"Ventana Sur" (i 2): Històries d'hostes

Hostes, hostes, hostes... Munts d'hostes que vénen i van. Alguns passen gairebé desaparcebuts, i d'altres es queden per força més temps, formant part del mobiliari, compartint les seves històries i deixant-nos una profunda empremta en la nostra vida. Que porta a algú a deixar tota una vida enrera per posar-se a viatjar?

Alguns exemples:

En Graham ("Mr. Barrett" (GAL)), va batre tots els rècords. Va fer el seu check-in un primer de maig i no va abandonar l'hostal fins el 23 d'octubre. Això són 175 dies, o gairebé 6 mesos! Com qui no vol la cosa, va començar a trobar-li el gust a Santiago, i va començar a ocupar les seves hores lliures (que eren moltes) en donar classes d'anglès. Els diners que rebia (que no eren tants) els va anar invertint en oci nocturn, fins a convertir-se en un clàssic de les nits de Santiago. Incomptables xerrades als vespres, copes de vi compartides, i nits entre setmana a "Salsa Brava". Pero si per alguna cosa serà recordat aquest entranyable personatge, serà per les seves boges històries: sempre n'hi passava alguna! Va patir en primera persona infinites bronques a les discoteques, 2 atacs epilèptics, 1 cella partida fruit d'una discusió, diversos atracaments (un d'ells a mans d'un grup de travestis), una dent trencada per fer "sandboarding"... Tantes coses que a la fi, tothom sospitava que hi havia alguna cosa més que mala sort.

L'Arthur (BRA). Va vindre del Brasil per provar sort. Conèixer una mica Xile, i alhora buscar un treball seriós: una experiència laboral com a Enginyer Ambiental en un país extranger... Però l'Arthur no estaba disposat a treballar de qualsevol cosa: "per fer de cambrer o repartidor, me'n torno a Brasilia, on tinc feina assegurada...", i així va ser després d'unes quantes setmanes de frustració. Recordaré l'Arthur per ser el meu company de recerca de feina. Pels ànims que ens donàvem plegats. I per les borratxeres que s'agafava quan Brasil guanyava algún partit. També recordaré a l'Angie: la noia que treballava a l'hostal que es va enamorar d'ell. L'últim que sé d'ella és que està aprenent portuguès. Ara és ella qui provarà sort a Brasil.

L'Anthony (ANG). Definitivament l'Anthony no tenia el "perfil" de motxillaire viatger. De mitjana edat, tímid, introvertit i una mirada perduda, trista... Anava tot el día envoltat d'un aire taciturn. Poques vegades vaig conversar amb ell: un cop, em va explicar que per unes poques lliures, es va comprar tots els clàssics de la literatura universal per poder-los llegir al seu "I-pod"; semblava fascinat! Un altre día em va dir que li traduís un article de "El País" que parlava sobre política anglesa i vam acabar xerrant sobre el sistema parlamentari anglès i els diferents tipus de democràcia representativa. De fet, ara que hi penso, en tot el temps que va estar a l'hostal, les converses van ser comptades. No és estrany: gairebé no parlava amb ningú... El poc que sabíem d'ell és que un mal divorci a Anglaterra el va portar a Santiago, i aquí, es va posar a donar classes d'anglès (una opció molt recorreguda, això d'ensenyar anglès). Respectuós i educat, vestía camises, americana i pantalons de pinces ("és que vaig a les empreses, i he de lluir elegant...", deia). Una nit qualsevol em va demanar que li digués quants diners debía perquè volia pagar el seu compte: em va confessar que tenia la intenció de mudar-se a un apartament per tal d'estalviar una mica. Després va sortir a treure diners del caixer. No el vam veure més. Al matí següent, la noia amb qui semblava festejar ens va informar (carregada d'antidepressius) que l'havien atropellat i que havia mort. -¿...?. Davant una mort per sorpresa un es queda sense paraules... Coneixent el seu caràcter, hi ha qui no descarta l'opció del suïcidi. Jo només penso que ha sigut pura mala sort. D'aquí pocs dies vindran els de l'ambaixada per emportar-se les seves pertinences. Els "carabineros" volen donar una bona imatge i cuiden tots els detalls. Com a company de llitera no deixo de mirar les seves coses. "Que trist perdre la vida tan de sobte i lluny de casa...". "La poca familia que tenia rebrà el que queda de l'Anthony... Que rebria la meva?..." Miro la meva motxilla: el "neceser" amb quatre coses, una capsa amb objectes que considero imprescindibles, llibretes amb notes i les meves robes gastades per innombrables usos. Surto al carrer i deixant-me mullar per una fina pluja d'hivern, tracto de treure'm tots aquests pensaments patètics que se m'han ficat al cap.

El Yura ("Yurassic-Park" (RUS)). Ja porta cinc (5!) mesos a l'hostal i la seva història encara és una incògnita. Bé la cosa és que el Yura no parla massa. No perquè no en tingui ganes, si no perquè no en sap. Va arribar a l'hostal sense saber ni una paraula de castellà. A partir d'aquí, les hipòtesis sobre el seu origen o els seus propòsits depenen de l'imaginació de cadascú: que si espia rus, que si terrorista, traficant d'armes nuclears... Jo, per part meva, des dels primers dies vaig fer l'esforç per comunicar-me amb ell (sé per exemple que la seva mare encara es pensa que está a Rússia: "si mama saber yo aquí, ella morir"- bé, sembla una bona raó per mentir) i vaig començar a donar-li classes d'espanyol gratuïtes de forma regular.
-"Tindries que cobrar-li les classes... segur que està carregat de pasta! Per què ho fas?" Em pregunten alguns. Poso cara de babau: -"No sé, però no puc deixar de fer-ho." Un dia, dubtant dels meus mètodes pedagògics, decideixo comprar-li un llibre de text per a que aprengui l'idioma segons un temari i de forma més o menys autodidacta. Xile no destaca precisament per disposar d'un ampli ventall de llibres. Tampoc destaca pels seus preus assequibles. Però després d'una setmana de cerca tot recorrent totes les llibreries de Santiago i les acadèmies d'idiomes, vaig trobar, en una botiga de llibres de segona mà, un exemplar dels anys 80 que em va convèncer: l'únic en realitat. Després de pocs dies, descobreixo que el meu regal no li fa massa gràcia: darrera els seus reclams que gairebé m'esgoten la paciència, sospito que el Yura ha creat una Ivan-dependència. Si és que si, és que m'ho busco! Es comporta como un nen petit ("cabro chico"), perquè l'he tractat així. Des del primer dia que es va perdre intentant tornar a l'hostal després d'una passejada, l'acompanyo pràcticament a tot arreu: a tramitar papers, a comprar, a conèixer el centre de Santiago... Fins i tot em diuen que està gelós quan parlo amb altres hostes...
Després de tres malcriadeses seguides (no perdré temps en explicar-les), decideixo de posar espai de per mig i estic uns dies sense parlar-li. Uns tès i dinars de reconciliació després, prenc una decisió dràstica: enseñar-li les paraules "PER FAVOR" i "GRACIES" i la importància d'emplear-les.

La Lisa Simpson (EUA). Un día va arribar una reserva a nom de Lisa Simpson. Hi ha alguna cosa més innocent que esperar l'arribada d'una nena groga amb el cabell en forma d'estrella?

La Selena ("La Shakira de Kentucky" (EUA)). Un altre cop els nostre camins s'entrecreuen. Després de passar-se vuit mesos a Tucumán menjant empanades, li tocava tornar a casa, però no semblava que en tingués ganes, així que va decidir passar-se uns dies a Santiago a visitar-me. Sense plans a curt termini, m'acompanya a fer de voluntari per "Hábitat para la Humanidad" tot esperant la seva propera aventura. Ella riu mentre li comento que corre el risc de convertir-se en una ànima errant... Com quasi tots els que passen per l'hostal!

Altres hostes que mereixen ser recordats:

Mariya Mashinka

Georges & Anja: The world-wine-tour

Guillaume et Sandra

Sense equipatge

Cam & Cat

I molts més... Com la Karen (XIL), el Pedro (BRA), el Douglas (ARG)...

Per molts anys!

Avui és 18 de setembre. Se celebra l'aniversari de la Independència de Xile, i enguany, quina casualitat, és el seu "bicentenari": 200 anys no es fan cada dia, i s'ha de celebrar!

Els carrers, els supermercats, les oficines i els aparadors s'omplen de banderes xilenes, els dependents a les botigues es vesteixen de "huasos" (versió xilena del "gaucho"), i les dones de "chinas"...

La "cueca" i la música folklòrica sona a tot arreu... I a qualsevol racó es poden trobar parelles i gent ballant.

El dia de la Independència de Xile se celebra amb família, amb "asados". I a les fondes (una versió particular de les "casetas" andaluses o les "barraques"), on es menja molt, es balla molt i es beu molt. Hi ha una norma: ningú pot passar aquest dia sol.

No és que enguany sigui una ocasió especial (que també, 4 dies festius al mig de setembre per donar la benvinguda a l'esperada primavera), però pels xilens aquesta és la seva data preferida al calendari.

Contrastant opinions amb altres estrangers, estem tots d'acord: per l'ambient que es viu (incloses les dietes i els gimnasos post-festa), hi ha una data que ens recorda molt al 18 de setembre: el Nadal!

Apa doncs: per molts anys!

Altres països que enguany també celebren el seu bicentenari: Mèxic, Colòmbia i Argentina. Per molts anys també!

====================================================================

Jo, com a bon immigrant que sóc (em considero immigrant des del primer moment que vaig posar els peus a l'edifici d'Estrangeria), m'he passat aquests dies tan especials treballant de valent: dormint poc, darrera el taulell de recepció. I netejant lavabos. I fregant plats. I rentant llençols. I preparant esmorzars. I...

"Ventana Sur"

Vaig arribar a "Ventana Sur" atret per ser un dels hostals més econòmics de Santiago. Setmanes després, me n'adono que el lloc no només té un dels preus més atractius, sinó que està entre els millors segons l'opinió dels seus hostes a "Hostelbookers", un dels cercadors d'hostals més populars entre els viatgers, que a més de no carregar taxes per les reserves, es vanagloria de tenir unes tarifes més baixes que els seus competidors.

Per mi, "Ventana Sur" és un dels hostals amb més "encant" on he estat: tot i tenir més facilitats i neteja que qualsevol altre lloc on m'hagi quedat en aquests darrers dos anys, té un preu semblant als Hostals de Lima, Quito o Bogotà, però s'ha de tenir en compte que els preus de Xile poden arribar a ser fins a quatre vegades més cars. Des del primer moment ha sigut un agradable campament base per cercar feina (també per veure els partits del Mundial de Sud-àfrica), i ara, després de més de quatre setmanes, s'ha convertit en una càlida llar.

Entre les opinions més repetides per tots els hostes, es destaca el personal atent i amable, però a més jo hi afegiria el seu esmorzar diari (inclòs en el preu), els seus dimecres de vi i empanades gratis i els "asados" dels divendres a preu de cost (menys de 5 euros, l'hostal no en treu cap benefici!), on es pot menjar salsitxes, carn de primera, amanida, arròs i vi.

-"És per tenir el client content. Per oferir un servei extra." Diu l'Iván (XIL), el propietari del negoci que posa cura nit i dia perquè tot surti bé i els hostes estiguin a gust.

Un dia, després de treballar a la recepció a canvi de d'obtenir una rebaixa al preu del meu dormitori, l'Iván em va fer una oferta:

-"Pensa-t'ho", va dir. "Fes comptes a veure que pots aportar... Sé que pot sonar una mica arriscat per tu, però crec que t'interessa..."

Prenent un got de Jack Daniel's vaig fer veure que m'ho pensava: després de més d'un mes de cerca de feina sense aconseguir ni una maleïda entrevista, l'opció de l'Iván era la millor opció. Més ben dit, era l'Única Opció.

Vaig acceptar-la. Vaig invertir els diners que tenia reservats pel meu bitllet de tornada a casa i faria realitat el somni de qualsevol "backpacker": em convertiria en propietari (del 25%) d'un "Hostel".

Ulisses i jo

Em llevo d'hora. M'afaito, em dutxo... Em tallo el cabell i els cabells. Em raspallo les dents. Passo el fil dental. Me les torno a raspallar. Estreno samarreta d'hivern, em poso una camisa que em va dues talles més gran i surto al carrer amb uns currículums sota el braç. Em sento fresc. No és estrany, si més no, al carrer fan 4ºC, i el tímid sol de Concepción amb prou feines s'eleva sobre l'horitzó.

Ja fa dies que he decidit buscar feina (l'opció de tornar encara no la contemplo). El meu compte corrent es va buidant progressivament... Just quan me n'adono de la necessitat de trobar una font d'ingressos, els meus llogaters decideixen deixar el pis. I precisament ara, que soc al país més car d'Amèrica del Sud!

En Will té una frase que emprava per aquestes situacions: -"Shit! Shit! Shiiiiiiiit!!!!"

Però bé, em trobo a Xile. Acaba de passar un terratrèmol i m'imagino que caldran una colla d'enginyers per reconstruir el país. Em presento aquí i allà: "Hola, em dic Ivan. Sóc enginyer. No tindran pas feina per mi?".

En general, la gent em rep molt cordialment: "Ah!? D'Espanya? Que curiós, que curiós... ". Em convida a prendre cafè i xerrem sobre normes i mètodes de càlcul probabilistes, semi-probabilistes, catastrofistes... Tot un plegat de "filosofia tècnica" que s'allarga fins que em diuen: "Si, si. La teva candidatura sembla molt interessant, però ara mateix, de feina no n'hi ha. N'hi haurà segur, però encara no hi ha els diners." Cada dia que passa faig nous contactes. Tothom em diu que si, que tard o d'hora sortirà alguna cosa. Que vaig pel bon camí i que només és qüestió de paciència. Jo, hi ha dies que ho veig tot blanc i d'altres que ho veig tot negre.

M'ofereixo per treballar gratis a diverses institucions. Ho faig durant una setmana a Cauquenes, on coneixo altres realitats del país i gaudeixo de la qualitat humana de la gent de la regió. Després ocupo els caps de setmana construint cases d'emergència per una ONG francesa ("Un Hogar Más Digno") i els dimarts ajudant a la Cecilia amb les seves classes de Càlcul d'Estructures a la Universitat.

Un dia sense avís previ, rebo un correu del TiBiCi, l'actual director de "Pisco Sin Fronteras". M'ofereix la possibilitat de treballar al proper projecte: "L'Escola Francesa". Em diu que no se'n refia dels mestres d'obra peruans, que té plena confiança en mi, que vaig fer un "amazing job" als "banys francesos" i tal i tal... Que estan disposats a pagar-me pel meu treball. Darrera la pressa per començar el Projecte i les imminents reunions amb els francesos, endevino un cert to de desesperació. No em dóna detalls del possible sou ni de la duració del projecte, però sóc conscient que les possibilitats de l'organització són limitades i que el màxim que pot aspirar a guanyar un mestre d'obra son 1000 s/ mensuals (uns 250 euros).

Li contesto que m'ho rumiaré. Així ho faig. Durant les següents nits no paro de donar-hi voltes... La idea que em paguin per una cosa que estaria disposat a fer gratis m'atreu molt... Però en el fons sé que no em convé. Seguiré provant sort a Santiago.

====================================================================

Per cert, si algú està buscant pis per llogar a Reus, que prengui nota: Prop de Misericòrdia, seminou, 2ª planta, 65 m2, 2 habs, 2 banys, terrassa, piscina comunitària... "Muy coquetón, ideal parejas!".

Chi! Chi! Chi! Le! Le! Le!

Per veure debutar a la selecció xilena de futbol, em vaig llevar a les sis del matí (no recordo haver fet un sacrifici semblant des de que el Barça va jugar la final de la Copa Intercontinental contra el São Paulo l'any 92).

Amb en Graham (GAL), que escriu gratuïtament articles sobre el mundial pel "Santiago Times", ens vam traslladar a la "Plaza Constitución" on hi havia instal·lada una pantalla gegant per veure el partit contra Hondures, i ser testimonis de la primera victòria xilena en un mundial des de 1962. Això són 48 anys!

L'alegria, com es pot imaginar, va desbordar els carrers del centre i la Plaça Baquedano (el que vindria a ser la Font de Canaletes de Santiago), on milers de xilens i banderes "tricolors" van decidir no anar a treballar i prendre's la resta del dia lliure.

Contra Suïssa es va repetir la mateixa historia. Un sol gol va ser suficient per tornar a donar la victòria a "la Roja" i trencar un altre rècord: després de mantenir la porteria a "0" durant els darrers 6 partits en una Copa del Món, la defensa suïssa va ser superada.

L'alegria va tornar a envair la "Plaça Baquedano" (també anomenada "Plaza Italia"). Aquest cop, els aldarulls que se solen produir van passar de mida, i l'ambient festiu va quedar eclipsat per una multitud que assaltava els comerços dels voltants mentre els antidisturbis tractaven de dissoldre una massa fora de control amb mànegues d'aigua i pilotes de goma. Volíem anar a treure el nas i veure l'ambient, però a l'Iván (XIL), li semblava una mica perillós i va dir que no era una bona idea. Efectivament: el James (USA), que s'havia aventurat a passejar per la zona, va arribar a l'hostal amb un braç dislocat després de ser assaltat per una colla de brètols que a més, li van prendre tot el que van poder.

Tothom estava tan convençut de la victòria contra Espanya, els pronòstics i les porres eren tan bojos, que la gent ja estava celebrant abans de jugar-se el partit. A la mitja part, després que Villa i Iniesta posessin les coses al seu lloc, el locutor ja no ho veia tan clar, i pregava perquè Hondures fes un gol i així assegurar la classificació dels xilens. El mateix locutor que 45 minuts abans, assegurava que podia veure la por dels jugadors d'Espanya mentre escoltaven l'himne: "Mirenesas caras! Mirena Puyol, Casillas, Xavi... Nos temen! Estos espanyolitos están cagados de miedo!"

I jo, que visc tot aquest furor nacionalista una mica des de fora, que durant la setmana havia vist tota una sèrie de portades pujades de to, havia escoltat tota mena de comentaris, i havia vist com tot un país s'havia tornat boig, tot deixant-se endur per la eufòria, arrufava els llavis en silenci i pensava: "Ja us està bé, home... Ja us està bé!"

Després que Xile classifiqués a la següent ronda amb la calculadora sota el braç (les celebracions eren més de tensió continguda que d'alegria), i la derrota hagués posat tots els ànims al seu lloc, Xile s'enfrontava a Brasil, un vell conegut, amb el to de modèstia i humilitat que mereix un rival com Brasil. La resta és historia.

====================================================================

La clau d'aquesta selecció, un dels combinats més joves i més baixets (d'estatura) de la copa del món de Sud-Africa, està en el seu Director Tècnic Marcelo Bielsa. Argentí de naixement, ha sigut adoptat pel poble xilè i "encumbrat" a la categoria d'"Heroi" després d'haver-los portat al Mundial tot fent una sèrie classificatòria brillant (segons darrera Brasil), jugant un futbol fresc, ofensiu i alguna que altra imprecisió a la davantera. Però no només això: el "Loco Bielsa" ha sabut il·lusionar, i canviar la mentalitat de l'equip i de tot un poble.

3 mesos després: altres realitats

Si un s'allunya de Concepción i es mou pels voltants de la VIIª i VIIIª regió, es troba de cara amb altres realitats que va deixar el terratrèmol (30 vegades més intens que el devastador terratrèmol d'Haití i un dels cinc terratrèmols més forts registrats en la història de la humanitat).

Les poblacions costaneres no només van patir el sisme, sinó que després van haver de suportar el Tsunami posterior (que segons diuen, va causar la majoria de víctimes humanes).

Passejar per la zona propera al port de Talcahuano és com passejar per una ciutat fantasma: els carrers estan tallats, els locals saquejats i els seus habitants desplaçats. No queden finestres. No hi ha res ni ningú.

Penco també va patir els efectes del tsunami, però la diferència és que les construccions són més bàsiques, així que moltíssima gent ho va perdre tot.

A Cauquenes (VII regió), una de les ciutats més properes a l'epicentre i alhora més humils del país, es van tenir que demolir el 85% de les vivendes, la majoria construïdes en "adobe" (maons fets a base de fang i palla assecats al sol). Son poques les cases que queden habitables. Ni tan sols la municipalitat se salva, que ha tingut que instal·lar un contenidor prefabricat a la "Plaça d'Armes".

En total, es parla que més de mig milió de vivendes foren destruïdes i vora d'un milió les que van quedar malmeses i necessiten reparar-se.

====================================================================

A tot arreu, els militars construeixen milers de vivendes d'emergència: les famoses "mediaguas" o cases modulars. Estan construïdes de fusta i tenen una superfície de 18 m2 (6x3) per albergar famílies de fins a quatre membres. La coberta és de zinc i acostuma a tenir pendent a dues aigües (dos aiguavessos). Els fonaments depenen de l'emplaçament, però la solució més comú, és emprar pilons de fusta a una alçada suficient per aïllar el terra de la humitat i la pluja. El seu cost ronda els 800 €.

Aquest tipus de vivendes poden ser molt eficaces a moltes zones del continent (el litoral del Perú o el nord de Xile, per exemple), però definitivament no estan pas dissenyades per suportar les pluges i les baixes temperatures de l'hivern que s'apropa a les regions afectades. Encara no ha arribat l'època de pluges, ni el fred intens tant propi d'aquestes latituds, i moltes d'aquestes vivendes ja presenten problemes d'aïllament tèrmic, filtracions i humitats. I és clar, molta gent que vivia en una casa amb cara i ulls, se sent indignada quan el govern els ofereix aquesta solució d'emergència que no contempla lavabos o aigua corrent.

Així és que mentre molta gent de Pisco (Perú), el que més desitjava era tenir un "módulo", aquí alguns (una minoria), en un atac d'ira, decideixen cremar-los en senyal de protesta. La resta d'afectats, amb resignació, tracta d'adaptar i millorar com pot el "regal" del govern, generalment folrant les cases amb zinc o plàstics.

Històries d'hostals (i 3)

No feia ni 5 minuts que parlava amb ell i ja tenia ganes de deixar de fer-ho: hi havia alguna cosa que no m'agradava. L'instint altra vegada, que em deia que d'aquell tipus no en trauria res de bo. Ara ho penso, i mirant enrera, era més que obvi que era un personatge "a evitar".

Quan va acabar la segona cervesa (que va agafar sense permís de la nevera), vaig dir que ja n'havia tingut prou i me'n vaig anar a dormir.

El meu descans, com en un malson, va ser interromput a dos quarts d'una de la nit pel mateix personatge que trucava a la porta amb desesperació: volia que li donés diners per menjar. Evidentment, per molt innocent que sigui, a aquestes alçades, aquesta història no me la crec. Qui demana per menjar a aquestes hores?

Però va insistir tant, es va fer tant pesat... i jo, acabat de llevar, amb tant poques ganes de discutir... que li vaig acabar donant 2000 pesos "a fons perdut" (uns 3 euros, com si em sobressin!), perquè em deixés en pau!

Al dia següent, els qui em van llevar van ser els "carabineros" de Concepción: havien vingut per fer-se càrrec de l'últim robatori que va patir el "Family room" la darrera nit. Van desaparèixer: un microones, una bombona de gas, una gerra per fer bullir l'aigua i totes les begudes de la nevera.

El més greu del cas, és que el Gonzalo, va aparèixer durant el matí reconeixent tots els càrrecs, prometent que ho tornaria tot, cosa que com es pot imaginar, no va passar: el que si va passar es que durant la setmana va tornar per reclamar els diners de la nit que "no havia passat" a la residencia (¿?) perquè havia estat fora. "Pero si nos robaste!? No entiendes!? Tu lo queres esun Conchudo!", tractava de fer-li entendre l'Ali, que ja havia perdut tota la paciència per intentar raonar amb ell.