Argentina: primeres sensacions

Arribo al final del carrer principal de Villazón, creuo la frontera a peu (previs controls i requises) entre tot de gent que passa mercaderies d'aquí a allà, i em trobo a la població de la Quiaca.

Els primers canvis són subtils però força importants:

Els preus s'incrementen considerablement, viatjar en autobús torna a ser un plaer, la gent m'entén quan parlo i els lavabos tenen paper de vàter. Sóc a Argentina.

Resum de Bolívia

Bé, més o menys, ja ha quedat tot resumit amb l'anterior "post".

La primera vegada que vaig estar a Bolívia va ser amb ma germà: per renovar el meu visat peruà, vam fer una escapada a l'encantadora Isla del Sol.

Mesos després, vaig anar a La Paz, on em vaig retrobar amb el Howard, que em va acompanyar vora dues setmanes per la selva boliviana, lluny del "camí dels gringos".

Després ens vam retrobar amb en Will, un altre personatge molt peculiar de Pisco Sin Fronteras (a hores d'ara, el voluntari més veterà de Pisco), amb el que vaig anar des de Sucre fins a Uyuni.

I avui, matinada a Villazón... Amb les portes d'Argentina al final del carrer.

Poc temps a Bolívia... I encara que el país és el més barat d'Amèrica del sud, he viatjat força ràpid, no m'he n'estat de res (reparació de la càmera, dentistes...) i finalment he gastat bastant: 500 euros en total de 33 dies (una mitjana de 15,2 euros/dia).

Mostra Bolívia... en un mapa més gran

Tots els viatgers que un va trobant pel continent, tenen un país preferit. Tothom té el seu depenent de les seves experiències. És estrany, però tot i que Bolívia és un país molt autèntic i econòmic, no he conegut ningú que el triï com a preferit... És més, n'hi ha molts que n'acaben farts i l'odien. No és el meu cas.

Sobre horaris i autobusos

El primer viatge en bus de Bolívia va crear un precedent: De Puno a La Paz. Em van prometre que trigaria 5 hores... però al final van ser 11!

Després, els retards es van anar succeint, i la capacitat de sorpresa va anar minvant. Al final un acaba acceptant que quan puja a un autobús bolivià no importa l'hora de destí. No hi ha pressa... Alguns exemples soferts:

Coroico - Rurrenabaque . Temps estimat: 15 hores. Temps real: 18 hores.

San Borja - San Ignacio. Temps estimat: 4 hores. Temps real: 8 hores (aquí he d'afegir que en aquestes 8 hores vaig recorrer 150 quilòmetres. Impossible anar més lent!).

San Ignacio - Trinidad. Temps estimat: 7 hores. Temps real: 12 hores.

Trinidad - Santa Cruz. Temps estimat: 10 hores. Temps real: 12 hores.

Santa Cruz - Sucre. Temps estimat: 15 hores. Temps real: 18 hores.

Sucre - Potosí. Temps estimat: 3 hores. Temps real: 3,5 hores... Yuhuuuuuuuu!

Potosí - Uyuni. Temps estimat: 6 hores. Temps real: 9 hores.

Uyuni - Villazón. Temps estimat: 8 hores. Temps real: 8 hores. No m'ho puc creure!

A la foto, en Will mostrant les "qualitats" del transport bolivià. Un altre dia parlarem de la "comoditat", que també dóna molt de sí el tema.

Al Salar d'Uyuni amb en Will i la tropa d'argentins

S'hi ha d'anar!

El Salar d'Uyuni és un lloc únic!

El paisatge és tan estrany...

Costa d'imaginar que sigui sal. La gent ho compara amb tot: neu, mar, desert...

El salar d'Uyuni... El lloc on les perspectives permeten fotos impossibles. Les nostres no guanyaran cap premi a l'originalitat, però ens ho passem bé...

No importa que els guies no parlin l'anglès... No importa que els guies amb prou feines parlin castellà i es limitin a fer de xofers... No importa que molts, després de ves a saber quantes copes, ni tan sols son aptes per conduir i ho hagin de de fer els turistes...

Shi ha d'anar!

Un matí a les mines

Al segle XVII, Potosí era una de les ciutats més grans del món, i competia en nombre d'habitants amb París o Londres.

Aquesta prosperitat, era deguda a les mines d'argent, que sostenien les guerres i conflictes d'un imperi carregat de fallides financeres.

Al segle XIX, les mines van deixar de produir tant, i avui dia, les vetes d'argent estan gairebé esgotades. Però se segueix extraient estany, liti, cobalt...

La prioritat és treure el material fora. La seguretat queda per darrera de tot. Aquí manquen enginyers que dirigeixin la prospecció, i les galeries es van obrint i apuntalant de qualsevol manera.

A més, les condicions amb les que treballen els miners no són les òptimes. És per això que accepten tota mena de regals dels visitants: refrescs (perquè la calor és insuportable), fulles de coca (per enganyar la gana), cigarrets, alcohol (de 90º, bevible), dinamita... Si, si! al mercat dels miners un pot comprar dinamita!

Visitar una mina, a més de posar a prova la claustrofòbia d'un, és una bona forma de conèixer les creences i supersticions del gremi dels miners. És a més, una forma única de prendre contacte amb una societat que no té altra sortida.

Pels qui no tinguin la oportunitat de visitar una mina de Potosí, 100% recomanable aquesta pel·lícula: "El miner del diable".

Amb en Howard lluny del "camí dels gringos"

Aquest "guiri" amb pinta de "hooligan" reformat és el Howard.

Ens vam trobar a La Paz, però ja ens coneixíem de Pisco Sin Fronteras. Com tots els voluntaris, és un "tio" molt autèntic. Ell solet va subvencionar el cost d'una casa de bambú valorada en 500$ dissenyada per "Itay & Lipeng Arquitectes Associats". Però passarà a la història de l'organització com aquell voluntari que va fer una donació molt especial: un camió!

La història del camió:

"Pisco Sin Fronteras" tenia un camió heredat de "Burners Without Borders", una de les primeres ONG's que va ajudar a Pisco després del terratrèmol. El camió, amb més pena que gloria i alguna que altra empenta, anava fent el seu servei... Fins que un dia, va passar el que sol passar amb aquesta mena de vehicles: una avaria de cost desproporcionat, va fer que l'associació es replantegés l'opció de vendre el camió a preu de ferralla.

Aleshores va aparèixer el Howard: un personatge de Londres que va vendre la seva casa en un moment oportú (just abans de començar la crisi), i es va posar a viatjar pel món. Pocs mesos després, va anar a parar a Pisco on es va quedar un temps... i si: com que estava d'acord amb el funcionament de la ONG, estava disposat a donar 9.000$ per la compra d'un camió de segona mà.

El que tenia que ser una cosa fàcil, es va convertir en una missió impossible: la recerca va començar al Setembre... però es va anar perllongant... Octubre... I no sortia res... Novembre... De Lima a Tacna. De Tacna a Lima (recorrent tota la costa sud del país)... Fins que al final es va trobar el que es buscava a... Pisco! A començaments de Desembre!

El camió va prestar servei durant 36 hores (36! no és conya!). Després va patir una avaria que va fondre (literalment) el motor i va estar al taller durant Desembre... Es tenien que anar a comprar recanvis a Lima... Gener... Es va trobar una altra avaria... Febrer... El rodatge no acabava d'anar fi... I quan vaig deixar l'organització a finals de Març, encara seguien tractant de reconstruir el motor!

-"This is ridiculous!", deien els més indignats.

-"Es que som al Perú", deia la resta amb resignació.

====================================================================

Amb el Howard vaig anar fins a la selva, i després encara va voler seguir amb mi fins a Potosí, passant per Sucre, Santa Cruz i Trinidad. El trajecte entre Rurrenabaque i Trinidad, bordejant la selva i allunyat de les rutes turístiques, va ser força accidentat, i és el que de vegades acostumo a fer per escapar dels "gringos" quan n'acabo tip.

Arribant a Trinidad després de 3 dies viatjant en camió i barqueta, en Howard em va confessar que s'ho va passar bé... Que estava content d'haver fet alguna cosa diferent: com per exemple, passar una nit sobre un camió de cervesa.

Per part meva, jo també li he d'agrair molt la seva companyia. També he fet coses que normalment no faig: com per exemple, pagar més d'1,5 euros per un àpat sense sentir-me culpable, tot reconeixent que val la pena.

"Jacj-Cuisi" - "Inti Wara Yassi"

Rurrenabaque es pot considerar la capital de la selva boliviana, i és alhora un dels llocs més bufons i plàcids on he estat. Sembla que la ciutat hagi trobat l'equilibri entre la industria del turisme i el benestar general: el seu desenvolupament, en perfecta quadrícula al llarg del riu Beni no és massiu i respecta l'entorn, els carrers estan nets i pavimentats, la gent és simpàtica i sembla feliç...

A vint-i-cinc quilòmetres al nord es troba el Parc "Jacj-Cuisi" (No és cap joc de paraules fàcil, sinó que significa "terra de somnis"), un dels projectes més ambiciosos de l'associació "IntiWaraYassi" (sol-estel-lluna), que té com a objectiu cuidar i rehabilitar animals maltractats i sempre que sigui possible alliberar-los al seu hàbitat natural.

El projecte Jacj-Cuisi va començar fa dos anys, i actualment, el parc encara està en construcció. Un pot col·laborar amb la causa, així que vaig pensar que podia donar el meu suport a canvi de conèixer la selva una mica més de prop i no haver de pagar 550 bolivianos (uns 60 euros) per fer el famós "tour de la jungla" en tres dies i dos nits.

Així que tornava a ser voluntari altre cop. El cost per ser voluntari és de 50 bolivianos (uns 5,5 euros) diaris, i l'estada mínima és de tres dies, què és el temps que m'hi vaig quedar.

El Howard, que també va venir amb mi a treure el nas, no va aguantar tant: quan va veure que no hi havia aigua corrent ni electricitat ("too basic") i els lavabos eren "too basic", i els àpats eren "too basic"... només va passar-hi una nit, on al seu matalàs ("too basic", també) va tenir un encontre cara a cara amb una aranya negra i peluda de tamany prou considerable com per fer-lo cridar efeminament... i va dir que ja n'havia tingut prou: se'n va tornar al dia següent, a relaxar-se ("chilling" n'hi diu ell) a la plàcida i tranquil·la vila de Rurrenabaque.

A l'associació la majoria de voluntaris fa treballs de construcció: ampliació de cabanes, mobles, millora d'instal·lacions, manteniment general, construcció de gàbies, neteja de camins... sempre hi ha coses per fer! No cal dir-ho, jo encaixava en aquest grup.

Si algú té la possibilitat i el valor de quedar-se 20 dies o més, es pot fer càrrec d'un dels "gats". A dia d'avui, el parc té un parell de pumes en captivitat, que s'han d'alimentar i passejar per la selva durant unes 5-6 hores cada dia. Vaig llegir la formació i l'historial de les bèsties per fer aquesta tasca i em va semblar un tema força interessant...

Podria haver-m'hi quedat més temps i convertir-me expert en pumes, però sincerament no en vaig tenir ganes. La meva experiència amb Pisco Sin Fronteras encara és molt recent, i les comparacions que podria fer serien molt (però que molt) odioses.

Però amb tots els meus respectes pel regne animal, en faré una (només una, jejejeje): suposo que una cosa és ajudar a millorar la qualitat de la gent que viu a Pisco (que recordem-ho, ho va perdre tot després del terratrèmol), i l'altra, és dedicar-se al benestar de dos pumes que mengen millor que jo i que ni tan sols vaig veure (només als seus assistents, els és permès), perquè el parc "no és cap zoo" (això últim en el fons ho trobo bé, veus).

Després de passar-hi 3 nits, vaig quedar que em retrobaria amb el Howard. Sabia on trobar-lo: A la piscina del mirador de Rurrenabaque, tot prenent un rom amb cola! Si és que n'hi ha que se saben cuidar!