Sergio Toral i radiografies

Vaig dir que no la trucaria i així va ser. Però va ser ella qui em va trucar després de dues setmanes, i jo vaig acceptar veure-la. Després de tants dies, la perspectiva és molt diferent: ja coneixia els millors llocs per menjar, el lloc on connectar-me gratuïtament a internet durant mitja hora, les estacions de la Metrovía (això ho puc dir amb propietat), els busos que em deixen a prop de casa i els que no...

Ah! I també havia adquirit les capacitats d'especialista de cinema per poder pujar i baixar dels busos "al vuelo". Aquí n'hi diuen així i amb raó. Si el conductor veu que ets un home en plenes facultats, no para el bus per a pujar o baixar (si tens la mala sort de ser jubilat, estudiant, discapacitat o una dona carregada del mercat, a vegades corres el mateix risc). Per agafar-lo has d'esperar que afluixi la marxa i córrer una mica al seu costat. Amb la mà dreta agafar-te a la barra, i mentre corres, ápali! Saltiró i cap a dins. Immediatament després, pagar amb la mà esquerra que ja té preparada una moneda de 0,25$, sinó, el xofer et comença a mirar impacient.

Per baixar igual, però fa una mica més de por: esperar al graó a que el bus arribi a la velocitat mínima, i quan et diuen "Hágale nomás amigo!", salt acrobàtic (important fer-lo en la mateixa direcció que va el bus per disminuir la velocitat relativa) i carrera lliure. Amb quinze metres n'hi ha prou. Després sospir de relaxació i somriure de satisfacció.

Doncs com anava dient, vaig acceptar la seva invitació per anar a una graellada a casa seva (a més, tampoc tenia massa coses a fer).

La Reina de Santay no viu a l'Illa de Santay: viu a Sergio Toral.

Sergio Toral no és un barri. És una "invasión" de dimensions desproporcionades a les afores de Guayaquil. La Nancy l'anomena "Ciudad de Dios". Jo no sé si s'hi assembla o no (no vaig aprofundir tant), però us asseguro que és tant gran com una Ciutat. No s'acaba mai! Cases i cases i cases (més ben dit: barraques i barraques i barraques...). Se't perd la vista!

Sense cap tipus d'organització urbana, ni aigua corrent, l'electricitat que falla a cada moment, la brossa escampada per tot arreu... I línies internes d'autobusos (il·legals, és clar), on són les pròpies companyies qui aplanen els carrers de terra per poder habilitar les rutes... ja us podeu imaginar les condicions de vida. "Aquí si vinguessin els cascos blaus de l'ONU tindrien feina per estona", reclama l'Emilio.

L'Emilio és el pare de la Maria Alejandra, la filla de la Nancy. Un gallec de 53 anys amb les idees molt clares, que va acabar vivint aquí, arruïnat després de voler fer prosperar un negoci a l'Equador.

Casualitat? Amb el poc temps que porto a Equador, no és la primera vegada que escolto una història semblant: el Mômô (FRA), el Raúl (EQU), el Daniel (MEX), la Sonia (SRB)... Diferents personatges amb la mateixa fi. Gent que amb tota la bona fe volgueren invertir en aquest país i varen trobar-se amb tota mena de traves i problemes legals, enveges, màfies, corrupció... i finalment ho van deixar córrer acabant arruïnats i decebuts.

A més, xerrar amb l'Emilio va ser molt enriquidor: "radiografia de la societat equatoriana (sense rancúnia) en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament incorrecta!".

====================================================================

Al dia següent, esmorzar d'acomiadament amb la Paola al "Café de Tere", un lloc "pelucón" (terme posat de moda recentment pel President Correa, que significa "pijo"), totalment oposat a Sergio Toral. Xerrant amb ella em va fer una altra "radiografia de l'ALTrA societat equatoriana en 60 minuts... sense pèls a la llengua i políticament correcta".

Ja n'estava sabent massa de tot plegat... I després d'aquell esmorzar (6$ per cap), vaig decidir deixar de fer preguntes (almenys fins canviar de país).