2008-09-23

El peix maldestre (i 2)

Sota el mar, tot és molt solemne, i tots (dues noies angleses d'una altra escola i jo) agenollats en silenci (és clar! sota l'aigua no es pot parlar!) seguim les instruccions de l'examinador: treure's la màscara, treure's el regulador, treure's l'equip, treure's el neoprè (No home no! això no!), sortides d'emergència... exercicis que havia practicat amb èxit des del primer dia amb el Luís, el meu instructor (un ex-proxeneta reconvertit a predicador cristià).
Finalment, l'examinador ens fa el símbol de "todo bien" i ens dona la mà a tots un per un... Tot molt solemne (ja ho he dit abans, però és que realment va ser molt solemne).
Després, de tornada al vaixell, tot veient algues, peixets i popets, va i l'examinador se'm posa al costat i em pregunta "¿todo bien?" i jo vaig per contestar "todo..." però no: NO estava "bien". Em faltava l'aire! ... ?¿*/@&##¡¡%;&%;**¿?!!? ... Increïble però no podia respirar...
El molt fill de... M'havia tancat l'aixeta de l'aire d'amagat... (que cabrooooooooooooooooooooooooooooooon!)
Per sort, no vaig ser presa del pànic i vaig poder mantenir la calma per poder fer-li les indicacions precises perquè em donés aire i... uffffffffffffffffffffffffff!
La sensació de quedar-se sense aire, acollonant (que menys).
Aquesta experiència m'ha fet pensar molt aquests darrers dies, però tampoc n'he tret massa de tot plegat: la necessitat de tenir un company d'immersió sempre a la vora, fer les senyals adequades... i que els éssers humans no podem viure sense aire.