Visca els nuvis!

Hi ha moments bons (són la majoria), moments no tant bons (gràcies a Déu, no masses), moments moooooolt bons i moments màgics (aquests es poden comptar amb els dits de les mans). El Nacho i la Cassan ens van oferir amb un d'aquests moments màgics quan ens van anunciar que es volien casar. Havien trobat el lloc indicat: platja, una parra (encara que era una "sercaviva" amb "maracuyá"), i gent amb qui compartir el moment.

-"Además, tenemos de todo: cosinero (el Pampa), músicos (Laurent i Cia), fotógrafo (jo)..."

La boda va ser "RE-linda" i "la gente estuvo RE-copada" (és que els nuvis són argentins). Va haver-hi de tot: cerimònia a la platja amb posta de sol, lectura de poesia, jocs de pistes, reflexions sobre l'amor, vals nupcial al so de "Cinema Paradiso", sopar de germanor amb pastís, música en viu, improvisacions de teatre representant problemes de parella i barra lliure a càrrec del Raúl (l'amo del Kamala), que no va posar cap trava a l'esdeveniment i va participar de tot.

El moment màgic va arribar quan la núvia va jurar els vots, i no només es va emocionar ella sinó que ens va emocionar a tots. En aquell moment, tots els presents, creguéssim o no en el matrimoni, vam creure en l'AMOR entre el Nacho i la Cassan.

Ah! I van ser feliços menjant molts anissos.

====================================================================

Per cert, algú se n'ha adonat de la data? Màgic, màgic, màgic.

"Kamala" (i 2): el nostre restaurant

Primer cap de setmana i primers clients importants: un grup de 9-10 persones de Guayaquil ("guayacos") arriba divendres a la nit, carregats d'alcohol, "reggaeton" i ganes de passar-ho bé. Trastornen la pau que regna (ara que ja m'acostumava), i Kamala passa de ser un lloc tranquil i decadent per convertir-se en un lloc animat i encara més decadent.

A més se'ls ha d'oferir el servei de menjador. El nostre restaurant, a càrrec de cuiners internacionals, ofereix una cuina de mercat, senzilla i pràctica amb un toc equatorià. Això vol dir arròs i plàtan fregit a punta pala.

Amb l'obertura al públic del restaurant, i totes les feines que això origina, l'entrada a l'equip de Kamala del Pampa (ARG), va venir com caiguda del cel. Si la meva carrera meteòrica em va portar al càrrec de gerent en qüestió d'hores, en Pampa va ser ascendit immediatament a cap de cuina.

Inestimable també va ser l'ajut que vam rebre del Nacho (ARG) i la Cassan (ARG), dos de molts "hippies" (jo prefereixo anomenar-los "artesans") que es queden diverses setmanes acampats per poc més d'1$ al dia.

Amb una tropa com aquesta, és clar, els menús van acabar sortint una mica "hippies" (perdó, artesans): porcions inacabables, sucs sense colar, tovallons... tovallons? On són els tovallons de paper? A tothom se'ns va passar. I a mi el primer!

"Kamala"

"¿Sabes cosinar? ¿Le das al inglés? ¿Sabes de electrisidad? ¿Tienes experiensia con el machete? ¿Techos de madera?..."

Semblava el treball fet a mida per a mi, però al principi dubtava si acceptar-lo o no... Treballar a l'Hosteria Kamala (entre Manglaralto i Montañita) a canvi de l'allotjament i el menjar, però això últim no m'ho garantien: "Sólo cuando tengas que cosinar para los huéspedes". El fet que no m'asseguressin el menjar no em convencia. "Tampoco solemos dar plata..." - va dir en Pablo, un dels propietaris que estranyament estava per allà. -"Lo que si solemos, es pagar a la gente que se queda trabajando con... Clases de buseo."

I llavors, vaig deixar de dubtar: "Ok! Listo nomás! Me quedo!"

Només tres hores després, justament abans de començar a treballar, van ser suficients per fer-me càrrec de la situació: en Pablo i en Raúl, germans i incansables viatgers, van muntar aquest "campament" ara fa cosa de vuit anys amb tota la il·lusió i energia del món, però avui dia, treballen paral·lelament amb un altre negoci que dóna tants diners en un dia com l'"hosteria" en tot un mes: el submarinisme. La cosa està clara, els propietaris no inverteixen res en Kamala, ni temps ni diners. És més, pràcticament no en volen saber res. Com tampoc en vol saber res tota la gent que treballava aquí fins ara: el Daniel, la Béné, el Carlos... fins i tot el Coco! (administrador, cosí i mà dreta dels propietaris). S'acaba Setmana Santa i tothom se'n va! I al migdia, el panorama és ben desolador: 6 cabanes, 2 dormitoris, 2 habitacions, una zona d'acampada, bar, cuina, sala i piscina... Tot al meu càrrec! (Ni tan sols tinc un número de telèfon a on trucar!).

Davant d'aquesta perspectiva, la temptació de marxar i enviar-ho tot a prendre pel sac és molt gran, però al cap de poc temps, i degut als pocs hostes que hi ha (ningú demana servei de menjador, menys mal! sinó també m'hauria d'ocupar d'anar a comprar i tot!), veig que amb poca feina n'hi ha prou: arreglar una cabana per dia, mantenir la cuina neta, la sala endreçada...

Per descomptat, també podria dedicar-me a tallar les males herbes que envaeixen tot, netejar la piscina que sembla una bassa (imagineu que li han sortit gripaus!), arreglar els sostres de palla que cauen a trossos, exterminar les puces de la sala, o investigar perquè les dutxes donen descàrregues elèctriques i prendre un bany d'aigua calenta es converteix en una activitat de risc (altres activitats de risc de Kamala també són utilitzar la liquadora o agafar una cervesa de la nevera)... Però és clar, si els propietaris no hi dediquen l'energia necessària, jo tampoc la hi posaré...

Està clar que a aquest lloc, tant ben situat i ple de possibilitats, li manca molta voluntat, il·lusió i ganes de fer les coses... Mentre m'adapto a l'estrès d'aquí, palpo la crua realitat: Kamala s'ha convertit en un Paradís Decadent.

http://www.kamalaweb.com/Hosteria.html

Dubtes sobre Montañita

He abandonat el fred i la pluja de la "Sierra", i després de passar per Guayaquil i Salinas, he anat a parar a Montañita.

És un petit poblet costaner amb els carrers per empedrar (això canviarà d'aquí no massa), on es pot veure el major nombre de rastes per km2 del país. També hi ha amb gran proporció, cabanes de més de dos pisos fetes amb bambú orientades 100% al turisme (en teoria, molt econòmiques, però a mi no m'ho semblen), fanalets de colors, música "reggae" a tothora, restaurants vegetarians, connexions ràpides i cares a Internet (més que a Quito!), molt de "gringo" (encara que he pogut distingir una colònia molt nombrosa de veneçolans que manté actives totes les tendes d'ulleres de sol, collarets, bermudes, records diversos...), i escoles de surf. Aquest, és suposadament el màxim atractiu de la zona.

Jo encara estic dubtant si m'agrada el lloc o no... i mentre m'ho penso, m'hi he quedat una nit més.

La volta de Quilotoa amb la Mo i Cia

La Mo (EUA) dubtava si venir amb mi o no. Si més no, en les últimes 12 hores va canviar el seu itinerari tres vegades! I finalment, durant el trajecte del taxi que vam compartir entre l'hostal i el terminal d'autobusos de Quito, va tornar a canviar d'idea i va decidir venir amb mi a fer una volta d'uns tres dies per les rodalies de Quilotoa. La cosa està guanyant tanta popularitat entre els xirucaires, que la ruta ja es coneix com "The Quilotoa loop".

La Mo maleïa la mestressa indígena que ens va llogar l'habitació per 6$ per cap (esmorzar i sopar inclosos), quan es va descobrir enganyada i va veure que no hi havia aigua calenta... Millor dit: no hi havia aigua!

- "I can't believe it... She lied to me!"

- Saps una cosa, Mo: he de confessar que a vegades (només de vegades) m'agrada sentir-me brut.

- "Are you really enjoying it?" ¿¿??

La Mo dubtava si ajuntar-nos amb els nois israelians (l'Omer i l'On) per fer una caminada d'unes sis hores (Quilotoa - Guayama - Chugchilán) plegats al dia següent. Tampoc ho veia massa clar: al vespre practiment va ser el nostre únic tema de conversa, i per la nit va començar a desfer-se definitivament d'objectes que suposadament no necessitava (el seu diccionari anglès-espanyol, per exemple), per poder alleugerir el pes de la seva motxilla.

A saber que li passava pel cap quan va veure que l'Omer anava perdent el camí real i vam inventar-nos un camí camp a través i vàrem acabar trigant 8 hores en arribar... Quina sèrie de pensaments tenia al vespre quan va compartir l'habitació amb nosaltres, i en conseqüència les nostres olors! (per mi ja eren forts! Així que imagina't!)

Però crec que al final s'ho va passar bé! Com sempre dic, quan es viatja, siguin quines siguin les nostres decisions, sempre acaben sent les millors!