A la recerca de la cartera perduda

Terminal de Bucaramanga. 22:30 h de la nit. Em fot arribar de nit als llocs, però sembla que no hi ha altra opció: tothom em recomana viatjar de dia, per tant, toca arribar de nit.

Agafo la guia, busco un hotel, un hostal, un alberg... el que sigui. Memoritzo l'adreça i negocio amb el taxista (a aquestes hores ja no queden autobusos, un altre punt en contra que suposa arribar de nit).

-"¿4000 pesos para llevarme al sentro? ¿6000? Ok, está bién, ¡déle!" (6000! justament el que m'havien dit...)

Fins aquí, tot normal. Ara bé, després de 15 minuts de carrera, arribem al lloc indicat, vaig per pagar i... Merda! Merda! Merda! No hi ha la cartera! Aix! No pot ser! Mira que m'he preparat psicològicament (diverses vegades) per aquest moment... Sabia que tard o d'hora acabaria passant, però la sensació de pànic que es viu sempre t'agafa per sorpresa.

Vaig dir al taxista que tornéssim al terminal, i el vaig calmar (ja s'estava posant nerviós perquè es pensava que no cobraria les carreres) tot dient-li que sempre carrego alguns diners a banda per fer front a aquests casos.

Estava convençut que la cartera m'havia caigut del pantaló mentre dormia al bus (no hi havia moltes més possibilitats), així que de seguida vaig anar a exposar el meu problema a la companyia. Van tractar de posar-se en contacte amb el conductor (qui és qui revisa els autobusos abans d'entregar-los), i finalment ho van aconseguir. Vaig parlar amb ell i... efectivament! havia trobat la cartera i l'havia desat a la guantera esquerra. Em van comentar que si la volia recuperar, doncs tenia que anar al "lavadero".

El "lavadero" és un annex d'una benzinera que queda a les afores on hi van a parar tots els autobusos d'una mateixa companyia per a ser rentats (lògic, no?). Un altre taxi, i cap allà.

El bus ja estava net, rentat i aparcat, i quan li vaig comentar al noi que l'havia rentat si em deixava entrar a donar-li un cop d'ull, em va dir que NO i que ell no havia trobat res. Vaig tractar parlar amb el seu superior (qui tenia les claus), però tampoc em va donar permís per entrar: em va dir que l'única manera de deixar-me entrar era si tenia el permís del xofer, però és clar, jo no tenia el seu número.

A aquestes alçades, jo ja havia confessat que sabia amb certesa que hi havia una cartera a dins, i cap de les persones que treballaven allà semblava massa disposada a ajudar-me, ja sigui per deixar-me les claus, o per deixar-me un mòbil per tal de trucar a la companyia i parlar amb el conductor.

La situació no pintava massa bé per mi: Autobús tancat, la meva cartera a l'interior, jo no puc entrar... i les persones que si poden, esperant que jo marxés per agafar la cartera (o si més no, això era el que em temia, i no estava pas disposat a comprovar-ho)...

Us imaginareu que les persones que treballen de nit rentant els autobusos no tenen bon aspecte... Doncs bé, el noi que tenia la pitjor pinta de tots (podria descriure com era aquell personatge, però no m'entretindré. Simplement diré que tenia aspecte de dolent, tatuatges de dolent, mirada de dolent i parlava com a dolent), em va portar a banda i em va dir:

-"Mire patrón... usted sabe... la maldad de la gente... Colabóreme con algo, lo que le dicte su consiensia... y yo le cuido su vaina y usted se viene mañana por la mañana tranquilo... lo que su consiensia crea oportuno, no más... por la maldad de la gente, ya sabe..."

El que em faltava! Posar-me a fer negocis amb el mafiós de torn.

-"Mire, mi consiensia está muy tranquila: la cartera que hay dentro la buseta es mia. Lo que tiene dentro lo conseguí de manera honrada, trabajando duro, ¿si sabe? Así que si usted me quiere colaborar, me colabora, pero no pienso pagar ni un solo peso por lo que es mio."

Sorprès (i una mica espantat, també ho he de dir) per les meves pròpies paraules i veient que la cosa no tenia una solució clara, vaig creure oportú crear-me un còmplice de veritat. Un còmplice honrat: el taxista. Tenia aspecte d'honrat, panxa d'honrat, bigoti d'honrat i parlava com honrat.

Li vaig explicar el meu cas, li vaig donar totes les dades necessàries en una tarja i li vaig dir que necessitava que tornés amb el telèfon del conductor perquè parlés amb el responsable de les claus. Després de donar-li diners perquè pogués marxar, li vaig mostrar un altre bitllet:

-"Este otro cuando regrese, ¿si?" - I va marxar amb un somriure d'honrat.

Llavors vaig instal·lar la motxilla prop de la porta del bus i m'hi vaig asseure a sobre disposat a no moure'm. Poc després va venir el noi amb cara de dolent i em va dir:

-"Relájese! Váyase a tomar un tinto mientras tanto... yo le cuido todo..."

Havia vist el meu aspecte reflectit als vidres del bus: amb la meva barba de 10 dies i el rostre cansat després de més d'onze hores de viatge (jeep, vaixell i autobús), no tenia cara d'anar fent amics pel món. Reconfortat amb la meva pinta i sense masses coses a perdre vaig respondre:

-"Mire.. Váyase al carajo... De aquí no me mueve nadie." - (Sense enfadar-me, és clar).

====================================================================

Finalment va arribar el taxista, i amb un aire joiós va exclamar amb el mòbil a la mà:

-"¡Ya está! ¡Ya hablé con el man! Me dijo que la cartera está en la guantera inferior isquierda q..." - (uix! no calia donar tants detalls!... massa, massa, massa honrat...)

Tot i l'alegria del taxista, es van seguir negant a obrir la porta del bus. Llavors va trucar al conductor i li va passar el mòbil al responsable. Després d'haver penjat, i com si fos un àrbitre o un jutge, va assenyalar el bus amb els braços i va dir:

-"¡Ábrale, pués!"

Un dels nois que cuidava els autobusos va obrir la porta, i seguint les indicacions del conductor va buscar la cartera, i sota la meva estricta vigilància me la va retornar amb un rostre de resignació...

-"¡Graaasssiaaasss!"

Vaig exclamar amb un somriure triomfal!

====================================================================

Evidentment, la cartera estava buida (excepte les targetes i el meu carnet). La veritat és que en cap moment esperava trobar-la plena, però tot i així no vaig poder evitar anar-me'n a dormir a la 1:30, quan tot va haver acabat, amb un regust agre-dolç.

Que quants calés portava? Home, no massa tampoc, però si més del normal... A Colòmbia els caixers només et deixen treure un màxim de 300.000 pesos (uns 100 euros). Jo calculo que deuria portar a sobre entre 150.000 i 200.000 pesos (uns 50-65 euros). No acostumo mai a portar tants diners a sobre, o sigui que podria ser un bon exemple de "Mala Suerte" :(

Però no és pels diners en sí que em sap greu... És per la frustració que suposa que un es passa els dies cuidant les despeses i negociant amb tothom el preu de les coses per no sortir-se del pressupost i... de cop i volta, plaf! et volen els calés que tenies previst gastar en els propers 2-3 dies...

A partir d'ara, he après la lliçó: carregaré a sobre el just i necessari per passar el dia i a més he decidit lligar amb un cordill la meva cartera al cinturó!