"Kamala" (i 3)

Un mes a Kamala. Temps més que suficient. No val la pena seguir en aquest lloc que ja no m'aporta res. Fi d'una etapa que no dóna més de si.

Al poc temps que el Pampa marxés, vaig adonar-me que havia perdut molt més que un company per jugar al ping-pong, i sol altra vegada, vaig preveure (com així realment va ser) que no trigaria massa temps a seguir els seus passos.

No només el Pampa. El Raúl també se'n va: 6 mesos a Canadà on la seva vida farà un canvi radical (ser pare, imagino que és un canvi important). Aquí la gent està de pas... Veure com tota la gent amb qui comparteixo va marxant amb un somriure als llavis, el cap ple d'il·lusions i la motxilla plena de projectes, mentre jo segueixo aquí, tampoc és que em senti massa bé.

Sense despentinar-me massa, s'han fet algunes coses: quadre elèctric nou, les puces han marxat després de diverses sessions de gas-oil, calç i clor (però m'han promès que tornarien), la piscina va recuperar el color blau després de 23 dies (visca el sulfat de coure!) havent passat per totes les varietats de colors possibles: verd, marró, vermell...

I els números han anat quadrant... Cap meravella tampoc. Obrir un restaurant en aquesta zona no és cap negoci, i l'hosteria tampoc és que vessi d'activitat. El poc benefici que s'ha tret ha servit per minvar una mica els deutes de la llum i poca cosa més.

El tema de l'aigua tèrbola ja és un altre assumpte: només mig metre de visibilitat. M'ho vaig prendre com a batalla personal que vaig acabar perdent. Però tant és: el món és ple de piscines (i de gent farta de de cuidar-les!), així que serà en una altra ocasió. O no.

Però finalment me'n vaig amb la sensació que tot això servirà per ben poc, i tot seguirà sent víctima de l'abandó i el poder destructiu de la natura.

Deixo el meu càrrec en bones mans: el Diego (ARG) i l'Estefania (ARG) prenen el relleu. Argentins per variar. Són una plaga, eh? Una parella de cuiners amb molta il·lusió (la mateixa que la meva ara fa cosa d'un mes?) que de ben segur se'n sortiran prou bé.

Avui sóc jo qui se'n va amb un somriure als llavis. Com reconforta tornar a posar-se en marxa. De moment cap a Guayaquil: diuen que la ciutat és molt neta i no es veuen papers al terra... Anem a comprovar-ho!