La terminal

Avui, el primer que he fet ha sigut anar al barber (sense ni tant sols esmorzar, perquè ja se sap, és dolent afaitar-se amb la panxa plena): tall normal, rentat i arreglar la barba.

Afaitar-se a cal barber... Per mi ja ha deixat de ser una activitat perillosa: després d'haver-ho provat un cop i veure que no n'hi ha per tant, ja em poso en mans de qualsevol... La primera vegada no ho tenia massa clar, però un cop superats els primers temors, i veure que a la gent li agrada el resultat, toca repetir! Arreglar-se la barba: entre 3000 i 6000 pesos, és a dir, entre 1 i 2 euros... que no sigui pel preu!

Després he anat a connectar-me a Internet (s'ha de fer de tant en tant), per descarregar fotografies i revisar el correu: 4 correus molt bons, d'aquells que fan il·lusió rebre, i un d'ells no m'ha agradat gens. La resta, "brossa" o lectures "en diagonal" de correus acumulats.

Com que he entaulat amistat amb l'amo del "cyber", he acabat ajudant-lo a fer fotos a una parella de noucasats, i després (mentre l'amo els imprimia els resultats), les hi he descarregat en un USB que s'han quedat com a record. Jo seria l'últim lloc on em faria fer les fotos del meu casament, però sempre hi ha gent per tot. A canvi, l'amo m'ha regalat uns minuts de connexió, uns DVD's verges i unes caixes... Bien!

Més tard, he anat tot orgullós amb el meu DVD (carregat amb les fotos de les últimes setmanes) al servei postal per enviar-ho a casa, i ja passades les tres de la tarda, m'he acostat a dinar: "almuerzo corriente" per 5500 pesos (no arriba als 2 euros).

Havent dinat, cinema d'estrena per 6000 pesos (2 euros per ser dissabte): l'última d'en "James Bond", a manca d'alguna cosa millor. Estava tant cansat que no he pogut evitar perdre la consciència durant quinze minuts (totalment prescindibles per poder seguir la trama).

Al sortir de la migdiada (perdó! del cinema), dutxa d'aigua freda, raspallada de dents, canvi de roba per sentir-me com nou i...

... Finalment, a les vuit del vespre, net i arreglat, he decidit trucar a la Marce per acomiadar-me d'ella. Però abans, hem quedat per anar a sopar...

====================================================================

Tot això no té res d'especial: podria haver sigut un dia normal a pràcticament qualsevol lloc del món... El que ha fet diferent el meu dia, és que ha passat íntegrament dins d'una terminal d'autobusos (al principi, els guàrdies de seguretat semblaven una mica mosquejats de veure un personatge amb motxilla al coll divagant amunt i avall sense destinació fixa, però al final s'hi han acostumat: "¿Q'hubo, don Ivan? ¿Todo bién, o que?").

... Precisament la Marce, qui m'ha alliberat del terminal, ha sigut qui m'ha convençut amb la seva veu dolça de quedar-me una nit més a Medellín... Aquí segueixo retingut... Per si de cas: que ningú pagui el rescat!

Cinema i cinema...

... Confesión a Laura (1990), La estrategia del caracol (1994), La vendedora de rosas (1998), Kalibre 35 (1999), La virgen de los sicarios (2000), La pena máxima (2001), La primera noche (2003), Maria llena eres de gracia (2004), Sumas y restas (2004), Rosario tijeras (2005), La milagrosa (2006), El colombian dream (2006), Soñar no cuesta nada (2006), Satanás (2007), Perro come perro (2008), Paraíso Travel (2008), Los actores del conflicto (2008)...

Fer-me amic de la Marcela, m'ha permès acostar-me al cinema colombià... Aquestes són només algunes de les pel·lícules que he vist: narcotràfic, segrestos i guerrilla són temes recurrents.

No acostumo a recomanar pel·lícules, però si en teniu ocasió, doncs mireu-les home! que tampoc costa tant!

Per cert: sabeu com n'hi diuen a les "crispetes" a Colòmbia? "Crispetas"!

(Missatge cultural patrocinat per "Cinesis, Laboratorio Creativo")

Recepta milionària?

Ingredients:

- Benzina.

- Àcid sulfúric.

- Permanganat de potassi.

- Sosa càustica.

- Fulles de coca.

- Calç.

- Sal.

Preparació:

Abocar la sal sobre les fulles de coca (prèviament escampades pel terra) i mesclar. Sense miraments. Normalment es trepitja i es refrega amb les botes fins que les fulles deixen anar substància.

Afegir la calç i seguir mesclant... fins que les fulles es marceixin. Ficar la mescla obtinguda en uns dipòsits, afegir la benzina i deixar reposar. Filtrar la benzina i les fulles ja es poden llençar.

A banda, preparar una solució d'àcid sulfúric amb aigua que després s'afegeix a la benzina filtrada.

A la mescla obtinguda, afegir el permanganat de potassi. Afegir la sosa càustica perquè reaccioni amb l'àcid sulfúric. Tant bon punt hagi reaccionat (bullit), la mescla final es filtra diverses vegades (un filtre pot ser -i normalment és- una samarreta vella).

El sòlid que s'obté s'anomena "basuco", i es ven en un laboratori de veritat a preu ridícul. Molta gent ho fuma (*) com si fos marihuana però NO es pot esnifar (encara que hi ha israelians que ho intenten... que bèsties!).

Quantitats:

Són necessaris 15 quilos de fulles de coca per obtenir 15 grams de "basuco", que es poden vendre per uns 35000-40000 pesos (uns 10-15 euros).

La lliçó rebuda avui, podria ser impartida a tots els instituts d'ESO: augmentaria l'interès per les aplicacions pràctiques de la química, i segurament, a més d'un se li trauria del cap provar certes substàncies de veure com estan elaborades (jo he vist gent tirar paperetes senceres de coca a la brossa després d'haver vist tot el procés).

====================================================================

(*) Fumar "basuco" crea una dependència semblant a la heroïna, i uns danys físics fins i tot pitjors. El fet que sigui tant addictiu i accessible, el converteix en molt comú entre les classes més pobres. Els fumadors de "basuco" estan molt mal vistos i viuen al carrer demacrats en l'extrema marginalitat. Més informació a http://www.antiadiccion.com/2007/08/07/el-famoso-basuco/

Històries d'hostals (i 2)

-"Donde es que vas a dormir, Lindo?"

Eren les 12 de la nit, i aquestes paraules de la Marcela van caure sobre mi com un gerro d'aigua freda...

-"A mi casa, al 'Palm Tree', ya sabes donde es... Pero antes vamos a senar algo, ¿si o que?"

Vaig intentar respondre amb un to de bon humor, intentant dissimular el meu disgust... Després dels últims dies a El Peñol i Rioclaro, jo em pensava que la cosa estava feta, i que em convidaria a casa seva... però no! En fi: m'està bé una dosi d'humilitat... Els excessos de confiança no senten bé a ningú...

====================================================================

-"¡Regresaste conchudo!", em va rebre la Salomé... -"¡Cuéntame todo! ¿como te fué?!..."

Un cop posats al dia dels nostres afers, em va explicar les últimes novetats de l'hostal:

• El Peter i la Donna (HOL), finalment van posar a la venta la moto (perquè ja n'estaven fins als ous d'ella) a un preu ruïnós, després d'haver anat acumulant nyaps per mitja dotzena de tallers colombians.

• L'Estarley (CAN), prometia ser (i al final va ser així) un "capullo" integral que va aconseguir el rècord de caure malament a tothom en el mínim temps possible.

• El Jan (FRA) va seguir amb el seu ritme trepidant de nits sense dormir a base de cocaïna fins que la seva ex-núvia el va trucar des de Tolosa, i llavors va decidir cancel·lar el seu viatge de mig any per tornar amb ella.

• El Piero (ITA), que està jubilat i viatja cinc mesos a l'any per evitar els hivern, encara seguia a l'hostal.

• El Javi i el Gustavo, dos nois del País Basc, que van aconseguir, cadascú per la seva banda, "conquerir" el cor de dues de les noies que treballen a la recepció...

Prenent una cervesa amb ella, vaig oblidar per una estona la meva decepció que havia tingut moments abans... Ho havia dit en to de broma "Llévame a mi casa..." però no podria haver emprat una comparació millor: el "Palm Tree", a hores d'ara, ja és com casa meva.

Cultura contra violència

"Favelas", "chabolas", "barrios", "conventos", "colonias", "cantes", "arrabales", "villas", "tugurios", "comunas"... Diversos noms però el mateix significat. No importa on, a tota gran ciutat sempre hi ha una zona marginal.

A Medellín, aquesta zona es diu "Santo Domingo". Bé, es deia, perquè des de 2003, la zona ha canviat molt. En la seva època fosca, "Santo Domingo" era un barri en mans de les bandes del narcotràfic, els seus habitants vivien en un ambient de terror i la seva esperança de vida era molt curta. Era un d'aquells llocs ignorat pels visitants (si és que n'hi havia) i temut pels locals, on els taxistes es negaven a dur-t'hi i la policia només hi anava a recollir cadàvers i suborns (algú ha vist "Cidade de Deus"?).

Llibres contra armes, educació contra drogoaddicció, cultura contra violència...

Quan parlen del passat, els habitants d'aquest barri utilitzen la paraula "guerra": "Anteriormente, cuando la guerra...". Costa d'imaginar com era "Santo Domingo" en temps de la guerra. Avui és simplement un barri perifèric de cases humils, amb nens alegres que juguen al carrer i que es deixen fotografiar pels visitants admirats que passegen plenament confiats... La vida sembla protegida per la "Biblioteca España" estratègicament situada a la part superior de la pendent per on s'estén el barri, i la gent hi fa cua per connectar-se gratuïtament a internet (hi ha més de 100 ordinadors!), fer els deures de l'escola, recollir els petitons que juguen a la ludoteca, o inscriure's als diversos tallers que s'organitzen.

Amb aquest són cinc els "parques biblioteca" (Santo Domingo, San Javier, la Quintana, la Ladera y Belén), que l'alcalde Sergio Fajardo va fer edificar a la seva ciutat. Un alcalde que va decidir invertir el 40% del pressupost públic en educació (una xifra sense equivalents a Amèrica Llatina) i portar a terme un projecte molt ambiciós per a canviar radicalment la imatge tant malmesa que Medellín havia cultivat durant la dècada dels noranta.

Però no tot s'arregla construint biblioteques a zones deprimides. Darrera la metamorfosi d'aquesta "comuna", hi ha molt de treball i una forta inversió pública: renovació de mobiliari urbà, construcció de parcs i zones enjardinades, creació de miradors i terrasses, transformació urbanística amb l'arribada del "Metrocable" (el primer telefèric emprat com a sistema de transport massiu), un nou pavelló esportiu, política de desplaçats i un exèrcit de treballadors socials que administren beques i ajuts a més de 15.000 famílies en situació de risc.

Senyors! Això és política social i el demés són tonteries! Molta gent que viu dels nostres impostos (no penso dir noms, ni anomenar ciutats o països perquè no acabaria mai) hauria de passar-se per Medellín i prendre nota.

L'únic risc...

Quan els del DAS em van preguntar per quants dies volia el meu permís, jo vaig contestar que amb uns trenta-quaranta, ja faria... Em van posar el segell per seixanta dies, i jo, vaig sortir tot convençut que en tindria de sobra... Bé, ja porto cinquanta-cinc dies a Colòmbia, i com que veig que amb seixanta no en tindré prou, avui m'he passat pel DAS de Medellín perquè em prorroguin el permís.

El tràmit burocràtic, com qualsevol altre: fotografies carnet, fotocopies de tot, ingrés de 64.000 p al banc, omplir uns formularis... i "regrese esta tarde"... i "vuelva usted mañana". (al entrar, els guàrdies, d'impecable uniforme fosc amb les seves metralletes... Quants bons records!)

Doncs aprofitant aquesta fita dels 55 dies, he clicat el "filtre" que posa "Colòmbia" i m'he posat a repassar tot el que he publicat fins ara: nits a la presó, prostitució, drogues (properament més "posts" sobre drogues, ja ho aviso ara), picades d'insectes, carteres que desapareixen i apareixen buides, ciutats hostils, "pirateria"... No és just!

Colòmbia, ja de per si, és un país força maltractat pels mitjans de comunicació... I per molt certes que siguin les noticies que ens arriben, i per molt cert que sigui tot el que he escrit fins ara (i deixant clar que no és el lloc més segur on podeu anar), NO es correspon amb la realitat que he viscut:

Per ser una mica més objectiu, he de dir que Colòmbia és un país preciós, amb una fama mal merescuda... i la seva gent és un amor: amable, educada, cordial, simpàtica, hospitalària... no me'n cansaré d'afalagar-los...

I acabaré, tot afegint uns enllaços (només són 40 segons cada un) del Ministeri de Turisme de Colòmbia que resumeixen perfectament tot això. No és que m'hagin pagat a canvi de que els publiqui, ni tampoc els he triat per les imatges (normalment, les imatges de qualsevol campanya de turisme solen ser bastant idíl·liques), sinó pel missatge: em sento plenament identificat amb qualsevol d'aquests personatges (i més, justament avui que que m'he hagut d'apropar al DAS a prorrogar el permís).

Així doncs, per tots aquells que encara segueixen pensant que Colòmbia és un país ple de perills, que quedi clar:

"Colòmbia: l'únic risc és que t'hi vulguis quedar!"

• Santa Marta
• Cartagena
• Santander
• Bogotá
• Triángulo del café
• Medellín
• San Andrés
• Amazonas

Exprimint Manizales

"Un important punt a l'eix del comerç del cafè. La prosperitat de Manizales es pot veure als seus carrers bulliciosos. No és una ciutat bonica (els terratrèmols han destruït la major part de l'arquitectura original), però és una bona base per explorar la regió. Val la pena la impressionant Catedral de Manizales, la qual suporta una torre de 106 metres, la més alta del país."

Això és l'únic que posa la meva guia sobre Manizales. A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns "capullos".

Home, Manizales no és Paris ni Cartagena, i el seu atractiu turístic és limitat... Ara bé, de tot se n'hi pot treure suc:

El jardí botànic, les estructures de bambú ("guadua" n'hi diuen, que sembla que comencen a posar-se de moda), les postes de sol al mirador occidental de "Chipre"... Ah! Se m'oblidava: sense sortir de la Plaça Bolívar, admirar l'estàtua de l'original Bolívar-Condor, a qui ningú deixa indiferent. Imprescindible si es volen admirar els genitals del "libertador".

I ja com a informació addicional, afegir que Manizales és ciutat universitària, i val la pena passar-se per alguna de les seves facultats (la Universidad Nacional, per exemple), per gaudir de menús econòmics, jardins botànics, mercats de llibres de segona mà, projeccions de pel·lícules gratuïtes per les tardes...

Més coses: prop de Manizales he pogut visitar una "hacienda" de cafè, on m'han explicat fil per randa tot el procés d'obtenció del cafè (tassa inclosa). Amb l'eufòria de l'experiència, els he dit als amos de l'hacienda que em volia quedar a dinar. I si, sembla que hagin cuinat expressament per mi, però m'han clavat una clatellada que fins i tot, la dona de l'Hacienda, ja ha deixat de caure'm simpàtica (després, ja més calmat, m'he autoconvençut de que pagar 4,5 euros per dinar, no ha sigut tant car)

I el "Parque de los Nevados"? Doncs també hi he anat! (*)

Impossible arribar-hi amb transport públic i l'única manera d'accedir-hi, com no, mitjançant un recorregut organitzat, amb un cost únic i innegociable de 95.000 pesos (40.000 únicament són per l'accés al parc, ja els val!)

Doncs bé, resumint molt, diré que el que més m'ha agradat ha sigut experimentar la fatiga a partir dels 4.500 metres per la falta d'oxigen... O millor dit, veure com la resta de gent s'esgotava més que jo...jejeje...

Supèrbies a banda, el que de veritat més he gaudit han sigut els banys termals inclosos al "tour". Mira que he plorat i he insistit perquè em descomptessin aquesta activitat del recorregut... I al final, és el que més m'ha agradat: fred, calor, fred, calor, fred, calor... I després aquesta meravellosa olor d'ou podrit que et queda al cos... mmmmmhhhh... "¡Aquí huele a azufre!"

(*) Tot això plenament contrastat amb la guia, que ho explica amb pèls i senyals... A vegades (només de vegades) penso que els de "Lonely Planet" són uns genis, per això encara la porto a sobre...