2005-08-21

Records de Trabzon

... I vaig abandonar Trabzon amb una certa tristor. No sé com va passar, però durant els 2 dies que vaig ser-hi, li vaig agafar certa estima. Aquella ciutat que em va deixar astorat després de les 17 hores d'autobús des de Goreme (suposo que això també va influenciar en el meu estat d'ànim inicial) em va acabar captivant d'estranya manera: ni "Aya Sofia", ni les seves mesquites, ni tan sols la seva orientació al mar són encant suficient com per considerar-la una ciutat bonica...
Pot ser que el que m'acabés atrapant fos el seu frenesí, el seu bullici, els seus dolmus provocant un embús etern a la ciutat, la gent lluint orgullosa els colors del seu equip de futbol per totes parts (blau i grana al basar, blau i grana als desordenats carrers del port, blau i grana a la part del darrera dels vehicles...), o pot ser que allò que em va seduir van ser les seves misterioses "Natashes": tan exòtiques, netes i perfumades, rosses i de pell blanca... flors caucasianes abillades per cridar l'atenció. Esquers del desig que em miren al sortir de l'hotel amb certa indiferència (inclús amb certs aires de superioritat).
Pot ser que fos això. Això i molt més. Aquest ambient portuari, aquesta atmosfera tan carregada i tan humida que t'impedeix respirar i et fa suar a cada esforç... Amb totes aquestes intenses olors d'especies, formatge envellit, menjar cuinat al carrer, gent... mesclades amb els crits del venedors ("Buyurún! Buyurún!!"), el ralentí etern dels dolmus encallats i aquesta música local que sona per tot arreu a base de violins accelerats. Sons folklòrics mesclats amb ritmes moderns que mantenen la ciutat en un estrès continu...
La lluna lluïa esplèndida, i a l'autobús nocturn que em portava a Erzurum viatjaven tots aquests records mesclats al meu cap amb la possible idea de no tornar... i fou aquesta mescla la que em va posar trist...