2009-11-19

24 hores a Bolívia

El temps passa volant... No fa ni quatre dies que vaig tenir que anar a Xile per renovar la meva estada al Perú, que ja estic vora finalitzar els tres mesos que em van donar l'última vegada.
Així doncs, ja que sóc prop de la frontera amb Bolívia, aprofitem per canviar de país i obtenir un nou segell al meu passaport.
Vora la frontera es troba la ciutat de Copacabana (res a veure amb platges brasileres), i després de poques hores en barca s'arriba a l'encantadora "Isla del Sol", on passem la nit. El tràmit burocràtic es converteix en un plaer.

2009-11-16

Respectant al Colca

Portàvem una mica de retard del dia anterior, així que teníem per davant sis hores de caminada per arribar a Cabanaconde.
El matí havia sigut suau: recorrent les humils comunitats del "Canyó del Colca" havíem rebaixat els temps previstos.
I llavors, vora les onze del migdia, ens trobàvem al peu del congost. Segons l'única referència que teníem (una fotografia treta d'un catàleg turístic) ens quedaven unes tres hores d'ascens (i superar els mil metres de desnivell) per arribar a Cabanaconde. I els números quadraven: amb una mica d'esforç, arribaríem a temps per prendre l'autobús de les dues que va a Chivay.
I així va ser que vam decidir començar l'ascens sense menjar res... amb amanides i iogurts rondant-me pel cap.
El sol escalfava de valent i l'aire era fred i sec (tal com correspon a la zona dels congostos d'Arequipa) i cada vegada més difícil de respirar. Una hora després d'anar zigzaguejant cap amunt, el nostre pas feixuc es va alentint, i pel meu cap ja no passen iogurts i amanides: ara només hi ha "Inka coles" i xocolatines.
Dues hores llargues d'ascens i el pas cada vegada més patètic. La idea d'arribar al bus de les dues ja fa temps que m'ha marxat del cap. Així com també les xocolatines: amb l'estómac tancat, ni tan sols l'aigua que portem em ve de gust. Només voldria prendre un d'aquells "sueros" que ens recepten els metges cubans quan se'ns infecten els intestins.
Camino per inèrcia. Em fa nosa tot: l'ampolla d'aigua que gairebé està buida, les ulleres de sol, el mocador al cap... Veig una ombra i alguna cosa em diu que he de parar. Necessito descansar i beure encara que no en tingui ganes. Els minuts de repòs s'allarguen. Quan vull llevar-me per seguir, el meu cos em diu que no. Si m'aixeco, vomito. Em poso còmode, acluco els ulls i el descans es converteix en una curta migdiada.
Quan feia una hora que ens havien dit que quedava mitja hora, uns excursionistes ens diuen que encara queda una hora! Responc amb una reacció d'exagerada sorpresa, però en el fons, a aquestes alçades tant em fot tot.
Finalment arribem a Cabanaconde després del nostre particular "Via Crucis" vora les cinc de la tarda (amb unes tres hores de retard).
Mengem, bevem... i a mi m'han agafat tremolors. Quan el sol cau, es nota! No em veig amb esma d'esperar al carrer durant quatre hores al bus de les nou amb el fred propi d'un poblet a 3.200 metres d'alçada.
Decidim quedar-nos a Cabanaconde. Anem a dormir d'hora, tot apreciant una dutxa d'aigua calenta i un plat de sopa.

2009-11-15

El vol del còndor

Ens havíem llevat a les sis del matí per veure'l volar, però ja eren les deu i ni pensaments.
Entre les deu i quarts de deu, tota la gent que viatjava per agències i tours organitzats va desaparèixer, i ens vam quedar quatre gats esperant el bus local.
Decebuts jèiem endormiscats sota el sol aclaparador del Canyó del Colca, quan de sobte, algú va endevinar unes siluetes a l'horitzó: efectivament! Eren "papá" còndor, "mamá" còndor i còndor "júnior" volant majestuosament pel mig del congost.
El petit de la família ens va delectar amb una sèrie d'acrobàcies que ens van fer molt grata l'espera del bus, que desgraciadament va arribar puntual.
Em sento afortunat: veure volar un còndor en plena llibertat, avui en dia, és un espectacle difícil de presenciar.
====================================================================
Els còndors són les aus més grans, amb gairebé 3 metres d'envergadura i poden arribar a pesar 15 quilos.
El seu cicle reproductiu des de la fase d'aparellament fins que arriba a l'edat d'emancipació, és d'entre 2 a 3 anys. Arriben a la seva maduresa sexual a l'edat de vuit anys, i si a tot això li sumem que són 100% monògams i que molta gent els caça com a trofeu o per temor a que ataquin el bestiar, l'existència d'aquestes aus està en clar perill d'extinció.

2009-09-07

Contraban

No dono caritat. I menys si es tracta de nens que intenten vendre alguna cosa. Però si dona la casualitat que estic menjant, i algú em demana per menjar, no tinc cap problema per convidar-lo a taula.
Així ho vaig fer durant el meu sopar a al terminal de Tacna amb aquella dona que semblava que s'anés a desmaiar, gemegava a tort i a dret i assegurava que estava embarassada... Jo havia aconseguit una rebaixa pel passatge del bus cap a Arequipa, així que per què no convidar-la?
Minuts després, a esperar el bus que ens portaria a Arequipa durant la nit... De fet, ja portàvem mitja hora de retard, i si justament no havíem sortit era perquè els assistents del bus no aconseguien carregar tot el material de contraban al portaequipatges.
Almenys unes 10 persones carregaven "més mercaderies del compte", i discutien o feien negocis amb els amos de la Companyia... I entre totes aquestes dones (la majoria de traficants eren dones), una es feia notar més que la resta: una que havia sopat gratis! (aix!).
Un cop dins l'autobús, una altra dona em va deixar una jaqueta de cuir: "Póntela flaco! La noche va a ser fresca...". Gràcies! Una jaqueta en un autobús nocturn és sempre benvinguda!
A mitja nit, control policial per examinar tota la mercaderia. Minuts abans, ja s'havia desplegat l'alarma general. Tothom ja estava mig alterat, i des del conductor fins a les "mamitas" indígenes passant per un servidor, portàvem posada la mateixa jaqueta de cuir. Bé, hi havia dones que en portàvem 3! Jo no he vist cosa més descarada!
I allí va entrar en escena un personatge peculiar, que a més de vendre els passatges, feia d'intermediari entre els passatgers i la policia:
- "Salón! Salón! Salón!...". Cridava. - "Salón o viene el Comando! ... Yo no puedo haser nada, no conosco al capitán. El gordito es nuevo y mira muy serio. Todo el mundo lleva cositas! Quien quiere cuidar sus cositas? Miren: la 'gata' se vacuna... 'Pancha'? Tu no? La Pancha va cargada y huele a mierda desde aquí... Salón! Salón o sube el comando y arrambla con todo... Y la Erika? La Erika muy viva es... Pero se le quedaron su televisor..."
Després de molt dialogar (unes tres hores!) amb la policia i els passatgers aquí i allà (molta comèdia vaja!) i que els policies es quedessin unes quantes liquadores, vam seguir el nostre fred viatge a Arequipa.
Resum:
Tacna-Arequipa: 9 hores, 15 s/. (uns 4 euros).
Si es vol un viatge més plàcid i ràpid, proveu amb "Cruz del Sur", 4,5 hores per 65 s/. (uns 16 euros).

2009-09-05

24 hores a Xile

I em tornava a trobar, (per tercera vegada!) a la meva estimada Lima.
Aquesta volta, per tal de prorrogar el meu visat de turista: doncs si, gairebé tres mesos al Perú. Em vaig mentalizar per superar qualsevol tràmit burocràtic, i em vaig llevar a les 6:30 amb molta energia, la cartera plena i un feix de fotocòpies sota el braç.
No penso avorrir ningú donant detalls del meu matí ple de frustració... Taxis amunt i avall, Departament d'Immigracions, Relacions Exteriors... De Miraflores a San Isidro, de San Isidro al centre, del centre a Miraflores altre cop... i al final vaig fer cap al APCI (Associació Peruana de Cooperació Internacional), on després de més d'una hora i mitja d'espera, un home em va rebre
al seu despatx i em va dir amb un to de metge que ha de donar una mala noticia: "Lo siento, no podemos haser nada porusted."
Jo vaig rebre les seves paraules amb un sospir de decepció i alliberament. Temps i "argent" perdut... Però almenys les hores d'espera i les carreres dels taxis ja s'havien acabat!
Mentre tantejava quina de les opcions triaria (pagar 1$ per cada dia que em passés de la data de venciment o sortir del país), vaig veure en un dels monitors, que passaven un reportatge de TV-Perú on s'explicava com tots els xilens d'Arica creuen en massa la frontera els caps de setmana per anar a Tacna (Perú), atrets pels baixos preus i la gastronomia local.
I aleshores ho vaig veure tot clar: creuaria la frontera xilena fins Arica, obtindria un nou segell al passaport que em permetés quedar-me més temps al Perú, i després aniria a Tacna a menjar pollastres a la brasa.
====================================================================
Interessant el tren que connecta Arica i Tacna (feia molt temps que no pujava a un tren!) que per molt lent que vagi, desafia les lleis de l'espai-temps de la física clàssica: durant l'estiu, surt d'Arica a les 19:00 i després de noranta minuts, arriba a Tacna a les 18:30. Mitja hora abans!
I de Xile, de moment millor no dir res... Només un petit tast per veure que els preus són molt més cars que a la resta de països andins (estava avisat!), i saber que m'han quedat ganes de tornar. Cosa que faré segur.

2009-09-01

"Pisco Sin Fronteras" (i 6): els banys francesos

Per què banys? Doncs perquè el Projecte tracta d'això, de construir quatre banys públics per a la comunitat de Caucato (a quaranta minuts de Pisco). Una comunitat més que pobre (dins de la pobresa sempre hi ha classes), que per no tenir, no té ni aigua.
Per què francesos? Perquè el Projecte està totalment finançat per una associació d'estudiants francesos: "Le goutte d'eau" (no cal traducció, oi?).
Doncs això: banys... francesos... "The french bathrooms" (tampoc ens passem d'originals amb els noms, eh?). Per cert, que no fa massa vaig descobrir el nom original del Projecte, "Projet Perou 2009: Los olvidados de Caucato". Sona... Diferent!
Els francesos ja fa temps que van marxar... a "Pisco Sin Fronteras" estem acostumats als "adéus"... "Bye! Gonna miss you!" (amb to irònic) com solem dir per aquí... Però en aquest cas, el projecte sense ells ja no és el mateix i els trobem a faltar de veritat. Com a "petites gotes d'aigua" van esquitxar el nostre treball per fer-lo més divertit, amè, simpàtic... i ara, cadascú a la nostra manera, els enyorem de debò ("bien suRR!").
El Projecte és dels més ambiciosos que actualment porta la nostra organització. No tant per la seva grandària, sinó pel temps d'execució i perquè fem totes les tasques: des de els fonaments fins a les canonades... des de el replantejament fins a la primera cagada (humor escatològic, ho sento, no m'he pogut resistir).
Solidaritats i sentits del deure a part, tot plegat em sembla molt interessant... Uns "banys francesos" no es construeixen cada dia! I jo que m'hi he implicat fins al coll i he acceptat responsabilitats des del començament, ja no penso deixar Projecte... Si algú pregunta per mi, sóc a Caucato, ajudant a construir uns banys públics... Sembla que altra vegada he trobat el meu lloc. Almenys durant els propers mesos.

2009-08-04

"Pisco Sin Fronteras" (i 5): la dansa dels maons

Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac!...
S'agafen dos maons ficant els dits dins dels forats, un a cada mà, i al aixecar-los, s'arrosseguen una mica pel terra: Brrrruuuum...
Just al llevar-los, s'ajunten: clic! i es passen al company del costat, que després d'un breu recorregut a l'aire, els recull d'un cop sec: clac!
Tot seguit van passant de mà en mà, clic! clac!... clic! clac!... i mentre el ressò es va esmorteint braços enllà, s'agafen dos nous maons: Brrrruuuum... que amb renovada energia, tornen a marcar el ritme: Brrrruuuum... clic! clac!
Després d'una estona, ja no hi ha por de que els maons caiguin al terra. Un queda totalment hipnotitzat pels compassos de 3x4, i simplement allarga els braços a dreta (clic!) i esquerra (clac!), tot balancejant el cos al so de la melodia: Brrrruuuum... clic! clac! Brrrruuuum... Clic! Clac!...
Tothom balla la dansa dels maons.

2009-07-18

"Pisco Sin Fronteras" (i 4): una casa per l'Isabel

Després d'una primera setmana prenent contacte amb Pisco Sin Fronteras, vaig decidir implicar-me en algun dels projectes que començaven: "Wooden House in Calle Bolivar" (qualsevol sostre que no sigui una tenda d'acampar -és que encara es veuen carpes donades pels diferents països- n'hi diuen "Casa de fusta").
Aquí m'hi he dedicat durant els últims 15 dies, muntant i dissenyant sobre la marxa una "casa de fusta" del no res...
I quan li vam preguntar a la mestressa de que pensava fer la casa, va i m'ensenya un munt de merda que més aviat semblava un abocador que una altra cosa.
I quan vaig donar una volta per les barraques del voltant cercant fusta aprofitable, i m'emporto un "palet" d'aquests de la construcció mig atrotinat (cap meravella tampoc), va i surt una veïna i comença a cridar: -"Me esta robando mi madera! Esta cogiendo lo ajeno!"
Jen ("la puta jefa"!), després de demanar-me l'opinió sobre on podrien anar els pilars, em va dir que estava molt contenta que un enginyer es fes càrrec del Projecte... I jo li contesto: "Enginyer? Aquí l'únic que cal es una mica de sentit comú i molta imaginació! (i no precisament en aquest ordre)".
Però dues setmanes després (amb la calma, que tampoc ens hem estressat massa), la casa ja s'assembla a una casa...
[Un dia que la Jen es va passar per l'obra, copets a l'espatlla i: "Good job, bro! The best wooden house I've ever seen in PSF: that's fucking awesome!"]
... I la Isabel alegre! I nosaltres (inestimables tant l'ajut del Jim en l'execució del sostre provisional i la implicació i constància del Bryan durant els darrers dies) feliços, contents i satisfets d'haver construït una llar del no res!
Després d'això, encara més convençut que mai, que si hi ha ganes, un és capaç de tot!
====================================================================
Casa de fusta. Pressupost total: 12 sols (3 euros, que inclouen 4 quilos de claus, a la espera que la Isabel reuneixi la quantitat de 30 euros que costa un sostre de canya, o millor encara, 60 euros per un sostre de plàstic ondulat).

2009-07-04

"Pisco Sin Fronteras" (i 3): el Dia de la Independència

4 de Juliol. Se celebra el Dia de la Independència dels EUA. Mig món ho sap.
Em costa saber que sent un ciutadà d'Estats Units quan celebra la festivitat del 4 de Juliol. I molt més saber com se sent passant-la lluny de casa...
Però a "Pisco Sin Fronteras", gairebé la meitat de voluntaris són dels EUA...
[Obro parèntesis. Això vol dir que són "gringos" de veritat, perquè aquí tothom és "gringo": ja siguem de Canadà (els canadencs no suporten que els diguin "gringos"), de França (als francesos els fot molt que els prenguin per "gringos"), o d'Argentina (als argentins els treu polleguera que els confonguin per "gringos")... En fi, ens agradi o no, vinguem d'on vinguem, tothom que ve de fora i porti una motxilla a sobre, és "gringo" al Perú (i a molts altres llocs d'Amèrica Llatina). Tanco parèntesis].
... i han volgut compartir aquest dia tant especial amb la resta de voluntaris.
¿Què és important pel Dia de la Independència? Basicament quatre coses:
  • Bandera: Improvisada amb diversos retalls de samarreta i penjada al sostre durant tot el dia. Un 10 pel disseny i la imaginació!
  • Himne: Cantat a primera hora del matí. Com a les pelis tu! (perdó, perdó, perdó... Però no he pogut reprimir uns riures que se m'escapaven per sota el nas al veure al Josh amb un posat tant patriòtic...).
  • Hamburgueses: Evidentment, l'ingredient que no pot faltar. Van convèncer a la dona que ven les hamburgueses per 1 Sol per desplaçar el seu lloc habitual de venda fins a la nostra seu (uns 500 metres)... Increïble! Aquests "gringos" són la pera!
  • Pirotècnia: Si, si... focs artificials! Es veu que en aquest dia també es crema força pólvora...
El dia va transcórrer força tranquil. La majoria de projectes es van suspendre per poder formigonar el terra de la nostra cuina i poder fer tasques de neteja general: el lloc on ens quedem (una antiga escola) està literalment desbordat de gent, i la higiene ha quedat una mica en segon (o cinquè) terme. Ja s'havien vist diversos ratolins, aranyes, rates i escorpins rondant per la casa (sense dir res de les mosques!), i la situació ja era pràcticament insostenible.
Al migdia, dinar amb la comunitat de "la Alameda" per recaptar diners, i partit de futbol benèfic.
I al vespre, el plat fort de la jornada: cerveses, hamburgueses, foguera... i uns "brownies" de marihuana cuinats pel Mitch :$
Ah! I els focs artificials! Tots col·locats com a portes a llençar-los en comitiva a l'Avinguda de "las Américas"... Aquests van ser més o menys espectaculars depenent de la quantitat de "brownie" que s'hagués consumit.
La nit va acabar (o millor dit, va començar perquè encara eren les 10), amb dos individus a l'hospital per sobredosi de "brownie", i la Carolina plorant desconsolada perquè el "gringo", el seu gos estimat, tenia un "comportament estrany" després d'haver menjat el famós pa de pessic... Ja sigui per accident o de manera coaccionada, això no se sap (ni se sabrà!).

2009-06-26

"Pisco Sin Fronteras" (i 2): el dia perfecte

"Good morning! Good morning! Good morning!".
Així comença la reunió de les vuit del matí. Cares de son, rostres sense maquillatge, cabells recollits de qualsevol manera... (mmmmh! M'encanten les noies a primera hora del matí sense arreglar!).
Les cares noves es presenten, es fan els avisos del dia, els voluntaris ens apuntem als Projectes disponibles, i els qui marxen, deixen unes paraules.
El Jay (19 anyets, natural d'Anglaterra), s'acomiada de tots nosaltres, i després d'haver treballat com a voluntari durant més de dos mesos, fa una descripció de com és un Dia Perfecte a "Pisco Sin Fronteras":
Llevar-se i esmorzar ous remenats amb pa preparats per la Carolina. Anar a la feina al so del Pop dels anys vuitanta (Zeta Rock&Pop és l'emissora preferida de mig poble i de la majoria dels mototaxistes). Formigonar. Formigonar és un "hard job" (treball dur), però "és el millor treball del món"... Acabada la feina, menjar xurros farcits de "manjar" ("that's fucking bueno!!!") i després, partit de futbol a la platja (europeus contra americans) i veure la posta de sol. Sopar una "one-sol burguer" (hamburguesa per 0,25 euros) al carrer, jugar al "ten thousand" (joc de daus) envoltat de bona gent i "Pisco-Sour session" a càrrec del Harold. El dia no pot ser perfecte sense anar a "Pisco-Disco", i finalment, acabar al sostre: no importa la humitat o el fred! S'ha de dormir "on-the-roof" tot mirant els estels...
(Sense entrar en les connotacions amoroses que suposa dormir al sostre!).

2009-06-22

"Pisco Sin Fronteras"

Era l'agost de 2007 quan la terra va tremolar a Pisco. D'això ja fa gairebé dos anys, però els efectes encara es noten. És més: hi ha zones on sembla que el terratrèmol (8 escala Richter) s'hagi produït fa cosa d'un mes.
On han anat a parar els ajuts? Abandó, desesperança i una mica de rancúnia és el sentiment comú dels habitants de Pisco, que van veure com el terratrèmol els prenia tot el que tenien, i el govern ha sigut incapaç de retornar-los-hi.
Ara fa cosa d'un any, quan la majoria d'ONG's internacionals van haver marxat, el Harold (25 anys, natural de Pisco) decidí seguir amb la tasca i va fundar, juntament amb els seus germans, una ONG inspirada en la que ell va colaborar, dedicada a ajudar als damnificats que necessitaven ajuda per reconstruir les seves llars: Pisco Sin Fronteras (PSF).
Aquí he anat a parar (historia llarga que no ve al cas). Vaig llegir les condicions i em van semblar acceptables: no és necessari pagar quotes, ni assegurances, ni xifres astronòmiques per costejar l'hostalatge: només 15 Sols diaris (no arriba als quatre euros) on hi ha incloses la dormida i tres àpats diaris els dies que es treballa. Tot molt bàsic. Si no t'agrada, et pots buscar un hostal alternatiu, menjar fora, o cuinar-te tu mateix. Així de clar.
Qui vol treballar, treballa, i qui no, no. Aquí ningú està obligat a res: ni estances mínimes, ni màximes... La gent arriba, s'instal·la i es posa a treballar al dia següent. Tant fàcil i tant senzill que ronda la informalitat.
Hi ha gent que només es queda per dos dies, i d'altres vénen per una setmana i s'hi acaben quedant mesos, assolint tasques en la gestió de l'organització (tresoreria, imatge, logística, atenció als voluntaris...).
La feina? Construcció en estat pur i en condicions extremes (el baix pressupost i la manca de recursos són una constant): enderrocar restes, treure runes, anivellar terrenys, construir cases modulars, construir barraques de fusta (o del que hi hagi a la vora), aixecar parets, formigonar...
La formula de l'èxit? L'entusiasme i la il·lusió que transmeten tots els voluntaris. El bon rotllo que hi ha, vaja!

2009-06-18

Lima i el viatger malcarat

Ja porto una setmana a Lima! Temps més que suficient per veure que és una ciutat contaminada i sorollosa (més de 8 milions d'habitants!).
Tampoc cal quedar-se tants dies per esperar que surti el sol, i tractar de veure aquesta capital tant caòtica amb uns ulls diferents. El sol no sortirà pas: la ciutat viu envoltada d'una capa de núvols que amenacen una pluja que mai cau.
Quan entrava a Lima de matinada, la ciutat m'oferia el típic espectacle de les afores de les grans metròpolis, i jo pensava: -Bé, la cosa es veurà millor al migdia amb uns altres colors... però no (les grans ciutats poden ser molt fotogèniques i estan plenes de possibilitats, però sincerament, per molt que les gaudeixi, no m'acaben de convèncer, es nota?).
Amb aquest panorama, a vegades és fàcil deixar-se endur per l'ambient i entrar als llocs amb mala cara.
Estava sopant molt a gust (perquè una cosa no em cansaré de dir: el menjar és excel·lent!), quan va entrar un estranger que viatjava sol (se'ns veu de lluny!). Tenia cara d'amargat. Potser estava cansat i havia passat un mal dia, qui sap... Demana que hi ha, i tot i que la mestressa li ofereix quatre "entradas" i quatre "platos de fondo" per escollir, no sembla convençut: potser volia una hamburguesa?
No toca el primer plat ("tiradito de pescado", que són uns talls de peix marinat amb ceba), i del segon (espaguetis amb verdures), en deixa la meitat llençant el cobert contra el plat. Mig discuteix amb la cambrera, paga i se'n va.
Quan torno a l'hostal me'l trobo allà, en un racó veient la televisió i sense parlar amb ningú.
Qualsevol cosa excepte convertir-me en aquest individu.
Viatjant et trobes tota mena de personatges: n'hi ha que semblen amargats, que els hi passa de tot, i acumulen desgracia rera desgracia fins que volen sortir del país on es troben cames ajudeu-me (no sé com s'ho fan, però atrauen totes les coses dolentes!), i en canvi, n'hi ha que desborden alegria: a aquests últims, les coses els surten millor, o si més no, s'ho prenen tot d'una altra manera.
Posats a escollir, prefereixo ser dels últims.

2009-06-10

Bon dia Perú

Bon dia. Són les set del matí i sóc al Perú. Encara amb la tonteria a sobre d'haver dormit al bus durant la nit, baixo al Garatge (no hi ha terminal) de la companyia que ens ha portat fins a Piura.
Com he dit, no hi ha terminal. Això vol dir una mica de tranquil·litat... Però també vol dir que no hi ha lloc per esmorzar, ni lloc per canviar els dòlars que duc a sobre, ni oficina d'informació... Taxistes si que n'hi ha: que aclaparadors! Decideixo prendre-m'ho amb calma i espero a que el garatge es buidi, mentre tracto d'esbrinar on sóc en un plànol incomplet. Segons els taxistes, molt lluny de tot arreu.
Després d'una estona, em quedo sol amb l'Adelina, una noia d'Austràlia de 20 anys que està pitjor que jo. Almenys jo controlo l'idioma, i a més tinc 2,5 "Soles" (uns 0,65 euros, gentilesa del Joan Pau) a la butxaca per a negociar amb els taxistes. Decideixo compartir el meu "tresor" amb ella i ens atrevim a prendre un taxi fins l'oficina de canvi més propera.
Al carrer regna el caos: l'embús de cotxes i motos és indescriptible, i el concert de clàxons i botzines totalment absurd. La polseguera també impressiona bastant: ningú escombra els carrers en aquesta zona desèrtica del nord del Perú.
Dins del taxi, encara amb la remor del trànsit de fons, sona un bolero de Luís Miguel (que no és de Luís Miguel, però és qui el canta). Deixo de bromejar amb el taxista, i tot escoltant el bolero recordo Equador com un somni del que m'acabo de llevar.
De reüll miro l'Adelina que guaita per la finestra amb la mirada perduda... Pobreta! Està desconcertada... Amb aquella carona de nena (és que encara és una nena!) que sembla treta d'una pel·lícula de "Walt Disney", endevino el que li passa pel cap: "Oh Déu meu! Això és un putu caos!"
Seguim la carrera en silenci, protegits de la cridòria exterior pels vidres i els compassos de la música, fins que el taxi s'atura just en el moment que s'acaba la cançó. Pago els 2,5 Sols i sortim de la letargia.

2009-06-09

Resum d'Equador

Equador... Un país petit, on les distàncies són molt assequibles, però que alhora és molt divers (diuen què és un dels països amb el major nombre d'espècies per quilòmetre quadrat d'aquest món). Això el converteix en una destinació molt interessant per la gent que no disposa de molt temps per viatjar (i per als qui si el tenen, també).
I aquesta nit (si, aquesta nit: amb un parell!) a creuar la frontera per Macará (més tranquil·la que la de Huaquillas).
Mostra un mapa més gran
81 dies (pràcticament els tres mesos que em permeten amb el segell de turista) a Equador. De tot aquest temps, gairebé la meitat (38 dies) treballant al Kamala (Manglaralto) i a la Metrovía (Guayaquil), on les meves despeses van ser pràcticament zero, i em van permetre allargar l'estada sense que el meu pressupost se'n ressenti massa: en total 690 euros, o sigui, uns 8,5 euros per dia.
Així de simple: s'acompleix la clàssica fórmula de quan més viatges, més diners gastes. I si t'ho prens amb calma, doncs les despeses disminueixen. No cal estudiar massa per arribar fins aquí.
Despeses bàsiques com l'hostalatge, el menjar corrent o el transport públic no són massa cares. Ara bé, si ens sortim d'aquests tres pilars, la cartera ho nota. No s'ha d'oblidar que el país està dolaritzat. Si a més, es volen fer activitats orientades a l'oci o al turisme (guies de muntanya, lloguer d'equips especialitzats, rafting, surf, submarinisme...), els preus són pràcticament europeus. L'exemple més clar: el "tour" de les Illes Galàpagos, que el deixarem per a una millor ocasió.
Més coses que he fet durant l'estada a Equador...
La Declaració de la Renda. Si, no me'n lliuro. Com sempre, molta peresa posar-s'hi, però si es tenen totes les dades, és més fàcil del que sembla... Al final, me n'he sortit força bé! (Ja espero impacient els diners que m'han de retornar).
I també recordar una neteja dental (tot veient un capítol dels Simpson) a canvi d'una garrafa d'aigua i unes galetetes... Visca el servei sanitari de Manglaralto!
I si, a més de conèixer una mica el país i les diferents idiosincràsies de cada sector de la població (molt diversa, també), també he conegut força gent... M'acomiado d'algun(e)s tranquil, sabent que no els tornaré a veure més (perquè així ha de ser), i en canvi altres, amb prou feines els dic adéu, que ja els enyoro i tinc ganes de tornar-lo(e)s a veure aviat.
Doncs això: fins aviat!

2009-06-08

Equador es mou...

Salsa, Merengue, batxata... una mica de tot, com a tot arreu. Però si alguna cosa s'escolta en aquest país és la "tecnocúmbia" (que quedi clar que he dit "tecnocúmbia", per a què els amants de la "vertadera" cúmbia no s'enfadin).
La "tecnocúmbia" es pateix sobretot si es viatja en autobús per la "Sierra", eix central del país recorregut per la "Panamericana": Als conductors els encanta. Impossible escapar d'ella.
A vegades s'hi cola algun instrument de metall, però n'hi ha prou amb un orgue electrònic que imprimeix un ritme de fons semblant al galop d'un cavall de tres potes, veu solista femenina amb trets asiàtics orientals i cors (femenins també) amb veus (i pel que he vist després, coreografies) molt suggeridores.
Els temes: d'amor. Des dels més innocents, fins algunes lletres més o menys pujades de to.
Però millor sentir-ho, no? Ja que la tecnologia ens ho permet. Aquí van alguns grups força representatius:
"Tierra Canela", "Magia Latina", "Doble Sentido", "Las Mamis"... etc... etc... etc...
Acabo de veure els vídeos i sincerament estic desbordat. No sé que dir. Pels qui tinguin poca feina, si cerqueu al 'youtube' "cumbia ecuatoriana", infinits vídeos molt semblants, amb contingut eròtic força explícit.
I per a que no sigui dit, una versió masculina del tema "El conejito": "Los conquistadores - El conejito". Sense paraules (per sort, això últim no sona als autobusos).

2009-06-04

"El Cafecito" i el somriure més captivador d'Equador

No sé què és més "freak":
  • Un hostal on no pots anar a dormir abans de les dotze de la nit perquè la música del pati, que serveix de bar-restaurant, està a tot volum.
  • Que en un dels llocs més carets per anar menjar o prendre una copa de Cuenca, de cop i volta, un noi (jo mateix) creuï el local vestit amb una tovallola i el xampú sota el braç perquè la dutxa compartida queda a l'altra banda del pati.
Això és "El Cafecito" de Cuenca. Després de passar-hi una nit, el Joan Pau (amic "listero" de Barcelona!!!! ueeeeeeee!!!!!!), em va oferir canviar-me a un lloc més tranquil, però no em va convèncer. Al "Cafecito" hi treballa la Daniela: el somriure més captivador d'Equador i les rialles més contagioses de Cuenca.
====================================================================
El Joan Pau i el Guillaume (FRA) em van portar a prendre una cervesa (que van ser més) al bar de l'Eli. Després, vam anar a ballar (salsa, com no!) amb l'Eli, que ens va presentar la Ximena. El meu dia de sort? La Ximena va resultar ser amiga íntima del "somriure més captivador d'Equador" (i part de l'estranger!).

2009-05-30

Sergio Toral i radiografies

Vaig dir que no la trucaria i així va ser. Però va ser ella qui em va trucar després de dues setmanes, i jo vaig acceptar veure-la. Després de tants dies, la perspectiva és molt diferent: ja coneixia els millors llocs per menjar, el lloc on connectar-me gratuïtament a internet durant mitja hora, les estacions de la Metrovía (això ho puc dir amb propietat), els busos que em deixen a prop de casa i els que no...
Ah! I també havia adquirit les capacitats d'especialista de cinema per poder pujar i baixar dels busos "al vuelo". Aquí n'hi diuen així i amb raó. Si el conductor veu que ets un home en plenes facultats, no para el bus per a pujar o baixar (si tens la mala sort de ser jubilat, estudiant, discapacitat o una dona carregada del mercat, a vegades corres el mateix risc). Per agafar-lo has d'esperar que afluixi la marxa i córrer una mica al seu costat. Amb la mà dreta agafar-te a la barra, i mentre corres, ápali! Saltiró i cap a dins. Immediatament després, pagar amb la mà esquerra que ja té preparada una moneda de 0,25$, sinó, el xofer et comença a mirar impacient.
Per baixar igual, però fa una mica més de por: esperar al graó a que el bus arribi a la velocitat mínima, i quan et diuen "Hágale nomás amigo!", salt acrobàtic (important fer-lo en la mateixa direcció que va el bus per disminuir la velocitat relativa) i carrera lliure. Amb quinze metres n'hi ha prou. Després sospir de relaxació i somriure de satisfacció.
Doncs com anava dient, vaig acceptar la seva invitació per anar a una graellada a casa seva (a més, tampoc tenia massa coses a fer).
La Reina de Santay no viu a l'Illa de Santay: viu a Sergio Toral.
Sergio Toral no és un barri. És una "invasión" de dimensions desproporcionades a les afores de Guayaquil. La Nancy l'anomena "Ciudad de Dios". Jo no sé si s'hi assembla o no (no vaig aprofundir tant), però us asseguro que és tant gran com una Ciutat. No s'acaba mai! Cases i cases i cases (més ben dit: barraques i barraques i barraques...). Se't perd la vista!
Sense cap tipus d'organització urbana, ni aigua corrent, l'electricitat que falla a cada moment, la brossa escampada per tot arreu... I línies internes d'autobusos (il·legals, és clar), on són les pròpies companyies qui aplanen els carrers de terra per poder habilitar les rutes... ja us podeu imaginar les condicions de vida. "Aquí si vinguessin els cascos blaus de l'ONU tindrien feina per estona", reclama l'Emilio.
L'Emilio és el pare de la Maria Alejandra, la filla de la Nancy. Un gallec de 53 anys amb les idees molt clares, que va acabar vivint aquí, arruïnat després de voler fer prosperar un negoci a l'Equador.
Casualitat? Amb el poc temps que porto a Equador, no és la primera vegada que escolto una història semblant: el Mômô (FRA), el Raúl (EQU), el Daniel (MEX), la Sonia (SRB)... Diferents personatges amb la mateixa fi. Gent que amb tota la bona fe volgueren invertir en aquest país i varen trobar-se amb tota mena de traves i problemes legals, enveges, màfies, corrupció... i finalment ho van deixar córrer acabant arruïnats i decebuts.
A més, xerrar amb l'Emilio va ser molt enriquidor: "radiografia de la societat equatoriana (sense rancúnia) en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament incorrecta!".
====================================================================
Al dia següent, esmorzar d'acomiadament amb la Paola al "Café de Tere", un lloc "pelucón" (terme posat de moda recentment pel President Correa, que significa "pijo"), totalment oposat a Sergio Toral. Xerrant amb ella em va fer una altra "radiografia de l'ALTrA societat equatoriana en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament correcta".
Ja n'estava sabent massa de tot plegat... I després d'aquell esmorzar (6$ per cap), vaig decidir deixar de fer preguntes (almenys fins canviar de país).

2009-05-25

"Metrovía" (i 2): "Ferroviaria"

Parada: "Ferroviaria"
Recaudadora: Lady Murillo (Metrovía)
Guardián: César Castro (Arseg)
Encuestador 1: Jorge Alvarado (Metrobastión)
Encuestador 2: Jo mateix (Tacom)
====================================================================
6:01 - 6:15 --> 4 persones
6:16 - 6:30 --> 18
6:31 - 6:45 --> 25
6:46 - 7:00 --> 20
(Got de Cola. Gentilesa del guàrdia de seguretat)
7:01 - 7:15 --> 24
7:16 - 7:30 --> 24
7:31 - 7:45 --> 34
7:46 - 8:00 --> 12
8:01 - 8:15 --> 21
("me abuuuuurrrrroooooo...")
8:16 - 8:30 --> 17
8:31 - 8:45 --> 20
8:46 - 9:00 --> 23
(Llegeixo el "Metroquil" (premsa gratuïta). Estic indignat: l'horòscop és el mateix de fa dos dies!)
9:01 - 9:15 --> 17
9:16 - 9:30 --> 12
9:31 - 9:45 --> 17
(Llegeixo el "Metroquil" per tercera vegada...)
9:46 - 10:00 --> 14
10:01 - 10:15 --> 12
(Faig els mots encreuats)
10:16 - 10:30 --> 14
10:31 - 10:45 --> 5
(Em quedo encallat amb els mots... Només em queden dues paraules, que per molt temps que les miri, no les sabré mai. 27 horitzontal: "trozo de goma arábiga para pegar sobres" (6 lletres, comença amb la O). 47 horitzontal: "Medida de peso fiilipina" (4 lletres, comença amb TA)
10:46 - 11:00 --> 9
11:01 - 11:15 --> 12
11:16 - 11:30 --> 12
(Però que lent passa el temps... M'entretinc a calcular la freqüència de pas dels autobusos, el guàrdia de seguretat repassa tots els barrots de la parada amb la porra, la noia de la taquilla fa i desfà piles amb les monedetes per preparar el canvi, i l'altre noi que compta, badalla sense parar.)
11:31 - 11:45 --> 9
11:46 - 12:00 --> 12
12:01 - 12:15 --> 8
12:16 - 12:30 --> 14
(La cosa és desesperant: ja parlo sol. Ara imito al Lluís Canut ("Affactivameeeeeent!" Per cert, quins cracks els del "Crackovia", eh?), el "guardián" esbufega i s'agafa als barrots com un goril·la engabiat (hi ha parades que literalment semblen gàbies), la "recaudadora" ja no sap com posar-se i s'arrenca els cabells, i l'altre "encuestador" ha deixat de badallar... "Afffactivameeeeent!" s'ha quedat adormit damunt els torniquets!)
12:31 - 12:45 --> 27
12:46 - 13:00 --> 30
13:01 - 13:15 --> 15
13:16 - 13:30 --> 9
13:31 - 13:45 --> 13
13:46 - 14:00 --> 7
(Per fi! Veig arribar a la parada l'Andrés i el Francho que em vénen a buscar. Això vol dir: fi de la jornada laboral)
Hi ha alguna cosa més avorrida que comptar persones en una parada durant vuit hores? Efectivament! Que no hi hagi persones (Només 510 usuaris en 8 hores!!!).
Li vaig comentar a la Paola en to de broma, que aquesta parada es podria eliminar i ningú (o gairebé ningú) es queixaria. Ella em va respondre que era una prova més del mal planificades que estaven algunes parades. Al voler saber-ne el perquè (i el perquè de molts altres punts que des del meu punt de vista són "millorables"), em va desvetllar una sèrie de decisions que no es van prendre pas pel bé dels usuaris, sinó per decisions polítiques.
Decebut amb les respostes, vaig pensar que a vegades es millor no saber-ne tant i fer com amb les salsitxes. Menjar-les i ja: sense saber de que estan fetes.

2009-05-22

"Metrovía"

Primer va ser a Curitiba (Brasil): per donar solució a un fort increment de població sofert durant els anys seixanta, es va reordenar un pla urbanístic que incloïa el desenvolupament d'un sistema de transport públic eficaç (posat en pràctica durant la dècada dels vuitanta), amb la finalitat de reduir el trànsit que congestionava el centre de la ciutat.
Després, a finals del 2000, va ser a Bogotà (Colòmbia), la segona ciutat d'Amèrica Llatina que va adoptar el mateix sistema. El van anomenar Transmilenio, i avui dia, malgrat alguns problemes i deficiències que presenta, és un referent mundial per ser líders en nombre de viatgers i quilòmetres implantats.
El sistema és conegut com a BRT, sigles que en anglès signifiquen Autobús de Trànsit Ràpid. Bàsicament està format per una flota d'autobusos articulats que circulen per una sèrie de carrils segregats (troncals). L'ingrés es fa mitjançant unes parades (semblants a les parades de Metro, però en superfície) que permeten controlar el pagament i la seguretat del sistema. Algunes d'aquestes parades permeten la transferència de línies (intercanviadors), són inici/final de línia (portals o terminals) i/o destí de moltes rutes de busos convencionals (alimentadors).
Respecte altres formes de transport públic, presenta alguns problemes i moltes avantatges que fan que s'adapti amb molt d'èxit a la idiosincràsia i a la fisonomia de les grans capitals d'Amèrica Llatina (realment costa d'imaginar aquesta forma de transport públic a casa nostra).
Després de l'èxit del Transmilenio en quant a la reducció de la contaminació i la reordenació, del ja de per sí caòtic trànsit de Bogotà, el sistema ha sigut "clonat" a moltes altres capitals, sobretot a Colòmbia i al Brasil, amb més o menys fortuna: a Cali (Mio) acabat d'inaugurar amb escepticisme, a Pereira (Megabús) se'n surten prou bé, a Medellín (Metroplús) sembla que no han començat amb bon peu (més ben dit, encara no han començat!)... Quito (Metrobús, Trolebús i Ecovía), Lima (Metropolitano), Santiago de Xile (Transantiago), Buenos Aires (Metrobús)... i un llarg etcètera...
I també a Guayaquil. Aquí el sistema s'anomena Metrovía, i d'aquí poc portarà funcionant uns tres anys.
La meva amiga Paola ("Ingeniera Paola" pels col·legues de feina), fa anys va col·laborar amb els treballs d'implantació, i actualment treballa en el consorci d'explotació de Metrovía.
Gràcies a ella he aconseguit aquest treball temporal (una setmana i un dia): es tracta de comptar durant vuit hores (de sis del matí a dues del migdia, jornada contínua sense descans ni per anar al lavabo), la gent que ingressa a una de les parades per tal de validar un sistema de comptatge.
En veritat, hi ha dues persones que compten (jo en sóc una d'elles) de dues empreses diferents: Això és poca fe en el sistema, moltes sospites sobre el primer comptador i conflicte d'interessos.. Tot plegat costa d'entendre... Diferències culturals, que us puc dir!

2009-05-15

La Reina de Santay

Si, ho sé. Vaig trencar un dels consells bàsics de seguretat: allò que tothom et diu que no has de fer... Doncs precisament això. No ho acostumo a fer. Sobretot quan acabo d'arribar a una ciutat i porto la motxilla a sobre (com era el cas) i un cartell al front que diu: "sóc estranger, no tinc ni idea on paro, algú vol tractar de treure'n profit?"
No acostumo a conversar amb desconeguts ni desconegudes, però després d'arribar a Guayaquil, em vaig deixar emportar pel meu instint (no m'acostuma a fallar) i em vaig quedar xerrant llarga estona amb la Nancy.
Després van seguir unes cerveses... Sabia que ja estava corrent massa riscs, però alguna cosa em retenia rera els seus passos... Com aquella nena que en aquell conte perseguia un conillet blanc que feia tard i parlava... Com en el conte, em vaig anar trobant diversos personatges:
El propietari de l'edifici més alt de Guayaquil, la Paola, reportera d'EcuadorTV, l'amo d'un casino que em va convidar a entrar a una partida de pòquer per només 500$, el Raúl (ARG), propietari de diversos dels pubs més luxosos de la ciutat (xerrar amb ell va ser realment molt enriquidor: radiografia de la societat equatoriana en 30 minuts, sense pèls a la llengua i políticament incorrecta!)... i finalment vaig acabar sopant a casa del Carlos (MEX), cònsol de Mèxic, on també vaig acabar passant la nit.
Al matí següent, poques hores després d'haver conegut a la Nancy, ja li havia tret a la llum almenys unes sis mentides, i quedaven encara massa punts "poc clars" per descobrir...
-"¿Me llamarás?"
-"No lo creo...", vaig tractar de ser sincer. Per experiència sé que la gent que menteix per foteses m'acaba portant molts maldecaps, així que millor allunyar-me d'ella abans que fos massa tard (instint altra vegada).
De tota manera... A més de l'amant del cònsol, qui era aquella noia tant misteriosa, que vivia en un barri humil, s'havia ficat en política per tal de canviar un món que no li agradava, coneixia tothom i anava regalant somriures i "buenos días" pel carrer?
-"La Reina de la Isla de Santay", deia.
I m'ho vaig haver de creure: era de les poques coses que va dir que podrien ser veritat.

2009-05-14

"Kamala" (i 3)

Un mes a Kamala. Temps més que suficient. No val la pena seguir en aquest lloc que ja no m'aporta res. Fi d'una etapa que no dóna més de si.
Al poc temps que el Pampa marxés, vaig adonar-me que havia perdut molt més que un company per jugar al ping-pong, i sol altra vegada, vaig preveure (com així realment va ser) que no trigaria massa temps a seguir els seus passos.
No només el Pampa. El Raúl també se'n va: 6 mesos a Canadà on la seva vida farà un canvi radical (ser pare, imagino que és un canvi important). Aquí la gent està de pas... Veure com tota la gent amb qui comparteixo va marxant amb un somriure als llavis, el cap ple d'il·lusions i la motxilla plena de projectes, mentre jo segueixo aquí, tampoc és que em senti massa bé.
Sense despentinar-me massa, s'han fet algunes coses: quadre elèctric nou, les puces han marxat després de diverses sessions de gas-oil, calç i clor (però m'han promès que tornarien), la piscina va recuperar el color blau després de 23 dies (visca el sulfat de coure!) havent passat per totes les varietats de colors possibles: verd, marró, vermell...
I els números han anat quadrant... Cap meravella tampoc. Obrir un restaurant en aquesta zona no és cap negoci, i l'hosteria tampoc és que vessi d'activitat. El poc benefici que s'ha tret ha servit per minvar una mica els deutes de la llum i poca cosa més.
El tema de l'aigua tèrbola ja és un altre assumpte: només mig metre de visibilitat. M'ho vaig prendre com a batalla personal que vaig acabar perdent. Però tant és: el món és ple de piscines (i de gent farta de de cuidar-les!), així que serà en una altra ocasió. O no.
Però finalment me'n vaig amb la sensació que tot això servirà per ben poc, i tot seguirà sent víctima de l'abandó i el poder destructiu de la natura.
Deixo el meu càrrec en bones mans: el Diego (ARG) i l'Estefania (ARG) prenen el relleu. Argentins per variar. Són una plaga, eh? Una parella de cuiners amb molta il·lusió (la mateixa que la meva ara fa cosa d'un mes?) que de ben segur se'n sortiran prou bé.
Avui sóc jo qui se'n va amb un somriure als llavis. Com reconforta tornar a posar-se en marxa. De moment cap a Guayaquil: diuen que la ciutat és molt neta i no es veuen papers al terra... Anem a comprovar-ho!

2009-04-23

Visca els nuvis!

Hi ha moments bons (són la majoria), moments no tant bons (gràcies a Déu, no masses), moments moooooolt bons i moments màgics (aquests es poden comptar amb els dits de les mans). El Nacho i la Cassan ens van oferir amb un d'aquests moments màgics quan ens van anunciar que es volien casar. Havien trobat el lloc indicat: platja, una parra (encara que era una "sercaviva" amb "maracuyá"), i gent amb qui compartir el moment.
-"Además, tenemos de todo: cosinero (el Pampa), músicos (Laurent i Cia), fotógrafo (jo)..."
La boda va ser "RE-linda" i "la gente estuvo RE-copada" (és que els nuvis són argentins). Va haver-hi de tot: cerimònia a la platja amb posta de sol, lectura de poesia, jocs de pistes, reflexions sobre l'amor, vals nupcial al so de "Cinema Paradiso", sopar de germanor amb pastís, música en viu, improvisacions de teatre representant problemes de parella i barra lliure a càrrec del Raúl (l'amo del Kamala), que no va posar cap trava a l'esdeveniment i va participar de tot.
El moment màgic va arribar quan la núvia va jurar els vots, i no només es va emocionar ella sinó que ens va emocionar a tots. En aquell moment, tots els presents, creguéssim o no en el matrimoni, vam creure en l'AMOR entre el Nacho i la Cassan.
Ah! I van ser feliços menjant molts anissos.
====================================================================
Per cert, algú se n'ha adonat de la data? Màgic, màgic, màgic.

2009-04-17

"Kamala" (i 2): el nostre restaurant

Primer cap de setmana i primers clients importants: un grup de 9-10 persones de Guayaquil ("guayacos") arriba divendres a la nit, carregats d'alcohol, "reggaeton" i ganes de passar-ho bé. Trastornen la pau que regna (ara que ja m'acostumava), i Kamala passa de ser un lloc tranquil i decadent per convertir-se en un lloc animat i encara més decadent.
A més se'ls ha d'oferir el servei de menjador. El nostre restaurant, a càrrec de cuiners internacionals, ofereix una cuina de mercat, senzilla i pràctica amb un toc equatorià. Això vol dir arròs i plàtan fregit a punta pala.
Amb l'obertura al públic del restaurant, i totes les feines que això origina, l'entrada a l'equip de Kamala del Pampa (ARG), va venir com caiguda del cel. Si la meva carrera meteòrica em va portar al càrrec de gerent en qüestió d'hores, en Pampa va ser ascendit immediatament a cap de cuina.
Inestimable també va ser l'ajut que vam rebre del Nacho (ARG) i la Cassan (ARG), dos de molts "hippies" (jo prefereixo anomenar-los "artesans") que es queden diverses setmanes acampats per poc més d'1$ al dia.
Amb una tropa com aquesta, és clar, els menús van acabar sortint una mica "hippies" (perdó, artesans): porcions inacabables, sucs sense colar, tovallons... tovallons? On són els tovallons de paper? A tothom se'ns va passar. I a mi el primer!

2009-04-12

"Kamala"

"¿Sabes cosinar? ¿Le das al inglés? ¿Sabes de electrisidad? ¿Tienes experiensia con el machete? ¿Techos de madera?..."
Semblava el treball fet a mida per a mi, però al principi dubtava si acceptar-lo o no... Treballar a l'Hosteria Kamala (entre Manglaralto i Montañita) a canvi de l'allotjament i el menjar, però això últim no m'ho garantien: "Sólo cuando tengas que cosinar para los huéspedes". El fet que no m'asseguressin el menjar no em convencia. "Tampoco solemos dar plata..." - va dir en Pablo, un dels propietaris que estranyament estava per allà. -"Lo que si solemos, es pagar a la gente que se queda trabajando con... Clases de buseo."
I llavors, vaig deixar de dubtar: "Ok! Listo nomás! Me quedo!"
Només tres hores després, justament abans de començar a treballar, van ser suficients per fer-me càrrec de la situació: en Pablo i en Raúl, germans i incansables viatgers, van muntar aquest "campament" ara fa cosa de vuit anys amb tota la il·lusió i energia del món, però avui dia, treballen paral·lelament amb un altre negoci que dóna tants diners en un dia com l'"hosteria" en tot un mes: el submarinisme. La cosa està clara, els propietaris no inverteixen res en Kamala, ni temps ni diners. És més, pràcticament no en volen saber res. Com tampoc en vol saber res tota la gent que treballava aquí fins ara: el Daniel, la Béné, el Carlos... fins i tot el Coco! (administrador, cosí i mà dreta dels propietaris). S'acaba Setmana Santa i tothom se'n va! I al migdia, el panorama és ben desolador: 6 cabanes, 2 dormitoris, 2 habitacions, una zona d'acampada, bar, cuina, sala i piscina... Tot al meu càrrec! (Ni tan sols tinc un número de telèfon a on trucar!).
Davant d'aquesta perspectiva, la temptació de marxar i enviar-ho tot a prendre pel sac és molt gran, però al cap de poc temps, i degut als pocs hostes que hi ha (ningú demana servei de menjador, menys mal! sinó també m'hauria d'ocupar d'anar a comprar i tot!), veig que amb poca feina n'hi ha prou: arreglar una cabana per dia, mantenir la cuina neta, la sala endreçada...
Per descomptat, també podria dedicar-me a tallar les males herbes que envaeixen tot, netejar la piscina que sembla una bassa (imagineu que li han sortit gripaus!), arreglar els sostres de palla que cauen a trossos, exterminar les puces de la sala, o investigar perquè les dutxes donen descàrregues elèctriques i prendre un bany d'aigua calenta es converteix en una activitat de risc (altres activitats de risc de Kamala també són utilitzar la liquadora o agafar una cervesa de la nevera)... Però és clar, si els propietaris no hi dediquen l'energia necessària, jo tampoc la hi posaré...
Està clar que a aquest lloc, tant ben situat i ple de possibilitats, li manca molta voluntat, il·lusió i ganes de fer les coses... Mentre m'adapto a l'estrès d'aquí, palpo la crua realitat: Kamala s'ha convertit en un Paradís Decadent.

2009-04-05

Dubtes sobre Montañita

He abandonat el fred i la pluja de la "Sierra", i després de passar per Guayaquil i Salinas, he anat a parar a Montañita.
És un petit poblet costaner amb els carrers per empedrar (això canviarà d'aquí no massa), on es pot veure el major nombre de rastes per km2 del país. També hi ha amb gran proporció, cabanes de més de dos pisos fetes amb bambú orientades 100% al turisme (en teoria, molt econòmiques, però a mi no m'ho semblen), fanalets de colors, música "reggae" a tothora, restaurants vegetarians, connexions ràpides i cares a Internet (més que a Quito!), molt de "gringo" (encara que he pogut distingir una colònia molt nombrosa de veneçolans que manté actives totes les tendes d'ulleres de sol, collarets, bermudes, records diversos...), i escoles de surf. Aquest, és suposadament el màxim atractiu de la zona.
Jo encara estic dubtant si m'agrada el lloc o no... i mentre m'ho penso, m'hi he quedat una nit més.

2009-04-01

La volta de Quilotoa amb la Mo i Cia

La Mo (EUA) dubtava si venir amb mi o no. Si més no, en les últimes 12 hores va canviar el seu itinerari tres vegades! I finalment, durant el trajecte del taxi que vam compartir entre l'hostal i el terminal d'autobusos de Quito, va tornar a canviar d'idea i va decidir venir amb mi a fer una volta d'uns tres dies per les rodalies de Quilotoa. La cosa està guanyant tanta popularitat entre els xirucaires, que la ruta ja es coneix com "The Quilotoa loop".
La Mo maleïa la mestressa indígena que ens va llogar l'habitació per 6$ per cap (esmorzar i sopar inclosos), quan es va descobrir enganyada i va veure que no hi havia aigua calenta... Millor dit: no hi havia aigua!
- "I can't believe it... She lied to me!"
- Saps una cosa, Mo: he de confessar que a vegades (només de vegades) m'agrada sentir-me brut.
- "Are you really enjoying it?" ¿¿??
La Mo dubtava si ajuntar-nos amb els nois israelians (l'Omer i l'On) per fer una caminada d'unes sis hores (Quilotoa - Guayama - Chugchilán) plegats al dia següent. Tampoc ho veia massa clar: al vespre practiment va ser el nostre únic tema de conversa, i per la nit va començar a desfer-se definitivament d'objectes que suposadament no necessitava (el seu diccionari anglès-espanyol, per exemple), per poder alleugerir el pes de la seva motxilla.
A saber que li passava pel cap quan va veure que l'Omer anava perdent el camí real i vam inventar-nos un camí camp a través i vàrem acabar trigant 8 hores en arribar... Quina sèrie de pensaments tenia al vespre quan va compartir l'habitació amb nosaltres, i en conseqüència les nostres olors! (per mi ja eren forts! Així que imagina't!)
Però crec que al final s'ho va passar bé! Com sempre dic, quan es viatja, siguin quines siguin les nostres decisions, sempre acaben sent les millors!

2009-03-27

"Meitat del món" i el caçador de mites

L'any 1736 va arribar a la capital de la "Real Audiencia de Quito", una Comissió Geodèsica de França autoritzada per Felip V, amb objecte de completar dades matemàtiques per a definir la verdadera forma de la terra.
Per a tal efecte, es tenia que mesurar un arc de Meridià a les zones equatorials, i aquest fet va determinar que es comencés a parlar de les "terres de l'Equador" i no de la "Presidència de Quito". El nom aviat va aconseguir una difusió general, que determinà que Simón Bolívar ("el Libertador"), President de la Gran Colòmbia, al dictar la Llei de Divisió Territorial del nou Estat, el 1824, aplicà el nom d'Equador a un dels tres departaments que el conformaven.
Aquesta comissió comandada per Charles Marie de la Condamine, també va determinar el punt exacte per on passa la línia imaginaria de l'Equador, i avui en dia, per a commemorar aquest fet, hi ha un monument, al voltant del qual, s'ha construït un petit poblet turístic anomenat Mitad del mundo ("gringolandia" pels locals), a uns 20 kms de Quito, parada "obligatòria" per a tots els viatgers.
  • La comissió francesa, ho va fer prou bé pels mitjans que es disposaven a l'època (van acabar confirmant que la terra era aplatada pels pols i no al revés com molts teòrics pensaven), però avui dia, amb la tecnologia GPS més sofisticada, s'ha pogut comprovar que la vertadera línia de l'equador passa uns 240 metres al sud del monument. Per a marcar aquesta "nova línia" hi ha el museu "Inti Ñan" (camí del sol), on la gent es pot fer la foto a l'equador "de veritat" i ser testimonis d'una sèrie d'experiments que suposadament només es poden fer sobre l'equador, de dubtosa credibilitat científica. Però la cosa no acaba aquí: hi ha qui afirma que la vertadera línia de l'equador tampoc passa pel museu "Inti Ñan". Passa exactament per "la Catequilla", un antic jaciment arqueològic... Sigui on sigui, no disposo dels mitjans per poder comprovar res, així que he acabat fart de sentir-me enganyat cada vegada que investigava una mica pel meu compte.
Una de les primeres coses que vaig fer al arribar a Quito, primera ciutat situada a l'hemisferi sud que trepitjava, va ser omplir la pica i observar cap a on girava l'aigua al buidar-se... Digueu-me "friky", però si, sóc així. Vaig perdre una bona estona, perquè la cosa no semblava anar com estava previst: el resultat de la direcció de l'aigua era totalment aleatori, així que vaig acabar deixant-ho córrer, considerant que estava deixant massas variables a l'aire, i no estava fent l'experiment com tenia que ser.
  • Els vespres a Quito són freds i plujosos, així que no tinc massas problemes en confessar que m'he passat el meu temps a la xarxa "investigant" sobre l'efecte Coriolis (si, ja ho he confessat abans: en aquest sentit puc ser molt "friky"). Els resultats són força reveladors: NO existeix tal mite de la pica que es buida en una direcció o una altra segons l'hemisferi on ens trobem. Hi ha molta gent a Internet que dedica els seus esforços per a treure'ns de la ignorància... jo només posaré aquest enllaç a tall de mostra (n'hi ha milers!) i pels amants de la hidrodinàmica, les fórmules de Rossby i Reynolds són aclaparadores i no deixen lloc per al dubte: la forma de la pica, el fregament, la poca quantitat d'aigua o el nostre moviment al rentar-nos les mans són més influents que l'efecte coriolis. La veritat que em sento tant decebut com el dia que vaig descobrir que el "Tió" no cagava regals o que els tres Reis Mags d'Orient no passaven per casa nostra... però ja se sap que "la felicitat està en la ignorància de la veritat".
Per acabar, diré que en aquests "museus" s'assegura que el nostre pes és menor sobre la línia de l'equador que en altres llocs: al voltant de 4,5 quilos!
  • I la veritat és que és així: a l'equador els objectes pesen menys degut a que la forma de la terra no és una esfera perfecta, i el radi d'aquesta varia en funció de la latitud, essent màxim a les zones equatorials. Però 4,5 quilos!? Per favor! (és que aquesta, la sabia!). La diferència de pes entre estar als pols i a l'equador, només representa aproximadament un 0,5 % del nostre pes. És a dir, si jo peso al voltant d'uns 70 quilos, la diferencia de pes entre ser a l'equador i a casa meva (suposem que la latitud de referència està en un valor mig de 45º, és a dir, prenent un 0,25% de diferència) és aproximadament 175 grams, o sigui, que és menyspreable (la majoria de bàscules tenen errors superiors al 0,2%)... O si més no, pot influir més el fet d'haver anat o no al lavabo que la latitud on ens trobem.
Per cert: fa temps que no em peso. Però la veritat, amb tanta bàscula "trucada" que hi ha per aquí, serà l'últim lloc on ho faci.

2009-03-26

Voluntariat a Ecuador

Cada vegada que truco a casa i parlo amb ma mare (això acostuma a ser un cop cada dues setmanes) passa el mateix. La situació que em descriu no és massa encoratjadora: hi ha crisi. I no només als diaris o als telenotícies: els amics i familiars es queden sense feina.
Per mi, que he dedicat els últims sis anys de la meva vida a convertir-me en calculista d'estructures, les coses no pinten millor. Si alguna cosa deu sobrar ara al país, amb la construcció parada, són calculistes d'estructures...
Com que l'escenari no pinta massa bé per tornar (ja m'estic plantejant la possibilitat de canviar d'ofici), intentaré NO-tornar. O tractar de tornar com més tard millor (diuen que de la crisi n'hi ha per un parell d'anys!)
Per això des d'un temps ençà, he decidit trobar activitats que em mantinguin per una temporada. Quan vaig arribar a Quito, vaig començar a tocar les portes de diverses ONG's, vaig preparar un currículum, redactar cartes i definir una mica les meves preferències.
Després de tenir entrevistes amb unes cinc organitzacions diferents (algunes administrades per personal estranger), he decidit deixar-ho córrer. M'explico:
Per començar s'ha de pagar una quota d'inscripció d'uns 100$: despeses d'administració, assegurança, "papeleos" i burocràcia diversa... Fins aquí bé.
Després et demanen les despeses d'allotjament i manutenció (els projectes amb cost "0" solen estar complets), que ronden entre els 250$ i els 350$... En un lloc em van demanar fins a 500$!!!
O sigui, que treballar com a voluntari a Equador (ja sigui netejant platges, fent de professor de mates, donant classes d'anglès, recollint bananes, construint escoles...) durant un mes et pot sortir per entre 350$ i 450$, trasllats i despeses extres a banda. Si contem que el meu pressupost és precisament aquest (uns 450$-500$ per mes), la cosa està clara: preu per preu, faig turisme.
No conec a fons la realitat econòmica d'aquestes organitzacions, però em sembla que les despeses que han de fer els voluntaris són excessives... Tampoc m'agrada ser malpensat, però... Bé em sembla que és millor deixar-ho aquí, abans que escrigui més del compte, i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

2009-03-21

Dissabte: dia de mercat!

Avui dissabte... Dia de mercat a Otavalo (com a Reus!).
Tots els indígenes de la regió venen aquí a comprar i vendre de tot: animals, menjar, artesanies... El poble, que durant la setmana resta mort, s'omple de gent d'arreu i els carrers vessen de gent, crits, flaires i colors.
M'agraden els mercats, sobretot si són com els d'Otavalo, tant autèntics i pintorescs (la zona d'artesanies, una mica massa turística, però és el que toca). Molta gent... Menteixo: alguna gent, m'havia recomanat venir aquí només per ser testimoni del mercat; així que jo donaré el mateix consell: pels amants dels mercats, passeu per Otavalo els dissabtes! (com a Reus!)
I si no podeu passar per Otavalo el dissabte, també hi ha altres opcions per veure mercats indígenes:
- Dilluns : Ambato
- Dimarts: Latacunga
- Dimecres: Pujilí
- Dijous: Saquisilí
- Divendres: Salaron
- Dissabte: Otavalo
- Diumenge: Salasaca

2009-03-20

Equador: primeres sensacions

"Seguimos cooon... " (nananana-naaaaaaaaa... - musiqueta -) i a continuació el nom de la novel·la de torn.
Estava esmorzant a Pasto mentre que aquesta falca de RCN sonava a la meva esquena. Sabia que podria ser l'últim cop que la sentia, i no vaig poder reprimir un fort sentiment de nostàlgia.
Després, cap al Santuario de las Lajas, prop d'Ipiales: un bonic passeig per acomiadar Colòmbia.
====================================================================
Arribo a Otavalo de nit i molt cansat. No tinc ganes de voltar, ni de buscar lloc on dormir, així que em quedo a la primera pensió que trobo. A més, l'"almuerzo" que havia pres a Tulcán se m'ha indigestat... El porc "amagat" a la sopa? El regust que em repeteix cada mitja hora sembla confirmar-ho.
Després de descarregar les coses a la pensió, me n'adono que he perdut l'estora... (obro parèntesis de desesperació: un altre objecte a la llista d'objectes perduts! Uffffff! -sospir de desesperació-).
Surto al carrer per oxigenar-me una mica. Fa molt fred i plovisqueja. Resumint: cansat, indigest, amb fred, només 8$ a les butxaques, l'estora perduda... Encara hi penso: serà una gran pèrdua... (almenys ara podré creuar les portes sense entrebancar-me).
Però tot i això estic content. Molt content. Encara no sé ben bé per què, però suposo que deu ser la sensació que es té davant la perspectiva de conèixer un país nou: nova gent, nou menjar, noves ciutats, nous paisatges, nova cultura... Nou hemisferi!
Sento olor de carn a la brasa cuinada al carrer... L'olor em reconforta, però el meu estòmac diu que no. Avui no soparé.

2009-03-19

Resum de Colòmbia

Valledupar, Santa Marta, Cartagena, Mompós, Bucaramanga, Leyva, Bogotá, Manizales, Medellín, Sapzurro, Cali, Popayán, Pasto... Sense entrar en detalls, eh? I demà des de Pasto a Ipiales, on abans que arribi el dia 28 (amb una setmana de marge!) tocarà canviar de país si no vull pagar la temuda multa del DAS.

Mostra un mapa més gran
Temps per a mirar enrere, fer comptes i reflexionar... o al menys pensar-hi una mica: sis mesos i mig a Colòmbia. Déu n'hi do! Es diu aviat: més de sis mesos... Que han passat volant! més de mig any! En aquests 198 dies, he gastat uns 2760 euros (ostres que fort! Totes aquestes xifres m'impressionen...), on hi ha tot inclòs: des de les bossetes d'aigua a 0,1 cèntims d'euro fins a la "makro"-compra que vaig fer a Medellín de 180 euros, passant pel curs de submarinisme, la pèrdua dels diners de la cartera, excursions diverses, les nits d'hostals, els autobusos, els "almuerzos corrientes", estris d'higiene personal (sabons, desodorants, raspalls de dents), roba (samarretes, interiors, sandàlies...), els dies a "Cangrejales" amb un cost pràcticament "0"... en fi, tot!
Si fem una simple divisió, obtenim la mitjana aproximada de 14 euros/dia, que és més o menys el que ja tenia previst gastar... O sigui que si: que estem dintre del pressupost, i si tinc en compte que no m'he n'estat de res, doncs és per estar força content.
Deixant els números a banda, si a l'altra part de la balança hi poso els llocs que he visitat, les experiències que he viscut i sobretot, la gent que he conegut, doncs... Fins i tot em fa vergonya de comparar-ho amb diners: no hi ha color!
A més de passar-ho bé, tot aquest temps m'ha permès entendre una mica millor la realitat d'aquest país que viu una actualitat tant "delicada" i ha de lluitar contra situacions quotidianes força complicades...
Encara que hi haurà coses que, passi el temps que passi, per molt que m'esforci, no acabaré d'entendre mai. Com per exemple, i sense sortir de la superficialitat: Per què un "almuerzo corriente" resulta més econòmic (normalment a meitat de preu) que qualsevol menú de menjar ràpid (hamburgueses, "perritos" o pizzes)? Per què el lloguer d'un pis surt més car que el lloguer d'una casa el doble de gran en una mateixa zona de la ciutat? Per què és impossible trobar pastilles de concentrat de peix als supermercats de Medellín? Per què la llet fresca és més barata i té pitjor gust que la llet tractada? Per què les galledes d'aigua per fregar no tenen escorredor? Per què la versió colombiana de "Aquí no hay quien viva" (amb els mateixos personatges i tot) és tant, però tant dolenta? Per què ningú té canvi quan vas a pagar a les botigues?...
Que més? Si, el temps... quan es viatja, el temps i els diners sempre juguen en contra: sé que hi ha gent amb un excés de sentit pràctic que pensa (i potser amb raó) que el fet d'haver passat "tant" de temps a Colòmbia m'impedirà estar més temps en altres països... sigui com sigui, les coses han anat con han anat, i el cas és que no em penedeixo de res!
El que si és cert, és que la meva idea era aprofitar l'estiu al sud del continent, cosa que ja fa temps que he deixat per impossible!