Equador: primeres sensacions

"Seguimos cooon... " (nananana-naaaaaaaaa... - musiqueta -) i a continuació el nom de la novel·la de torn.

Estava esmorzant a Pasto mentre que aquesta falca de RCN sonava a la meva esquena. Sabia que podria ser l'últim cop que la sentia, i no vaig poder reprimir un fort sentiment de nostàlgia.

Després, cap al Santuario de las Lajas, prop d'Ipiales: un bonic passeig per acomiadar Colòmbia.

====================================================================

Arribo a Otavalo de nit i molt cansat. No tinc ganes de voltar, ni de buscar lloc on dormir, així que em quedo a la primera pensió que trobo. A més, l'"almuerzo" que havia pres a Tulcán se m'ha indigestat... El porc "amagat" a la sopa? El regust que em repeteix cada mitja hora sembla confirmar-ho.

Després de descarregar les coses a la pensió, me n'adono que he perdut l'estora... (obro parèntesis de desesperació: un altre objecte a la llista d'objectes perduts! Uffffff! -sospir de desesperació-).

Surto al carrer per oxigenar-me una mica. Fa molt fred i plovisqueja. Resumint: cansat, indigest, amb fred, només 8$ a les butxaques, l'estora perduda... Encara hi penso: serà una gran pèrdua... (almenys ara podré creuar les portes sense entrebancar-me).

Però tot i això estic content. Molt content. Encara no sé ben bé per què, però suposo que deu ser la sensació que es té davant la perspectiva de conèixer un país nou: nova gent, nou menjar, noves ciutats, nous paisatges, nova cultura... Nou hemisferi!

Sento olor de carn a la brasa cuinada al carrer... L'olor em reconforta, però el meu estòmac diu que no. Avui no soparé.

Resum de Colòmbia

Valledupar, Santa Marta, Cartagena, Mompós, Bucaramanga, Leyva, Bogotá, Manizales, Medellín, Sapzurro, Cali, Popayán, Pasto... Sense entrar en detalls, eh? I demà des de Pasto a Ipiales, on abans que arribi el dia 28 (amb una setmana de marge!) tocarà canviar de país si no vull pagar la temuda multa del DAS.

Mostra un mapa més gran

Temps per a mirar enrere, fer comptes i reflexionar... o al menys pensar-hi una mica: sis mesos i mig a Colòmbia. Déu n'hi do! Es diu aviat: més de sis mesos... Que han passat volant! més de mig any! En aquests 198 dies, he gastat uns 2760 euros (ostres que fort! Totes aquestes xifres m'impressionen...), on hi ha tot inclòs: des de les bossetes d'aigua a 0,1 cèntims d'euro fins a la "makro"-compra que vaig fer a Medellín de 180 euros, passant pel curs de submarinisme, la pèrdua dels diners de la cartera, excursions diverses, les nits d'hostals, els autobusos, els "almuerzos corrientes", estris d'higiene personal (sabons, desodorants, raspalls de dents), roba (samarretes, interiors, sandàlies...), els dies a "Cangrejales" amb un cost pràcticament "0"... en fi, tot!

Si fem una simple divisió, obtenim la mitjana aproximada de 14 euros/dia, que és més o menys el que ja tenia previst gastar... O sigui que si: que estem dintre del pressupost, i si tinc en compte que no m'he n'estat de res, doncs és per estar força content.

Deixant els números a banda, si a l'altra part de la balança hi poso els llocs que he visitat, les experiències que he viscut i sobretot, la gent que he conegut, doncs... Fins i tot em fa vergonya de comparar-ho amb diners: no hi ha color!

A més de passar-ho bé, tot aquest temps m'ha permès entendre una mica millor la realitat d'aquest país que viu una actualitat tant "delicada" i ha de lluitar contra situacions quotidianes força complicades...

Encara que hi haurà coses que, passi el temps que passi, per molt que m'esforci, no acabaré d'entendre mai. Com per exemple, i sense sortir de la superficialitat: Per què un "almuerzo corriente" resulta més econòmic (normalment a meitat de preu) que qualsevol menú de menjar ràpid (hamburgueses, "perritos" o pizzes)? Per què el lloguer d'un pis surt més car que el lloguer d'una casa el doble de gran en una mateixa zona de la ciutat? Per què és impossible trobar pastilles de concentrat de peix als supermercats de Medellín? Per què la llet fresca és més barata i té pitjor gust que la llet tractada? Per què les galledes d'aigua per fregar no tenen escorredor? Per què la versió colombiana de "Aquí no hay quien viva" (amb els mateixos personatges i tot) és tant, però tant dolenta? Per què ningú té canvi quan vas a pagar a les botigues?...

Que més? Si, el temps... quan es viatja, el temps i els diners sempre juguen en contra: sé que hi ha gent amb un excés de sentit pràctic que pensa (i potser amb raó) que el fet d'haver passat "tant" de temps a Colòmbia m'impedirà estar més temps en altres països... sigui com sigui, les coses han anat con han anat, i el cas és que no em penedeixo de res!

El que si és cert, és que la meva idea era aprofitar l'estiu al sud del continent, cosa que ja fa temps que he deixat per impossible!

"En Buenaventura hay mucha calentura..."

"En Buenaventura hay mucha calentura...". Això és evident: per la xafogor que fa! (malpensats! Però és clar que una cosa porta l'altra...). Però també a Buenaventura (no confondre amb PortAventura, que a mi ja se m'ha escapat un parell de vegades) hi ha una població d'afro-descendents que ha mantingut la seva identitat gràcies a l'aïllament de la regió ("Eso'es como viajar'al África, vístes!", bromeja en Gustavo).

L'haver mantingut les arrels africanes té el seu cost: la pobresa és més evident que a altres llocs, i molts carrers estan per asfaltar i moltes cases estan a mig construir (o mig derruir).

Per mi, un dels majors atractius, a part de ser ciutat portuària (la més important del país -més que Cartagena-, i amb molt de potencial), és el mercat de peix i marisc de la "Galeria", que per ser diumenge registrava força activitat. I també les platges properes de sorra negra banyades pel... Pacífic! Per primera vegada m'he banyat en aigües "pacífiques" (que per cert, de "pacífiques" no en tenen res).

Acabo dient per qui tingui la possibilitat, que en temporada (des d'Agost fins Octubre), les balenes geperudes són atretes per aquesta regió, però clar, per veure-les hauré d'esperar una altra ocasió.

Ah! Se m'oblidava! Al Pacífic també s'hi fa bona música: Chocquibtown. Pareu atenció a la lletra per fer-vos una idea de la "idiosincràsia pacífica".

El plaer de navegar

Just abans d'arribar al moll de Sapzurro, miro a la meva esquerra i veig una esplèndida sortida de sol sobre la badia. Dos minuts més tard, buscant un nou angle des del moll, els núvols havien cobert tot l'espectacle... Només va ser cosa de cinc minuts: l'últim regal que em va donar Sapzurro.

Jo, a l'igual que el noi argentí que em vaig trobar ja fa més d'un mes i mig, tampoc estava disposat a prendre la "panga ràpida" del dimoni durant més de tres hores, així que tan bon punt vaig saber que hi havia la possibilitat de viatjar infiltrat al "Nueva Jerusalem", no ho vaig dubtar, i vaig planificar el meu viatge de tornada a la "civilització" en funció del seu horari.

El "Nueva Jerusalem" és un petit i atrotinat vaixell de càrrega ("canoa") que un cop per setmana, porta els subministraments bàsics a Sapzurro (begudes, menjar, benzina, materials per a la construcció...). Té uns quinze anys, encara que sembla que en tingui seixanta, però dins del seu desgastat esquelet de fusta, es pot sentir el plaer de navegar: la brisa sobre la cara, el sol, les xerrades amb la Magda, l'olor de mar, el prendre consciència real del temps i les distàncies... fins i tot el monòton soroll del motor m'hipnotitza i m'endormisco a la vegada que les onades m'embressolen i quedo adormit com un nadó.

Si ho comparo amb la llanxa no hi ha color: més del doble de temps a meitat de preu, i tots els meus ossos al seu lloc!

Resum:

Turbo-Sapzurro: 3,5 hores, 65000 p (uns 22 euros, inclòs l'excés d'equipatge i la barqueta addicional de Capurganá a Sapzurro).

Sapzurro-Turbo: 7 hores (aprox.), 30000 p (10 euros, inclòs l'esmorzar i el dinar).

"Cangrejales" (i 2)

Em llevo i m'en vaig cap a la platja de l'ICA. Poc importa l'hora què és. Simplement ja ha sortit el sol i desperta un nou dia. Començo a nedar cap al centre de la badia. Avui serà un dia clar, i els rajos de sol i el mar tranquil permeten veure el fons del mar. Veig roques, veig peixos, veig coralls... Però què bonics són els coralls!

Això serà alguna de les coses que de ben segur enyoraré... Així com llevar-me i menjar un plàtan acabat de madurar, els "almuerzos" de la Kosseth, les xerrades amb en Carlos, les històries i xafarderies del Henry, els jocs amb els nens, les inacabables partides de "parqués" (una versió molt particular del parxís), adormir-me amb la remor de les onades...

Però deixant el romanticisme i l'enyorança a banda, fruit de més de 40 dies de convivència amb el Carlos i la Kosseth, he après algunes coses, entre altres: a curar-me les picades d'insectes amb saliva, a distingir un "banano criollo" d'un "banano papocho", a espantar les formigues que envaeixen el plat de menjar, a que el temps passa més ràpid al camp que a la ciutat, a fer melmelada de flors de Jamaica, a que els nens tant poden ser adorables com odiosos (bé, això ja ho sabia però sempre està bé de recordar-ho), i sobretot: a ser conscient que moltes vegades, les coses no passen quan un vol, sinó quan han de succeir.

"Cangrejales: Donde su espíritu se alimenta mientras su cuerpo descansa."

www.sapzurroparaisocangrejales.com (en construcció)

====================================================================

Ah! Com a nota curiosa, dir que Cangrejales està només a cinc minuts a peu de l'escenari on es va filmar "El Desafío", una versió colombiana de "Supervivientes".

"Buena suerte vs. Mala suerte" (i 3)

Poder anar de viatge amb la Marcela al "Racó oblidat de Colòmbia", és... "Buena Suerte!" =)

Que a la Marcela la truquin als pocs dies d'haver sortit per anar a treballar amb urgència a "Los llanos", és... "Mala Suerte!" =(

Trobar un lloc com "Cangrejales" per esperar-la mentre el meu "esperit s'alimenta" i la meva butxaca no es descapitalitza, és... "Buena Suerte!" =)

La Marcela mai va tornar. Després de la feina, li va sortir més feina... I després no semblava que li quadrés el pressupost... Jo m'he n'alegro molt per ella (i sobretot avui dia, on el treball és pràcticament un luxe), però per mi va ser una galleda d'aigua freda de... "Mala Suerte!" =(

El Henry, el Carlos, la Kosseth i jo vàrem decidir jugar al "Chance" (una de les loteries més populars de Colòmbia). Cadascú amb les seves il·lusions, els seus projectes, els seus somnis... A mi no em calia apostar: feia dies que ja m'havia tocat el "Chance"! Haver-los conegut havia estat... "Buena Suerte!" =)

El número escollit per apostar va ser fruit dels daus llençats sota certes "supersticions" inventades a l'acabar una partida de "parqués". La possibilitat de què aquest mateix número (el -651) hagués estat premiat dos dies abans a Medellín és bastant remota, així que es pot considerar... "Mala Suerte!" =(

Ho he de confessar: després de la primera aposta en van venir més... Això em va permetre conèixer la "chancera" (que més tard vaig saber que es deia Jackie), la noia més atractiva del poble (que més tard vaig saber que no només era atractiva sinó que era simpàtica, amable, educada...). "Hágale Don Ivan! Enamore a esa 'caballota'! Esa hembra'stá loquita por'conseguirse un 'man' como usted: con plata pa'que se la lleve pa'Europa!". Però això que es podria considerar "Buena Suerte" (per aquí n'hi diuen "Mal de vereda"), per mi simplement va ser el que els colombians solen exclamar: "Ay no! Que peresa!" =/

Dies després, una de les noies del poble em va preguntar:
-"Usted es el estrangero que dejaron esperando, sierto? Por'ahí andan disiendo que se ganó el 'Chance'..."
-"Ah, si?"- vaig respondre amb un to divertit.
-"Claro! Y que va a haser con tanta plata?"
-"Me lo gastaré en mujeres y en alcohol!"- vaig mentir.
-"Ah Bueno! Si quiere, yo le colaboro! Con mucho gusto y siempre a la orden!"
-"jajajaja... Pero que descarada! Ay linda! Apostaste tarde y mal!"- vaig dir amb certa alegria -"Tuviste... Mala Suerte!" =D

Al mal temps... Fotos!

Cada cert temps (un cop cada una o dues setmanes, més o menys), s'ha d'anar a Capurganá, que queda a una horeta de camí, per fer diverses "vueltas" (tràmits, compres, encàrrecs, enviaments...). Aquesta vegada, acompanyaria en Carlos.

Just arribar a Sapzurro, vam veure els estralls que el temporal havia fet la nit anterior: "Yo no había visto esto en los 20 años que ando por aquí... Llevas la cámara? Toma fotos de todo!". Va dir en Carlos.

I així ho vaig fer.

"Cangrejales"

Finalment m'he ocupat a "Cangrejales". Per què es diu "Cangrejales"? Doncs perquè hi ha molts crancs. També es podria dir "Sapales" o "Arañales", però el nom no seria tant comercial. És més: si el nom hagués estat "Arañales", m'ho hagués pensat dues vegades abans de venir aquí.

"Cangrejales" es pot definir com una Eco-Granja que ofereix allotjament. Va se construïda poc a poc, seguint l'esgotador mètode "assaig-error", ara fa vint anys per en Carlos, un enginyer de Medellín que després d'haver fet força argent ("plata" n'hi diuen per aquí), va decidir venir a viure a aquesta regió. Aficionat a la mareoterapia, la orinoterapia (i totes les coses que acabin en "-apia"), la meditació, les ciències esotèriques, bruixeries i "xamanismes" diversos, té una visió del món molt particular.

La Kosceth, originària del Perú, va deixar la seva vida per venir a viure a aquest racó de món, i amb ell va ser que va tenir l'Inty i la Chia, que no només posen vida a la llar, sinó que la deixen cap per avall.

També he tingut ocasió de conèixer en Henry. Un "motosierrista" que sembla haver recuperat el seny i el sentit comú després que li caigués un arbre al cap. Aleshores va quedar a la ruïna per poder pagar les despeses mèdiques de l'accident, i ara, carregat de deutes, s'allotja i menja aquí a canvi de treball i fusta (la fusta és un bé molt preuat a la regió).

Bé, dit això, que pinto jo aquí? Doncs treballo a canvi de l'allotjament i el menjar (sobretot el menjar, que per aquí és caríssim!).

La feina no és excessivament matadora (només són unes 4-5 horetes diàries (m'esperava alguna cosa més cansada), però hi ha dies que es fan una mica durs.

Faig una mica de tot... Resumint: traginar pedres, recol·lectar fruites (plàtans, llimones, "zapotes", alvocats, iuca, guaiabes, bajoques -mongeta tendra pels de Barna-...), traginar pedres, recol·lectar flors de Jamaica (saril), traginar pedres, treure les llavors de les flors per fer-ne infusions o melmelada, traginar pedres, rentar plats, traginar pedres, obrir una rasa per reparar el subministrament d'aigua que es va tallar durant un temporal, traginar pedres, transportar terra, traginar pedres, podar arbres, traginar pedres... Ah si! Algún dia també em va tocar estar a la cuina... i algun que altre dia també em va tocar... traginar pedres!

Coses per fer a Sapzurro

Quan la Marce em va fer saber que tenia que marxar quinze dies a "los Llanos" per temes de feina, jo vaig decidir que l'esperaria "si i només si" trobava alguna ocupació. Simplement es tractava de tenir alguna cosa que fer i evitar descapitalitzar-me durant l'espera.

Després de passar tres nits a Sapzurro (últim poble colombià abans de creuar la frontera amb Panamà) i conèixer part dels seus habitants, era hora de buscar com podria ser útil a la comunitat.

- El "profe Manolo" és un dels dos professors de l'escola de primària, i alhora, el responsable de l'aula d'internet (només "funciona" durant 3 hores al dia entre setmana). De seguida li vaig proposar que em podria ocupar de l'aula tot el dia, fins i tot els caps de setmana per poder atendre a tots els turistes...

- "Doña Sheela", lloga una cabana molt acollidora pels visitants, i explica amb orgull com sent de Medellín i no massa ben rebuda a l'arribar al poble, va aconseguir el monopoli de la venda ambulant de gelats casolans. Però ella tampoc sembla necessitar cap ajuda... Això si: em convida a dinar tots els dissabtes i em recomana l'allotjament més econòmic del poble.

- El "Modesto" és el propietari d'un terreny on podria acampar amb dret a dues menjades per 9000 pesos (uns 3 euros). Però tampoc necessita ningú...

- El "Chileno" està ampliant les seves instal·lacions. Sembla tenir pressa per acabar una de les seves cabanes, però a canvi del meu treball només m'ofereix el dret d'acampar i l'ús de la cuina de llenya.

- "Doña Sixta" sembla una mica més generosa: tres menjades i matalàs amb sostre a canvi de construir un sostre que uneixi la seva antiga casa amb la nova que li va construir el govern. Allò que se'n diu un "marrón", vaja...

- Més gent: el "Torito" i "Marcelino". Però aquests viuen del mar, i amb prou feines guanyen per pagar-se la benzina.

...

El racó oblidat de Colòmbia

Racó, perquè geogràficament està "arraconat": només cal veure el mapa, i precisament molt de pas, doncs no queda.

Oblidat, perquè pocs són els estrangers que s'aventuren per aquestes latituds. A la meva guia, ni rastre. Els visitants són en la seva majoria colombians (de Medellín per ser més concrets). Venint al cas, comentaré que el fet que els ciutadans colombians tinguin necessitat de visat per anar a pràcticament qualsevol país estranger, converteix a tots els qui tenen possibilitat de viatjar en orgullosos (i amb raó) coneixedors del seu propi país.

Arribar als poblets del "Golf d'Urabá" requereix el seu esforç: 10-11 hores (que poden ser més) d'autobús des de Medellín fins a Turbo per una carretera en estat lamentable. La pitjor que he sofert si descarto els "camins" que arriben a Mompós. Després, des de Turbo fins a Capurganá en barqueta. Són unes tres horetes per mar obert (3 hores!), patint les conseqüències de l'estat de la mar i el mal temps.

És una llàstima que no pogués fer cap fotografia durant el viatge, perquè les cares de patiment i drama de tots plegats eren un poema: nens plorant, parelles vomitant, uns ingenus que van treure el sobre sostre d'una tenda d'acampar per evitar mullar-se quan va començar a ploure, una ampolla de whisky que va rondar per tots els passatgers que ens vam animar a remullar la gola, els equipatges de proa que amb els bots van anar a parar, un per un, a l'interior de la barca...

Per fer front a la travessia, un bàsicament té dues opcions:

Assentar-se a popa (al darrera) i acabar literalment xop, o provar sort i viatjar a proa (al davant) i patir els bots inhumans de la barca, així com veure com et passen per sobre el cap les maletes i les bosses de tothom.

Jo vaig anar al davant, i vaig trigar dos dies per a què em desapareguessin els mals d'espatlla i ronyons.

Definitivament, no és un viatge per recomanar a la gent de la tercera edat. Millor dit: no és un viatge per recomanar a qualsevol edat!

====================================================================

Dies després, xerrant amb un argentí, em va dir: "Yo me vine con buen tiempo, y te aseguro una cosa: ¡a esa lancha no me devuelvo ni en pedo!"

De nòmada a sedentari

És un procés lent, que passa pràcticament desapercebut: amb el pas del temps, vaig començar a sortir al carrer sense la guia. Després, sense el plànol... i finalment, va ser la càmera que es quedava a casa...

És difícil precisar el moment: el procés no canvia d'un dia per l'altre, però després de tants dies a Medellín, jo ja em bellugo sense els complements tant indispensables de la vida del viatger.

La meva motxilla resta abandonada en un racó com un objecte inútil, hi ha dies que no surto de casa, bec aigua de l'aixeta sense cap tipus de paranoia, ja guaito per la terrassa del novè pis sense que un calfred de vertigen em recorri el cos...

La meva vida torna a ser rutinària i les meves aventures han disminuït dràsticament, i per tant, la freqüència dels meus escrits al bloc: i així serà fins que em torni a posar en marxa...

Amb el pas del temps, és fàcil i sorprenent veure com un s'adapta a una ciutat nova... i després de tants dies, me n'adono que he deixat de ser nòmada per convertir-me en sedentari.

Se suposa que hauria de trobar algun treball temporal per ocupar el meu temps i evitar descapitalitzar-me, però no estic segur que això sigui el que realment vulgui fer...

De moment, fer com fins ara: "viure al dia!"

La terminal

Avui, el primer que he fet ha sigut anar al barber (sense ni tant sols esmorzar, perquè ja se sap, és dolent afaitar-se amb la panxa plena): tall normal, rentat i arreglar la barba.

Afaitar-se a cal barber... Per mi ja ha deixat de ser una activitat perillosa: després d'haver-ho provat un cop i veure que no n'hi ha per tant, ja em poso en mans de qualsevol... La primera vegada no ho tenia massa clar, però un cop superats els primers temors, i veure que a la gent li agrada el resultat, toca repetir! Arreglar-se la barba: entre 3000 i 6000 pesos, és a dir, entre 1 i 2 euros... que no sigui pel preu!

Després he anat a connectar-me a Internet (s'ha de fer de tant en tant), per descarregar fotografies i revisar el correu: 4 correus molt bons, d'aquells que fan il·lusió rebre, i un d'ells no m'ha agradat gens. La resta, "brossa" o lectures "en diagonal" de correus acumulats.

Com que he entaulat amistat amb l'amo del "cyber", he acabat ajudant-lo a fer fotos a una parella de noucasats, i després (mentre l'amo els imprimia els resultats), les hi he descarregat en un USB que s'han quedat com a record. Jo seria l'últim lloc on em faria fer les fotos del meu casament, però sempre hi ha gent per tot. A canvi, l'amo m'ha regalat uns minuts de connexió, uns DVD's verges i unes caixes... Bien!

Més tard, he anat tot orgullós amb el meu DVD (carregat amb les fotos de les últimes setmanes) al servei postal per enviar-ho a casa, i ja passades les tres de la tarda, m'he acostat a dinar: "almuerzo corriente" per 5500 pesos (no arriba als 2 euros).

Havent dinat, cinema d'estrena per 6000 pesos (2 euros per ser dissabte): l'última d'en "James Bond", a manca d'alguna cosa millor. Estava tant cansat que no he pogut evitar perdre la consciència durant quinze minuts (totalment prescindibles per poder seguir la trama).

Al sortir de la migdiada (perdó! del cinema), dutxa d'aigua freda, raspallada de dents, canvi de roba per sentir-me com nou i...

... Finalment, a les vuit del vespre, net i arreglat, he decidit trucar a la Marce per acomiadar-me d'ella. Però abans, hem quedat per anar a sopar...

====================================================================

Tot això no té res d'especial: podria haver sigut un dia normal a pràcticament qualsevol lloc del món... El que ha fet diferent el meu dia, és que ha passat íntegrament dins d'una terminal d'autobusos (al principi, els guàrdies de seguretat semblaven una mica mosquejats de veure un personatge amb motxilla al coll divagant amunt i avall sense destinació fixa, però al final s'hi han acostumat: "¿Q'hubo, don Ivan? ¿Todo bién, o que?").

... Precisament la Marce, qui m'ha alliberat del terminal, ha sigut qui m'ha convençut amb la seva veu dolça de quedar-me una nit més a Medellín... Aquí segueixo retingut... Per si de cas: que ningú pagui el rescat!

Cinema i cinema...

... Confesión a Laura (1990), La estrategia del caracol (1994), La vendedora de rosas (1998), Kalibre 35 (1999), La virgen de los sicarios (2000), La pena máxima (2001), La primera noche (2003), Maria llena eres de gracia (2004), Sumas y restas (2004), Rosario tijeras (2005), La milagrosa (2006), El colombian dream (2006), Soñar no cuesta nada (2006), Satanás (2007), Perro come perro (2008), Paraíso Travel (2008), Los actores del conflicto (2008)...

Fer-me amic de la Marcela, m'ha permès acostar-me al cinema colombià... Aquestes són només algunes de les pel·lícules que he vist: narcotràfic, segrestos i guerrilla són temes recurrents.

No acostumo a recomanar pel·lícules, però si en teniu ocasió, doncs mireu-les home! que tampoc costa tant!

Per cert: sabeu com n'hi diuen a les "crispetes" a Colòmbia? "Crispetas"!

(Missatge cultural patrocinat per "Cinesis, Laboratorio Creativo")

Recepta milionària?

Ingredients:

- Benzina.

- Àcid sulfúric.

- Permanganat de potassi.

- Sosa càustica.

- Fulles de coca.

- Calç.

- Sal.

Preparació:

Abocar la sal sobre les fulles de coca (prèviament escampades pel terra) i mesclar. Sense miraments. Normalment es trepitja i es refrega amb les botes fins que les fulles deixen anar substància.

Afegir la calç i seguir mesclant... fins que les fulles es marceixin. Ficar la mescla obtinguda en uns dipòsits, afegir la benzina i deixar reposar. Filtrar la benzina i les fulles ja es poden llençar.

A banda, preparar una solució d'àcid sulfúric amb aigua que després s'afegeix a la benzina filtrada.

A la mescla obtinguda, afegir el permanganat de potassi. Afegir la sosa càustica perquè reaccioni amb l'àcid sulfúric. Tant bon punt hagi reaccionat (bullit), la mescla final es filtra diverses vegades (un filtre pot ser -i normalment és- una samarreta vella).

El sòlid que s'obté s'anomena "basuco", i es ven en un laboratori de veritat a preu ridícul. Molta gent ho fuma (*) com si fos marihuana però NO es pot esnifar (encara que hi ha israelians que ho intenten... que bèsties!).

Quantitats:

Són necessaris 15 quilos de fulles de coca per obtenir 15 grams de "basuco", que es poden vendre per uns 35000-40000 pesos (uns 10-15 euros).

La lliçó rebuda avui, podria ser impartida a tots els instituts d'ESO: augmentaria l'interès per les aplicacions pràctiques de la química, i segurament, a més d'un se li trauria del cap provar certes substàncies de veure com estan elaborades (jo he vist gent tirar paperetes senceres de coca a la brossa després d'haver vist tot el procés).

====================================================================

(*) Fumar "basuco" crea una dependència semblant a la heroïna, i uns danys físics fins i tot pitjors. El fet que sigui tant addictiu i accessible, el converteix en molt comú entre les classes més pobres. Els fumadors de "basuco" estan molt mal vistos i viuen al carrer demacrats en l'extrema marginalitat. Més informació a http://www.antiadiccion.com/2007/08/07/el-famoso-basuco/

Històries d'hostals (i 2)

-"Donde es que vas a dormir, Lindo?"

Eren les 12 de la nit, i aquestes paraules de la Marcela van caure sobre mi com un gerro d'aigua freda...

-"A mi casa, al 'Palm Tree', ya sabes donde es... Pero antes vamos a senar algo, ¿si o que?"

Vaig intentar respondre amb un to de bon humor, intentant dissimular el meu disgust... Després dels últims dies a El Peñol i Rioclaro, jo em pensava que la cosa estava feta, i que em convidaria a casa seva... però no! En fi: m'està bé una dosi d'humilitat... Els excessos de confiança no senten bé a ningú...

====================================================================

-"¡Regresaste conchudo!", em va rebre la Salomé... -"¡Cuéntame todo! ¿como te fué?!..."

Un cop posats al dia dels nostres afers, em va explicar les últimes novetats de l'hostal:

• El Peter i la Donna (HOL), finalment van posar a la venta la moto (perquè ja n'estaven fins als ous d'ella) a un preu ruïnós, després d'haver anat acumulant nyaps per mitja dotzena de tallers colombians.

• L'Estarley (CAN), prometia ser (i al final va ser així) un "capullo" integral que va aconseguir el rècord de caure malament a tothom en el mínim temps possible.

• El Jan (FRA) va seguir amb el seu ritme trepidant de nits sense dormir a base de cocaïna fins que la seva ex-núvia el va trucar des de Tolosa, i llavors va decidir cancel·lar el seu viatge de mig any per tornar amb ella.

• El Piero (ITA), que està jubilat i viatja cinc mesos a l'any per evitar els hivern, encara seguia a l'hostal.

• El Javi i el Gustavo, dos nois del País Basc, que van aconseguir, cadascú per la seva banda, "conquerir" el cor de dues de les noies que treballen a la recepció...

Prenent una cervesa amb ella, vaig oblidar per una estona la meva decepció que havia tingut moments abans... Ho havia dit en to de broma "Llévame a mi casa..." però no podria haver emprat una comparació millor: el "Palm Tree", a hores d'ara, ja és com casa meva.

Cultura contra violència

"Favelas", "chabolas", "barrios", "conventos", "colonias", "cantes", "arrabales", "villas", "tugurios", "comunas"... Diversos noms però el mateix significat. No importa on, a tota gran ciutat sempre hi ha una zona marginal.

A Medellín, aquesta zona es diu "Santo Domingo". Bé, es deia, perquè des de 2003, la zona ha canviat molt. En la seva època fosca, "Santo Domingo" era un barri en mans de les bandes del narcotràfic, els seus habitants vivien en un ambient de terror i la seva esperança de vida era molt curta. Era un d'aquells llocs ignorat pels visitants (si és que n'hi havia) i temut pels locals, on els taxistes es negaven a dur-t'hi i la policia només hi anava a recollir cadàvers i suborns (algú ha vist "Cidade de Deus"?).

Llibres contra armes, educació contra drogoaddicció, cultura contra violència...

Quan parlen del passat, els habitants d'aquest barri utilitzen la paraula "guerra": "Anteriormente, cuando la guerra...". Costa d'imaginar com era "Santo Domingo" en temps de la guerra. Avui és simplement un barri perifèric de cases humils, amb nens alegres que juguen al carrer i que es deixen fotografiar pels visitants admirats que passegen plenament confiats... La vida sembla protegida per la "Biblioteca España" estratègicament situada a la part superior de la pendent per on s'estén el barri, i la gent hi fa cua per connectar-se gratuïtament a internet (hi ha més de 100 ordinadors!), fer els deures de l'escola, recollir els petitons que juguen a la ludoteca, o inscriure's als diversos tallers que s'organitzen.

Amb aquest són cinc els "parques biblioteca" (Santo Domingo, San Javier, la Quintana, la Ladera y Belén), que l'alcalde Sergio Fajardo va fer edificar a la seva ciutat. Un alcalde que va decidir invertir el 40% del pressupost públic en educació (una xifra sense equivalents a Amèrica Llatina) i portar a terme un projecte molt ambiciós per a canviar radicalment la imatge tant malmesa que Medellín havia cultivat durant la dècada dels noranta.

Però no tot s'arregla construint biblioteques a zones deprimides. Darrera la metamorfosi d'aquesta "comuna", hi ha molt de treball i una forta inversió pública: renovació de mobiliari urbà, construcció de parcs i zones enjardinades, creació de miradors i terrasses, transformació urbanística amb l'arribada del "Metrocable" (el primer telefèric emprat com a sistema de transport massiu), un nou pavelló esportiu, política de desplaçats i un exèrcit de treballadors socials que administren beques i ajuts a més de 15.000 famílies en situació de risc.

Senyors! Això és política social i el demés són tonteries! Molta gent que viu dels nostres impostos (no penso dir noms, ni anomenar ciutats o països perquè no acabaria mai) hauria de passar-se per Medellín i prendre nota.

L'únic risc...

Quan els del DAS em van preguntar per quants dies volia el meu permís, jo vaig contestar que amb uns trenta-quaranta, ja faria... Em van posar el segell per seixanta dies, i jo, vaig sortir tot convençut que en tindria de sobra... Bé, ja porto cinquanta-cinc dies a Colòmbia, i com que veig que amb seixanta no en tindré prou, avui m'he passat pel DAS de Medellín perquè em prorroguin el permís.

El tràmit burocràtic, com qualsevol altre: fotografies carnet, fotocopies de tot, ingrés de 64.000 p al banc, omplir uns formularis... i "regrese esta tarde"... i "vuelva usted mañana". (al entrar, els guàrdies, d'impecable uniforme fosc amb les seves metralletes... Quants bons records!)

Doncs aprofitant aquesta fita dels 55 dies, he clicat el "filtre" que posa "Colòmbia" i m'he posat a repassar tot el que he publicat fins ara: nits a la presó, prostitució, drogues (properament més "posts" sobre drogues, ja ho aviso ara), picades d'insectes, carteres que desapareixen i apareixen buides, ciutats hostils, "pirateria"... No és just!

Colòmbia, ja de per si, és un país força maltractat pels mitjans de comunicació... I per molt certes que siguin les noticies que ens arriben, i per molt cert que sigui tot el que he escrit fins ara (i deixant clar que no és el lloc més segur on podeu anar), NO es correspon amb la realitat que he viscut:

Per ser una mica més objectiu, he de dir que Colòmbia és un país preciós, amb una fama mal merescuda... i la seva gent és un amor: amable, educada, cordial, simpàtica, hospitalària... no me'n cansaré d'afalagar-los...

I acabaré, tot afegint uns enllaços (només són 40 segons cada un) del Ministeri de Turisme de Colòmbia que resumeixen perfectament tot això. No és que m'hagin pagat a canvi de que els publiqui, ni tampoc els he triat per les imatges (normalment, les imatges de qualsevol campanya de turisme solen ser bastant idíl·liques), sinó pel missatge: em sento plenament identificat amb qualsevol d'aquests personatges (i més, justament avui que que m'he hagut d'apropar al DAS a prorrogar el permís).

Així doncs, per tots aquells que encara segueixen pensant que Colòmbia és un país ple de perills, que quedi clar:

"Colòmbia: l'únic risc és que t'hi vulguis quedar!"

• Santa Marta
• Cartagena
• Santander
• Bogotá
• Triángulo del café
• Medellín
• San Andrés
• Amazonas

Exprimint Manizales

"Un important punt a l'eix del comerç del cafè. La prosperitat de Manizales es pot veure als seus carrers bulliciosos. No és una ciutat bonica (els terratrèmols han destruït la major part de l'arquitectura original), però és una bona base per explorar la regió. Val la pena la impressionant Catedral de Manizales, la qual suporta una torre de 106 metres, la més alta del país."

Això és l'únic que posa la meva guia sobre Manizales. A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns "capullos".

Home, Manizales no és Paris ni Cartagena, i el seu atractiu turístic és limitat... Ara bé, de tot se n'hi pot treure suc:

El jardí botànic, les estructures de bambú ("guadua" n'hi diuen, que sembla que comencen a posar-se de moda), les postes de sol al mirador occidental de "Chipre"... Ah! Se m'oblidava: sense sortir de la Plaça Bolívar, admirar l'estàtua de l'original Bolívar-Condor, a qui ningú deixa indiferent. Imprescindible si es volen admirar els genitals del "libertador".

I ja com a informació addicional, afegir que Manizales és ciutat universitària, i val la pena passar-se per alguna de les seves facultats (la Universidad Nacional, per exemple), per gaudir de menús econòmics, jardins botànics, mercats de llibres de segona mà, projeccions de pel·lícules gratuïtes per les tardes...

Més coses: prop de Manizales he pogut visitar una "hacienda" de cafè, on m'han explicat fil per randa tot el procés d'obtenció del cafè (tassa inclosa). Amb l'eufòria de l'experiència, els he dit als amos de l'hacienda que em volia quedar a dinar. I si, sembla que hagin cuinat expressament per mi, però m'han clavat una clatellada que fins i tot, la dona de l'Hacienda, ja ha deixat de caure'm simpàtica (després, ja més calmat, m'he autoconvençut de que pagar 4,5 euros per dinar, no ha sigut tant car)

I el "Parque de los Nevados"? Doncs també hi he anat! (*)

Impossible arribar-hi amb transport públic i l'única manera d'accedir-hi, com no, mitjançant un recorregut organitzat, amb un cost únic i innegociable de 95.000 pesos (40.000 únicament són per l'accés al parc, ja els val!)

Doncs bé, resumint molt, diré que el que més m'ha agradat ha sigut experimentar la fatiga a partir dels 4.500 metres per la falta d'oxigen... O millor dit, veure com la resta de gent s'esgotava més que jo...jejeje...

Supèrbies a banda, el que de veritat més he gaudit han sigut els banys termals inclosos al "tour". Mira que he plorat i he insistit perquè em descomptessin aquesta activitat del recorregut... I al final, és el que més m'ha agradat: fred, calor, fred, calor, fred, calor... I després aquesta meravellosa olor d'ou podrit que et queda al cos... mmmmmhhhh... "¡Aquí huele a azufre!"

(*) Tot això plenament contrastat amb la guia, que ho explica amb pèls i senyals... A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns genis, per això encara la porto a sobre...

"Sinearte"

Mathieu Kassovitz, Emir Kusturica, Krzysztof Kieślowski, Woody Allen, Alejandro Amenabar, Wolfgang Becker, David Cronenberg, Stanley Kubrick, Wong Kar-Wai...

Són alguns dels molts directors que es poden trobar al "top manta" de la carrera 7à de Bogotà.

Em va sorprendre veure tant cinema d'autor ("sinearte", n'hi diuen) al carrer, i molt més em va sorprendre la cultura de cinema dels venedors ambulants (se les coneixen totes!), i vaig pensar que podria regalar-li un parell de pel·lícules a la Marcela (algunes que no tingui ja)...

Quan estava triant i tenia un bon feix de pel·lícules a les mans (ara no sé dir quantes... trenta, potser quaranta?), va i sento: "¡Polisia! ¡Polisia!"... i quan vaig voler mirar al voltant per veure un camió de la policia com passava per davant nostre, la meva venedora havia recollit la mercaderia i havia arrencat a córrer.

Si una cosa sé fer, és córrer, així que passats els tres segons que vaig trigar en reaccionar, vaig arrencar amb el meu millor "sprint" amb totes les pel·lícules sota el braç... A l'arribar a la cantonada, ja havia avançat de sobra a la dona que m'atenia, i jo ja anava darrera dels més espavilats pujant per unes escales metàl·liques d'un local mig amagat, que em van dur a...

... a la "Meca" de la pirateria! El rovell de l'ou dels DVD's il·legals: un petit centre comercial enllumenat per fluorescents i llums de neó i ple de departaments diminuts amb l'espai just per un reproductor de DVD, una TV i el propi venedor (la majoria s'ha empassat totes les pel·lícules que venen).

Quan vaig trobar la venedora, li vaig dir:

-"Supongo que me harás un buen presio, ¿sierto? Podria haberme largado con todo..."

-"Ay flaco! Lo siento mi vida... No puedo bajarte ni un solo peso... la verdad es que no puedo... Es sinearte del bueno, ya sabes..." - Va dir encara mig esbufegada...

====================================================================

DVD pirata "Good bye Lenin": 2.000 pesos (uns 0,7 euros)

Al dia següent, vaig voler tornar-hi per xafardejar una mica i fer algunes fotos, però el local ja estava precintat.

Ara si, Bogotà amb més calma...

Superada la primera impressió, que podem dir de Bogotà? Casc antic amb carrers colonials, grans avingudes col·lapsades en hora punta, parcs, edificis alts a la zona de negocis, venedors ambulants, museus, gent demanant pels carrers, cinemes, paranoia dels locals, teatres, festa... És a dir, tot allò que un pot esperar d'una gran ciutat.

A més, coses peculiars, com els venedors de maragdes i alguna que altra sorpresa:

Avui he anat al "Cerro de Monserrate" (sense "t" i acabat amb "e"), on hi ha l'església del "Cristo Caído" i es pot veure una panoràmica de la ciutat a 3.150 metres... Però a més, en una petita capella, un s'hi pot trobar a ni més ni menys que a "la Moreneta". Si, si: a la pròpia Verge de Montserrat (amb el nom escrit bé) i bandera catalana i tot.