La cosa és que ser voluntari a "Pisco Sin Fronteras" no és gens fàcil. A més del treball dur, i les malalties i diarrees (hi ha gent que es passa més temps malalta que treballant), aquí ningú et va penjant medalles, i a la gent de Pisco li costa entendre el concepte de "voluntari".
Un cop tractava d'explicar-li a una noia d'uns vint anys:
-"Si, sóc voluntari, d'aquells que treballen sense rebre diners a canvi, per voluntat!".
-"Ah, entonces tu trabajas de prostituto, ¿no?", va dir una mica avergonyida.
-"Ah, entonces tu trabajas de prostituto, ¿no?", va dir una mica avergonyida.
Això és un cas extrem, és clar... Massa gent pensa que rebem salaris de les nostres ambaixades, o que simplement som presidiaris que estem complint condemna al Perú.
A vegades és frustrant enfrontar-se amb la idiosincràsia local i veure com els beneficiaris no "col·laboren" amb nosaltres... Simplement reben l'ajut perquè "ho mereixen", perquè no tenen res, o perquè tenen menys que el veí.
A vegades et bull la sang perquè no ja no col·laboren, sinó que a més, tracten de dirigir-te amb la cervesa a la mà... (-"Está chueco, está chueco!").
Taxistes que tracten de cobrar-te el doble, la mescladora de ciment que s'espatlla, ferreteries que carreguen un "plus" per ser "gringo", el camió que et ve a recollir dues hores tard (això si és que ve)... Això és el pa de cada dia.

Tot i així, a mi encara em quedava passar un dels dies més difícils: el dia que m'acomiadaria de tothom i deixaria "Pisco Sin Fronteras".
2 comentaris:
a pendre pel ...
hohoho!
Jo anava a posar ooooooooooh...
Quanta poesia.
Publica un comentari a l'entrada