Sempre hi haurà coses que em sorprendran

Això és el que té bo de viatjar: sempre es veuen coses noves que et sorprenen, com l’aigua amb gust d’"aloé vera", la "fanta" de color blau o la forma que tenen els eslovens de dir que estan d’acord (ei... yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah...!)

Però el que he vist avui (o més concretament aquesta nit) és difícil de superar: al tren nocturn que m’ha portat de Zagreb a Split hi havia un vagó-discoteca. Un vagó-discoteca (ho repeteixo per si no ha quedat clar la primera vegada). Doncs si: entre els vagons atrotinats de 2a classe, on la gent “s’acomodava” caòticament de qualsevol manera sense reserva prèvia, cridava l’atenció un vagó llampant, pintat de color lila amb la música a tot drap. No hi faltaven, és clar, els altaveus, la barra metàl·lica i els jocs de llums de colors.

Superat el factor sorpresa, i amb una petita dosis d’excitació, vaig decidir acostar-m’hi. La idea és força original, si més no, xocant. La cosa podria funcionar, llevat de:

1) La gent que viatja en un tren nocturn, bàsicament, classe mitja-baixa que ronda els 40 anys de mitjana i motxillers rebentats després d’haver estat tot el dia passejant per Zagreb sota la pluja, no semblen ser la millor clientela potencial.

2) Si al factor anterior se li afegeix que quan un va al lloc en qüestió (no hi ha porters ni es requereix cap tipus de vestimenta, cosa que s’agraeix) s’hi troba mitja dotzena de goril·les (que més aviat semblen components d’algun grup mafiós de l’est), fumant i bevent-se tot l’alcohol que el cambrer els pot servir, i que el primer que fan quan apareix qualsevol dona (no importa edat ni aspecte físic), és girar-se de forma descarada i mirar lascivament, hom pot imaginar que l’ambient que s’hi crea, no és allò que se’n diu “sa”.

Vist això, vaig decidir retirar-me a dormir com pogués en els compartiments carregats d’olors dels vagons de 2a classe (que ja venien macerant-se des de Budapest).

Al matí següent, i com si d’un “after” es tractés (he de matisar que la música del vagó no es va aturar en tota la nit), hi vaig tornar. L’espectacle encara era més grotesc: a tot l’anterior s’hi ha d’afegir que a fora era de dia, i que el vagó-discoteca trasbalsava amb la música balcànica (Disko partizani) als pacífics poblets croates que anàvem travessant. Encara recordo la cara de desconcentració d’un cap d’estació (d’aquells amb gorra, uniforme, xiulet, bandereta i bigotet) al veure l’espectacle que li passava pels nassos. Digne d’un guió de “Kusturica”.