2009-01-21

El racó oblidat de Colòmbia

Racó, perquè geogràficament està "arraconat": només cal veure el mapa, i precisament molt de pas, doncs no queda.
Oblidat, perquè pocs són els estrangers que s'aventuren per aquestes latituds. A la meva guia, ni rastre. Els visitants són en la seva majoria colombians (de Medellín per ser més concrets). Venint al cas, comentaré que el fet que els ciutadans colombians tinguin necessitat de visat per anar a pràcticament qualsevol país estranger, converteix a tots els qui tenen possibilitat de viatjar en orgullosos (i amb raó) coneixedors del seu propi país.
Arribar als poblets del "Golf d'Urabá" requereix el seu esforç: 10-11 hores (que poden ser més) d'autobús des de Medellín fins a Turbo per una carretera en estat lamentable. La pitjor que he sofert si descarto els "camins" que arriben a Mompós. Després, des de Turbo fins a Capurganá en barqueta. Són unes tres horetes per mar obert (3 hores!), patint les conseqüències de l'estat de la mar i el mal temps.
És una llàstima que no pogués fer cap fotografia durant el viatge, perquè les cares de patiment i drama de tots plegats eren un poema: nens plorant, parelles vomitant, uns ingenus que van treure el sobre sostre d'una tenda d'acampar per evitar mullar-se quan va començar a ploure, una ampolla de whisky que va rondar per tots els passatgers que ens vam animar a remullar la gola, els equipatges de proa que amb els bots van anar a parar, un per un, a l'interior de la barca...
Per fer front a la travessia, un bàsicament té dues opcions:
Assentar-se a popa (al darrera) i acabar literalment xop, o provar sort i viatjar a proa (al davant) i patir els bots inhumans de la barca, així com veure com et passen per sobre el cap les maletes i les bosses de tothom.
Jo vaig anar al davant, i vaig trigar dos dies per a què em desapareguessin els mals d'espatlla i ronyons.
Definitivament, no és un viatge per recomanar a la gent de la tercera edat. Millor dit: no és un viatge per recomanar a qualsevol edat!
====================================================================
Dies després, xerrant amb un argentí, em va dir: "Yo me vine con buen tiempo, y te aseguro una cosa: ¡a esa lancha no me devuelvo ni en pedo!"

6 comentaris:

Ivan Ortiz Marimon ha dit...

Fotografies de tot plegat, quan les connexions tornin a ser normals. Petonets per tothom!

la gata ha dit...

Hombre!!!!! Quan de temps!!!! Pensava: aquest home ha desaparegut...Ja anyorava les teves aventures "Indiana". Llegint-te faig una miqueta tb la volta al món.
Petus

Anònim ha dit...

Holaaaaaa!

Jo no tinc internet! I des de la feina ja no faig aquella repassada diària de blogs.

Avui, que la faig, veig que encara tenim una mica una mica de nòmada! El cas és que vagin passant coses...

Au! Ja faré algun correu algun dia d'aquests, quan tingui internet!

Bon viatge :)

Anònim ha dit...

I tu??, seràss capaç de tornar pel mateix camí?? o decidiràs fer mil voltes abans de tornar a Medellín... pensava que et queda´ries a viure allà....

petonets i cuida't

Maite

Anònim ha dit...

Amigo como estas??? en donde andas??Veo que has tenido grandes aventuras y mucho trabajo...!!!!Imaginaba ya estabas en Barcelona. Saludos
Eduardo L
Barquisimeto-Venezuela.

Ivan Ortiz Marimon ha dit...

¡Doctor!
¡Que sorpresa verle por aquí!
¿En Barcelona? Todavía me queda mucha cuerda... jajaja...
En unas semanas (cuando las comunicaciones sean comunicaciones) echo más cuentos!