar res... amb amanides i iogurts rondant-me pel cap.
El sol escalfava de valent i l'aire era fred i sec (tal com correspon a la zona dels congostos d'Arequipa) i cada vegada més difícil de respirar. Una hora després d'anar zigzaguejant cap amunt, el nostre pas feixuc es va alentint, i pel meu cap ja no passen iogurts i amanides: ara només hi ha "Inka coles" i xocolatines.
Dues hores llargues d'ascens i el pas cada vegada més patètic. La idea d'arribar al bus de les dues ja fa temps que m'ha marxat del cap. Així com també les xocolatines: amb l'estómac tancat, ni tan sols l'aigua que portem em ve de gust. Només voldria prendre un d'aquells "sueros" que ens recepten els metges cubans quan se'ns infecten els intestins.
Camino per inèrcia. Em fa nosa tot: l'ampolla d'aigua que gairebé està buida, les ulleres de sol, el mocador al cap... Veig una ombra i alguna cosa em diu que he de parar. Necessito descansar i beure encara que no en tingui ganes. Els minuts de repòs s'allarguen. Quan vull llevar-me per seguir, el meu cos em diu que no. Si m'aixeco, vomito. Em poso còmode, acluco els ulls i el descans es converteix en una curta migdiada.
Quan feia una hora que ens havien dit que quedava mitja hora, uns excursionistes ens diuen que encara queda una hora! Responc amb una reacció d'exagerada sorpresa, però en el fons, a aquestes alçades tant em fot tot.
Finalment arribem a Cabanaconde després del nostre particular "Via Crucis" vora les cinc de la tarda (amb unes tres hores de retard).
Mengem, bevem... i a mi m'han agafat tremolors. Quan el sol cau, es nota! No em veig amb esma d'esperar al carrer durant quatre hores al bus de les nou amb el fred propi d'un poblet a 3.200 metres d'alçada.
Decidim quedar-nos a Cabanaconde. Anem a dormir d'hora, tot apreciant una dutxa d'aigua calenta i un plat de sopa.

2009-11-15

El vol del còndor

Ens havíem llevat a les sis del matí per veure'l volar, però ja eren les deu i ni pensaments.
Entre les deu i quarts de deu, tota la gent que viatjava per agències i tours organitzats va desaparèixer, i ens vam quedar quatre gats esperant el bus local.
Decebuts jèiem endormiscats sota el sol aclaparador del Canyó del Colca, quan de sobte, algú va endevinar unes siluetes a l'horitzó: efectivament! Eren "papá" còndor, "mamá" còndor i còndor "júnior" volant majestuosament pel mig del congost.
El petit de la família ens va delectar amb una sèrie d'acrobàcies que ens van fer molt grata l'espera del bus, que desgraciadament va arribar puntual.
Em sento afortunat: veure volar un còndor en plena llibertat, avui en dia, és un espectacle difícil de presenciar.
====================================================================
Els còndors són les aus més grans, amb gairebé 3 metres d'envergadura i poden arribar a pesar 15 quilos.
El seu cicle reproductiu des de la fase d'aparellament fins que arriba a l'edat d'emancipació, és d'entre 2 a 3 anys. Arriben a la seva maduresa sexual a l'edat de vuit anys, i si a tot això li sumem que són 100% monògams i que molta gent els caça com a trofeu o per temor a que ataquin el bestiar, l'existència d'aquestes aus està en clar perill d'extinció.