Un dia a la selva

La Lena, quan m'explicava com arribar a la "Sierra de San Luís", em va assegurar que el recorregut pel "Camino Real del Siglo XVII" (també conegut com "camino de los españoles"), que uneix Curimagua amb Cabure, només durava tres hores, estava transitat i que no tindria cap problema en fer-lo tot sol.

Doncs aquell dia, vés a saber per què, no hi havia ningú... Bé, si. Em vaig trobar tres nois per les rodalies que estaven explorant unes coves... I quan els vaig convidar a que vinguessin amb mi, em van contestar que "ni hablar", que aquest camí estava maleït i que hi havia masses "històries" i "llegendes" ¿¿??... i sobretot, sobretot: quan passés per davant de la capella (una creu rodejada de flors rostides sota un sostre d'uralita), em senyés... Jo no sóc creient, però així ho vaig fer. Vaja si ho vaig fer. Tres vegades (per si de cas!).

En ple camí, insectes per tot arreu, papallones de colors, plantes exòtiques, pluja, humitat i fang (aranyes no, per sort!). I quan estava al mig de tot, fascinat per les formigues que corrien per sobre els meus peus (però que grans que són, i que ràpid que van les cabrones!), va i sento un brogit, groooooaaaaaaaaar!!!!!, que em va deixar glaçat.

"Mmmmmh... No pot ser... a la selva no hi ha lleons ni tigres... i panteres? i si fos algun altre tipus de felí?..."

Groooooaaaaaaaaaaarrrrrr!!!!!! (altre cop!). "I si fos algun tipus de gravació per espantar als visitants agosarats?". Evidentment, vaig abandonar la idea per estúpida, i em vaig consolar pensant que seria el vent... Encara que no m'ho acabava pas de creure, perquè la forma com es movien les branques era més que sospitosa...

GROOOOOAAAAAAAAAAARRRRR!!!!!... (cada vegada més fort i més clar) "Merda! Merda! Merda! Això no és el vent ni de conya!". Si no m'ho vaig fer a sobre, és perquè ja ho havia fet 10 minuts abans, sota la pluja i amb el fang fins als turmells... (Però em sembla que no cal donar més detalls...).

Vaig decidir seguir camí endavant. Què més podia fer? (el recorregut de tornada se'm feia molt més llarg!). Després d'això, ni unes creus macabres al mig del camí, ni els crancs de la selva (lletjos de debò), podien espantar-me.

Per la tarda, amb molta més calma, vaig arribar-me a les cataratas del Hueque, on, tot i que l'aigua estava gelada, no vaig dubtar a prendre un bany (després de portar més d'una setmana dutxant-me amb aigua freda, un ja s'acostuma a tot).

Per cert, els brogits que vaig sentir al mig de la selva, eren els "araguatos", uns micos negres que fan aquests "crits" per marcar el territori. "Has tenido Suerte, normalmente no se dejan notar tanto, porqué se asustan por la presensia de la gente (...)" Doncs, joder amb la "Suerte"!