"Pisco Sin Fronteras" (i 5): la dansa dels maons

Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac! Brrrruuuum... Clic! Clac!...

S'agafen dos maons ficant els dits dins dels forats, un a cada mà, i al aixecar-los, s'arrosseguen una mica pel terra: Brrrruuuum...

Just al llevar-los, s'ajunten: clic! i es passen al company del costat, que després d'un breu recorregut a l'aire, els recull d'un cop sec: clac!

Tot seguit van passant de mà en mà, clic! clac!... clic! clac!... i mentre el ressò es va esmorteint braços enllà, s'agafen dos nous maons: Brrrruuuum... que amb renovada energia, tornen a marcar el ritme: Brrrruuuum... clic! clac!

Després d'una estona, ja no hi ha por de que els maons caiguin al terra. Un queda totalment hipnotitzat pels compassos de 3x4, i simplement allarga els braços a dreta (clic!) i esquerra (clac!), tot balancejant el cos al so de la melodia: Brrrruuuum... clic! clac! Brrrruuuum... Clic! Clac!...

Tothom balla la dansa dels maons.

"Pisco Sin Fronteras" (i 4): una casa per l'Isabel

Després d'una primera setmana prenent contacte amb Pisco Sin Fronteras, vaig decidir implicar-me en algun dels projectes que començaven: "Wooden House in Calle Bolivar" (qualsevol sostre que no sigui una tenda d'acampar -és que encara es veuen carpes donades pels diferents països- n'hi diuen "Casa de fusta").

Aquí m'hi he dedicat durant els últims 15 dies, muntant i dissenyant sobre la marxa una "casa de fusta" del no res...

I quan li vam preguntar a la mestressa de que pensava fer la casa, va i m'ensenya un munt de merda que més aviat semblava un abocador que una altra cosa.

I quan vaig donar una volta per les barraques del voltant cercant fusta aprofitable, i m'emporto un "palet" d'aquests de la construcció mig atrotinat (cap meravella tampoc), va i surt una veïna i comença a cridar: -"Me esta robando mi madera! Esta cogiendo lo ajeno!"

Jen ("la puta jefa"!), després de demanar-me l'opinió sobre on podrien anar els pilars, em va dir que estava molt contenta que un enginyer es fes càrrec del Projecte... I jo li contesto: "Enginyer? Aquí l'únic que cal es una mica de sentit comú i molta imaginació! (i no precisament en aquest ordre)".

Però dues setmanes després (amb la calma, que tampoc ens hem estressat massa), la casa ja s'assembla a una casa...

[Un dia que la Jen es va passar per l'obra, copets a l'espatlla i: "Good job, bro! The best wooden house I've ever seen in PSF: that's fucking awesome!"]

... I la Isabel alegre! I nosaltres (inestimables tant l'ajut del Jim en l'execució del sostre provisional i la implicació i constància del Bryan durant els darrers dies) feliços, contents i satisfets d'haver construït una llar del no res!

Després d'això, encara més convençut que mai, que si hi ha ganes, un és capaç de tot!

====================================================================

Casa de fusta. Pressupost total: 12 sols (3 euros, que inclouen 4 quilos de claus, a la espera que la Isabel reuneixi la quantitat de 30 euros que costa un sostre de canya, o millor encara, 60 euros per un sostre de plàstic ondulat).

"Pisco Sin Fronteras" (i 3): el Dia de la Independència

4 de Juliol. Se celebra el Dia de la Independència dels EUA. Mig món ho sap.

Em costa saber que sent un ciutadà d'Estats Units quan celebra la festivitat del 4 de Juliol. I molt més saber com se sent passant-la lluny de casa...

Però a "Pisco Sin Fronteras", gairebé la meitat de voluntaris són dels EUA...

[Obro parèntesis. Això vol dir que són "gringos" de veritat, perquè aquí tothom és "gringo": ja siguem de Canadà (els canadencs no suporten que els diguin "gringos"), de França (als francesos els fot molt que els prenguin per "gringos"), o d'Argentina (als argentins els treu polleguera que els confonguin per "gringos")... En fi, ens agradi o no, vinguem d'on vinguem, tothom que ve de fora i porti una motxilla a sobre, és "gringo" al Perú (i a molts altres llocs d'Amèrica Llatina). Tanco parèntesis].

... i han volgut compartir aquest dia tant especial amb la resta de voluntaris.

¿Què és important pel Dia de la Independència? Basicament quatre coses:

• Bandera: Improvisada amb diversos retalls de samarreta i penjada al sostre durant tot el dia. Un 10 pel disseny i la imaginació!

• Himne: Cantat a primera hora del matí. Com a les pelis tu! (perdó, perdó, perdó... Però no he pogut reprimir uns riures que se m'escapaven per sota el nas al veure al Josh amb un posat tant patriòtic...).

• Hamburgueses: Evidentment, l'ingredient que no pot faltar. Van convèncer a la dona que ven les hamburgueses per 1 Sol per desplaçar el seu lloc habitual de venda fins a la nostra seu (uns 500 metres)... Increïble! Aquests "gringos" són la pera!

• Pirotècnia: Si, si... focs artificials! Es veu que en aquest dia també es crema força pólvora...

El dia va transcórrer força tranquil. La majoria de projectes es van suspendre per poder formigonar el terra de la nostra cuina i poder fer tasques de neteja general: el lloc on ens quedem (una antiga escola) està literalment desbordat de gent, i la higiene ha quedat una mica en segon (o cinquè) terme. Ja s'havien vist diversos ratolins, aranyes, rates i escorpins rondant per la casa (sense dir res de les mosques!), i la situació ja era pràcticament insostenible.

Al migdia, dinar amb la comunitat de "la Alameda" per recaptar diners, i partit de futbol benèfic.

I al vespre, el plat fort de la jornada: cerveses, hamburgueses, foguera... i uns "brownies" de marihuana cuinats pel Mitch :$

Ah! I els focs artificials! Tots col·locats com a portes a llençar-los en comitiva a l'Avinguda de "las Américas"... Aquests van ser més o menys espectaculars depenent de la quantitat de "brownie" que s'hagués consumit.

La nit va acabar (o millor dit, va començar perquè encara eren les 10), amb dos individus a l'hospital per sobredosi de "brownie", i la Carolina plorant desconsolada perquè el "gringo", el seu gos estimat, tenia un "comportament estrany" després d'haver menjat el famós pa de pessic... Ja sigui per accident o de manera coaccionada, això no se sap (ni se sabrà!).

"Pisco Sin Fronteras" (i 2): el dia perfecte

"Good morning! Good morning! Good morning!".

Així comença la reunió de les vuit del matí. Cares de son, rostres sense maquillatge, cabells recollits de qualsevol manera... (mmmmh! M'encanten les noies a primera hora del matí sense arreglar!).

Les cares noves es presenten, es fan els avisos del dia, els voluntaris ens apuntem als Projectes disponibles, i els qui marxen, deixen unes paraules.

El Jay (19 anyets, natural d'Anglaterra), s'acomiada de tots nosaltres, i després d'haver treballat com a voluntari durant més de dos mesos, fa una descripció de com és un Dia Perfecte a "Pisco Sin Fronteras":

Llevar-se i esmorzar ous remenats amb pa preparats per la Carolina. Anar a la feina al so del Pop dels anys vuitanta (Zeta Rock&Pop és l'emissora preferida de mig poble i de la majoria dels mototaxistes). Formigonar. Formigonar és un "hard job" (treball dur), però "és el millor treball del món"... Acabada la feina, menjar xurros farcits de "manjar" ("that's fucking bueno!!!") i després, partit de futbol a la platja (europeus contra americans) i veure la posta de sol. Sopar una "one-sol burguer" (hamburguesa per 0,25 euros) al carrer, jugar al "ten thousand" (joc de daus) envoltat de bona gent i "Pisco-Sour session" a càrrec del Harold. El dia no pot ser perfecte sense anar a "Pisco-Disco", i finalment, acabar al sostre: no importa la humitat o el fred! S'ha de dormir "on-the-roof" tot mirant els estels...

(Sense entrar en les connotacions amoroses que suposa dormir al sostre!).

"Pisco Sin Fronteras"

Era l'agost de 2007 quan la terra va tremolar a Pisco. D'això ja fa gairebé dos anys, però els efectes encara es noten. És més: hi ha zones on sembla que el terratrèmol (8 escala Richter) s'hagi produït fa cosa d'un mes.

On han anat a parar els ajuts? Abandó, desesperança i una mica de rancúnia és el sentiment comú dels habitants de Pisco, que van veure com el terratrèmol els prenia tot el que tenien, i el govern ha sigut incapaç de retornar-los-hi.

Ara fa cosa d'un any, quan la majoria d'ONG's internacionals van haver marxat, el Harold (25 anys, natural de Pisco) decidí seguir amb la tasca i va fundar, juntament amb els seus germans, una ONG inspirada en la que ell va colaborar, dedicada a ajudar als damnificats que necessitaven ajuda per reconstruir les seves llars: Pisco Sin Fronteras (PSF).

Aquí he anat a parar (historia llarga que no ve al cas). Vaig llegir les condicions i em van semblar acceptables: no és necessari pagar quotes, ni assegurances, ni xifres astronòmiques per costejar l'hostalatge: només 15 Sols diaris (no arriba als quatre euros) on hi ha incloses la dormida i tres àpats diaris els dies que es treballa. Tot molt bàsic. Si no t'agrada, et pots buscar un hostal alternatiu, menjar fora, o cuinar-te tu mateix. Així de clar.

Qui vol treballar, treballa, i qui no, no. Aquí ningú està obligat a res: ni estances mínimes, ni màximes... La gent arriba, s'instal·la i es posa a treballar al dia següent. Tant fàcil i tant senzill que ronda la informalitat.

Hi ha gent que només es queda per dos dies, i d'altres vénen per una setmana i s'hi acaben quedant mesos, assolint tasques en la gestió de l'organització (tresoreria, imatge, logística, atenció als voluntaris...).

La feina? Construcció en estat pur i en condicions extremes (el baix pressupost i la manca de recursos són una constant): enderrocar restes, treure runes, anivellar terrenys, construir cases modulars, construir barraques de fusta (o del que hi hagi a la vora), aixecar parets, formigonar...

La formula de l'èxit? L'entusiasme i la il·lusió que transmeten tots els voluntaris. El bon rotllo que hi ha, vaja!

http://www.piscosinfronteras.org/

Lima i el viatger malcarat

Ja porto una setmana a Lima! Temps més que suficient per veure que és una ciutat contaminada i sorollosa (més de 8 milions d'habitants!).

Tampoc cal quedar-se tants dies per esperar que surti el sol, i tractar de veure aquesta capital tant caòtica amb uns ulls diferents. El sol no sortirà pas: la ciutat viu envoltada d'una capa de núvols que amenacen una pluja que mai cau.

Quan entrava a Lima de matinada, la ciutat m'oferia el típic espectacle de les afores de les grans metròpolis, i jo pensava: -Bé, la cosa es veurà millor al migdia amb uns altres colors... però no (les grans ciutats poden ser molt fotogèniques i estan plenes de possibilitats, però sincerament, per molt que les gaudeixi, no m'acaben de convèncer, es nota?).

Amb aquest panorama, a vegades és fàcil deixar-se endur per l'ambient i entrar als llocs amb mala cara.

Estava sopant molt a gust (perquè una cosa no em cansaré de dir: el menjar és excel·lent!), quan va entrar un estranger que viatjava sol (se'ns veu de lluny!). Tenia cara d'amargat. Potser estava cansat i havia passat un mal dia, qui sap... Demana que hi ha, i tot i que la mestressa li ofereix quatre "entradas" i quatre "platos de fondo" per escollir, no sembla convençut: potser volia una hamburguesa?

No toca el primer plat ("tiradito de pescado", que són uns talls de peix marinat amb ceba), i del segon (espaguetis amb verdures), en deixa la meitat llençant el cobert contra el plat. Mig discuteix amb la cambrera, paga i se'n va.

Quan torno a l'hostal me'l trobo allà, en un racó veient la televisió i sense parlar amb ningú.

Qualsevol cosa excepte convertir-me en aquest individu.

Viatjant et trobes tota mena de personatges: n'hi ha que semblen amargats, que els hi passa de tot, i acumulen desgracia rera desgracia fins que volen sortir del país on es troben cames ajudeu-me (no sé com s'ho fan, però atrauen totes les coses dolentes!), i en canvi, n'hi ha que desborden alegria: a aquests últims, les coses els surten millor, o si més no, s'ho prenen tot d'una altra manera.

Posats a escollir, prefereixo ser dels últims.

Bon dia Perú

Bon dia. Són les set del matí i sóc al Perú. Encara amb la tonteria a sobre d'haver dormit al bus durant la nit, baixo al Garatge (no hi ha terminal) de la companyia que ens ha portat fins a Piura.

Com he dit, no hi ha terminal. Això vol dir una mica de tranquil·litat... Però també vol dir que no hi ha lloc per esmorzar, ni lloc per canviar els dòlars que duc a sobre, ni oficina d'informació... Taxistes si que n'hi ha: que aclaparadors! Decideixo prendre-m'ho amb calma i espero a que el garatge es buidi, mentre tracto d'esbrinar on sóc en un plànol incomplet. Segons els taxistes, molt lluny de tot arreu.

Després d'una estona, em quedo sol amb l'Adelina, una noia d'Austràlia de 20 anys que està pitjor que jo. Almenys jo controlo l'idioma, i a més tinc 2,5 "Soles" (uns 0,65 euros, gentilesa del Joan Pau) a la butxaca per a negociar amb els taxistes. Decideixo compartir el meu "tresor" amb ella i ens atrevim a prendre un taxi fins l'oficina de canvi més propera.

Al carrer regna el caos: l'embús de cotxes i motos és indescriptible, i el concert de clàxons i botzines totalment absurd. La polseguera també impressiona bastant: ningú escombra els carrers en aquesta zona desèrtica del nord del Perú.

Dins del taxi, encara amb la remor del trànsit de fons, sona un bolero de Luís Miguel (que no és de Luís Miguel, però és qui el canta). Deixo de bromejar amb el taxista, i tot escoltant el bolero recordo Equador com un somni del que m'acabo de llevar.

De reüll miro l'Adelina que guaita per la finestra amb la mirada perduda... Pobreta! Està desconcertada... Amb aquella carona de nena (és que encara és una nena!) que sembla treta d'una pel·lícula de "Walt Disney", endevino el que li passa pel cap: "Oh Déu meu! Això és un putu caos!"

Seguim la carrera en silenci, protegits de la cridòria exterior pels vidres i els compassos de la música, fins que el taxi s'atura just en el moment que s'acaba la cançó. Pago els 2,5 Sols i sortim de la letargia.