Controls al Ben Gurion

El viatge de retorn a Barcelona d’aquesta nit?... Bé, una mica accidentat. Més que res pel que fa als controls... si al meu aspecte sospitós li sumem les meves actituds ingènues, doncs ja ho tenim: la paranoia policial es posa en marxa i ja tens totes les inspeccions que vulguis. A banda de tots els controls rutinaris que vaig haver de patir a les estacions d’autobusos de Jerusalem i Tel-Aviv, s'ha de comptar que:

1) Resulta que per anar a l’aeroport Ben Gurion he pres l’últim bus de la nit (per allà a les 00:00). En mig del trajecte m’ha agafat la son i quan m’he despertat he vist un munt d’avions per la finestra (raonament lògic: avions al carrer = aeroport). En travessar una mena de peatge, l’autobús ha parat, i com que jo sabia que la parada de l’aeroport no era final de línia, he decidit baixar (juntament amb diverses hostesses i personal d’aeroport) per no passar-me-la. 5 minuts més tard, m’he trobat caminant sol com un imbècil, enmig de la nit i d’una carretera en busca de la terminal que no arribava mai. 30 minuts més tard, he passat prop d’una guixeta de control... ja us ho podeu imaginar: ¿que cony fa a la 1:00 de la nit, un tio sol amb motxilla passejant pels voltants de l’aeroport? ¿qui sóc? ¿d’on vinc? ¿quants dies fa que...? etc, etc, etc... Al final, han aparegut un parell de jeeps de la seguretat i sembla que mig m’han cregut. I segurament els he fet llàstima, perquè m’han ofert portar-me a la terminal ells mateixos... (que per cert, estava a 3 kms). Al arribar a l’aeroport, altre control: ¿com havia arribat fins allí si ja no passaven autobusos? ¿per què m’havien portat els de seguretat?... i altra vegada la mateixa història...

2) El meu vol s’ha retardat i no sortia fins les 8:15, així que he intentat dormir una mica pel terra juntament amb un grup d’ex-voluntaris d’un kibbutz... Després d’1 hora de son feliç, ja tens els de seguretat despertant a tot cristo perquè entorpíem el pas dels ultra-ortodoxes que sortien a Suïssa... Resignat a no dormir, he decidit anar al lavabo... però com a bon ciutadà, he tingut la precaució d’emportar-me la motxilla per no despertar temors al sistema. Quin error! Quan m’estava raspallant les dents tranquil·lament entra un tio de seguretat tan nerviós que semblava que s’havia fotut un tripi, i en plan Holywood comença a regirar tots els lavabos, papereres, wàters, cisternes, màquines assecadores, racons... I altra vegada interrogatori (en aquell moment només era jo al lavabo). ¿qui sóc? ¿com havia arribat? ¿per què estava allí si el meu vol no sortia en 5 hores? ¿per què no m’havia acompanyat ningú a l’aeroport?... etc, etc, etc... Resulta que la dona de la neteja s’havia posat nerviosa perquè havia vist entrar algú sospitós amb una motxilla i feia temps que no el veia sortir...

3) Últim control i definitiu. Quina diferencia amb Barcelona! Els israelians molt més professionals amb diferencia! Quina infraestructura! quines maneres! i quina eficiència! Amb els meus dots d’observació més o menys he pogut esbrinar com funciona tot plegat amb un perfecte ordre i organització:

• Per començar, una entrevista inquisidora: després d’aquesta, i segons les dades obtingudes se’t classifica en colors segons el grau de perillositat: rosat (israelians jueus), verd (jueus no-israelians que viatgen de tant en tant a Israel, viatges organitzats, families...), groc (no jueus poc fiables) i vermell (dues noies musulmanes amb cara de psicòpates-suicides i JO).
• Primer escaneig de l’equipatge per la màquina de raigs X amb un inventari de les coses que s’hi han detectat.
• Per als "individus vermells" (fins i tot m’han posat una enganxina al passaport) registre de tots els elements de la bossa contrastant-ho amb l’inventari anterior. Els elements altament sospitosos (càmeres, mòbil, un pot de humus, paté d’olives...) han passat per un altre escaneig detector de substàncies. Aquests me’ls han fet embalar com a "matèries altament sospitoses" en una caixa apart totalment precintada, i junt amb la motxilla, ho he facturat tot un lloc diferent a la resta de la gent (per un ascensor a banda una mica tenebrós).
• Escaneig personal en un quartet separat. Només diré que el detector de metalls pitava tota l’estona prop dels meus ous, i que havent arribat un altre personatge de seguretat, m’he tingut que baixar els pantalons (en sentit literal).
• Després, un cop superades totes aquestes proves, tot ha estat més fàcil: acompanyat en tot moment d’un amable noi de seguretat (no s’ha separat de mi ni una estona) he passat pel detector de metalls i pel control de passaport (davant de tothom, jeje, sense haver de fer cues) i no m’ha deixat lliure fins que hem arribat a la zona d’embarcament.

Com podeu veure, força entretingut... oi?

Resum de Turquia

Acabo d'arribar de Turquia i encara m'estic fent a la idea que ja he tornat. Han estat 25 dies massa intensos, carregats d'història, de llocs, de quilòmetres en bus (molts, eh? però que molts!), matinades i hores de son i cansament, de moments compartits i moments que he tingut per estar sol i afartar-me de mi mateix... I a la tornada, la gent m'ha trobat més prim (imagineu-vos!). Tan sols han estat 25 dies, però em fa l'efecte que ha sigut un any sencer (és el que té bo de viatjar: com que tots els dies són diferents, la memòria se'ns allarga, i sembla que en siguin més).

Repassant el meu itinerari, recordo Istanbul, Selçuk (Éfes), Pamukkale, Fethiye (Oludeniz i Patara), Goreme, Trabzon (Sumela), Erzurum, Kars (Ani), Dogubayazit, Gevas (illa Akmadar), Malatya, Mont Nemrut, Sanliurfa (Harran), Sivas (Divrigi), Ankara, Bursa... i Istanbul altre cop... i també recordo tots els llocs on he dormit: des dels encantadors hostals de l'oest, fins a les "cutres" pensions de l'oest, passant per càmpings, estacions d'autobusos, els propis autobusos... Ah! i sense oblidar el prostíbul de Trabzon...

Mostra un mapa més gran

I quan penso amb tota la gent que he conegut (aquest apartat es pot llegir en diagonal)... deixant de banda a Eunice (BRA), Caroline (BRA) i Brigitte (VEN) que em van acompanyar durant la primera etapa del viatge fins a Goreme, me'n recordo de Jarran (EUA) que em va sorprendre a Erzurum i ens vam retrobar a Dogubayazit on vam sopar i esmorzar plegats, d'Abdurraman (TUR) que va ser el meu guia improvisat a Erzurum, de Luciana (BRA), Eduardo (VEN), Jonathan (ISR) i Efraat (ISR), que em van acompanyar (o més ben dit, els vaig acompanyar jo) de Kars a Dogubayazit, dels simpàtics Ana (POL) i Jef (POL) amb qui vaig prendre un te esperant el Dolmus per anar a Van, i dels divertits Ari (ISR) i Narquís (ISR), que em varen fer passar molt bons moments des de Van fins a Tatvan, Alison (AUS), que em va fer molt grata l'espera de l'autobús a Malatya, i Andrew (IRL) amb qui vaig creuar el Mont Nemrut i vam viatjar fins a Hamam...

I tota la resta de temps que he tingut a soles... que realment ha estat molt poc, perquè desenes de turcs s'han molestat a ajudar-me, a interessar-se per les meves destinacions, a practicar quatre frases en anglès... o simplement saludar a un estrany. M'agradaria destacar als nois de l'illa Akdamar que insistien a que em em convertís a l'islam, al noi kurd de Van que es va interessar sobre els meus ideals nacionalistes, o els germans de la tenda d'electrònica de Sanliurfa, que em van descarregar gratuïtament les meves fotos a canvi de quedar-se'n una copia. Miro enrere, i molts em semblen amics de tota la vida, però en el fons, sé de sobres que no els tornaré a veure.

Estic segur que de tant en tant els trobaré a faltar, com també trobaré a faltar els basars atapeïts de gent i les seves intenses olors d'espècies i menjar (i de gent també, eh!)... els iogurts de mida industrial, els magnums de "pistatxo", els kebabs a 1 euro... els minarets de les mesquites per tot arreu, el so de les crides a l'oració, el nom d'Ataturk present a qualsevol lloc... i la gent que m'interromp per parlar (per parlar de ben poc, perquè l'anglès de la majoria dels turcs no acostuma a passar del watxyurneim? i werarryufrom?)...

... però crec que ho superaré: a prop de la feina hi ha un "Döner Kebab", i anant-hi una vegada per setmana se m'anirà passant la nostàlgia...

El dia de la victòria

Quan vaig veure tots aquells militars a l'entrada del mausoleu d'Ataturk, vaig deduir que alguna cosa estranya estava passant, i que les banderes turques per tota la ciutat, especialment les que penjaven dels edificis més alts, no eren casualitat. Efectivament, 30/8: se celebra el "dia de la Victòria" turca contra l'exèrcit grec.

De seguida vaig pensar que havia comès una altra estupidesa, perquè precisament avui, quasi tot estaria tancat, i a més s'havia d'esperar a que el mausoleu es buidés de tots els militars que hi havia (una horeta i mitja veient sortir galons i medalles que no acabaven mai). Però vaig carregar-me de paciència, m'ho vaig prendre amb filosofia, i a la fi vaig concloure que no podia haver triat millor dia per visitar Ankara: tots els oficials sortint del Mausoleu, els pendons amb el rostre d'Ataturk als edificis més importants, les banderes turques per totarreu, autobusos replets de soldats, desfilades de camions, canons i tancs, avions fent acrobàcies... i la gent al carrer, emocionant-se... fins i tot a mi, em van venir ganes de ser turc!

Ankara és sens dubte, la ciutat més moderna i europea del país. Clar, sempre està la cosmopolita Istambul, però com que Ankara és una ciutat relativament nova, presenta una millor urbanització i carrers i avingudes més nets i amples; a més, amb prou feines hi ha turistes, i sense aquests tampoc hi ha venedors de catifes que t'aclaparen per totes bandes (qui diu venedors catifes, diu venedors en general...). El que anava dient: que a part de la zona de la ciutadella i els autobusos públics un pèl antiquats, Ankara podria passar per qualsevol capital europea de l'Est. Dic de l'Est perquè les estàtues, les enormes dimensions del Mausoleu i les banderes roges al voltant li donen un aire una mica "comunista" tan propi d'aquestes capitals.

Pel que fa a les dones, aquí és el lloc on menys mocadors he vist, i passegen vestides com en qualsevol lloc occidental, ja sigui soles, en parella, grups o abraçades dels seus companys. Portava tant de temps sense veure aquestes estampes, que se m'havia oblidat com d'agradables eren. Doncs si, encara que porto molt cansament acumulat (fa tres dies que no dormo en un llit) i que en un principi no tenia previst passar per Ankara, estic molt content d'haver vingut!

L'hospitalitat de Divrigi

Potser que algú pensi que Divrigi no sigui el lloc turístic més indicat per visitar, i probablement tingui raó. És més: poso en dubte que valgui la pena basar l'itinerari del viatge en visitar aquest poblet de muntanya. Personalment, tan sols ho recomanaria si ve de pas i si es té prou temps.

Per altra banda, és en aquest lloc on he sentit el benestar de la famosa "hospitalitat turca". En un poblet de tan sols 1500 habitants que no està acostumat a rebre estranys, un no deixa de sentir-se observat, i a la mínima ocasió, se li ofereixen tota mena d'atencions:

1) Ha sigut l'únic lloc on he pogut conversar amb una noia de més de 8 anys... encara que la conversa s'hagi reduït a les poques paraules que sé en turc... i que per l'únic que ha servit sigui per a que un grup d'adolescents hagi "fet unes risses" a costa meva.

2) El conjunt mesquita-hospital, pràcticament ha sigut obert per mi, i l'objectiu final del guia (que amb prou feines deia dues frases seguides en anglès) semblava que fos servir tes als visitants per a que se sentissin com a casa.

3) Al mercat, un venedor m'ha regalat la compra (2 tomàquets, 1 cogombre i 1 préssec) simplement per donar-li 5 minuts de conversa animada.

4) A la farmàcia, m'han descomptar 0,75 YTL per un producte que estava marcat amb 3,75 YTL.

5) Al restaurant on he menjat, l'amanida va córrer per compte del propietari.

I tot això amb tan sols mig dia de visita!

El KO turc

Existeix un risc, menor però no menyspreable, de ser víctima d'un robatori per l'acció dels narcòtics. Els lladres es fan amics dels viatgers, en general homes sols, i els hi ofereixen begudes o menjars mesclats amb drogues molt potents que deixen a les víctimes inconscients de manera fulminant. El narcòtic sol ser "Nembitol" (benzodiazepina), anomenat en turc "sari bombasi" (bomba groga): una substància incolora, inodora i insípida que sumeix a qui la pren en una profunda letargia. Quan el desafortunat es desperti, hores després, a més de patir una terrible ressaca, no conservarà altra pertinença que la roba que porti posada. Els qui cometen aquest tipus de delictes acostumen a treballar per parelles o en grups de tres (...) És difícil prevenir-se de totes aquestes estratagemes, doncs els turcs solen ser molt hospitalaris, i és norma del país oferir begudes al visitant (...).

Pat Yale (traduït de Lonely Planet)

Bé, amb aquestes dades de partida, no cal dir que en començar el viatge, anava amb una mica de cura amb tota la gent que coneixia i totes les begudes i menjars que m'oferien... Però amb el pas dels dies, un se n'adona que els turcs, en general, solen ser molt bona gent, hospitalaris, respectuosos, educats... i sempre aprofiten qualsevol excusa per aturar-se, parlar i interessar-se per les teves coses...

No havia tingut cap problema, fins que vaig arribar a Sanliurfa. Anava passejant tranquil·lament pel basar, quan de sobte un home de mitjana edat, es posa a caminar al meu costat i em pregunta si sóc estranger... Després d'intercanviar les preguntes de rigor, em demana si tinc uns minuts per perdre: em proposa que practiqui l'anglès amb ell i li ensenyi alguna cosa de gramàtica (nivell bàsic-baix), perquè tot el que sabia d'anglès ho aprenia pel seu compte...

Guiant-me pels carrerons irregulars del basar, em va portar a una mena de pati ple de taules i clients prenent el te (el lloc quedava tan amagat que hagués estat impossible haver-hi arribat pel meu propi compte).

Havia demanat el mateix que ell, inclús havia esperat a que begués primer... però després vaig caure en la possibilitat de que el cambrer fos un còmplice... Massa tard... Ja portava mig gotet empassat i començava a suar... i començava a tenir la boca seca... Cada vegada em costava més fer-me entendre... Tot el que explicava m'ho feia repetir una i altra vegada... Tenia més i més set, però és clar, ja no volia veure res... i llavors vaig caure en la paranoia de que ell s'estava fent el tonto per veure com jo feia esforços i més esforços... esforços que no tenia pas ganes de fer, perquè cada vegada estava més cansat i més marejat... però ell vinga a insistir que "no ho entenia"... I la boca seca... i el mareig... Poc després vaig tenir la certesa d'estar drogat: o tothom parlava molt a poc a poc, o jo estava perdent la noció del temps... i a més, també em costava controlar les distàncies...

Així que de cop i volta em vaig aixecar, i d'una revolada vaig agafar el meu bolígraf i la meva llibreta (no sé perquè, però en aquell moment vaig considerar que eren els meus objectes més valuosos) i vaig abandonar el lloc cames ajudeu-me... Corria, corria i molt... però que molt!... sempre en la mateixa direcció... només corria sense mirar enrere... Només volia abandonar aquells maleïts carrers del basar... i no vaig parar fins arribar a una plaça oberta on vaig poder distingir un grup de soldats... Llavors vaig posar el cap sota la primera font que vaig trobar, i cinc minuts més tard, em vaig adonar que estava perfectament, i tot allò havia estat fruit de la meva imaginació.

Vaig voler tornar al patí (per fer-ho vaig haver de fer-li entendre a un nen petit que m'hi portés), i un cop vaig trobar el pobre home (encara recordo la seva cara d'estupefacció quan vaig fugir), avergonyit pel que havia fet, li vaig demanar disculpes. Vaig provar de justificar el meu comportament adduint que tenia diarrea (ishalim)... Que per cert, no era cap mentida.

Tensions al Kurdistan

Dolmus direcció Van. Anava buit. Tan sols viatjava amb els meus improvisats companys de viatge: l'Uriel i la Narkís, els dos d'Israel. El trajecte va ser bastant divertit fins que ens van parar a un control militar.

Un soldat d'allò més seriós ens va demanar els passaports. Després de retornar-me el meu, comença a examinar els dels nois, examinant fulla per fulla com si no n'hagués vist mai cap. L'ambient es va posar una mica tens: jo vaig començar a inquietar-me una mica, i l'ajudant del xofer, que minuts abans no parava de fer bromes i riure's amb nosaltres, ara em mirava estranyat i bocabadat, amb la inocencia d'un nen que no comprèn res.

La cosa es va posar pitjor quan finalment, el soldat amb un to seriós, va dir:

- "Israel?..."

Els dos van assentir nerviosos amb el cap... Després d'uns segons de tensió, al soldat se li va il.luminar el rostre, se li va dibuixar un enorme somriure a la cara i va exclamar:

-"Israel! Revivo! Fenerbache! Güzel!..."

I tots vam esclatar a riure...

Aquesta mateixa nit, en un accidentat trajecte a Malatya, un altre control m'ha obligat a buidar tot el meu equipatge a les 12 de la nit... coses de viatjar pel Kurdistan.

Els prínceps de Kars

Vaig perdre l'autobús a Kars per tonto! Per tonto i no per altra cosa... No m'en vaig adonar que l'autobús va sortir davant dels meus nassos, i mentrestant jo mirant les musaranyes... Despistar-me 10 minuts em va costar 8 YTL (uns 5 euros), el que em va demanar el taxista des de l'otogar fins a les afores, on el vam enxampar.

Després vaig pujar al microbús ple de turcs malcarats i pudents. L'olor provenia bàsicament d'un home que es va descalçar i que semblava que no ho hagués fet durant els darrers tres dies. A més, suava com un porc i semblava ressacós, perquè es va apoderar de la nevera del bus i va començar a devorar llaunes d'aigua com un malalt.

Passada una hora, va pujar una parella de turistes. No hi havia dubte, a simple vista es notava que no eren locals: els dos rossos, de pell blanca i fina i rostre cremat pel sol. Ella portava un vestit vaporós de color blanc, i a més de tímida i esquifida, semblava temerosa d'aquell lloc i d'aquella gent, i amb prou feines aixecava la mirada del terra. La constitució corpulenta d'ell semblava protegir-la, però vestia una impecable americana blanca que li anul.lava qualsevol intenció de semblar rude. Semblaven prínceps. Eren com dues figuretes de porcellana en una ferreteria greixosa i fosca.

Es van assentar el més discretament que van poder i no van dirigir-se la paraula. Jo em vaig apiadar una mica d'ells: semblaven tan delicats!

Després d'una estona, ell va aixecar-se, i amb un turc bastant envejable es va dirigir al conductor. Ja no em semblava tan vulnerable, ja que sabia desenvolupar-se prou bé en aquell medi tan hostil... Tornant al seu lloc, va treure una bossa de plàstic d'un compartiment i la hi va donar a la seva companya.

Qui es mareja en una carretera totalment recta a les 7 de la tarda? Certament, una princesa tan delicada que no pot suportar la nauseabunda olor de peus que envoltava aquell vehicle... Vaig tornar a veure'ls delicats i vaig tornar a sentir llàstima d'ells.