"En Buenaventura hay mucha calentura..."

"En Buenaventura hay mucha calentura...". Això és evident: per la xafogor que fa! (malpensats! Però és clar que una cosa porta l'altra...). Però també a Buenaventura (no confondre amb PortAventura, que a mi ja se m'ha escapat un parell de vegades) hi ha una població d'afro-descendents que ha mantingut la seva identitat gràcies a l'aïllament de la regió ("Eso'es como viajar'al África, vístes!", bromeja en Gustavo).

L'haver mantingut les arrels africanes té el seu cost: la pobresa és més evident que a altres llocs, i molts carrers estan per asfaltar i moltes cases estan a mig construir (o mig derruir).

Per mi, un dels majors atractius, a part de ser ciutat portuària (la més important del país -més que Cartagena-, i amb molt de potencial), és el mercat de peix i marisc de la "Galeria", que per ser diumenge registrava força activitat. I també les platges properes de sorra negra banyades pel... Pacífic! Per primera vegada m'he banyat en aigües "pacífiques" (que per cert, de "pacífiques" no en tenen res).

Acabo dient per qui tingui la possibilitat, que en temporada (des d'Agost fins Octubre), les balenes geperudes són atretes per aquesta regió, però clar, per veure-les hauré d'esperar una altra ocasió.

Ah! Se m'oblidava! Al Pacífic també s'hi fa bona música: Chocquibtown. Pareu atenció a la lletra per fer-vos una idea de la "idiosincràsia pacífica".

El plaer de navegar

Just abans d'arribar al moll de Sapzurro, miro a la meva esquerra i veig una esplèndida sortida de sol sobre la badia. Dos minuts més tard, buscant un nou angle des del moll, els núvols havien cobert tot l'espectacle... Només va ser cosa de cinc minuts: l'últim regal que em va donar Sapzurro.

Jo, a l'igual que el noi argentí que em vaig trobar ja fa més d'un mes i mig, tampoc estava disposat a prendre la "panga ràpida" del dimoni durant més de tres hores, així que tan bon punt vaig saber que hi havia la possibilitat de viatjar infiltrat al "Nueva Jerusalem", no ho vaig dubtar, i vaig planificar el meu viatge de tornada a la "civilització" en funció del seu horari.

El "Nueva Jerusalem" és un petit i atrotinat vaixell de càrrega ("canoa") que un cop per setmana, porta els subministraments bàsics a Sapzurro (begudes, menjar, benzina, materials per a la construcció...). Té uns quinze anys, encara que sembla que en tingui seixanta, però dins del seu desgastat esquelet de fusta, es pot sentir el plaer de navegar: la brisa sobre la cara, el sol, les xerrades amb la Magda, l'olor de mar, el prendre consciència real del temps i les distàncies... fins i tot el monòton soroll del motor m'hipnotitza i m'endormisco a la vegada que les onades m'embressolen i quedo adormit com un nadó.

Si ho comparo amb la llanxa no hi ha color: més del doble de temps a meitat de preu, i tots els meus ossos al seu lloc!

Resum:

Turbo-Sapzurro: 3,5 hores, 65000 p (uns 22 euros, inclòs l'excés d'equipatge i la barqueta addicional de Capurganá a Sapzurro).

Sapzurro-Turbo: 7 hores (aprox.), 30000 p (10 euros, inclòs l'esmorzar i el dinar).

"Cangrejales" (i 2)

Em llevo i m'en vaig cap a la platja de l'ICA. Poc importa l'hora què és. Simplement ja ha sortit el sol i desperta un nou dia. Començo a nedar cap al centre de la badia. Avui serà un dia clar, i els rajos de sol i el mar tranquil permeten veure el fons del mar. Veig roques, veig peixos, veig coralls... Però què bonics són els coralls!

Això serà alguna de les coses que de ben segur enyoraré... Així com llevar-me i menjar un plàtan acabat de madurar, els "almuerzos" de la Kosseth, les xerrades amb en Carlos, les històries i xafarderies del Henry, els jocs amb els nens, les inacabables partides de "parqués" (una versió molt particular del parxís), adormir-me amb la remor de les onades...

Però deixant el romanticisme i l'enyorança a banda, fruit de més de 40 dies de convivència amb el Carlos i la Kosseth, he après algunes coses, entre altres: a curar-me les picades d'insectes amb saliva, a distingir un "banano criollo" d'un "banano papocho", a espantar les formigues que envaeixen el plat de menjar, a que el temps passa més ràpid al camp que a la ciutat, a fer melmelada de flors de Jamaica, a que els nens tant poden ser adorables com odiosos (bé, això ja ho sabia però sempre està bé de recordar-ho), i sobretot: a ser conscient que moltes vegades, les coses no passen quan un vol, sinó quan han de succeir.

"Cangrejales: Donde su espíritu se alimenta mientras su cuerpo descansa."

www.sapzurroparaisocangrejales.com (en construcció)

====================================================================

Ah! Com a nota curiosa, dir que Cangrejales està només a cinc minuts a peu de l'escenari on es va filmar "El Desafío", una versió colombiana de "Supervivientes".

"Buena suerte vs. Mala suerte" (i 3)

Poder anar de viatge amb la Marcela al "Racó oblidat de Colòmbia", és... "Buena Suerte!" =)

Que a la Marcela la truquin als pocs dies d'haver sortit per anar a treballar amb urgència a "Los llanos", és... "Mala Suerte!" =(

Trobar un lloc com "Cangrejales" per esperar-la mentre el meu "esperit s'alimenta" i la meva butxaca no es descapitalitza, és... "Buena Suerte!" =)

La Marcela mai va tornar. Després de la feina, li va sortir més feina... I després no semblava que li quadrés el pressupost... Jo m'he n'alegro molt per ella (i sobretot avui dia, on el treball és pràcticament un luxe), però per mi va ser una galleda d'aigua freda de... "Mala Suerte!" =(

El Henry, el Carlos, la Kosseth i jo vàrem decidir jugar al "Chance" (una de les loteries més populars de Colòmbia). Cadascú amb les seves il·lusions, els seus projectes, els seus somnis... A mi no em calia apostar: feia dies que ja m'havia tocat el "Chance"! Haver-los conegut havia estat... "Buena Suerte!" =)

El número escollit per apostar va ser fruit dels daus llençats sota certes "supersticions" inventades a l'acabar una partida de "parqués". La possibilitat de què aquest mateix número (el -651) hagués estat premiat dos dies abans a Medellín és bastant remota, així que es pot considerar... "Mala Suerte!" =(

Ho he de confessar: després de la primera aposta en van venir més... Això em va permetre conèixer la "chancera" (que més tard vaig saber que es deia Jackie), la noia més atractiva del poble (que més tard vaig saber que no només era atractiva sinó que era simpàtica, amable, educada...). "Hágale Don Ivan! Enamore a esa 'caballota'! Esa hembra'stá loquita por'conseguirse un 'man' como usted: con plata pa'que se la lleve pa'Europa!". Però això que es podria considerar "Buena Suerte" (per aquí n'hi diuen "Mal de vereda"), per mi simplement va ser el que els colombians solen exclamar: "Ay no! Que peresa!" =/

Dies després, una de les noies del poble em va preguntar:
-"Usted es el estrangero que dejaron esperando, sierto? Por'ahí andan disiendo que se ganó el 'Chance'..."
-"Ah, si?"- vaig respondre amb un to divertit.
-"Claro! Y que va a haser con tanta plata?"
-"Me lo gastaré en mujeres y en alcohol!"- vaig mentir.
-"Ah Bueno! Si quiere, yo le colaboro! Con mucho gusto y siempre a la orden!"
-"jajajaja... Pero que descarada! Ay linda! Apostaste tarde y mal!"- vaig dir amb certa alegria -"Tuviste... Mala Suerte!" =D

Al mal temps... Fotos!

Cada cert temps (un cop cada una o dues setmanes, més o menys), s'ha d'anar a Capurganá, que queda a una horeta de camí, per fer diverses "vueltas" (tràmits, compres, encàrrecs, enviaments...). Aquesta vegada, acompanyaria en Carlos.

Just arribar a Sapzurro, vam veure els estralls que el temporal havia fet la nit anterior: "Yo no había visto esto en los 20 años que ando por aquí... Llevas la cámara? Toma fotos de todo!". Va dir en Carlos.

I així ho vaig fer.

"Cangrejales"

Finalment m'he ocupat a "Cangrejales". Per què es diu "Cangrejales"? Doncs perquè hi ha molts crancs. També es podria dir "Sapales" o "Arañales", però el nom no seria tant comercial. És més: si el nom hagués estat "Arañales", m'ho hagués pensat dues vegades abans de venir aquí.

"Cangrejales" es pot definir com una Eco-Granja que ofereix allotjament. Va se construïda poc a poc, seguint l'esgotador mètode "assaig-error", ara fa vint anys per en Carlos, un enginyer de Medellín que després d'haver fet força argent ("plata" n'hi diuen per aquí), va decidir venir a viure a aquesta regió. Aficionat a la mareoterapia, la orinoterapia (i totes les coses que acabin en "-apia"), la meditació, les ciències esotèriques, bruixeries i "xamanismes" diversos, té una visió del món molt particular.

La Kosceth, originària del Perú, va deixar la seva vida per venir a viure a aquest racó de món, i amb ell va ser que va tenir l'Inty i la Chia, que no només posen vida a la llar, sinó que la deixen cap per avall.

També he tingut ocasió de conèixer en Henry. Un "motosierrista" que sembla haver recuperat el seny i el sentit comú després que li caigués un arbre al cap. Aleshores va quedar a la ruïna per poder pagar les despeses mèdiques de l'accident, i ara, carregat de deutes, s'allotja i menja aquí a canvi de treball i fusta (la fusta és un bé molt preuat a la regió).

Bé, dit això, que pinto jo aquí? Doncs treballo a canvi de l'allotjament i el menjar (sobretot el menjar, que per aquí és caríssim!).

La feina no és excessivament matadora (només són unes 4-5 horetes diàries (m'esperava alguna cosa més cansada), però hi ha dies que es fan una mica durs.

Faig una mica de tot... Resumint: traginar pedres, recol·lectar fruites (plàtans, llimones, "zapotes", alvocats, iuca, guaiabes, bajoques -mongeta tendra pels de Barna-...), traginar pedres, recol·lectar flors de Jamaica (saril), traginar pedres, treure les llavors de les flors per fer-ne infusions o melmelada, traginar pedres, rentar plats, traginar pedres, obrir una rasa per reparar el subministrament d'aigua que es va tallar durant un temporal, traginar pedres, transportar terra, traginar pedres, podar arbres, traginar pedres... Ah si! Algún dia també em va tocar estar a la cuina... i algun que altre dia també em va tocar... traginar pedres!

24 hores a Panamà

Si doneu un cop d'ull al mapa, veureu que no hi ha pas fronterer per terra entre Colòmbia i Panamà: la carretera panamericana que uneix els Estats Units amb Xile queda interrompuda únicament en aquest punt: el "Tapón del Darién". Una zona selvàtica protegida per diverses organitzacions ecologistes que argumenten que la zona no toleraria l'elevat trànsit de vehicles que suposaria unir aquests punts per terra. També hi ha una altra versió (conspiració?) que diu que als EUA no els interessa aquesta infraestructura per protegir la seva ramaderia de la sud-americana, molt més competitiva.

Sigui com sigui, poca gent tracta d'entrar a Panamà per Puerto Obaldía (un poble accessible només per avió i barquetes): la majoria de colombians que va a Panamà ho fa amb avió, i els estrangers ("xirucaires") que viatgen per Amèrica Central naveguen directament des de Colón o Porto Bello a Cartagena amb creuers de vela, que triguen uns 4-6 dies i costen uns 300$ (menjar inclòs).

Els pocs que s'atreveixen, corren el risc de quedar atrapats allà per la burocràcia panamenya. Jo he conegut gent desesperada per sortir, esperant durant més d'una setmana un vol que passa cada tres dies (i que acostuma a estar reservat), o un vaixell de càrrega que ningú sap ben bé quan passa.

Sortir de Colòmbia amb "panga" (dic "panga" per no dir "patera"), creuar la frontera, pernoctar a terra panameny i tornar.

Aquesta ha sigut la meva maniobra per aconseguir més temps de residència a Colòmbia. Amb el nou segell d'entrada al país he obtingut dos mesos més de permís.

I Panamà? Doncs ben poc puc dir. Amb només una nit a Puerto Obaldía, m'he discutit amb la regidora del poble (no ve al cas, però mal fet per part meva, ja que mai es té les de guanyar quan s'és estranger i es discuteix amb alguna autoritat), i he comprovat que la gent és bastant malcarada, desconfiada i que tracta d'aprofitar-se al màxim dels pobres visitants que estan de pas (aquí el canvi oficial no serveix per res!)...

Evidentment, que no penso caure al parany de jutjar un país per unes poques hores que he passat a un poble fronterer, però no portava ni mig dia a Puerto Obaldía, que ja tenia ganes de tornar a Colòmbia.