Somiant cap a Caracas

Podria dir que no vaig dormir la nit anterior a marxar degut als nervis acumulats... Podria explicar la sensació de desarrelament, sense cap joc de claus a les butxaques, que tenia al pujar al tren de rodalies que em duria a l'aeroport... Podria entretenir-me a descriure com em sentia, al ser conscient de carregar totes les meves pertinences a l'espatlla, abans de facturar l'equipatge... Podria tractar de que us féssiu la idea de com vaig aguantar la respiració amb un sospir mentre l'avió s'enlairava... i com em venien ganes de plorar quan veia que tots els objectes s'allunyaven i s'anaven fent cada cop més i més petits...

Podria escriure sobre tot això, però no ho faré... Bàsicament, perquè no ho vaig "experimentar": estava tant cansat i tenia tanta son acumulada que em movia per les terminals com una ànima amb pena, i aprofitava qualsevol temps d'espera per arraulir-me i dormir una estona. I evidentment, quan l'avió s'enlairava, jo ja dormia com un tronc.

I és que aquests últims dies han sigut massa intensos: cafès, cerveses, sopars, trucades, correus... comiats diversos que m'han tingut ocupadíssim: sembla que tothom s'hagi posat d'acord per omplir cada estona lliure de la meva agenda... I jo que no volia fer res d'especial, va i resulta que m'heu ofert uns dels dies més "especials" i emotius. Les vostres múltiples mostres de suport (i de no-suport també, que també n'hi ha hagut), ànims, admiració, enveja sana... m'han fet sentir molt afortunat. Seriosament, només pel fet d'experimentar totes aquestes sensacions (algunes de les quals, inesperades i extremes), crec que ja ha valgut la pena haver pres aquesta decisió.

Al arribar a l'aeroport de Maiquetia de Caracas, una dona em va preguntar: "¿Que pastillas usas para dormir? Yo también necesito dormir para mi viaje de regreso y..." ¿¿¿???