Concepción, 3 mesos després

La sensació què es té a l'arribar a Concepción, segona ciutat més poblada del país la qual va patir un terratrèmol 8.8 escala Richter avui fa exactament 3 mesos, és més o menys la mateixa que es té a l'arribar a qualsevol ciutat de la mateixa grandària.

Inconscientment, esperava un panorama més desolador: carrers oberts, runes a tot arreu, serveis que no funcionen... Però no: els carrers estan asfaltats, i les voreres flueixen tot de gent que sembla portar una vida normal.

Minuts després, es van veient alguns detalls: solars diversos, edificis clausurats (24 per reparar, 6 pendents de demolició i 1 col·lapsat), locals tancats a l'espera de realitzar algun tipus d'obres... I preus elevats dels pocs hotels que queden oberts!

Però de fet, la ciutat va aguantar prou bé (la resta d'edificis sense danys, van ser declarats "antisismics") i el record del terratrèmol ja sembla haver quedat força enrera: per molta de gent de Concepción, a hores d'ara, el terratrèmol tan sols sembla una explicació fàcil per tots els mals de la ciutat: algun carrer tallat, obres a les voreres badades, l'increment del preu de la vivenda i de la mà d'obra dels professionals de la construcció, la manca del servei de gas a algunes zones de la ciutat i el perquè de que les portes no tanquin com han de tancar.

====================================================================

Mentre escric aquestes línies, experimento a la meva pròpia pell el més fort dels diversos (pràcticament un cada dia) "tremolors" que m'ha tocat patir: la gent es mira amb cares de pòquer, mira el sostre esperant que tot passi... De manera automàtica, premo el botó de "salvar", faig veure que m'aixeco de la cadira, però espero a veure que fa la resta de gent: se segueix mirant de reüll, més cares de pòquer, rumors, s'escapa algun riure... Els segons es fan eterns. Sento un lleuger mareig... Fins que la cosa s'acaba mig minut després: sospirs alleugerits, riallades nervioses i tornada a l'activitat. L'home del meu costat fa un pronòstic: "Com a mínim això ha sigut un 5!". Minuts més tard la radio ho confirma: 5.7 escala Richter.

A la recerca de la "empanada perfecta"

Seguint l'estela dels ex-voluntaris de "Pisco Sin Fronteras", em trobo a Tucumán, a casa de la Selena (la "Shakira de Kentucky"). Millor dit: la oficina on habita i comparteix amb la Sofia.

"Quina vida tant ridícula!", exclama. "El més difícil d'aquesta la beca per ensenyar anglès a l'estranger, és aconseguir-la: després no s'ha de fer pràcticament res... Tinc que donar 6 hores de classe a la setmana, i moltes vegades es cancel·len!"

Com que té molt de temps lliure i és una persona molt activa, es dedica fer classes d'anglès pel seu compte, prendre lliçons de salsa i reggaeton, i a recórrer la "Ruta de la Empanada": una iniciativa turística per promoure les empanades Tucumanes i fer la competència a les empanades de Salta, les quals tenen fama internacional... De fet, a Bolívia, a les empanades se les anomena "salteñas".

L'objectiu és recórrer 26 restaurants que estan inclosos a la ruta per tal de trobar la millor empanada. Es valora tot: cocció, presentació, pasta, reblert, guarnició... I s'acompanyen amb llimona i un bon vi de Mendoza. Hi ha quatre categories: formatge, pollastre, carn i "Sfijas" o empanades àrabs. Bon profit!

"Quina vida tant ridícula!". Ja ho pot ben dir, ja... Ridícula i envejable!

"Quina vida tant ridícula!"... Frase que passarà a la història... Com d'altres de la seva pròpia collita com: "Me siento muy embarazada" o "Esta comida tiene muchos preservativos".