En Pere em va donar la raó: efectivament, viatjar en transport públic és una bona manera de conèixer un país.
Així doncs, acomodat a l'"Expresso Cassanova" que uneix Venècia i Ljubljana (s’ha de pronunciar Lyublyana) que pertany a la xarxa de trens eslovens, un no pot esperar d'Eslovènia altra cosa que un país puntual, disciplinat, còmode, confortable, net i agradable. L’aire condicionat (que jo n’estic cada vegada mes convençut: hi posen quelcom afegit de somnífer) m’endormisca... i quan em llevo, veig al meu voltant tots els meus companys de viatge dormint com a socs....
Desestressant-nos, pot ser, de la frenètica vida del turista venecià?
Si més no, així es com em sento: exhaust i sense alè, desprès d’haver passat un parell de dies patejant per carrerons desbordats de gent, desorientant-me a cada racó, fent cues, equivocant-me de 'vaporettos' a les 12 de la nit...
I ara, mentre m’expolso la son, escolto un concert de respiracions al meu voltant (definitivament, en aquest tren tan silenciós, els sons semblen mes sons...), tracto de guaitar per la finestra i me n’adono d’una cosa: Eslovènia es de color verd...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada