"Ventana Sur" (i 2): Històries d'hostes

Hostes, hostes, hostes... Munts d'hostes que vénen i van. Alguns passen gairebé desaparcebuts, i d'altres es queden per força més temps, formant part del mobiliari, compartint les seves històries i deixant-nos una profunda empremta en la nostra vida. Que porta a algú a deixar tota una vida enrera per posar-se a viatjar?

Alguns exemples:

En Graham ("Mr. Barrett" (GAL)), va batre tots els rècords. Va fer el seu check-in un primer de maig i no va abandonar l'hostal fins el 23 d'octubre. Això són 175 dies, o gairebé 6 mesos! Com qui no vol la cosa, va començar a trobar-li el gust a Santiago, i va començar a ocupar les seves hores lliures (que eren moltes) en donar classes d'anglès. Els diners que rebia (que no eren tants) els va anar invertint en oci nocturn, fins a convertir-se en un clàssic de les nits de Santiago. Incomptables xerrades als vespres, copes de vi compartides, i nits entre setmana a "Salsa Brava". Pero si per alguna cosa serà recordat aquest entranyable personatge, serà per les seves boges històries: sempre n'hi passava alguna! Va patir en primera persona infinites bronques a les discoteques, 2 atacs epilèptics, 1 cella partida fruit d'una discusió, diversos atracaments (un d'ells a mans d'un grup de travestis), una dent trencada per fer "sandboarding"... Tantes coses que a la fi, tothom sospitava que hi havia alguna cosa més que mala sort.

L'Arthur (BRA). Va vindre del Brasil per provar sort. Conèixer una mica Xile, i alhora buscar un treball seriós: una experiència laboral com a Enginyer Ambiental en un país extranger... Però l'Arthur no estaba disposat a treballar de qualsevol cosa: "per fer de cambrer o repartidor, me'n torno a Brasilia, on tinc feina assegurada...", i així va ser després d'unes quantes setmanes de frustració. Recordaré l'Arthur per ser el meu company de recerca de feina. Pels ànims que ens donàvem plegats. I per les borratxeres que s'agafava quan Brasil guanyava algún partit. També recordaré a l'Angie: la noia que treballava a l'hostal que es va enamorar d'ell. L'últim que sé d'ella és que està aprenent portuguès. Ara és ella qui provarà sort a Brasil.

L'Anthony (ANG). Definitivament l'Anthony no tenia el "perfil" de motxillaire viatger. De mitjana edat, tímid, introvertit i una mirada perduda, trista... Anava tot el día envoltat d'un aire taciturn. Poques vegades vaig conversar amb ell: un cop, em va explicar que per unes poques lliures, es va comprar tots els clàssics de la literatura universal per poder-los llegir al seu "I-pod"; semblava fascinat! Un altre día em va dir que li traduís un article de "El País" que parlava sobre política anglesa i vam acabar xerrant sobre el sistema parlamentari anglès i els diferents tipus de democràcia representativa. De fet, ara que hi penso, en tot el temps que va estar a l'hostal, les converses van ser comptades. No és estrany: gairebé no parlava amb ningú... El poc que sabíem d'ell és que un mal divorci a Anglaterra el va portar a Santiago, i aquí, es va posar a donar classes d'anglès (una opció molt recorreguda, això d'ensenyar anglès). Respectuós i educat, vestía camises, americana i pantalons de pinces ("és que vaig a les empreses, i he de lluir elegant...", deia). Una nit qualsevol em va demanar que li digués quants diners debía perquè volia pagar el seu compte: em va confessar que tenia la intenció de mudar-se a un apartament per tal d'estalviar una mica. Després va sortir a treure diners del caixer. No el vam veure més. Al matí següent, la noia amb qui semblava festejar ens va informar (carregada d'antidepressius) que l'havien atropellat i que havia mort. -¿...?. Davant una mort per sorpresa un es queda sense paraules... Coneixent el seu caràcter, hi ha qui no descarta l'opció del suïcidi. Jo només penso que ha sigut pura mala sort. D'aquí pocs dies vindran els de l'ambaixada per emportar-se les seves pertinences. Els "carabineros" volen donar una bona imatge i cuiden tots els detalls. Com a company de llitera no deixo de mirar les seves coses. "Que trist perdre la vida tan de sobte i lluny de casa...". "La poca familia que tenia rebrà el que queda de l'Anthony... Que rebria la meva?..." Miro la meva motxilla: el "neceser" amb quatre coses, una capsa amb objectes que considero imprescindibles, llibretes amb notes i les meves robes gastades per innombrables usos. Surto al carrer i deixant-me mullar per una fina pluja d'hivern, tracto de treure'm tots aquests pensaments patètics que se m'han ficat al cap.

El Yura ("Yurassic-Park" (RUS)). Ja porta cinc (5!) mesos a l'hostal i la seva història encara és una incògnita. Bé la cosa és que el Yura no parla massa. No perquè no en tingui ganes, si no perquè no en sap. Va arribar a l'hostal sense saber ni una paraula de castellà. A partir d'aquí, les hipòtesis sobre el seu origen o els seus propòsits depenen de l'imaginació de cadascú: que si espia rus, que si terrorista, traficant d'armes nuclears... Jo, per part meva, des dels primers dies vaig fer l'esforç per comunicar-me amb ell (sé per exemple que la seva mare encara es pensa que está a Rússia: "si mama saber yo aquí, ella morir"- bé, sembla una bona raó per mentir) i vaig començar a donar-li classes d'espanyol gratuïtes de forma regular.
-"Tindries que cobrar-li les classes... segur que està carregat de pasta! Per què ho fas?" Em pregunten alguns. Poso cara de babau: -"No sé, però no puc deixar de fer-ho." Un dia, dubtant dels meus mètodes pedagògics, decideixo comprar-li un llibre de text per a que aprengui l'idioma segons un temari i de forma més o menys autodidacta. Xile no destaca precisament per disposar d'un ampli ventall de llibres. Tampoc destaca pels seus preus assequibles. Però després d'una setmana de cerca tot recorrent totes les llibreries de Santiago i les acadèmies d'idiomes, vaig trobar, en una botiga de llibres de segona mà, un exemplar dels anys 80 que em va convèncer: l'únic en realitat. Després de pocs dies, descobreixo que el meu regal no li fa massa gràcia: darrera els seus reclams que gairebé m'esgoten la paciència, sospito que el Yura ha creat una Ivan-dependència. Si és que si, és que m'ho busco! Es comporta como un nen petit ("cabro chico"), perquè l'he tractat així. Des del primer dia que es va perdre intentant tornar a l'hostal després d'una passejada, l'acompanyo pràcticament a tot arreu: a tramitar papers, a comprar, a conèixer el centre de Santiago... Fins i tot em diuen que està gelós quan parlo amb altres hostes...
Després de tres malcriadeses seguides (no perdré temps en explicar-les), decideixo de posar espai de per mig i estic uns dies sense parlar-li. Uns tès i dinars de reconciliació després, prenc una decisió dràstica: enseñar-li les paraules "PER FAVOR" i "GRACIES" i la importància d'emplear-les.

La Lisa Simpson (EUA). Un día va arribar una reserva a nom de Lisa Simpson. Hi ha alguna cosa més innocent que esperar l'arribada d'una nena groga amb el cabell en forma d'estrella?

La Selena ("La Shakira de Kentucky" (EUA)). Un altre cop els nostre camins s'entrecreuen. Després de passar-se vuit mesos a Tucumán menjant empanades, li tocava tornar a casa, però no semblava que en tingués ganes, així que va decidir passar-se uns dies a Santiago a visitar-me. Sense plans a curt termini, m'acompanya a fer de voluntari per "Hábitat para la Humanidad" tot esperant la seva propera aventura. Ella riu mentre li comento que corre el risc de convertir-se en una ànima errant... Com quasi tots els que passen per l'hostal!

Altres hostes que mereixen ser recordats:

Mariya Mashinka

Georges & Anja: The world-wine-tour

Guillaume et Sandra

Sense equipatge

Cam & Cat

I molts més... Com la Karen (XIL), el Pedro (BRA), el Douglas (ARG)...

Per molts anys!

Avui és 18 de setembre. Se celebra l'aniversari de la Independència de Xile, i enguany, quina casualitat, és el seu "bicentenari": 200 anys no es fan cada dia, i s'ha de celebrar!

Els carrers, els supermercats, les oficines i els aparadors s'omplen de banderes xilenes, els dependents a les botigues es vesteixen de "huasos" (versió xilena del "gaucho"), i les dones de "chinas"...

La "cueca" i la música folklòrica sona a tot arreu... I a qualsevol racó es poden trobar parelles i gent ballant.

El dia de la Independència de Xile se celebra amb família, amb "asados". I a les fondes (una versió particular de les "casetas" andaluses o les "barraques"), on es menja molt, es balla molt i es beu molt. Hi ha una norma: ningú pot passar aquest dia sol.

No és que enguany sigui una ocasió especial (que també, 4 dies festius al mig de setembre per donar la benvinguda a l'esperada primavera), però pels xilens aquesta és la seva data preferida al calendari.

Contrastant opinions amb altres estrangers, estem tots d'acord: per l'ambient que es viu (incloses les dietes i els gimnasos post-festa), hi ha una data que ens recorda molt al 18 de setembre: el Nadal!

Apa doncs: per molts anys!

Altres països que enguany també celebren el seu bicentenari: Mèxic, Colòmbia i Argentina. Per molts anys també!

====================================================================

Jo, com a bon immigrant que sóc (em considero immigrant des del primer moment que vaig posar els peus a l'edifici d'Estrangeria), m'he passat aquests dies tan especials treballant de valent: dormint poc, darrera el taulell de recepció. I netejant lavabos. I fregant plats. I rentant llençols. I preparant esmorzars. I...

"Ventana Sur"

Vaig arribar a "Ventana Sur" atret per ser un dels hostals més econòmics de Santiago. Setmanes després, me n'adono que el lloc no només té un dels preus més atractius, sinó que està entre els millors segons l'opinió dels seus hostes a "Hostelbookers", un dels cercadors d'hostals més populars entre els viatgers, que a més de no carregar taxes per les reserves, es vanagloria de tenir unes tarifes més baixes que els seus competidors.

Per mi, "Ventana Sur" és un dels hostals amb més "encant" on he estat: tot i tenir més facilitats i neteja que qualsevol altre lloc on m'hagi quedat en aquests darrers dos anys, té un preu semblant als Hostals de Lima, Quito o Bogotà, però s'ha de tenir en compte que els preus de Xile poden arribar a ser fins a quatre vegades més cars. Des del primer moment ha sigut un agradable campament base per cercar feina (també per veure els partits del Mundial de Sud-àfrica), i ara, després de més de quatre setmanes, s'ha convertit en una càlida llar.

Entre les opinions més repetides per tots els hostes, es destaca el personal atent i amable, però a més jo hi afegiria el seu esmorzar diari (inclòs en el preu), els seus dimecres de vi i empanades gratis i els "asados" dels divendres a preu de cost (menys de 5 euros, l'hostal no en treu cap benefici!), on es pot menjar salsitxes, carn de primera, amanida, arròs i vi.

-"És per tenir el client content. Per oferir un servei extra." Diu l'Iván (XIL), el propietari del negoci que posa cura nit i dia perquè tot surti bé i els hostes estiguin a gust.

Un dia, després de treballar a la recepció a canvi de d'obtenir una rebaixa al preu del meu dormitori, l'Iván em va fer una oferta:

-"Pensa-t'ho", va dir. "Fes comptes a veure que pots aportar... Sé que pot sonar una mica arriscat per tu, però crec que t'interessa..."

Prenent un got de Jack Daniel's vaig fer veure que m'ho pensava: després de més d'un mes de cerca de feina sense aconseguir ni una maleïda entrevista, l'opció de l'Iván era la millor opció. Més ben dit, era l'Única Opció.

Vaig acceptar-la. Vaig invertir els diners que tenia reservats pel meu bitllet de tornada a casa i faria realitat el somni de qualsevol "backpacker": em convertiria en propietari (del 25%) d'un "Hostel".

Ulisses i jo

Em llevo d'hora. M'afaito, em dutxo... Em tallo el cabell i els cabells. Em raspallo les dents. Passo el fil dental. Me les torno a raspallar. Estreno samarreta d'hivern, em poso una camisa que em va dues talles més gran i surto al carrer amb uns currículums sota el braç. Em sento fresc. No és estrany, si més no, al carrer fan 4ºC, i el tímid sol de Concepción amb prou feines s'eleva sobre l'horitzó.

Ja fa dies que he decidit buscar feina (l'opció de tornar encara no la contemplo). El meu compte corrent es va buidant progressivament... Just quan me n'adono de la necessitat de trobar una font d'ingressos, els meus llogaters decideixen deixar el pis. I precisament ara, que soc al país més car d'Amèrica del Sud!

En Will té una frase que emprava per aquestes situacions: -"Shit! Shit! Shiiiiiiiit!!!!"

Però bé, em trobo a Xile. Acaba de passar un terratrèmol i m'imagino que caldran una colla d'enginyers per reconstruir el país. Em presento aquí i allà: "Hola, em dic Ivan. Sóc enginyer. No tindran pas feina per mi?".

En general, la gent em rep molt cordialment: "Ah!? D'Espanya? Que curiós, que curiós... ". Em convida a prendre cafè i xerrem sobre normes i mètodes de càlcul probabilistes, semi-probabilistes, catastrofistes... Tot un plegat de "filosofia tècnica" que s'allarga fins que em diuen: "Si, si. La teva candidatura sembla molt interessant, però ara mateix, de feina no n'hi ha. N'hi haurà segur, però encara no hi ha els diners." Cada dia que passa faig nous contactes. Tothom em diu que si, que tard o d'hora sortirà alguna cosa. Que vaig pel bon camí i que només és qüestió de paciència. Jo, hi ha dies que ho veig tot blanc i d'altres que ho veig tot negre.

M'ofereixo per treballar gratis a diverses institucions. Ho faig durant una setmana a Cauquenes, on coneixo altres realitats del país i gaudeixo de la qualitat humana de la gent de la regió. Després ocupo els caps de setmana construint cases d'emergència per una ONG francesa ("Un Hogar Más Digno") i els dimarts ajudant a la Cecilia amb les seves classes de Càlcul d'Estructures a la Universitat.

Un dia sense avís previ, rebo un correu del TiBiCi, l'actual director de "Pisco Sin Fronteras". M'ofereix la possibilitat de treballar al proper projecte: "L'Escola Francesa". Em diu que no se'n refia dels mestres d'obra peruans, que té plena confiança en mi, que vaig fer un "amazing job" als "banys francesos" i tal i tal... Que estan disposats a pagar-me pel meu treball. Darrera la pressa per començar el Projecte i les imminents reunions amb els francesos, endevino un cert to de desesperació. No em dóna detalls del possible sou ni de la duració del projecte, però sóc conscient que les possibilitats de l'organització són limitades i que el màxim que pot aspirar a guanyar un mestre d'obra son 1000 s/ mensuals (uns 250 euros).

Li contesto que m'ho rumiaré. Així ho faig. Durant les següents nits no paro de donar-hi voltes... La idea que em paguin per una cosa que estaria disposat a fer gratis m'atreu molt... Però en el fons sé que no em convé. Seguiré provant sort a Santiago.

====================================================================

Per cert, si algú està buscant pis per llogar a Reus, que prengui nota: Prop de Misericòrdia, seminou, 2ª planta, 65 m2, 2 habs, 2 banys, terrassa, piscina comunitària... "Muy coquetón, ideal parejas!".

Chi! Chi! Chi! Le! Le! Le!

Per veure debutar a la selecció xilena de futbol, em vaig llevar a les sis del matí (no recordo haver fet un sacrifici semblant des de que el Barça va jugar la final de la Copa Intercontinental contra el São Paulo l'any 92).

Amb en Graham (GAL), que escriu gratuïtament articles sobre el mundial pel "Santiago Times", ens vam traslladar a la "Plaza Constitución" on hi havia instal·lada una pantalla gegant per veure el partit contra Hondures, i ser testimonis de la primera victòria xilena en un mundial des de 1962. Això són 48 anys!

L'alegria, com es pot imaginar, va desbordar els carrers del centre i la Plaça Baquedano (el que vindria a ser la Font de Canaletes de Santiago), on milers de xilens i banderes "tricolors" van decidir no anar a treballar i prendre's la resta del dia lliure.

Contra Suïssa es va repetir la mateixa historia. Un sol gol va ser suficient per tornar a donar la victòria a "la Roja" i trencar un altre rècord: després de mantenir la porteria a "0" durant els darrers 6 partits en una Copa del Món, la defensa suïssa va ser superada.

L'alegria va tornar a envair la "Plaça Baquedano" (també anomenada "Plaza Italia"). Aquest cop, els aldarulls que se solen produir van passar de mida, i l'ambient festiu va quedar eclipsat per una multitud que assaltava els comerços dels voltants mentre els antidisturbis tractaven de dissoldre una massa fora de control amb mànegues d'aigua i pilotes de goma. Volíem anar a treure el nas i veure l'ambient, però a l'Iván (XIL), li semblava una mica perillós i va dir que no era una bona idea. Efectivament: el James (USA), que s'havia aventurat a passejar per la zona, va arribar a l'hostal amb un braç dislocat després de ser assaltat per una colla de brètols que a més, li van prendre tot el que van poder.

Tothom estava tan convençut de la victòria contra Espanya, els pronòstics i les porres eren tan bojos, que la gent ja estava celebrant abans de jugar-se el partit. A la mitja part, després que Villa i Iniesta posessin les coses al seu lloc, el locutor ja no ho veia tan clar, i pregava perquè Hondures fes un gol i així assegurar la classificació dels xilens. El mateix locutor que 45 minuts abans, assegurava que podia veure la por dels jugadors d'Espanya mentre escoltaven l'himne: "Mirenesas caras! Mirena Puyol, Casillas, Xavi... Nos temen! Estos espanyolitos están cagados de miedo!"

I jo, que visc tot aquest furor nacionalista una mica des de fora, que durant la setmana havia vist tota una sèrie de portades pujades de to, havia escoltat tota mena de comentaris, i havia vist com tot un país s'havia tornat boig, tot deixant-se endur per la eufòria, arrufava els llavis en silenci i pensava: "Ja us està bé, home... Ja us està bé!"

Després que Xile classifiqués a la següent ronda amb la calculadora sota el braç (les celebracions eren més de tensió continguda que d'alegria), i la derrota hagués posat tots els ànims al seu lloc, Xile s'enfrontava a Brasil, un vell conegut, amb el to de modèstia i humilitat que mereix un rival com Brasil. La resta és historia.

====================================================================

La clau d'aquesta selecció, un dels combinats més joves i més baixets (d'estatura) de la copa del món de Sud-Africa, està en el seu Director Tècnic Marcelo Bielsa. Argentí de naixement, ha sigut adoptat pel poble xilè i "encumbrat" a la categoria d'"Heroi" després d'haver-los portat al Mundial tot fent una sèrie classificatòria brillant (segons darrera Brasil), jugant un futbol fresc, ofensiu i alguna que altra imprecisió a la davantera. Però no només això: el "Loco Bielsa" ha sabut il·lusionar, i canviar la mentalitat de l'equip i de tot un poble.

3 mesos després: altres realitats

Si un s'allunya de Concepción i es mou pels voltants de la VIIª i VIIIª regió, es troba de cara amb altres realitats que va deixar el terratrèmol (30 vegades més intens que el devastador terratrèmol d'Haití i un dels cinc terratrèmols més forts registrats en la història de la humanitat).

Les poblacions costaneres no només van patir el sisme, sinó que després van haver de suportar el Tsunami posterior (que segons diuen, va causar la majoria de víctimes humanes).

Passejar per la zona propera al port de Talcahuano és com passejar per una ciutat fantasma: els carrers estan tallats, els locals saquejats i els seus habitants desplaçats. No queden finestres. No hi ha res ni ningú.

Penco també va patir els efectes del tsunami, però la diferència és que les construccions són més bàsiques, així que moltíssima gent ho va perdre tot.

A Cauquenes (VII regió), una de les ciutats més properes a l'epicentre i alhora més humils del país, es van tenir que demolir el 85% de les vivendes, la majoria construïdes en "adobe" (maons fets a base de fang i palla assecats al sol). Son poques les cases que queden habitables. Ni tan sols la municipalitat se salva, que ha tingut que instal·lar un contenidor prefabricat a la "Plaça d'Armes".

En total, es parla que més de mig milió de vivendes foren destruïdes i vora d'un milió les que van quedar malmeses i necessiten reparar-se.

====================================================================

A tot arreu, els militars construeixen milers de vivendes d'emergència: les famoses "mediaguas" o cases modulars. Estan construïdes de fusta i tenen una superfície de 18 m2 (6x3) per albergar famílies de fins a quatre membres. La coberta és de zinc i acostuma a tenir pendent a dues aigües (dos aiguavessos). Els fonaments depenen de l'emplaçament, però la solució més comú, és emprar pilons de fusta a una alçada suficient per aïllar el terra de la humitat i la pluja. El seu cost ronda els 800 €.

Aquest tipus de vivendes poden ser molt eficaces a moltes zones del continent (el litoral del Perú o el nord de Xile, per exemple), però definitivament no estan pas dissenyades per suportar les pluges i les baixes temperatures de l'hivern que s'apropa a les regions afectades. Encara no ha arribat l'època de pluges, ni el fred intens tant propi d'aquestes latituds, i moltes d'aquestes vivendes ja presenten problemes d'aïllament tèrmic, filtracions i humitats. I és clar, molta gent que vivia en una casa amb cara i ulls, se sent indignada quan el govern els ofereix aquesta solució d'emergència que no contempla lavabos o aigua corrent.

Així és que mentre molta gent de Pisco (Perú), el que més desitjava era tenir un "módulo", aquí alguns (una minoria), en un atac d'ira, decideixen cremar-los en senyal de protesta. La resta d'afectats, amb resignació, tracta d'adaptar i millorar com pot el "regal" del govern, generalment folrant les cases amb zinc o plàstics.

Històries d'hostals (i 3)

No feia ni 5 minuts que parlava amb ell i ja tenia ganes de deixar de fer-ho: hi havia alguna cosa que no m'agradava. L'instint altra vegada, que em deia que d'aquell tipus no en trauria res de bo. Ara ho penso, i mirant enrera, era més que obvi que era un personatge "a evitar".

Quan va acabar la segona cervesa (que va agafar sense permís de la nevera), vaig dir que ja n'havia tingut prou i me'n vaig anar a dormir.

El meu descans, com en un malson, va ser interromput a dos quarts d'una de la nit pel mateix personatge que trucava a la porta amb desesperació: volia que li donés diners per menjar. Evidentment, per molt innocent que sigui, a aquestes alçades, aquesta història no me la crec. Qui demana per menjar a aquestes hores?

Però va insistir tant, es va fer tant pesat... i jo, acabat de llevar, amb tant poques ganes de discutir... que li vaig acabar donant 2000 pesos "a fons perdut" (uns 3 euros, com si em sobressin!), perquè em deixés en pau!

Al dia següent, els qui em van llevar van ser els "carabineros" de Concepción: havien vingut per fer-se càrrec de l'últim robatori que va patir el "Family room" la darrera nit. Van desaparèixer: un microones, una bombona de gas, una gerra per fer bullir l'aigua i totes les begudes de la nevera.

El més greu del cas, és que el Gonzalo, va aparèixer durant el matí reconeixent tots els càrrecs, prometent que ho tornaria tot, cosa que com es pot imaginar, no va passar: el que si va passar es que durant la setmana va tornar per reclamar els diners de la nit que "no havia passat" a la residencia (¿?) perquè havia estat fora. "Pero si nos robaste!? No entiendes!? Tu lo queres esun Conchudo!", tractava de fer-li entendre l'Ali, que ja havia perdut tota la paciència per intentar raonar amb ell.

Concepción, 3 mesos després

La sensació què es té a l'arribar a Concepción, segona ciutat més poblada del país la qual va patir un terratrèmol 8.8 escala Richter avui fa exactament 3 mesos, és més o menys la mateixa que es té a l'arribar a qualsevol ciutat de la mateixa grandària.

Inconscientment, esperava un panorama més desolador: carrers oberts, runes a tot arreu, serveis que no funcionen... Però no: els carrers estan asfaltats, i les voreres flueixen tot de gent que sembla portar una vida normal.

Minuts després, es van veient alguns detalls: solars diversos, edificis clausurats (24 per reparar, 6 pendents de demolició i 1 col·lapsat), locals tancats a l'espera de realitzar algun tipus d'obres... I preus elevats dels pocs hotels que queden oberts!

Però de fet, la ciutat va aguantar prou bé (la resta d'edificis sense danys, van ser declarats "antisismics") i el record del terratrèmol ja sembla haver quedat força enrera: per molta de gent de Concepción, a hores d'ara, el terratrèmol tan sols sembla una explicació fàcil per tots els mals de la ciutat: algun carrer tallat, obres a les voreres badades, l'increment del preu de la vivenda i de la mà d'obra dels professionals de la construcció, la manca del servei de gas a algunes zones de la ciutat i el perquè de que les portes no tanquin com han de tancar.

====================================================================

Mentre escric aquestes línies, experimento a la meva pròpia pell el més fort dels diversos (pràcticament un cada dia) "tremolors" que m'ha tocat patir: la gent es mira amb cares de pòquer, mira el sostre esperant que tot passi... De manera automàtica, premo el botó de "salvar", faig veure que m'aixeco de la cadira, però espero a veure que fa la resta de gent: se segueix mirant de reüll, més cares de pòquer, rumors, s'escapa algun riure... Els segons es fan eterns. Sento un lleuger mareig... Fins que la cosa s'acaba mig minut després: sospirs alleugerits, riallades nervioses i tornada a l'activitat. L'home del meu costat fa un pronòstic: "Com a mínim això ha sigut un 5!". Minuts més tard la radio ho confirma: 5.7 escala Richter.

A la recerca de la "empanada perfecta"

Seguint l'estela dels ex-voluntaris de "Pisco Sin Fronteras", em trobo a Tucumán, a casa de la Selena (la "Shakira de Kentucky"). Millor dit: la oficina on habita i comparteix amb la Sofia.

"Quina vida tant ridícula!", exclama. "El més difícil d'aquesta la beca per ensenyar anglès a l'estranger, és aconseguir-la: després no s'ha de fer pràcticament res... Tinc que donar 6 hores de classe a la setmana, i moltes vegades es cancel·len!"

Com que té molt de temps lliure i és una persona molt activa, es dedica fer classes d'anglès pel seu compte, prendre lliçons de salsa i reggaeton, i a recórrer la "Ruta de la Empanada": una iniciativa turística per promoure les empanades Tucumanes i fer la competència a les empanades de Salta, les quals tenen fama internacional... De fet, a Bolívia, a les empanades se les anomena "salteñas".

L'objectiu és recórrer 26 restaurants que estan inclosos a la ruta per tal de trobar la millor empanada. Es valora tot: cocció, presentació, pasta, reblert, guarnició... I s'acompanyen amb llimona i un bon vi de Mendoza. Hi ha quatre categories: formatge, pollastre, carn i "Sfijas" o empanades àrabs. Bon profit!

"Quina vida tant ridícula!". Ja ho pot ben dir, ja... Ridícula i envejable!

"Quina vida tant ridícula!"... Frase que passarà a la història... Com d'altres de la seva pròpia collita com: "Me siento muy embarazada" o "Esta comida tiene muchos preservativos".

Argentina: primeres sensacions

Arribo al final del carrer principal de Villazón, creuo la frontera a peu (previs controls i requises) entre tot de gent que passa mercaderies d'aquí a allà, i em trobo a la població de la Quiaca.

Els primers canvis són subtils però força importants:

Els preus s'incrementen considerablement, viatjar en autobús torna a ser un plaer, la gent m'entén quan parlo i els lavabos tenen paper de vàter. Sóc a Argentina.

Resum de Bolívia

Bé, més o menys, ja ha quedat tot resumit amb l'anterior "post".

La primera vegada que vaig estar a Bolívia va ser amb ma germà: per renovar el meu visat peruà, vam fer una escapada a l'encantadora Isla del Sol.

Mesos després, vaig anar a La Paz, on em vaig retrobar amb el Howard, que em va acompanyar vora dues setmanes per la selva boliviana, lluny del "camí dels gringos".

Després ens vam retrobar amb en Will, un altre personatge molt peculiar de Pisco Sin Fronteras (a hores d'ara, el voluntari més veterà de Pisco), amb el que vaig anar des de Sucre fins a Uyuni.

I avui, matinada a Villazón... Amb les portes d'Argentina al final del carrer.

Poc temps a Bolívia... I encara que el país és el més barat d'Amèrica del sud, he viatjat força ràpid, no m'he n'estat de res (reparació de la càmera, dentistes...) i finalment he gastat bastant: 500 euros en total de 33 dies (una mitjana de 15,2 euros/dia).

Mostra Bolívia... en un mapa més gran

Tots els viatgers que un va trobant pel continent, tenen un país preferit. Tothom té el seu depenent de les seves experiències. És estrany, però tot i que Bolívia és un país molt autèntic i econòmic, no he conegut ningú que el triï com a preferit... És més, n'hi ha molts que n'acaben farts i l'odien. No és el meu cas.

Sobre horaris i autobusos

El primer viatge en bus de Bolívia va crear un precedent: De Puno a La Paz. Em van prometre que trigaria 5 hores... però al final van ser 11!

Després, els retards es van anar succeint, i la capacitat de sorpresa va anar minvant. Al final un acaba acceptant que quan puja a un autobús bolivià no importa l'hora de destí. No hi ha pressa... Alguns exemples soferts:

Coroico - Rurrenabaque . Temps estimat: 15 hores. Temps real: 18 hores.

San Borja - San Ignacio. Temps estimat: 4 hores. Temps real: 8 hores (aquí he d'afegir que en aquestes 8 hores vaig recorrer 150 quilòmetres. Impossible anar més lent!).

San Ignacio - Trinidad. Temps estimat: 7 hores. Temps real: 12 hores.

Trinidad - Santa Cruz. Temps estimat: 10 hores. Temps real: 12 hores.

Santa Cruz - Sucre. Temps estimat: 15 hores. Temps real: 18 hores.

Sucre - Potosí. Temps estimat: 3 hores. Temps real: 3,5 hores... Yuhuuuuuuuu!

Potosí - Uyuni. Temps estimat: 6 hores. Temps real: 9 hores.

Uyuni - Villazón. Temps estimat: 8 hores. Temps real: 8 hores. No m'ho puc creure!

A la foto, en Will mostrant les "qualitats" del transport bolivià. Un altre dia parlarem de la "comoditat", que també dóna molt de sí el tema.

Al Salar d'Uyuni amb en Will i la tropa d'argentins

S'hi ha d'anar!

El Salar d'Uyuni és un lloc únic!

El paisatge és tan estrany...

Costa d'imaginar que sigui sal. La gent ho compara amb tot: neu, mar, desert...

El salar d'Uyuni... El lloc on les perspectives permeten fotos impossibles. Les nostres no guanyaran cap premi a l'originalitat, però ens ho passem bé...

No importa que els guies no parlin l'anglès... No importa que els guies amb prou feines parlin castellà i es limitin a fer de xofers... No importa que molts, després de ves a saber quantes copes, ni tan sols son aptes per conduir i ho hagin de de fer els turistes...

Shi ha d'anar!

Un matí a les mines

Al segle XVII, Potosí era una de les ciutats més grans del món, i competia en nombre d'habitants amb París o Londres.

Aquesta prosperitat, era deguda a les mines d'argent, que sostenien les guerres i conflictes d'un imperi carregat de fallides financeres.

Al segle XIX, les mines van deixar de produir tant, i avui dia, les vetes d'argent estan gairebé esgotades. Però se segueix extraient estany, liti, cobalt...

La prioritat és treure el material fora. La seguretat queda per darrera de tot. Aquí manquen enginyers que dirigeixin la prospecció, i les galeries es van obrint i apuntalant de qualsevol manera.

A més, les condicions amb les que treballen els miners no són les òptimes. És per això que accepten tota mena de regals dels visitants: refrescs (perquè la calor és insuportable), fulles de coca (per enganyar la gana), cigarrets, alcohol (de 90º, bevible), dinamita... Si, si! al mercat dels miners un pot comprar dinamita!

Visitar una mina, a més de posar a prova la claustrofòbia d'un, és una bona forma de conèixer les creences i supersticions del gremi dels miners. És a més, una forma única de prendre contacte amb una societat que no té altra sortida.

Pels qui no tinguin la oportunitat de visitar una mina de Potosí, 100% recomanable aquesta pel·lícula: "El miner del diable".

Amb en Howard lluny del "camí dels gringos"

Aquest "guiri" amb pinta de "hooligan" reformat és el Howard.

Ens vam trobar a La Paz, però ja ens coneixíem de Pisco Sin Fronteras. Com tots els voluntaris, és un "tio" molt autèntic. Ell solet va subvencionar el cost d'una casa de bambú valorada en 500$ dissenyada per "Itay & Lipeng Arquitectes Associats". Però passarà a la història de l'organització com aquell voluntari que va fer una donació molt especial: un camió!

La història del camió:

"Pisco Sin Fronteras" tenia un camió heredat de "Burners Without Borders", una de les primeres ONG's que va ajudar a Pisco després del terratrèmol. El camió, amb més pena que gloria i alguna que altra empenta, anava fent el seu servei... Fins que un dia, va passar el que sol passar amb aquesta mena de vehicles: una avaria de cost desproporcionat, va fer que l'associació es replantegés l'opció de vendre el camió a preu de ferralla.

Aleshores va aparèixer el Howard: un personatge de Londres que va vendre la seva casa en un moment oportú (just abans de començar la crisi), i es va posar a viatjar pel món. Pocs mesos després, va anar a parar a Pisco on es va quedar un temps... i si: com que estava d'acord amb el funcionament de la ONG, estava disposat a donar 9.000$ per la compra d'un camió de segona mà.

El que tenia que ser una cosa fàcil, es va convertir en una missió impossible: la recerca va començar al Setembre... però es va anar perllongant... Octubre... I no sortia res... Novembre... De Lima a Tacna. De Tacna a Lima (recorrent tota la costa sud del país)... Fins que al final es va trobar el que es buscava a... Pisco! A començaments de Desembre!

El camió va prestar servei durant 36 hores (36! no és conya!). Després va patir una avaria que va fondre (literalment) el motor i va estar al taller durant Desembre... Es tenien que anar a comprar recanvis a Lima... Gener... Es va trobar una altra avaria... Febrer... El rodatge no acabava d'anar fi... I quan vaig deixar l'organització a finals de Març, encara seguien tractant de reconstruir el motor!

-"This is ridiculous!", deien els més indignats.

-"Es que som al Perú", deia la resta amb resignació.

====================================================================

Amb el Howard vaig anar fins a la selva, i després encara va voler seguir amb mi fins a Potosí, passant per Sucre, Santa Cruz i Trinidad. El trajecte entre Rurrenabaque i Trinidad, bordejant la selva i allunyat de les rutes turístiques, va ser força accidentat, i és el que de vegades acostumo a fer per escapar dels "gringos" quan n'acabo tip.

Arribant a Trinidad després de 3 dies viatjant en camió i barqueta, en Howard em va confessar que s'ho va passar bé... Que estava content d'haver fet alguna cosa diferent: com per exemple, passar una nit sobre un camió de cervesa.

Per part meva, jo també li he d'agrair molt la seva companyia. També he fet coses que normalment no faig: com per exemple, pagar més d'1,5 euros per un àpat sense sentir-me culpable, tot reconeixent que val la pena.

"Jacj-Cuisi" - "Inti Wara Yassi"

Rurrenabaque es pot considerar la capital de la selva boliviana, i és alhora un dels llocs més bufons i plàcids on he estat. Sembla que la ciutat hagi trobat l'equilibri entre la industria del turisme i el benestar general: el seu desenvolupament, en perfecta quadrícula al llarg del riu Beni no és massiu i respecta l'entorn, els carrers estan nets i pavimentats, la gent és simpàtica i sembla feliç...

A vint-i-cinc quilòmetres al nord es troba el Parc "Jacj-Cuisi" (No és cap joc de paraules fàcil, sinó que significa "terra de somnis"), un dels projectes més ambiciosos de l'associació "IntiWaraYassi" (sol-estel-lluna), que té com a objectiu cuidar i rehabilitar animals maltractats i sempre que sigui possible alliberar-los al seu hàbitat natural.

El projecte Jacj-Cuisi va començar fa dos anys, i actualment, el parc encara està en construcció. Un pot col·laborar amb la causa, així que vaig pensar que podia donar el meu suport a canvi de conèixer la selva una mica més de prop i no haver de pagar 550 bolivianos (uns 60 euros) per fer el famós "tour de la jungla" en tres dies i dos nits.

Així que tornava a ser voluntari altre cop. El cost per ser voluntari és de 50 bolivianos (uns 5,5 euros) diaris, i l'estada mínima és de tres dies, què és el temps que m'hi vaig quedar.

El Howard, que també va venir amb mi a treure el nas, no va aguantar tant: quan va veure que no hi havia aigua corrent ni electricitat ("too basic") i els lavabos eren "too basic", i els àpats eren "too basic"... només va passar-hi una nit, on al seu matalàs ("too basic", també) va tenir un encontre cara a cara amb una aranya negra i peluda de tamany prou considerable com per fer-lo cridar efeminament... i va dir que ja n'havia tingut prou: se'n va tornar al dia següent, a relaxar-se ("chilling" n'hi diu ell) a la plàcida i tranquil·la vila de Rurrenabaque.

A l'associació la majoria de voluntaris fa treballs de construcció: ampliació de cabanes, mobles, millora d'instal·lacions, manteniment general, construcció de gàbies, neteja de camins... sempre hi ha coses per fer! No cal dir-ho, jo encaixava en aquest grup.

Si algú té la possibilitat i el valor de quedar-se 20 dies o més, es pot fer càrrec d'un dels "gats". A dia d'avui, el parc té un parell de pumes en captivitat, que s'han d'alimentar i passejar per la selva durant unes 5-6 hores cada dia. Vaig llegir la formació i l'historial de les bèsties per fer aquesta tasca i em va semblar un tema força interessant...

Podria haver-m'hi quedat més temps i convertir-me expert en pumes, però sincerament no en vaig tenir ganes. La meva experiència amb Pisco Sin Fronteras encara és molt recent, i les comparacions que podria fer serien molt (però que molt) odioses.

Però amb tots els meus respectes pel regne animal, en faré una (només una, jejejeje): suposo que una cosa és ajudar a millorar la qualitat de la gent que viu a Pisco (que recordem-ho, ho va perdre tot després del terratrèmol), i l'altra, és dedicar-se al benestar de dos pumes que mengen millor que jo i que ni tan sols vaig veure (només als seus assistents, els és permès), perquè el parc "no és cap zoo" (això últim en el fons ho trobo bé, veus).

Després de passar-hi 3 nits, vaig quedar que em retrobaria amb el Howard. Sabia on trobar-lo: A la piscina del mirador de Rurrenabaque, tot prenent un rom amb cola! Si és que n'hi ha que se saben cuidar!

Bolívia capital...

Bolívia capital... La Paz.

Doncs no! Encara que la seu del govern estigui a La Paz, i aquesta actuï com a capital "de facto", la capital constitucional, jurídica i històrica del país és Sucre.

Si ja: a l'escola em van ensenyar que era La Paz, però això no vol dir que sigui 100% cert... Aquí a Bolívia ningú en té cap dubte: la capital és Sucre i això no ho discuteix ningú.

Aclarit el tema, explicaré que a La Paz m'hi he quedat més temps del que tenia previst. Vaig tenir que deixar a reparar la càmera (maleïda pols de Caucato!), i fins que no me la van retornar com a nova em vaig quedar "encallat".

Durant aquest temps, vaig passar Setmana Santa, vaig viure unes eleccions i vaig conèixer la Carla: la meva guia local. Em va portar pels bastidors del teatre municipal, em va explicar els draps bruts de l'actual govern i dels ministeris (perquè treballa al ministeri de treball) i un diumenge a la tarda, vaig acabar recollint àvies per a que anessin a votar al marit de la seva germana, que era candidat a l'administració-gerència de la companyia telefònica en una de les àrees de La Paz. Si, si... No m'ho feu explicar que jo tampoc ho acabo d'entendre.

Per cert: la ciutat més gran de Bolívia tampoc és La Paz. És Santa Cruz!

Resum de Perú

Fa 9 mesos (uns 290 dies) que vaig entrar al Perú...

És possible resumir tot aquest temps en un Post?

Vaig entrar a Perú a principis de juny de l'any passat pel nord, i després de passar una setmana per Trujillo i Lima, vaig anar a parar a Pisco.

La majoria de temps (8 mesos) me'ls he passat a Pisco Sin Fronteras. És difícil explicar la màgia que fa que un lloc tan "hostil" com Pisco t'atrapi d'aquesta manera. A vegades penso que n'hi ha prou amb la sensació de sentir-se útil i estar envoltat de gent molt autèntica d'arreu del món que vessa energia per tots costats... A vegades també penso que acabar els "banys francesos" (7 mesos) va ser un acte de tossuderia que tant em caracteritza... No ho sé... La cosa és que molts voluntaris de llarg termini, després d'un temps, acaben tornant a Pisco cercant vés a saber que... així que si algú passa per allà, millor que provi "aquesta atracció màgica" per si mateix.

Mostra Donant voltes... en un mapa més gran

La resta de temps (durant el mes de novembre), me la vaig passar viatjant amb ma germà Sergi al llarg del "camí dels Gringos": Nazca, Arequipa i el Canó del Colca, Puno, Cusco i Machu Picchu.

També cal destacar uns dies que em vaig trobar amb els meus pares a Lima (si la Muntanya no va a Mahoma...), on em van portar a "cos de rei" pels llocs més exclusius de San Isidro i Miraflores... Una altra forma molt còmoda i relaxada de conèixer un país!

Altres encontres fortuïts, com els del Diego a Trujillo, el Pampa a Lima... Ma cosina, que també rondava pel Perú i ens vam trobar a Lima per posar-nos al dia després de més de cinc anys sense saber res l'un de l'altre...

Parlant de família. Durant tots aquests mesos em diuen que he perdut les àvies que tenia... Temps per recordar-les també. Dies per ser conscient que el temps passa, tot canvia, i que quan torni a casa les coses seran molt diferents.

Records de Miraflores

Assegut a l'autobús miro per la finestra el desolat paisatge de la costa peruana al so de "chill out" mesclat amb de ritmes folclòrics peruans.

I recordo...

Recordo aquell vespre que havia sentit aquells sons per primera vegada...

Recordo els incomptables viatges de Pisco a Lima i viceversa...

Recordo esperar-la a "Falabella". Recordo veure-la arribar vestida "amb roba de ciutat", xancletes i una bossa enorme sota el braç... Recordo que no parava de somriure mentre tractava de buscar alguna excusa pel seu retard.

Recordo aquella vella habitació de pensió atapeïda amb un llit i una llitera que es va convertir en el nostre refugi, on ens dedicàvem tot el temps per nosaltres, ignorant horaris i menjades.

Recordo els hostes nepalesos cuinant arròs amb curri tot el dia, i recordo aquell noi sudafricà a qui les coses no li anaven massa bé però sempre tenia un somriure als llavis.

Recordo els esmorzars al llit i els seus "antojos" d'Inka Cola gelada amb got de vidre, pollastre a la brasa sense ketchup, sopa xinesa amb cullera de fusta, rotlles de canyella, crispetes, iogurts de vainilla i tes ensucrats.

Recordo a Alejandro Sanz i Alicia Keys, Shakira, Julieta Venegas i Marta Sanchez i Carlos Baute a Htv després d'inacabables sessions de zapping.

Recordo els passejos pels carrers de Miraflores... Recordo que a la fi li vaig trobar el seu encant...

Si... Recordo que malgrat Lima no em desperti massa simpaties vaig ser-hi feliç...

Recordo... del llatí "Recordari": tornar a passar pel COR.

"Pisco Sin Fronteras" (i 9): dies difícils

La cosa és que ser voluntari a "Pisco Sin Fronteras" no és gens fàcil. A més del treball dur, i les malalties i diarrees (hi ha gent que es passa més temps malalta que treballant), aquí ningú et va penjant medalles, i a la gent de Pisco li costa entendre el concepte de "voluntari".

Un cop tractava d'explicar-li a una noia d'uns vint anys:

-"Si, sóc voluntari, d'aquells que treballen sense rebre diners a canvi, per voluntat!".
-"Ah, entonces tu trabajas de prostituto, ¿no?", va dir una mica avergonyida.

Això és un cas extrem, és clar... Massa gent pensa que rebem salaris de les nostres ambaixades, o que simplement som presidiaris que estem complint condemna al Perú.

A vegades és frustrant enfrontar-se amb la idiosincràsia local i veure com els beneficiaris no "col·laboren" amb nosaltres... Simplement reben l'ajut perquè "ho mereixen", perquè no tenen res, o perquè tenen menys que el veí.

A vegades et bull la sang perquè no ja no col·laboren, sinó que a més, tracten de dirigir-te amb la cervesa a la mà... (-"Está chueco, está chueco!").

Taxistes que tracten de cobrar-te el doble, la mescladora de ciment que s'espatlla, ferreteries que carreguen un "plus" per ser "gringo", el camió que et ve a recollir dues hores tard (això si és que ve)... Això és el pa de cada dia.

Però hi ha dies que són una mica més difícils: el dia que el Simon es va posar malalt amb tots els símptomes de la "grip porcina" (i el conseqüent rebombori als medis de comunicació), el dia de "Pisco Unido", un festival per recaptar fons organitzat per una colla de voluntaris que van haver de posar diners de la seva butxaca perquè l'esdeveniment no va tenir l'acollida esperada i va generar pèrdues incalculables, el dia que ens van entrar a robar a la casa de voluntaris, el dia que un dels majors empresaris de Pisco va dir que els voluntaris érem una "colla de borratxos", el dia que els francesos van deixar d'enviar els diners pel projecte dels banys, el dia que em vaig passar la nit escoltant la radio i al matí següent vam haver d'evacuar per l'amenaça de Tsunami després del terratrèmol de Xile, el dia que un buscabronques em va treure un ganivet al mercat, el dia que van assaltar al Will a punta de pistola... El dia que...

Tot i així, a mi encara em quedava passar un dels dies més difícils: el dia que m'acomiadaria de tothom i deixaria "Pisco Sin Fronteras".

"Pisco Sin Fronteras" (i 8): recepta ecològica

Ingredients:

- Oli fet servir

- Metanol

- Sosa càustica

- Aigua

Preparació:

Es recull l'oli fet servir de restaurants i locals de menjar ràpid. Justament a Pisco no falten els "Chifas" (restaurants xinesos) o els locals on venen patates fregides en quantitats industrials, "chicharrones", pollastre "broaster", hamburgueses (si, també les submergeixen en oli bullint!)...

Una vegada l'oli queda emmagatzemat en un tanc, es filtra i es calenta a 50°-60° durant dues hores per treure'n les impureses i l'aigua.

S'afegeix el metanol i la sosa càustica i s'espera a que reaccioni.

Tan bon punt s'ha produït la reacció, es deixa reposar una nit i... Ja tenim BIODIÈSEL! El producte residual de la reacció, glicerina, sedimenta al fons del dipòsit, es purga i es pot utilitzar com a matèria base per a produir sabons.

El biodièsel s'ha de rentar. Per això es posa en compartiments amb aigua (l'aigua queda al fons) i una bomba d'aquari, d'aquelles que produeixen bombolles. Les bombolles pugen a la superfície, rentant el combustible al seu pas. Aquest procés s'ha de repetir unes quatre vegades per assegurar que no quedin impureses.

Un cop separada l'aigua, ja tenim biodièsel llest per fer servir al nostre motor (motor Dièsel, es clar).

Quantitats:

El procés, com s'ha vist, no és gens complicat, i els ingredients i materials necessaris estan a l'abast de tothom. Ara bé, per a que la recepta sigui exitosa, les quantitats emprades en les reaccions i el temps en cada una de les fases ha de ser força estricte. Una explicació molt més detallada de tot el procés la podeu trobar al següent enllaç.

====================================================================

Utilitzar biodièsel té infinitat d'avantatges: és net, segur i està llest per fer servir (no necessita cap modificació del motor de gasoil convencional). Produir biodièsel, a més de reciclar l'oli de cuina, resulta més econòmic que comprar gasoil, i en el cas de Pisco Sin Fronteras, no només es fa servir per moure el nostre camió (quan no està al taller), sinó que l'excés de producció es pot vendre a fàbriques o empreses de transport.

L'únic problema és que quan el motor del teu vehicle està en marxa, fa olor a patata fregida!

====================================================================

Aquest projecte de llarg termini tan ambiciós (la primera planta de producció de biodièsel del Perú) està dut a terme per "Burners Without Borders", una organització que va ajudar al poble de Pisco just després que es produís el terratrèmol ara fa cosa de 2 anys i mig, i que actualment col·labora estretament amb "Pisco Sin Fronteras".

(A la foto, el Richard (ANG) tornant-se boig manipulant la planta de biodièsel)

"Pisco Sin Fronteras" (i 7): els banys francesos, per fi!

Ja era fosc a Caucato i començava a fer fresca...

Mentre la resta de gent rentava i arranjava les eines, el Mark (IRL) i jo tornàvem cap a l'escola on guardem les nostres coses amb un somriure als llavis. La satisfacció del treball físic després d'una llarga jornada de treball. De manera improvitzada ens acostem més i més, i acabem passejant abraçats.

- Company, sembla que això s'ha acabat... Temps per una birra?
- Una... Potser dues?
- Si, les que siguin! Estarà bé!

Després, el Mark va desaparèixer practicament sense acomiadar-se. Tres mesos treballant al seu costat... el coneixia prou per dir que la seva actitud no em va sorprendre. Es va estalviar les reunions amb la Comunitat, amb la Municipalitat de San Clemente, les aparicions a la televisió, escriure un article per a la premsa local, la cer1mònia d'inauguració, els discursos pertinents... A mi tampoc es que em faci molta gràcia tot això, però si s'ha de fer es fà, i ja està. Tot sigui pel bé de la Comunitat i per potenciar la nostra fama (a vegades crec que injustament malmesa) a Pisco i rodalies.

Algunes xifres:

Cost total del projecte: 42.000 s/ (uns 10.500 euros). Això vol dir que construir un bany costa 2.625 euros, amb la seva corresponen fosa sèptica. Si li descomptem el cost del transport i el menjar, al voltant d'un 25% del cost total, surt que cada un dels "mòduls sanitaris" costa uns 2100 euros (vist així, encara em sembla poc!).

Temps d'execució: 7 mesos (uns 220 dies). Si se li descompten els dies que el projecte ha estat aturat per manca de recursos (3 setmanes aproximadament), resulta que per a la construcció d'un sol mòdul, es triguen 7 setmanes (mirat així, encara em sembla poc!)

Algunes reflexions:

"Posar maons tot escoltant "Madonna" i fent jocs de paraules amb la paraula "glove"... El millor treball de la meva vida!" (Sarah, País de Gal·les, professora de música).

"Tot i ser un dels projectes més durs (el transport és esgotador, els mosquits insoportables, el menjar avorrit, el sol implacable...), m'agrada venir als "Banys Francesos" perquè veig que la gent dóna el millor de sí mateix. I a més, repeteix!" (Julien, Suïssa, enginyer de producció).

"Si m'oferissin 2.000$ per fer el mateix treball a casa, diria que no, ni de broma! Però aquí ho faig de franc, i a més, ho gaudeixo!" (Matt, Austràlia, paleta).

"El que més em fot, és que aquells tíos d'allà, en comptes d'ajudar-me a carregar el carretó, només fan que beure cervesa i mirar-me el cul!" (Rowena, Bèlgica, llicenciada en ciencies polítiques i políglota).

"She'll be good!" (Mark, Irlanda, fuster, granger, manobre... 239 habilitats més i optimista radical).

"Ah, que s'ha d'ajudar a construir els banys? Doncs llavors no els vull. Ja no m'importen!" (Sra. Marta, habitant de Caucato).

"Els banys? Són bonics, si. Però jo hagués preferit una església nova!" (Sra. Juanita, habitant de Caucato).

"Allà on aneu no us faltarà res! Tot estarà bé per vosaltres... Jo no tinc com pagar-vos tota la feina que feu, però Déu segur que ho farà!" (Sra. Rosita, habitant de Caucato).

"Mai havia invertit tanta il·lusió i energia en la realització d'un projecte" (un servidor).

====================================================================

Algunes fotografies:

Juliol: replantejament i fonaments.

Agost: parets.

Setembre: parets i pilars.

Octubre: bigues i sostres.

Novembre: instal·lació d'aigua.

Desembre: terres, rajoles, lloses de les fosses.

Gener: fosses sèptiques.

Febrer: fosses sèptiques (sostres) i portes.

Març: últim dia de treball i... festa d'inauguració!