Selma a Sarajevo

Quedar a Sebilj (altrament dita la plaça dels coloms) no havia estat una bona idea per a una primera trobada. Mentre esperava la Selma, vaig notar alguna cosa a l'esquena, com si algú em piqués per sorpresa.

Però no era ella. Justament era un d'aquells coloms (amb la fama ben guanyada) que se m'havia cagat a sobre. Finalment va aparèixer, tan dolça i tan segura d'ella mateixa com la recordava la primera volta que la vaig veure. Em va somriure, i tot el nerviosisme acumulat durant l'esdeveniment amb el colom, es va esvair i va quedar en pura anècdota.

El Túnel

Just arribar a Sarajevo, la Jasmina em va preguntar:

-"Ja has anat a veure el túnel?" - era obvi que no, doncs ella sabia perfectament que acabava d'arribar -"Doncs qui no l'ha vist, no pot dir que ha estat a Sarajevo... ". Va dir com a bona venedora que era.

Amb una frase tan lapidaria com aquesta, no em podia pas resistir, així que vaig ajuntar-me amb una parella d'australians que tenien previst anar-hi i vam compartir el preu del taxi que ens va portar prop de l'aeroport.

Durant el setge de Sarajevo (que va tenir lloc durant la guerra de Bòsnia) per part de l'exèrcit iugoslau (més tard, exèrcit de Sèrbia i Montenegro), els ciutadans bosnians van construir un túnel per unir la ciutat, totalment incomunicada, amb l'aeroport (teòricament zona neutral).

Avui en dia, s'hi poden veure 80 dels 800 metres originals, un vídeo "casolà" amb un recull d'imatges sobre el setge i com funcionava el túnel (bàsicament una sèrie de recreacions) i una mena de "memorial" amb objectes, fotografies, noticies relacionades... i si es té sort, es pot parlar amb un dels propietaris de la casa on acabava el túnel, qui dona dades interessants i anècdotes sobre la seva construcció.

Es diu que el túnel "va salvar la ciutat" perquè va permetre proveir-la d'aliments, i a molts ciutadans poder escapar del setge. El cert, però, és que molts mantenen que l'objectiu final del túnel era subministrar armes i tropes al malmès exèrcit bosnià. Sigui com sigui, molts dels actuals habitants de la ciutat van poder fugir de la terrible situació amb que es trobaven, entre ells, la Selma.

Quan li vaig dir on havia estat aquell mateix matí, ella no va tenir cap tipus de problema en explicar-me la seva experiència: gràcies als diners estalviats del seu avi, ella, la seva mare i germanes (el seu pare i el seu avi, es van haver de quedar per servir a l'exèrcit bosnià) van poder escapar durant una freda nit d'hivern. En alguns punts, el túnel estava inundat d'aigua, i ella, que només tenia set anys, havia de "nedar"... després van haver de caminar durant hores a través dels boscos nevats, carregats amb tot, fins a un refugi on van esperar un camió que els va permetre escapar a Alemanya... pocs mesos després, s'acabà la guerra i s'aixecà el setge... Però és clar: això, ni la Selma ni la seva família ho podien haver previst...

La Suzana té 11 anys

La Suzana té 11 anys, va a l’escola, però ara està de vacances. Li encanten els nens, treballa de mainadera, i diu que quan tingui 20 anys en vol tenir molts. Parla prou bé l’anglès (l’única de la família) i és un encant de nena. Volia enganxar una foto d'ella per a que veiéssiu com de maca n'és, però com que encara no m'ha donat permís, doncs posaré una foto d'una posta de sol presa des de molt a prop de casa seva (no és tant maca com ella, però al menys omple la pàgina).

L’Stejpo és el seu avi. Al principi no em convencia la idea de quedar-me a casa seva per 300 kn la nit, però després de rebaixar-li el preu a 150 kn (uns 20 euros amb el sopar i l’esmorzar inclosos), crec que ha estat el millor que podia fer a Dubrovnik.

La calidesa amb que m’ha tractat la família de l’Stejpo (a casa seva també hi viuen els pares i germanes de la Suzana) és millor que la de qualsevol hostal, i a la meva segona nit, quan he arribar per sopar, m’he sentit com a casa. Per cert, que he après més croata en les poques hores he estat amb ells que durant la resta del viatge. Qui vulgui gaudir de l'amabilitat d'aquesta bona gent, pot contactar amb stjepo.violic@du.t-com.hr.

I la ciutat? molt turística: és el que toca... A més de veure el casc antic i donar un tomb per la muralla, accepteu aquest consell: si fa calor, doneu-vos un bany a les roques que hi ha a prop de les muralles. Val la pena, de debò!

The one love hostel (i II)

Havia planejat d'anar a l'illa de Hvar al dia següent. L'únic problema era que tan sols hi havia un vaixell que sortia a les 6 del matí i tornava a les 8 del vespre, així que em seria impossible confirmar la meva estada a l'hostal una nit més. La norma era molt clara: cada matí a les 10 am es tenia que baixar a recepció (imprescindible presentar-se amb una ressaca del 15) i confirmar que es volia seguir amb el llit, sinó, podia arribar algú de fora i te la podia prendre. Bé, doncs això és el que em podia passar a mi, perquè no tenia previst d'estar a recepció a les 10 am, així que vaig decidir comentar-ho al "boss" (un sud-africà amb síndrome de dj frustrat), i demanar-li, si us plau, si em podria guardar el llit una nit més.

Em va dir que per descomptat que NO. Vaig tractar d'explicar-li-ho una altra vegada, i ell més o menys es va mantindre: "tu tens assegurada la nit d'avui, perquè anit et vaig veure 'bé', però la de demà no". Al principi pensava que tot el malentès era cosa de l'idioma: o bé jo no m'expressava del tot bé, o no entenia tot el que em deia... Però finalment em va dir amb tota la sinceritat: "This is not a normal hostel, this is a 'party-hostel'. Sleep-party, sleep-party... If you don't stay at party untill late, I can't guarantee the bed. No fiessta, no bed. These are the rules". Així mateix, com ho esteu llegint. Com si fos un anunci de Martini (no party, no bed). La cara d'idiota que vaig posar deuria de ser increïble, perquè l'únic que va fer, va ser oferir-me el seu millor somriure (cosa que em va fer sentir encara més idiota). A més, jo em sentia realment fatigat: encara no m'havia recuperat de la festa de la primera nit i al dia següent m'havia de llevar a les 5:30 am, així que moltes ganes de "juerga", precisament no tenia.

Però el meu orgull fou molt més fort (a més, no tenia moltes més opcions de dormir sota sostre). Pot ser que fos l'únic de parla no anglesa, i pot ser que fos el que tingués més edat, però aquells jovenets australians (una mitjana de 22 anys, no exagero) no aguantarien més que jo, ni tampoc em guanyarien amb tot allò que tingués a veure amb festes.

Finalment m'hi vaig quedar 3 nits ("parties" a mi, JA). I després vaig partir cap a Dubrovnik (la meva salut física i mental m'ho agraeixen, sobretot la mental) amb la roba neta i les piles carregades (les de la càmera i les del mòbil és clar, perquè les meves estan foses, uffffffffff...), però això ja és una altra història.

The one love hostel

Sortia d'Split sense masses esperances de trobar allotjament. Definitivament, en ple mes d'agost, l'illa de Kórçula estava repleta... Però aleshores va resultar la meva última opció: "The Korçula backpacker's hostel", altrament anomenat "The one love hostel" (el nom té tela, eh?). Resulta que degut a una especial política de reserves (o política de no-reserves), qui arriba primer té llit. Així que allí estava jo: orgullós d'haver aconseguit, una vegada més i sense l'ajut de la guia, l'estada més cèntrica i econòmica de tota l'illa (120 KN per nit, uns 17 euros per una habitació compartida amb balcó i... vistes al mar!!!).

Poc però, vaig trigar en adonar-me que el lloc on m'havia ficat era bastant sectari: jo era l'ÚNIC de parla no anglesa, i formava part del selecte 10% d'europeus. La resta venia d'Austràlia i Nova Zelanda.

Per la nit, després d'haver sopat i d'haver donat un tomet pel poble, vaig tornar a l'hostal. Allò que vaig veure em va confirmar totes les sospites: el saló recepció s'havia convertit en un bar musical amb la música a tota pastilla, l'alcohol es servia a discreció a través de la barra de recepció (ara descaradament reconvertida en barra de bar), i l'ambient distès feia pensar que tot allò s'acabaria convertint en una discoteca esbojarrada.

Per no desentonar, em vaig demanar un rom amb cola (vaig fer els meus esforços per demanar-lo amb croata, però el barman, amb un anglès perfecte i mort de riure em va dir que "allò" no em serviria per a res en "aquell lloc"), i no vaig trigar gaire a conèixer alguns dels personatges que rondaven per allà, intentant-se emborratxar en la seva nit de benvinguda.

Després d'explicar el meu itinerari a uns-es 5 desconeguts-des i d'haver-ne sentit uns altres tants (és una de les formes clàssiques de començar una conversa) sense que les coses anessin a més, em vaig centrar en una "kiwi" que amb prou feines mantenia la dignitat i s'esforçava sense massa encert a pronunciar alguna cosa en castellà (“una serlbesa pourl fabourl!). 5 rondes més tard, i després d'haver-li llençat tots els trastes, vaig abandonar l'escena sense ni tan sols haver tingut el consol d'aconseguir la neozelandesa més beguda de la nit.

Per qui vulgui provar sort: www.korculabackpacker.com/

Sempre hi haurà coses que em sorprendran

Això és el que té bo de viatjar: sempre es veuen coses noves que et sorprenen, com l’aigua amb gust d’"aloé vera", la "fanta" de color blau o la forma que tenen els eslovens de dir que estan d’acord (ei... yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah...!)

Però el que he vist avui (o més concretament aquesta nit) és difícil de superar: al tren nocturn que m’ha portat de Zagreb a Split hi havia un vagó-discoteca. Un vagó-discoteca (ho repeteixo per si no ha quedat clar la primera vegada). Doncs si: entre els vagons atrotinats de 2a classe, on la gent “s’acomodava” caòticament de qualsevol manera sense reserva prèvia, cridava l’atenció un vagó llampant, pintat de color lila amb la música a tot drap. No hi faltaven, és clar, els altaveus, la barra metàl·lica i els jocs de llums de colors.

Superat el factor sorpresa, i amb una petita dosis d’excitació, vaig decidir acostar-m’hi. La idea és força original, si més no, xocant. La cosa podria funcionar, llevat de:

1) La gent que viatja en un tren nocturn, bàsicament, classe mitja-baixa que ronda els 40 anys de mitjana i motxillers rebentats després d’haver estat tot el dia passejant per Zagreb sota la pluja, no semblen ser la millor clientela potencial.

2) Si al factor anterior se li afegeix que quan un va al lloc en qüestió (no hi ha porters ni es requereix cap tipus de vestimenta, cosa que s’agraeix) s’hi troba mitja dotzena de goril·les (que més aviat semblen components d’algun grup mafiós de l’est), fumant i bevent-se tot l’alcohol que el cambrer els pot servir, i que el primer que fan quan apareix qualsevol dona (no importa edat ni aspecte físic), és girar-se de forma descarada i mirar lascivament, hom pot imaginar que l’ambient que s’hi crea, no és allò que se’n diu “sa”.

Vist això, vaig decidir retirar-me a dormir com pogués en els compartiments carregats d’olors dels vagons de 2a classe (que ja venien macerant-se des de Budapest).

Al matí següent, i com si d’un “after” es tractés (he de matisar que la música del vagó no es va aturar en tota la nit), hi vaig tornar. L’espectacle encara era més grotesc: a tot l’anterior s’hi ha d’afegir que a fora era de dia, i que el vagó-discoteca trasbalsava amb la música balcànica (Disko partizani) als pacífics poblets croates que anàvem travessant. Encara recordo la cara de desconcentració d’un cap d’estació (d’aquells amb gorra, uniforme, xiulet, bandereta i bigotet) al veure l’espectacle que li passava pels nassos. Digne d’un guió de “Kusturica”.

Les "ados" de Bled

Durant el trajecte de Bled a Ljuljana van pujar a l’autobús un grup d’unes 6 adolescents. Maques i rialleres (si fa o no fa, com totes les adolescents), van asseure’s a la vora i van donar vida als darrers seients de l’autobús. Una d’elles era la que més xerrava. No parava de parlar i reia molt. No era la més maca però ho semblava. No sé com s’ho feia, però feia riure a les seves companyes... i ella també reia alhora. Jo no entenia res del que deien, però també em van fer riure força!

Eslovènia és de color verd

En Pere em va donar la raó: efectivament, viatjar en transport públic és una bona manera de conèixer un país.

Així doncs, acomodat a l'"Expresso Cassanova" que uneix Venècia i Ljubljana (s’ha de pronunciar Lyublyana) que pertany a la xarxa de trens eslovens, un no pot esperar d'Eslovènia altra cosa que un país puntual, disciplinat, còmode, confortable, net i agradable. L’aire condicionat (que jo n’estic cada vegada mes convençut: hi posen quelcom afegit de somnífer) m’endormisca... i quan em llevo, veig al meu voltant tots els meus companys de viatge dormint com a socs....

Desestressant-nos, pot ser, de la frenètica vida del turista venecià? Si més no, així es com em sento: exhaust i sense alè, desprès d’haver passat un parell de dies patejant per carrerons desbordats de gent, desorientant-me a cada racó, fent cues, equivocant-me de 'vaporettos' a les 12 de la nit...

I ara, mentre m’expolso la son, escolto un concert de respiracions al meu voltant (definitivament, en aquest tren tan silenciós, els sons semblen mes sons...), tracto de guaitar per la finestra i me n’adono d’una cosa: Eslovènia es de color verd...