2005-08-27

El KO turc

Existeix un risc, menor però no menyspreable, de ser víctima d'un robatori per l'acció dels narcòtics. Els lladres es fan amics dels viatgers, en general homes sols, i els hi ofereixen begudes o menjars mesclats amb drogues molt potents que deixen a les víctimes inconscients de manera fulminant. El narcòtic sol ser "Nembitol" (benzodiazepina), anomenat en turc "sari bombasi" (bomba groga): una substància incolora, inodora i insípida que sumeix a qui la pren en una profunda letargia. Quan el desafortunat es desperti, hores després, a més de patir una terrible ressaca, no conservarà altra pertinença que la roba que porti posada. Els qui cometen aquest tipus de delictes acostumen a treballar per parelles o en grups de tres (...) És difícil prevenir-se de totes aquestes estratagemes, doncs els turcs solen ser molt hospitalaris, i és norma del país oferir begudes al visitant (...).
Pat Yale (traduït de Lonely Planet)
Bé, amb aquestes dades de partida, no cal dir que en començar el viatge, anava amb una mica de cura amb tota la gent que coneixia i totes les begudes i menjars que m'oferien... Però amb el pas dels dies, un se n'adona que els turcs, en general, solen ser molt bona gent, hospitalaris, respectuosos, educats... i sempre aprofiten qualsevol excusa per aturar-se, parlar i interessar-se per les teves coses...
No havia tingut cap problema, fins que vaig arribar a Sanliurfa. Anava passejant tranquil·lament pel basar, quan de sobte un home de mitjana edat, es posa a caminar al meu costat i em pregunta si sóc estranger... Després d'intercanviar les preguntes de rigor, em demana si tinc uns minuts per perdre: em proposa que practiqui l'anglès amb ell i li ensenyi alguna cosa de gramàtica (nivell bàsic-baix), perquè tot el que sabia d'anglès ho aprenia pel seu compte...
Guiant-me pels carrerons irregulars del basar, em va portar a una mena de pati ple de taules i clients prenent el te (el lloc quedava tan amagat que hagués estat impossible haver-hi arribat pel meu propi compte).
Havia demanat el mateix que ell, inclús havia esperat a que begués primer... però després vaig caure en la possibilitat de que el cambrer fos un còmplice... Massa tard... Ja portava mig gotet empassat i començava a suar... i començava a tenir la boca seca... Cada vegada em costava més fer-me entendre... Tot el que explicava m'ho feia repetir una i altra vegada... Tenia més i més set, però és clar, ja no volia veure res... i llavors vaig caure en la paranoia de que ell s'estava fent el tonto per veure com jo feia esforços i més esforços... esforços que no tenia pas ganes de fer, perquè cada vegada estava més cansat i més marejat... però ell vinga a insistir que "no ho entenia"... I la boca seca... i el mareig... Poc després vaig tenir la certesa d'estar drogat: o tothom parlava molt a poc a poc, o jo estava perdent la noció del temps... i a més, també em costava controlar les distàncies...
Així que de cop i volta em vaig aixecar, i d'una revolada vaig agafar el meu bolígraf i la meva llibreta (no sé perquè, però en aquell moment vaig considerar que eren els meus objectes més valuosos) i vaig abandonar el lloc cames ajudeu-me... Corria, corria i molt... però que molt!... sempre en la mateixa direcció... només corria sense mirar enrere... Només volia abandonar aquells maleïts carrers del basar... i no vaig parar fins arribar a una plaça oberta on vaig poder distingir un grup de soldats... Llavors vaig posar el cap sota la primera font que vaig trobar, i cinc minuts més tard, em vaig adonar que estava perfectament, i tot allò havia estat fruit de la meva imaginació.
Vaig voler tornar al patí (per fer-ho vaig haver de fer-li entendre a un nen petit que m'hi portés), i un cop vaig trobar el pobre home (encara recordo la seva cara d'estupefacció quan vaig fugir), avergonyit pel que havia fet, li vaig demanar disculpes. Vaig provar de justificar el meu comportament adduint que tenia diarrea (ishalim)... Que per cert, no era cap mentida.