El Noé va agafar el violí, i el seu fill gran, l'Enrique, el "cuatro", i junts van començar a posar música a la nit... i les maraques? no calien: la pluja sobre el sostre de zinc portava el ritme...
La Mylady, de manera discreta frega els plats, i la Mariluz torra cafè al forn de llenya (és el que més li agrada fer quan les nits són fresques). La resta de nois ja fa estona que han sopat i descansen... demà serà un dia dur.
La petita de la casa ja s'ha adormit als braços de la Rafaela, la seva mare... i mentrestant, el gatet ja s'ha cansat de caçar papallones i ara empaita un pollet que fuig espaordit per tota l'habitació.
"¿Cuando es que regresan ustedes?" ens va preguntar la Rafaela al matí següent quan el Karl i jo teníem la motxilla al coll. "Eso nunca se sabe", vaig respondre amb un somriure a la cara. Encara no sé si ho vaig fer perquè ella no sentís el que era obvi, o per enganyar-me a mi mateix i pensar que potser hi havia la possibilitat de tornar.
1 comentari:
Yeah, that was truly an amazing night in San Jose mucuposada! What a lifestyle that family lead and what an optimistic view they have on everything although they are going through hard times. I can still remember the smell of the coffebeans roasting over the open fire!
/Carl
Publica un comentari a l'entrada