Em llevo d'hora. M'afaito, em dutxo... Em tallo el cabell i els cabells. Em raspallo les dents. Passo el fil dental. Me les torno a raspallar. Estreno samarreta d'hivern, em poso una camisa que em va dues talles més gran i surto al carrer amb uns currículums sota el braç. Em sento fresc. No és estrany, si més no, al carrer fan 4ºC, i el tímid sol de Concepción amb prou feines s'eleva sobre l'horitzó.
Ja fa dies que he decidit buscar feina (l'opció de tornar encara no la contemplo). El meu compte corrent es va buidant progressivament... Just quan me n'adono de la necessitat de trobar una font d'ingressos, els meus llogaters decideixen deixar el pis. I precisament ara, que soc al país més car d'Amèrica del Sud!
En Will té una frase que emprava per aquestes situacions: -"Shit! Shit! Shiiiiiiiit!!!!"
Però bé, em trobo a Xile. Acaba de passar un terratrèmol i m'imagino que caldran una colla d'enginyers per reconstruir el país. Em presento aquí i allà: "Hola, em dic Ivan. Sóc enginyer. No tindran pas feina per mi?".
En general, la gent em rep molt cordialment: "Ah!? D'Espanya? Que curiós, que curiós... ". Em convida a prendre cafè i xerrem sobre normes i mètodes de càlcul probabilistes, semi-probabilistes, catastrofistes... Tot un plegat de "filosofia tècnica" que s'allarga fins que em diuen: "Si, si. La teva candidatura sembla molt interessant, però ara mateix, de feina no n'hi ha. N'hi haurà segur, però encara no hi ha els diners." Cada dia que passa faig nous contactes. Tothom em diu que si, que tard o d'hora sortirà alguna cosa. Que vaig pel bon camí i que només és qüestió de paciència. Jo, hi ha dies que ho veig tot blanc i d'altres que ho veig tot negre.
M'ofereixo per treballar gratis a diverses institucions. Ho faig durant una setmana a Cauquenes, on coneixo altres realitats del país i gaudeixo de la qualitat humana de la gent de la regió. Després ocupo els caps de setmana construint cases d'emergència per una ONG francesa ("Un Hogar Más Digno") i els dimarts ajudant a la Cecilia amb les seves classes de Càlcul d'Estructures a la Universitat.
Un dia sense avís previ, rebo un correu del TiBiCi, l'actual director de "Pisco Sin Fronteras". M'ofereix la possibilitat de treballar al proper projecte: "L'Escola Francesa". Em diu que no se'n refia dels mestres d'obra peruans, que té plena confiança en mi, que vaig fer un "amazing job" als "banys francesos" i tal i tal... Que estan disposats a pagar-me pel meu treball. Darrera la pressa per començar el Projecte i les imminents reunions amb els francesos, endevino un cert to de desesperació. No em dóna detalls del possible sou ni de la duració del projecte, però sóc conscient que les possibilitats de l'organització són limitades i que el màxim que pot aspirar a guanyar un mestre d'obra son 1000 s/ mensuals (uns 250 euros).
Li contesto que m'ho rumiaré. Així ho faig. Durant les següents nits no paro de donar-hi voltes... La idea que em paguin per una cosa que estaria disposat a fer gratis m'atreu molt... Però en el fons sé que no em convé. Seguiré provant sort a Santiago.
====================================================================
Per cert, si algú està buscant pis per llogar a Reus, que prengui nota: Prop de Misericòrdia, seminou, 2ª planta, 65 m2, 2 habs, 2 banys, terrassa, piscina comunitària... "Muy coquetón, ideal parejas!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada