"Ventana Sur"

Vaig arribar a "Ventana Sur" atret per ser un dels hostals més econòmics de Santiago. Setmanes després, me n'adono que el lloc no només té un dels preus més atractius, sinó que està entre els millors segons l'opinió dels seus hostes a "Hostelbookers", un dels cercadors d'hostals més populars entre els viatgers, que a més de no carregar taxes per les reserves, es vanagloria de tenir unes tarifes més baixes que els seus competidors.

Per mi, "Ventana Sur" és un dels hostals amb més "encant" on he estat: tot i tenir més facilitats i neteja que qualsevol altre lloc on m'hagi quedat en aquests darrers dos anys, té un preu semblant als Hostals de Lima, Quito o Bogotà, però s'ha de tenir en compte que els preus de Xile poden arribar a ser fins a quatre vegades més cars. Des del primer moment ha sigut un agradable campament base per cercar feina (també per veure els partits del Mundial de Sud-àfrica), i ara, després de més de quatre setmanes, s'ha convertit en una càlida llar.

Entre les opinions més repetides per tots els hostes, es destaca el personal atent i amable, però a més jo hi afegiria el seu esmorzar diari (inclòs en el preu), els seus dimecres de vi i empanades gratis i els "asados" dels divendres a preu de cost (menys de 5 euros, l'hostal no en treu cap benefici!), on es pot menjar salsitxes, carn de primera, amanida, arròs i vi.

-"És per tenir el client content. Per oferir un servei extra." Diu l'Iván (XIL), el propietari del negoci que posa cura nit i dia perquè tot surti bé i els hostes estiguin a gust.

Un dia, després de treballar a la recepció a canvi de d'obtenir una rebaixa al preu del meu dormitori, l'Iván em va fer una oferta:

-"Pensa-t'ho", va dir. "Fes comptes a veure que pots aportar... Sé que pot sonar una mica arriscat per tu, però crec que t'interessa..."

Prenent un got de Jack Daniel's vaig fer veure que m'ho pensava: després de més d'un mes de cerca de feina sense aconseguir ni una maleïda entrevista, l'opció de l'Iván era la millor opció. Més ben dit, era l'Única Opció.

Vaig acceptar-la. Vaig invertir els diners que tenia reservats pel meu bitllet de tornada a casa i faria realitat el somni de qualsevol "backpacker": em convertiria en propietari (del 25%) d'un "Hostel".

Ulisses i jo

Em llevo d'hora. M'afaito, em dutxo... Em tallo el cabell i els cabells. Em raspallo les dents. Passo el fil dental. Me les torno a raspallar. Estreno samarreta d'hivern, em poso una camisa que em va dues talles més gran i surto al carrer amb uns currículums sota el braç. Em sento fresc. No és estrany, si més no, al carrer fan 4ºC, i el tímid sol de Concepción amb prou feines s'eleva sobre l'horitzó.

Ja fa dies que he decidit buscar feina (l'opció de tornar encara no la contemplo). El meu compte corrent es va buidant progressivament... Just quan me n'adono de la necessitat de trobar una font d'ingressos, els meus llogaters decideixen deixar el pis. I precisament ara, que soc al país més car d'Amèrica del Sud!

En Will té una frase que emprava per aquestes situacions: -"Shit! Shit! Shiiiiiiiit!!!!"

Però bé, em trobo a Xile. Acaba de passar un terratrèmol i m'imagino que caldran una colla d'enginyers per reconstruir el país. Em presento aquí i allà: "Hola, em dic Ivan. Sóc enginyer. No tindran pas feina per mi?".

En general, la gent em rep molt cordialment: "Ah!? D'Espanya? Que curiós, que curiós... ". Em convida a prendre cafè i xerrem sobre normes i mètodes de càlcul probabilistes, semi-probabilistes, catastrofistes... Tot un plegat de "filosofia tècnica" que s'allarga fins que em diuen: "Si, si. La teva candidatura sembla molt interessant, però ara mateix, de feina no n'hi ha. N'hi haurà segur, però encara no hi ha els diners." Cada dia que passa faig nous contactes. Tothom em diu que si, que tard o d'hora sortirà alguna cosa. Que vaig pel bon camí i que només és qüestió de paciència. Jo, hi ha dies que ho veig tot blanc i d'altres que ho veig tot negre.

M'ofereixo per treballar gratis a diverses institucions. Ho faig durant una setmana a Cauquenes, on coneixo altres realitats del país i gaudeixo de la qualitat humana de la gent de la regió. Després ocupo els caps de setmana construint cases d'emergència per una ONG francesa ("Un Hogar Más Digno") i els dimarts ajudant a la Cecilia amb les seves classes de Càlcul d'Estructures a la Universitat.

Un dia sense avís previ, rebo un correu del TiBiCi, l'actual director de "Pisco Sin Fronteras". M'ofereix la possibilitat de treballar al proper projecte: "L'Escola Francesa". Em diu que no se'n refia dels mestres d'obra peruans, que té plena confiança en mi, que vaig fer un "amazing job" als "banys francesos" i tal i tal... Que estan disposats a pagar-me pel meu treball. Darrera la pressa per començar el Projecte i les imminents reunions amb els francesos, endevino un cert to de desesperació. No em dóna detalls del possible sou ni de la duració del projecte, però sóc conscient que les possibilitats de l'organització són limitades i que el màxim que pot aspirar a guanyar un mestre d'obra son 1000 s/ mensuals (uns 250 euros).

Li contesto que m'ho rumiaré. Així ho faig. Durant les següents nits no paro de donar-hi voltes... La idea que em paguin per una cosa que estaria disposat a fer gratis m'atreu molt... Però en el fons sé que no em convé. Seguiré provant sort a Santiago.

====================================================================

Per cert, si algú està buscant pis per llogar a Reus, que prengui nota: Prop de Misericòrdia, seminou, 2ª planta, 65 m2, 2 habs, 2 banys, terrassa, piscina comunitària... "Muy coquetón, ideal parejas!".