2006-04-21

Controls al Ben Gurion

El viatge de retorn a Barcelona d’aquesta nit?... Bé, una mica accidentat. Més que res pel que fa als controls... si al meu aspecte sospitós li sumem les meves actituds ingènues, doncs ja ho tenim: la paranoia policial es posa en marxa i ja tens totes les inspeccions que vulguis. A banda de tots els controls rutinaris que vaig haver de patir a les estacions d’autobusos de Jerusalem i Tel-Aviv, s'ha de comptar que:
1) Resulta que per anar a l’aeroport Ben Gurion he pres l’últim bus de la nit (per allà a les 00:00). En mig del trajecte m’ha agafat la son i quan m’he despertat he vist un munt d’avions per la finestra (raonament lògic: avions al carrer = aeroport). En travessar una mena de peatge, l’autobús ha parat, i com que jo sabia que la parada de l’aeroport no era final de línia, he decidit baixar (juntament amb diverses hostesses i personal d’aeroport) per no passar-me-la. 5 minuts més tard, m’he trobat caminant sol com un imbècil, enmig de la nit i d’una carretera en busca de la terminal que no arribava mai. 30 minuts més tard, he passat prop d’una guixeta de control... ja us ho podeu imaginar: ¿que cony fa a la 1:00 de la nit, un tio sol amb motxilla passejant pels voltants de l’aeroport? ¿qui sóc? ¿d’on vinc? ¿quants dies fa que...? etc, etc, etc... Al final, han aparegut un parell de jeeps de la seguretat i sembla que mig m’han cregut. I segurament els he fet llàstima, perquè m’han ofert portar-me a la terminal ells mateixos... (que per cert, estava a 3 kms). Al arribar a l’aeroport, altre control: ¿com havia arribat fins allí si ja no passaven autobusos? ¿per què m’havien portat els de seguretat?... i altra vegada la mateixa història...
2) El meu vol s’ha retardat i no sortia fins les 8:15, així que he intentat dormir una mica pel terra juntament amb un grup d’ex-voluntaris d’un kibbutz... Després d’1 hora de son feliç, ja tens els de seguretat despertant a tot cristo perquè entorpíem el pas dels ultra-ortodoxes que sortien a Suïssa... Resignat a no dormir, he decidit anar al lavabo... però com a bon ciutadà, he tingut la precaució d’emportar-me la motxilla per no despertar temors al sistema. Quin error! Quan m’estava raspallant les dents tranquil·lament entra un tio de seguretat tan nerviós que semblava que s’havia fotut un tripi, i en plan Holywood comença a regirar tots els lavabos, papereres, wàters, cisternes, màquines assecadores, racons... I altra vegada interrogatori (en aquell moment només era jo al lavabo). ¿qui sóc? ¿com havia arribat? ¿per què estava allí si el meu vol no sortia en 5 hores? ¿per què no m’havia acompanyat ningú a l’aeroport?... etc, etc, etc... Resulta que la dona de la neteja s’havia posat nerviosa perquè havia vist entrar algú sospitós amb una motxilla i feia temps que no el veia sortir...
3) Últim control i definitiu. Quina diferencia amb Barcelona! Els israelians molt més professionals amb diferencia! Quina infraestructura! quines maneres! i quina eficiència! Amb els meus dots d’observació més o menys he pogut esbrinar com funciona tot plegat amb un perfecte ordre i organització:
  • Per començar, una entrevista inquisidora: després d’aquesta, i segons les dades obtingudes se’t classifica en colors segons el grau de perillositat: rosat (israelians jueus), verd (jueus no-israelians que viatgen de tant en tant a Israel, viatges organitzats, families...), groc (no jueus poc fiables) i vermell (dues noies musulmanes amb cara de psicòpates-suicides i JO).
  • Primer escaneig de l’equipatge per la màquina de raigs X amb un inventari de les coses que s’hi han detectat.
  • Per als "individus vermells" (fins i tot m’han posat una enganxina al passaport) registre de tots els elements de la bossa contrastant-ho amb l’inventari anterior. Els elements altament sospitosos (càmeres, mòbil, un pot de humus, paté d’olives...) han passat per un altre escaneig detector de substàncies. Aquests me’ls han fet embalar com a "matèries altament sospitoses" en una caixa apart totalment precintada, i junt amb la motxilla, ho he facturat tot un lloc diferent a la resta de la gent (per un ascensor a banda una mica tenebrós).
  • Escaneig personal en un quartet separat. Només diré que el detector de metalls pitava tota l’estona prop dels meus ous, i que havent arribat un altre personatge de seguretat, m’he tingut que baixar els pantalons (en sentit literal).
  • Després, un cop superades totes aquestes proves, tot ha estat més fàcil: acompanyat en tot moment d’un amable noi de seguretat (no s’ha separat de mi ni una estona) he passat pel detector de metalls i pel control de passaport (davant de tothom, jeje, sense haver de fer cues) i no m’ha deixat lliure fins que hem arribat a la zona d’embarcament.

Com podeu veure, força entretingut... oi?