Bon dia Perú

Bon dia. Són les set del matí i sóc al Perú. Encara amb la tonteria a sobre d'haver dormit al bus durant la nit, baixo al Garatge (no hi ha terminal) de la companyia que ens ha portat fins a Piura.

Com he dit, no hi ha terminal. Això vol dir una mica de tranquil·litat... Però també vol dir que no hi ha lloc per esmorzar, ni lloc per canviar els dòlars que duc a sobre, ni oficina d'informació... Taxistes si que n'hi ha: que aclaparadors! Decideixo prendre-m'ho amb calma i espero a que el garatge es buidi, mentre tracto d'esbrinar on sóc en un plànol incomplet. Segons els taxistes, molt lluny de tot arreu.

Després d'una estona, em quedo sol amb l'Adelina, una noia d'Austràlia de 20 anys que està pitjor que jo. Almenys jo controlo l'idioma, i a més tinc 2,5 "Soles" (uns 0,65 euros, gentilesa del Joan Pau) a la butxaca per a negociar amb els taxistes. Decideixo compartir el meu "tresor" amb ella i ens atrevim a prendre un taxi fins l'oficina de canvi més propera.

Al carrer regna el caos: l'embús de cotxes i motos és indescriptible, i el concert de clàxons i botzines totalment absurd. La polseguera també impressiona bastant: ningú escombra els carrers en aquesta zona desèrtica del nord del Perú.

Dins del taxi, encara amb la remor del trànsit de fons, sona un bolero de Luís Miguel (que no és de Luís Miguel, però és qui el canta). Deixo de bromejar amb el taxista, i tot escoltant el bolero recordo Equador com un somni del que m'acabo de llevar.

De reüll miro l'Adelina que guaita per la finestra amb la mirada perduda... Pobreta! Està desconcertada... Amb aquella carona de nena (és que encara és una nena!) que sembla treta d'una pel·lícula de "Walt Disney", endevino el que li passa pel cap: "Oh Déu meu! Això és un putu caos!"

Seguim la carrera en silenci, protegits de la cridòria exterior pels vidres i els compassos de la música, fins que el taxi s'atura just en el moment que s'acaba la cançó. Pago els 2,5 Sols i sortim de la letargia.