Resum dels Balcans (carta als meus companys de viatge)

Hola a tothom!

Ja he tornat a Barcelona, sa i estalvi... I aquesta setmana deuria estar treballant de valent, però sincerament, no en tinc ganes... Estic una mica cansat, i també tinc una mica de nostàlgia dels Balcans...

La veritat es que m'ho he passat d'allò més bé i us voldria donar les gracies a tots. Cadascú de vosaltres s'ha convertit per mi en company improvisat de viatge i entre tots heu col·laborat a que aquestes últimes setmanes hagin estat una experiència única i irrepetible. Probablement, si tingués que planejar el meu viatge de nou, canviaria certes cosetes, però mirant enrere, ha quedat prou bé... jo diria que quasi perfecte... al final, com sempre, em van faltar alguns dies i em van quedar llocs per conèixer... una excusa per tornar... segur!

També voldria donar les gracies a tots els locals que he conegut: Ana (Slo), Stjepo i Suzana (Cro), Salim i Selma (BiH), Ivan i Ana (Srb). Parlar amb ells ha estat molt enriquidor, i sense cap mena de dubte, una bona manera d'introduir-me en tots aquests països que, fins ara, per mi eren pràcticament desconeguts.

Mercès a tots i fins aviat!

Veure mapa més gran

====================================================================

Y ahora, para el resto de España, Hispanoamérica and for those who want practise your castilian-spanish

¡Hola a todos!

Ya he vuelto a Barcelona, sano y salvo... Y esta semana debería estar trabajando duro, pero sinceramente no tengo muchas ganas... estoy un poco cansado, y además tengo un poco de nostalgia balcánica...

La verdad es que me lo he pasado muy bien, y os quería dar las gracias a todos. Cada uno de vosotros se ha convertido en compañero improvisado de viaje y entre todos habéis colaborado a que estas últimas semanas hayan sido una experiencia única e irrepetible. Probablemente, si tuviera que planear mi viaje otra vez, cambiaria algunas cosillas, pero volviendo la vista atrás, ha quedado bastante bien... al final, como siempre, me faltaron algunos días y me quedaron lugares por conocer... una excusa para volver... ¡seguro!

También querría dar las gracias a todos los locales que he conocido: Ana (Slo), Stjepo y Suzana (Cro), Salim y Selma (BiH), Ivan y Ana (Srb). Conversar con ellos ha sido muy enriquecedor, y sin lugar a dudas, una buena manera de tener un primer contacto con todos esos países que, hasta ahora, para mi eran prácticamente desconocidos.

Gracias a todos y ¡hasta pronto!

====================================================================

Et maintenant, pour les francophones:

Salut toute le monde!

Je suis déjà revenu à Barcelone, sain et sauf... Et cette semaine je devais travailler beaucoup, mais sincèrement, je n'ai pas envie... Je suis un peau fatigué, et j'ai aussi un peau de nostalgie des Balkans...

La verité est que je me le suis très bien passé et je vous voudrais remercier à tous. Chacun de vous s'est converti pour moi en compagnon improvisé de voyage, et entre tous vous avez collaboré a ce que ces semaines dernières aient été une expérience unique et irrepetible. Probablement, si je devais projeter mon voyage une autre fois, je changerais certaines petites choses, mais en regardant en arrière, il est assez bien resté... Je dirais que presque parfait... à la fin, comme toujours, ils m'ont manqué quelques jours et je n'avais pas du temps pour connaître touts les lieux que je voulais... une excuse pour revenir... sûrement!

Je voudrais aussi remercier à tous les locaux que j?ai connu : Ana (Slo), Stjepo (Cro), Suzana (Cro), Salim (BiH), Selma (BiH), Ivan (Srb) et Ana (Srb). Parler avec eux a été très enrichissant, et sans soute, une bonne manière de m?introduire dans tous ces pays qui, jusqu?a maintenant, pour moi étaient pratiquement inconus.

Merci à tous et à bientôt!

====================================================================

And now, for the rest of the world:

Hi everybody!

I'm back in Barcelona safe and healthy... This week I should have been working hard, but sincerely, I don't feel like it... I am a little tired, and to tell you the truth, I miss the Balkans!

I enjoyed my trip a lot, and that's why I would like to give thanks to everybody. To me, each one of you have become an improvised travel-partner, and all of you made my last weeks a unique and unrepeatable experience. Probably, if I had to plan my trip again, I would change some little things, but looking back, it was all great... almost perfect, I could say... At the end, as always, I didn't have the chance to visit all the places I wanted, which is a perfect excuse to come back!

I would like also to give thanks to all the locals I met: Ana (Slo), Stjepo (Cro), Suzana (Cro), Salim (BiH), Selma (BiH), Ivan (Srb) and Ana (Srb). Talking with you all was very enriching, and without any doubt, a good way to taste the cultures of all these wonderful countries that, until now, for me were practically unknown.

Thanks to all of you, hope to see you soon someday!

Ivan

Entenent les converses dels demés

Barcelona, 13:30. L'aeroport em rep amb una mescla de familiaritat i hostilitat. Familiaritat de trobar-me en un lloc conegut (cada vegada que trepitjo l'aeroport em sorprèn com n'és d'acollidora la veu que anuncia els vols) i l'hostilitat de tornar a la realitat: soroll, contaminació, caos, embussos, xafogor...

El tren de rodalies finalment arriba (com ja va sent habitual, amb retard), i m'entaforo en un seient entre maletes, bosses i motxilles. No trigo gaire en adonar-me que estic rodejat de 3 SAP's (abreviació anglosaxona de South American Princess) que comencen a queixar-se de tot, fent gala d'una malcriadesa extrema i exhibint el seu accent "pijo" sense cap mena de pudor.

-"¡Que calor! ¡Que horrible! ¡Me voy a moriiiir!"

-"¡Ay siii! Esta misma tarde me voy a la playa!"

-"¡¿¡Eh!?! ¡¡¡No te puedo creer!!! ¡Pero si la playa de Barcelona es un asco! Yo me voy a la piscina que tiene un amigo que(...) ahora mismo lo llamo! (...)"

-"¡Ay! ¡¡¡Pero que envidia!!! ¡Yo tambien quiero iiiir! Venga va, porfavooooor! (...)"

Els minuts passen i el tren deté la seva marxa ja feixuga de per sí... Les queixes, per contra, no paren: ara se centren en la velocitat del tren, la calor, l'espai i les olors dels veïns (pot ser també les meves). Poc després, les veus crítiques, animant-se les unes a les altres, pugen de to, i es llencen contra el sistema i contra el país. Comencen en to simpàtic fent referència a diferències culturals (que si els espanyols són molt freds i poc atents, que si no són simpàtics, que no parlen bé l'anglès...), per acabar atacant de front els catalans i la gent de Barcelona (que si són molt orgullosos i mal educats, que perquè insistir tant en parlar català, que si ja estem al segle XXI, que si van d'europeus però són uns...).

En una altra ocasió potser hagués contestat i hagués entrat en la discussió, però estic molt cansat (haver dormit als carrers Venècia m'ha deixat fet pols) i sincerament crec que no val la pena. Tan sols em limito a clavar una intensa mirada d'odi a la noia que em queda davant (curiosament, la qui menys parlava, pobreta). Així que acabo per acotar el cap contra la finestra amb la mirada perduda en la decadent horta d'el Prat.

Amb la remor de fons de la conversa (que ja gairebé ni escolto, i ara toca un tema tan banal que no val la pena ni anomenar), i del tren que sorprenentment s'ha tornat a posar en marxa, endevino el meu reflex al vidre i descobreixo una expressió cansada d'infinita tristor... està clar: torno a la realitat, torno a ser a casa.

Belgrad i les seves nits

Pot ser que a Belgrad s'hi vegin les faldilles més curtes d'Europa (i part de l'estranger). Pot ser que en aquesta ciutat les noies llueixin els "shorts" més "shorts" que hom pugui imaginar, i que el sentit d'aquesta paraula (short) adquireixi aquí el seu significat màxim (o mínim, segons com es miri).

Però a més de percebre això, s'ha de donar una petita volta pel seu casc antic i la fortalesa, acostar-se a veure l'església ortodoxa més gran del món i (pels frikys de l'electricitat) la casa-museu de Nicola Tesla.

Ah! La festa, si. No ens oblidem de la vida nocturna de Belgrad. Qualsevol nit s'hi poden veure locals replens de belleses eslaves ballant qualsevol tipus de ritmes (hip-hop i tecno, pel que fa a la meva experiència) amb els rius Danubi i Sava com a teló de fons.

Però en aquestes nits, un se sent com un estrany que s'ha colat en una festa privada. Si a més, un va a aquesta "festa" acompanyat de jovenets anglesos que el seu concepte de diversió consisteix en asseure's en un racó i inflar-se de cerveses, aquesta sensació d'estar fora de lloc pot fregar el patetisme, convertint-te en un tòtil que l'únic que fa és badar i beure, mentre al seu voltant ballen de forma sensual un nombre indeterminat de noies atractives acompanyades de serbis musculosos. Serbis que, qui sap, 10 anys abans eren capaços de matar a Bosnians i Croates sense cap tipus de miraments...

Cinema i billar

Avui m'he llevat amb ganes d'anar al cinema! Bé si he de ser fidel a la veritat, no ha sigut ben bé així: m'he llevat més o menys tard, i com que no tenia res planejat per fer, he pensat que seria bona idea anar a veure una pel·lícula aprofitant que a Sarajevo s'hi celebra el famós Festival Internacional de Cinema.

I allí estava jo, fent cua després d'haver pagat els 2,5 euros de l'entrada envoltat de "glamour": catifa vermella, gent acreditada per tot arreu, fotògrafs perseguint algun director "famós"... Per sort, estava acabat de dutxar i se m'ha passat pel cap portar sabates tancades i pantaló llarg. I és que a més, a la sala m'he assegut justament darrera del seient reservat a... Jeremmy Irons (uauuuuuuu!), que finalment no ha aparegut (ohhhhhh!).

Després de dinar un "cevavcici" (s'ha de pronunciar, més o menys, xevaptxixi), què són com unes petites hamburgueses fetes a la brasa amb molta ceba i pa de pita, he decidit trucar a la Selma per passejar: Jo voldria haver jugat als escacs amb ella, però no semblava massa entusiasmada amb la idea i simplement hem xafardejat CD's pel basar. Cap al vespre hem acabat jugant al billar: una activitat que li encanta, però que no fa massa sovint perquè li resulta massa cara (no m'estranya! uns 6 euros per 1 hora, amb cerveses incloses, això sí...).

Resumint, que ha estat un bon dia... I a l'acomiadar-me d'ella, he tingut l'estranya sensació de conèixer aquesta noia musulmana de tota la vida... Estic convençut que si visqués a la mateixa ciutat que jo, la trucaria sovint per quedar amb qualsevol excusa... Anant cap a ca la Jasmina, pensava amb tot això... I també amb lo difícil que se'm faria marxar de Sarajevo.

Selma a Sarajevo

Quedar a Sebilj (altrament dita la plaça dels coloms) no havia estat una bona idea per a una primera trobada. Mentre esperava la Selma, vaig notar alguna cosa a l'esquena, com si algú em piqués per sorpresa.

Però no era ella. Justament era un d'aquells coloms (amb la fama ben guanyada) que se m'havia cagat a sobre. Finalment va aparèixer, tan dolça i tan segura d'ella mateixa com la recordava la primera volta que la vaig veure. Em va somriure, i tot el nerviosisme acumulat durant l'esdeveniment amb el colom, es va esvair i va quedar en pura anècdota.

El Túnel

Just arribar a Sarajevo, la Jasmina em va preguntar:

-"Ja has anat a veure el túnel?" - era obvi que no, doncs ella sabia perfectament que acabava d'arribar -"Doncs qui no l'ha vist, no pot dir que ha estat a Sarajevo... ". Va dir com a bona venedora que era.

Amb una frase tan lapidaria com aquesta, no em podia pas resistir, així que vaig ajuntar-me amb una parella d'australians que tenien previst anar-hi i vam compartir el preu del taxi que ens va portar prop de l'aeroport.

Durant el setge de Sarajevo (que va tenir lloc durant la guerra de Bòsnia) per part de l'exèrcit iugoslau (més tard, exèrcit de Sèrbia i Montenegro), els ciutadans bosnians van construir un túnel per unir la ciutat, totalment incomunicada, amb l'aeroport (teòricament zona neutral).

Avui en dia, s'hi poden veure 80 dels 800 metres originals, un vídeo "casolà" amb un recull d'imatges sobre el setge i com funcionava el túnel (bàsicament una sèrie de recreacions) i una mena de "memorial" amb objectes, fotografies, noticies relacionades... i si es té sort, es pot parlar amb un dels propietaris de la casa on acabava el túnel, qui dona dades interessants i anècdotes sobre la seva construcció.

Es diu que el túnel "va salvar la ciutat" perquè va permetre proveir-la d'aliments, i a molts ciutadans poder escapar del setge. El cert, però, és que molts mantenen que l'objectiu final del túnel era subministrar armes i tropes al malmès exèrcit bosnià. Sigui com sigui, molts dels actuals habitants de la ciutat van poder fugir de la terrible situació amb que es trobaven, entre ells, la Selma.

Quan li vaig dir on havia estat aquell mateix matí, ella no va tenir cap tipus de problema en explicar-me la seva experiència: gràcies als diners estalviats del seu avi, ella, la seva mare i germanes (el seu pare i el seu avi, es van haver de quedar per servir a l'exèrcit bosnià) van poder escapar durant una freda nit d'hivern. En alguns punts, el túnel estava inundat d'aigua, i ella, que només tenia set anys, havia de "nedar"... després van haver de caminar durant hores a través dels boscos nevats, carregats amb tot, fins a un refugi on van esperar un camió que els va permetre escapar a Alemanya... pocs mesos després, s'acabà la guerra i s'aixecà el setge... Però és clar: això, ni la Selma ni la seva família ho podien haver previst...

La Suzana té 11 anys

La Suzana té 11 anys, va a l’escola, però ara està de vacances. Li encanten els nens, treballa de mainadera, i diu que quan tingui 20 anys en vol tenir molts. Parla prou bé l’anglès (l’única de la família) i és un encant de nena. Volia enganxar una foto d'ella per a que veiéssiu com de maca n'és, però com que encara no m'ha donat permís, doncs posaré una foto d'una posta de sol presa des de molt a prop de casa seva (no és tant maca com ella, però al menys omple la pàgina).

L’Stejpo és el seu avi. Al principi no em convencia la idea de quedar-me a casa seva per 300 kn la nit, però després de rebaixar-li el preu a 150 kn (uns 20 euros amb el sopar i l’esmorzar inclosos), crec que ha estat el millor que podia fer a Dubrovnik.

La calidesa amb que m’ha tractat la família de l’Stejpo (a casa seva també hi viuen els pares i germanes de la Suzana) és millor que la de qualsevol hostal, i a la meva segona nit, quan he arribar per sopar, m’he sentit com a casa. Per cert, que he après més croata en les poques hores he estat amb ells que durant la resta del viatge. Qui vulgui gaudir de l'amabilitat d'aquesta bona gent, pot contactar amb stjepo.violic@du.t-com.hr.

I la ciutat? molt turística: és el que toca... A més de veure el casc antic i donar un tomb per la muralla, accepteu aquest consell: si fa calor, doneu-vos un bany a les roques que hi ha a prop de les muralles. Val la pena, de debò!

The one love hostel (i II)

Havia planejat d'anar a l'illa de Hvar al dia següent. L'únic problema era que tan sols hi havia un vaixell que sortia a les 6 del matí i tornava a les 8 del vespre, així que em seria impossible confirmar la meva estada a l'hostal una nit més. La norma era molt clara: cada matí a les 10 am es tenia que baixar a recepció (imprescindible presentar-se amb una ressaca del 15) i confirmar que es volia seguir amb el llit, sinó, podia arribar algú de fora i te la podia prendre. Bé, doncs això és el que em podia passar a mi, perquè no tenia previst d'estar a recepció a les 10 am, així que vaig decidir comentar-ho al "boss" (un sud-africà amb síndrome de dj frustrat), i demanar-li, si us plau, si em podria guardar el llit una nit més.

Em va dir que per descomptat que NO. Vaig tractar d'explicar-li-ho una altra vegada, i ell més o menys es va mantindre: "tu tens assegurada la nit d'avui, perquè anit et vaig veure 'bé', però la de demà no". Al principi pensava que tot el malentès era cosa de l'idioma: o bé jo no m'expressava del tot bé, o no entenia tot el que em deia... Però finalment em va dir amb tota la sinceritat: "This is not a normal hostel, this is a 'party-hostel'. Sleep-party, sleep-party... If you don't stay at party untill late, I can't guarantee the bed. No fiessta, no bed. These are the rules". Així mateix, com ho esteu llegint. Com si fos un anunci de Martini (no party, no bed). La cara d'idiota que vaig posar deuria de ser increïble, perquè l'únic que va fer, va ser oferir-me el seu millor somriure (cosa que em va fer sentir encara més idiota). A més, jo em sentia realment fatigat: encara no m'havia recuperat de la festa de la primera nit i al dia següent m'havia de llevar a les 5:30 am, així que moltes ganes de "juerga", precisament no tenia.

Però el meu orgull fou molt més fort (a més, no tenia moltes més opcions de dormir sota sostre). Pot ser que fos l'únic de parla no anglesa, i pot ser que fos el que tingués més edat, però aquells jovenets australians (una mitjana de 22 anys, no exagero) no aguantarien més que jo, ni tampoc em guanyarien amb tot allò que tingués a veure amb festes.

Finalment m'hi vaig quedar 3 nits ("parties" a mi, JA). I després vaig partir cap a Dubrovnik (la meva salut física i mental m'ho agraeixen, sobretot la mental) amb la roba neta i les piles carregades (les de la càmera i les del mòbil és clar, perquè les meves estan foses, uffffffffff...), però això ja és una altra història.

The one love hostel

Sortia d'Split sense masses esperances de trobar allotjament. Definitivament, en ple mes d'agost, l'illa de Kórçula estava repleta... Però aleshores va resultar la meva última opció: "The Korçula backpacker's hostel", altrament anomenat "The one love hostel" (el nom té tela, eh?). Resulta que degut a una especial política de reserves (o política de no-reserves), qui arriba primer té llit. Així que allí estava jo: orgullós d'haver aconseguit, una vegada més i sense l'ajut de la guia, l'estada més cèntrica i econòmica de tota l'illa (120 KN per nit, uns 17 euros per una habitació compartida amb balcó i... vistes al mar!!!).

Poc però, vaig trigar en adonar-me que el lloc on m'havia ficat era bastant sectari: jo era l'ÚNIC de parla no anglesa, i formava part del selecte 10% d'europeus. La resta venia d'Austràlia i Nova Zelanda.

Per la nit, després d'haver sopat i d'haver donat un tomet pel poble, vaig tornar a l'hostal. Allò que vaig veure em va confirmar totes les sospites: el saló recepció s'havia convertit en un bar musical amb la música a tota pastilla, l'alcohol es servia a discreció a través de la barra de recepció (ara descaradament reconvertida en barra de bar), i l'ambient distès feia pensar que tot allò s'acabaria convertint en una discoteca esbojarrada.

Per no desentonar, em vaig demanar un rom amb cola (vaig fer els meus esforços per demanar-lo amb croata, però el barman, amb un anglès perfecte i mort de riure em va dir que "allò" no em serviria per a res en "aquell lloc"), i no vaig trigar gaire a conèixer alguns dels personatges que rondaven per allà, intentant-se emborratxar en la seva nit de benvinguda.

Després d'explicar el meu itinerari a uns-es 5 desconeguts-des i d'haver-ne sentit uns altres tants (és una de les formes clàssiques de començar una conversa) sense que les coses anessin a més, em vaig centrar en una "kiwi" que amb prou feines mantenia la dignitat i s'esforçava sense massa encert a pronunciar alguna cosa en castellà (“una serlbesa pourl fabourl!). 5 rondes més tard, i després d'haver-li llençat tots els trastes, vaig abandonar l'escena sense ni tan sols haver tingut el consol d'aconseguir la neozelandesa més beguda de la nit.

Per qui vulgui provar sort: www.korculabackpacker.com/

Sempre hi haurà coses que em sorprendran

Això és el que té bo de viatjar: sempre es veuen coses noves que et sorprenen, com l’aigua amb gust d’"aloé vera", la "fanta" de color blau o la forma que tenen els eslovens de dir que estan d’acord (ei... yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah...!)

Però el que he vist avui (o més concretament aquesta nit) és difícil de superar: al tren nocturn que m’ha portat de Zagreb a Split hi havia un vagó-discoteca. Un vagó-discoteca (ho repeteixo per si no ha quedat clar la primera vegada). Doncs si: entre els vagons atrotinats de 2a classe, on la gent “s’acomodava” caòticament de qualsevol manera sense reserva prèvia, cridava l’atenció un vagó llampant, pintat de color lila amb la música a tot drap. No hi faltaven, és clar, els altaveus, la barra metàl·lica i els jocs de llums de colors.

Superat el factor sorpresa, i amb una petita dosis d’excitació, vaig decidir acostar-m’hi. La idea és força original, si més no, xocant. La cosa podria funcionar, llevat de:

1) La gent que viatja en un tren nocturn, bàsicament, classe mitja-baixa que ronda els 40 anys de mitjana i motxillers rebentats després d’haver estat tot el dia passejant per Zagreb sota la pluja, no semblen ser la millor clientela potencial.

2) Si al factor anterior se li afegeix que quan un va al lloc en qüestió (no hi ha porters ni es requereix cap tipus de vestimenta, cosa que s’agraeix) s’hi troba mitja dotzena de goril·les (que més aviat semblen components d’algun grup mafiós de l’est), fumant i bevent-se tot l’alcohol que el cambrer els pot servir, i que el primer que fan quan apareix qualsevol dona (no importa edat ni aspecte físic), és girar-se de forma descarada i mirar lascivament, hom pot imaginar que l’ambient que s’hi crea, no és allò que se’n diu “sa”.

Vist això, vaig decidir retirar-me a dormir com pogués en els compartiments carregats d’olors dels vagons de 2a classe (que ja venien macerant-se des de Budapest).

Al matí següent, i com si d’un “after” es tractés (he de matisar que la música del vagó no es va aturar en tota la nit), hi vaig tornar. L’espectacle encara era més grotesc: a tot l’anterior s’hi ha d’afegir que a fora era de dia, i que el vagó-discoteca trasbalsava amb la música balcànica (Disko partizani) als pacífics poblets croates que anàvem travessant. Encara recordo la cara de desconcentració d’un cap d’estació (d’aquells amb gorra, uniforme, xiulet, bandereta i bigotet) al veure l’espectacle que li passava pels nassos. Digne d’un guió de “Kusturica”.

Les "ados" de Bled

Durant el trajecte de Bled a Ljuljana van pujar a l’autobús un grup d’unes 6 adolescents. Maques i rialleres (si fa o no fa, com totes les adolescents), van asseure’s a la vora i van donar vida als darrers seients de l’autobús. Una d’elles era la que més xerrava. No parava de parlar i reia molt. No era la més maca però ho semblava. No sé com s’ho feia, però feia riure a les seves companyes... i ella també reia alhora. Jo no entenia res del que deien, però també em van fer riure força!

Eslovènia és de color verd

En Pere em va donar la raó: efectivament, viatjar en transport públic és una bona manera de conèixer un país.

Així doncs, acomodat a l'"Expresso Cassanova" que uneix Venècia i Ljubljana (s’ha de pronunciar Lyublyana) que pertany a la xarxa de trens eslovens, un no pot esperar d'Eslovènia altra cosa que un país puntual, disciplinat, còmode, confortable, net i agradable. L’aire condicionat (que jo n’estic cada vegada mes convençut: hi posen quelcom afegit de somnífer) m’endormisca... i quan em llevo, veig al meu voltant tots els meus companys de viatge dormint com a socs....

Desestressant-nos, pot ser, de la frenètica vida del turista venecià? Si més no, així es com em sento: exhaust i sense alè, desprès d’haver passat un parell de dies patejant per carrerons desbordats de gent, desorientant-me a cada racó, fent cues, equivocant-me de 'vaporettos' a les 12 de la nit...

I ara, mentre m’expolso la son, escolto un concert de respiracions al meu voltant (definitivament, en aquest tren tan silenciós, els sons semblen mes sons...), tracto de guaitar per la finestra i me n’adono d’una cosa: Eslovènia es de color verd...

Controls al Ben Gurion (i II)

Enguany el tema dels controls ha estat una mica més fàcil... i m’han posat... l’etiqueta groga! Quan me la varen enganxar me’n vaig alegrar molt: sabia que tot anava a ser més relaxat. Sembla que aquest any aparentava ser menys sospitós (però no pas inofensiu del tot, eh? que consti) que l’any anterior: el fet d’haver-me afaitat i d’haver arribat a l’aeroport amb tren com una personeta normal (i no custodiat per la seguretat després d’haver passejat com una ànima en pena per les rodalies de l’aeroport a les tantes de la nit), crec que va influir bastant. En fi, que els tràmits es van alleugerir bastant. De tota manera, a més de rebre una bronca per fer fotos de l’estructura de l’aeroport (una estructura magnífica, tanmateix) vaig seguir conservant certs "privilegis", com ara facturar els dolços com a material perillós en un paquet especial, facturar l’equipatge a banda de la resta de viatgers, i fins i tot un arc de metalls "exclusiu" per a la resta de "grocs", amb registre exhaustiu dels aparells electrònics...

Però quan estava a punt de passar tots els registres, vaig poder veure al meu costat un tipus amb les etiquetes vermelles escortat per dos nois de seguretat... Quin psicòpata! Quina por! Quina presència! Va ser llavors quan en donar-me la volta vaig poder veure els 4 nois que estaven en la meva categoria: però quins passerells! totalment inofensius... i no vaig poder evitar sentir-me una mica desil·lusionat al comprovar que ja no inspiro respecte, ni por, ni res... tenia la sensació que m’havien baixat de categoria :(