Entenent les converses dels demés

Barcelona, 13:30. L'aeroport em rep amb una mescla de familiaritat i hostilitat. Familiaritat de trobar-me en un lloc conegut (cada vegada que trepitjo l'aeroport em sorprèn com n'és d'acollidora la veu que anuncia els vols) i l'hostilitat de tornar a la realitat: soroll, contaminació, caos, embussos, xafogor...

El tren de rodalies finalment arriba (com ja va sent habitual, amb retard), i m'entaforo en un seient entre maletes, bosses i motxilles. No trigo gaire en adonar-me que estic rodejat de 3 SAP's (abreviació anglosaxona de South American Princess) que comencen a queixar-se de tot, fent gala d'una malcriadesa extrema i exhibint el seu accent "pijo" sense cap mena de pudor.

-"¡Que calor! ¡Que horrible! ¡Me voy a moriiiir!"

-"¡Ay siii! Esta misma tarde me voy a la playa!"

-"¡¿¡Eh!?! ¡¡¡No te puedo creer!!! ¡Pero si la playa de Barcelona es un asco! Yo me voy a la piscina que tiene un amigo que(...) ahora mismo lo llamo! (...)"

-"¡Ay! ¡¡¡Pero que envidia!!! ¡Yo tambien quiero iiiir! Venga va, porfavooooor! (...)"

Els minuts passen i el tren deté la seva marxa ja feixuga de per sí... Les queixes, per contra, no paren: ara se centren en la velocitat del tren, la calor, l'espai i les olors dels veïns (pot ser també les meves). Poc després, les veus crítiques, animant-se les unes a les altres, pugen de to, i es llencen contra el sistema i contra el país. Comencen en to simpàtic fent referència a diferències culturals (que si els espanyols són molt freds i poc atents, que si no són simpàtics, que no parlen bé l'anglès...), per acabar atacant de front els catalans i la gent de Barcelona (que si són molt orgullosos i mal educats, que perquè insistir tant en parlar català, que si ja estem al segle XXI, que si van d'europeus però són uns...).

En una altra ocasió potser hagués contestat i hagués entrat en la discussió, però estic molt cansat (haver dormit als carrers Venècia m'ha deixat fet pols) i sincerament crec que no val la pena. Tan sols em limito a clavar una intensa mirada d'odi a la noia que em queda davant (curiosament, la qui menys parlava, pobreta). Així que acabo per acotar el cap contra la finestra amb la mirada perduda en la decadent horta d'el Prat.

Amb la remor de fons de la conversa (que ja gairebé ni escolto, i ara toca un tema tan banal que no val la pena ni anomenar), i del tren que sorprenentment s'ha tornat a posar en marxa, endevino el meu reflex al vidre i descobreixo una expressió cansada d'infinita tristor... està clar: torno a la realitat, torno a ser a casa.