"Cangrejales" (i 2)

Em llevo i m'en vaig cap a la platja de l'ICA. Poc importa l'hora què és. Simplement ja ha sortit el sol i desperta un nou dia. Començo a nedar cap al centre de la badia. Avui serà un dia clar, i els rajos de sol i el mar tranquil permeten veure el fons del mar. Veig roques, veig peixos, veig coralls... Però què bonics són els coralls!

Això serà alguna de les coses que de ben segur enyoraré... Així com llevar-me i menjar un plàtan acabat de madurar, els "almuerzos" de la Kosseth, les xerrades amb en Carlos, les històries i xafarderies del Henry, els jocs amb els nens, les inacabables partides de "parqués" (una versió molt particular del parxís), adormir-me amb la remor de les onades...

Però deixant el romanticisme i l'enyorança a banda, fruit de més de 40 dies de convivència amb el Carlos i la Kosseth, he après algunes coses, entre altres: a curar-me les picades d'insectes amb saliva, a distingir un "banano criollo" d'un "banano papocho", a espantar les formigues que envaeixen el plat de menjar, a que el temps passa més ràpid al camp que a la ciutat, a fer melmelada de flors de Jamaica, a que els nens tant poden ser adorables com odiosos (bé, això ja ho sabia però sempre està bé de recordar-ho), i sobretot: a ser conscient que moltes vegades, les coses no passen quan un vol, sinó quan han de succeir.

"Cangrejales: Donde su espíritu se alimenta mientras su cuerpo descansa."

www.sapzurroparaisocangrejales.com (en construcció)

====================================================================

Ah! Com a nota curiosa, dir que Cangrejales està només a cinc minuts a peu de l'escenari on es va filmar "El Desafío", una versió colombiana de "Supervivientes".

"Buena suerte vs. Mala suerte" (i 3)

Poder anar de viatge amb la Marcela al "Racó oblidat de Colòmbia", és... "Buena Suerte!" =)

Que a la Marcela la truquin als pocs dies d'haver sortit per anar a treballar amb urgència a "Los llanos", és... "Mala Suerte!" =(

Trobar un lloc com "Cangrejales" per esperar-la mentre el meu "esperit s'alimenta" i la meva butxaca no es descapitalitza, és... "Buena Suerte!" =)

La Marcela mai va tornar. Després de la feina, li va sortir més feina... I després no semblava que li quadrés el pressupost... Jo m'he n'alegro molt per ella (i sobretot avui dia, on el treball és pràcticament un luxe), però per mi va ser una galleda d'aigua freda de... "Mala Suerte!" =(

El Henry, el Carlos, la Kosseth i jo vàrem decidir jugar al "Chance" (una de les loteries més populars de Colòmbia). Cadascú amb les seves il·lusions, els seus projectes, els seus somnis... A mi no em calia apostar: feia dies que ja m'havia tocat el "Chance"! Haver-los conegut havia estat... "Buena Suerte!" =)

El número escollit per apostar va ser fruit dels daus llençats sota certes "supersticions" inventades a l'acabar una partida de "parqués". La possibilitat de què aquest mateix número (el -651) hagués estat premiat dos dies abans a Medellín és bastant remota, així que es pot considerar... "Mala Suerte!" =(

Ho he de confessar: després de la primera aposta en van venir més... Això em va permetre conèixer la "chancera" (que més tard vaig saber que es deia Jackie), la noia més atractiva del poble (que més tard vaig saber que no només era atractiva sinó que era simpàtica, amable, educada...). "Hágale Don Ivan! Enamore a esa 'caballota'! Esa hembra'stá loquita por'conseguirse un 'man' como usted: con plata pa'que se la lleve pa'Europa!". Però això que es podria considerar "Buena Suerte" (per aquí n'hi diuen "Mal de vereda"), per mi simplement va ser el que els colombians solen exclamar: "Ay no! Que peresa!" =/

Dies després, una de les noies del poble em va preguntar:
-"Usted es el estrangero que dejaron esperando, sierto? Por'ahí andan disiendo que se ganó el 'Chance'..."
-"Ah, si?"- vaig respondre amb un to divertit.
-"Claro! Y que va a haser con tanta plata?"
-"Me lo gastaré en mujeres y en alcohol!"- vaig mentir.
-"Ah Bueno! Si quiere, yo le colaboro! Con mucho gusto y siempre a la orden!"
-"jajajaja... Pero que descarada! Ay linda! Apostaste tarde y mal!"- vaig dir amb certa alegria -"Tuviste... Mala Suerte!" =D

Al mal temps... Fotos!

Cada cert temps (un cop cada una o dues setmanes, més o menys), s'ha d'anar a Capurganá, que queda a una horeta de camí, per fer diverses "vueltas" (tràmits, compres, encàrrecs, enviaments...). Aquesta vegada, acompanyaria en Carlos.

Just arribar a Sapzurro, vam veure els estralls que el temporal havia fet la nit anterior: "Yo no había visto esto en los 20 años que ando por aquí... Llevas la cámara? Toma fotos de todo!". Va dir en Carlos.

I així ho vaig fer.

"Cangrejales"

Finalment m'he ocupat a "Cangrejales". Per què es diu "Cangrejales"? Doncs perquè hi ha molts crancs. També es podria dir "Sapales" o "Arañales", però el nom no seria tant comercial. És més: si el nom hagués estat "Arañales", m'ho hagués pensat dues vegades abans de venir aquí.

"Cangrejales" es pot definir com una Eco-Granja que ofereix allotjament. Va se construïda poc a poc, seguint l'esgotador mètode "assaig-error", ara fa vint anys per en Carlos, un enginyer de Medellín que després d'haver fet força argent ("plata" n'hi diuen per aquí), va decidir venir a viure a aquesta regió. Aficionat a la mareoterapia, la orinoterapia (i totes les coses que acabin en "-apia"), la meditació, les ciències esotèriques, bruixeries i "xamanismes" diversos, té una visió del món molt particular.

La Kosceth, originària del Perú, va deixar la seva vida per venir a viure a aquest racó de món, i amb ell va ser que va tenir l'Inty i la Chia, que no només posen vida a la llar, sinó que la deixen cap per avall.

També he tingut ocasió de conèixer en Henry. Un "motosierrista" que sembla haver recuperat el seny i el sentit comú després que li caigués un arbre al cap. Aleshores va quedar a la ruïna per poder pagar les despeses mèdiques de l'accident, i ara, carregat de deutes, s'allotja i menja aquí a canvi de treball i fusta (la fusta és un bé molt preuat a la regió).

Bé, dit això, que pinto jo aquí? Doncs treballo a canvi de l'allotjament i el menjar (sobretot el menjar, que per aquí és caríssim!).

La feina no és excessivament matadora (només són unes 4-5 horetes diàries (m'esperava alguna cosa més cansada), però hi ha dies que es fan una mica durs.

Faig una mica de tot... Resumint: traginar pedres, recol·lectar fruites (plàtans, llimones, "zapotes", alvocats, iuca, guaiabes, bajoques -mongeta tendra pels de Barna-...), traginar pedres, recol·lectar flors de Jamaica (saril), traginar pedres, treure les llavors de les flors per fer-ne infusions o melmelada, traginar pedres, rentar plats, traginar pedres, obrir una rasa per reparar el subministrament d'aigua que es va tallar durant un temporal, traginar pedres, transportar terra, traginar pedres, podar arbres, traginar pedres... Ah si! Algún dia també em va tocar estar a la cuina... i algun que altre dia també em va tocar... traginar pedres!

24 hores a Panamà

Si doneu un cop d'ull al mapa, veureu que no hi ha pas fronterer per terra entre Colòmbia i Panamà: la carretera panamericana que uneix els Estats Units amb Xile queda interrompuda únicament en aquest punt: el "Tapón del Darién". Una zona selvàtica protegida per diverses organitzacions ecologistes que argumenten que la zona no toleraria l'elevat trànsit de vehicles que suposaria unir aquests punts per terra. També hi ha una altra versió (conspiració?) que diu que als EUA no els interessa aquesta infraestructura per protegir la seva ramaderia de la sud-americana, molt més competitiva.

Sigui com sigui, poca gent tracta d'entrar a Panamà per Puerto Obaldía (un poble accessible només per avió i barquetes): la majoria de colombians que va a Panamà ho fa amb avió, i els estrangers ("xirucaires") que viatgen per Amèrica Central naveguen directament des de Colón o Porto Bello a Cartagena amb creuers de vela, que triguen uns 4-6 dies i costen uns 300$ (menjar inclòs).

Els pocs que s'atreveixen, corren el risc de quedar atrapats allà per la burocràcia panamenya. Jo he conegut gent desesperada per sortir, esperant durant més d'una setmana un vol que passa cada tres dies (i que acostuma a estar reservat), o un vaixell de càrrega que ningú sap ben bé quan passa.

Sortir de Colòmbia amb "panga" (dic "panga" per no dir "patera"), creuar la frontera, pernoctar a terra panameny i tornar.

Aquesta ha sigut la meva maniobra per aconseguir més temps de residència a Colòmbia. Amb el nou segell d'entrada al país he obtingut dos mesos més de permís.

I Panamà? Doncs ben poc puc dir. Amb només una nit a Puerto Obaldía, m'he discutit amb la regidora del poble (no ve al cas, però mal fet per part meva, ja que mai es té les de guanyar quan s'és estranger i es discuteix amb alguna autoritat), i he comprovat que la gent és bastant malcarada, desconfiada i que tracta d'aprofitar-se al màxim dels pobres visitants que estan de pas (aquí el canvi oficial no serveix per res!)...

Evidentment, que no penso caure al parany de jutjar un país per unes poques hores que he passat a un poble fronterer, però no portava ni mig dia a Puerto Obaldía, que ja tenia ganes de tornar a Colòmbia.

Coses per fer a Sapzurro

Quan la Marce em va fer saber que tenia que marxar quinze dies a "los Llanos" per temes de feina, jo vaig decidir que l'esperaria "si i només si" trobava alguna ocupació. Simplement es tractava de tenir alguna cosa que fer i evitar descapitalitzar-me durant l'espera.

Després de passar tres nits a Sapzurro (últim poble colombià abans de creuar la frontera amb Panamà) i conèixer part dels seus habitants, era hora de buscar com podria ser útil a la comunitat.

- El "profe Manolo" és un dels dos professors de l'escola de primària, i alhora, el responsable de l'aula d'internet (només "funciona" durant 3 hores al dia entre setmana). De seguida li vaig proposar que em podria ocupar de l'aula tot el dia, fins i tot els caps de setmana per poder atendre a tots els turistes...

- "Doña Sheela", lloga una cabana molt acollidora pels visitants, i explica amb orgull com sent de Medellín i no massa ben rebuda a l'arribar al poble, va aconseguir el monopoli de la venda ambulant de gelats casolans. Però ella tampoc sembla necessitar cap ajuda... Això si: em convida a dinar tots els dissabtes i em recomana l'allotjament més econòmic del poble.

- El "Modesto" és el propietari d'un terreny on podria acampar amb dret a dues menjades per 9000 pesos (uns 3 euros). Però tampoc necessita ningú...

- El "Chileno" està ampliant les seves instal·lacions. Sembla tenir pressa per acabar una de les seves cabanes, però a canvi del meu treball només m'ofereix el dret d'acampar i l'ús de la cuina de llenya.

- "Doña Sixta" sembla una mica més generosa: tres menjades i matalàs amb sostre a canvi de construir un sostre que uneixi la seva antiga casa amb la nova que li va construir el govern. Allò que se'n diu un "marrón", vaja...

- Més gent: el "Torito" i "Marcelino". Però aquests viuen del mar, i amb prou feines guanyen per pagar-se la benzina.

...

El racó oblidat de Colòmbia

Racó, perquè geogràficament està "arraconat": només cal veure el mapa, i precisament molt de pas, doncs no queda.

Oblidat, perquè pocs són els estrangers que s'aventuren per aquestes latituds. A la meva guia, ni rastre. Els visitants són en la seva majoria colombians (de Medellín per ser més concrets). Venint al cas, comentaré que el fet que els ciutadans colombians tinguin necessitat de visat per anar a pràcticament qualsevol país estranger, converteix a tots els qui tenen possibilitat de viatjar en orgullosos (i amb raó) coneixedors del seu propi país.

Arribar als poblets del "Golf d'Urabá" requereix el seu esforç: 10-11 hores (que poden ser més) d'autobús des de Medellín fins a Turbo per una carretera en estat lamentable. La pitjor que he sofert si descarto els "camins" que arriben a Mompós. Després, des de Turbo fins a Capurganá en barqueta. Són unes tres horetes per mar obert (3 hores!), patint les conseqüències de l'estat de la mar i el mal temps.

És una llàstima que no pogués fer cap fotografia durant el viatge, perquè les cares de patiment i drama de tots plegats eren un poema: nens plorant, parelles vomitant, uns ingenus que van treure el sobre sostre d'una tenda d'acampar per evitar mullar-se quan va començar a ploure, una ampolla de whisky que va rondar per tots els passatgers que ens vam animar a remullar la gola, els equipatges de proa que amb els bots van anar a parar, un per un, a l'interior de la barca...

Per fer front a la travessia, un bàsicament té dues opcions:

Assentar-se a popa (al darrera) i acabar literalment xop, o provar sort i viatjar a proa (al davant) i patir els bots inhumans de la barca, així com veure com et passen per sobre el cap les maletes i les bosses de tothom.

Jo vaig anar al davant, i vaig trigar dos dies per a què em desapareguessin els mals d'espatlla i ronyons.

Definitivament, no és un viatge per recomanar a la gent de la tercera edat. Millor dit: no és un viatge per recomanar a qualsevol edat!

====================================================================

Dies després, xerrant amb un argentí, em va dir: "Yo me vine con buen tiempo, y te aseguro una cosa: ¡a esa lancha no me devuelvo ni en pedo!"