Ja tinc data!!!

Bé, ja tinc data:

Dia: dimecres 23 de juliol
Hora: 7:00 am
Lloc: Aeroport del Prat (BCN)

I d'allí, avió fins a Madrid. I a Madrid, altre avió fins a Caracas... I després... Qui sap!

Ja està! Ja ho he fet! La veritat és que necessitava aquest objectiu a mig termini: Per fi m'he marcat una fita i ja no hi ha volta enrera. Porto uns tres dies fullejant ofertes de vols i no m'he atrevit fins avui. També reconec que he hagut d'entrar el número de la targeta un parell de vegades perquè m'he confós... i que m'han tremolat els dits a sobre del ratolí quan he clicat la compra del bitllet... però després de rebre el correu de confirmació i sortir de la feina (si ho admeto, l'he comprat en hores de treball... tothom ho fa, no?), tenia una altra cara: sabeu aquella cara de felicitat i profunda satisfacció, mesclada amb petita dosis d'orgull i supèrbia que un porta desprès d'una exitosa nit de... Bé, ja m'enteneu... Doncs això: que he anat pel carrer ballant amb els fanals i he arribat a casa amb un somriure d'orella a orella...

I a partir d'ara? Doncs des d'ara fins a la data de sortida, queden algunes coses per preparar: presentar la declaració de l'IVA i el resum anual, donar-me de baixa dels Autònoms i la Seguretat Social, esbrinar com coi declararé els impostos l'any que bé, vacunar-me contra el que sigui, buscar-me una assegurança mèdica, demanar algunes targetes de crèdit a la caixa, fer-me el passaport nou, firmar una sèrie de poders a algú de confiança, passar pel Decathlon per comprar alguna cosa suposadament "imprescindible", fer una mudança i finalment acomiadar-me de tothom, especialment als qui probablement no trobaré quan torni...

Cambio de planes

16:11. CECILIA:
Insistiré.
Vienes en agosto? Ya tengo casa y todo esperándote.
Un abrazo.

16:27. IVAN:
Agosto?!?!? Pero no es invierno en Chile?¿?¿?¿? Seguro que voy, pero no en agosto!!!! :D
De momento lo tengo sólo en mente... este verano me voy a Marruecos... pero la idea es NO-volver. La idea es dejarlo todo y seguir hacia el este, todavía no sé muy bien donde ni cuanto tiempo, pero siempre hacia el este... y claro, después de unos meses llegaría a Chile (…)
Ala, estamos hablando! (y te mantengo informada)
Besos a ti y a Violeta!

16:51. CECILIA:
QUE BUEN VIAJE!
Si vienes en Febrero te acompaño un rato por Sudamérica (1 mes no más).
te adjunto archivo como sería mejor el viaje (recorrido en negro). (…)
Porque si dejas Chile para el final seguro se te acaba la plata, no tienes más tiempo etc...etc… va propuesta.
Besos

17:26. IVAN:
¿Aburrida en el trabajo?
Yo si, jajajaja... aburrido no, que tengo muchísimo, pero pocas ganas de hacerlo :(
Que propuesta tan loca! Buenísima, eso si... Pero no sé si tengo tanto presupuesto para cruzar EUA y dar tanta vuelta... Bueno, te paso la que tenia en mente (recorrido en rojo). (…)
Viéndolo desde otro punto de vista, como tampoco tengo nada atado, podría comprar un pasaje barato a Centroamérica (Cuba, Venezuela, Colombia, Ecuador...) y de allí seguir mi viaje hacia el oeste... así podría coincidir contigo en febrero... ahora que lo pienso no es mala idea...
Te hecho mas cuentos otro día, ¿ok? es que esta tarde me está saliendo demasiado improductiva!
Más besos,

19:41. CECILIA:
ya, si estoy un poco aburrida.
Bueno, dale con tratar de coincidir en febrero, estaría "entretenido"
Nos vemos luego, y a trabajar! DEU.

Resum dels Balcans (carta als meus companys de viatge)

Hola a tothom!

Ja he tornat a Barcelona, sa i estalvi... I aquesta setmana deuria estar treballant de valent, però sincerament, no en tinc ganes... Estic una mica cansat, i també tinc una mica de nostàlgia dels Balcans...

La veritat es que m'ho he passat d'allò més bé i us voldria donar les gracies a tots. Cadascú de vosaltres s'ha convertit per mi en company improvisat de viatge i entre tots heu col·laborat a que aquestes últimes setmanes hagin estat una experiència única i irrepetible. Probablement, si tingués que planejar el meu viatge de nou, canviaria certes cosetes, però mirant enrere, ha quedat prou bé... jo diria que quasi perfecte... al final, com sempre, em van faltar alguns dies i em van quedar llocs per conèixer... una excusa per tornar... segur!

També voldria donar les gracies a tots els locals que he conegut: Ana (Slo), Stjepo i Suzana (Cro), Salim i Selma (BiH), Ivan i Ana (Srb). Parlar amb ells ha estat molt enriquidor, i sense cap mena de dubte, una bona manera d'introduir-me en tots aquests països que, fins ara, per mi eren pràcticament desconeguts.

Mercès a tots i fins aviat!

Veure mapa més gran

====================================================================

Y ahora, para el resto de España, Hispanoamérica and for those who want practise your castilian-spanish

¡Hola a todos!

Ya he vuelto a Barcelona, sano y salvo... Y esta semana debería estar trabajando duro, pero sinceramente no tengo muchas ganas... estoy un poco cansado, y además tengo un poco de nostalgia balcánica...

La verdad es que me lo he pasado muy bien, y os quería dar las gracias a todos. Cada uno de vosotros se ha convertido en compañero improvisado de viaje y entre todos habéis colaborado a que estas últimas semanas hayan sido una experiencia única e irrepetible. Probablemente, si tuviera que planear mi viaje otra vez, cambiaria algunas cosillas, pero volviendo la vista atrás, ha quedado bastante bien... al final, como siempre, me faltaron algunos días y me quedaron lugares por conocer... una excusa para volver... ¡seguro!

También querría dar las gracias a todos los locales que he conocido: Ana (Slo), Stjepo y Suzana (Cro), Salim y Selma (BiH), Ivan y Ana (Srb). Conversar con ellos ha sido muy enriquecedor, y sin lugar a dudas, una buena manera de tener un primer contacto con todos esos países que, hasta ahora, para mi eran prácticamente desconocidos.

Gracias a todos y ¡hasta pronto!

====================================================================

Et maintenant, pour les francophones:

Salut toute le monde!

Je suis déjà revenu à Barcelone, sain et sauf... Et cette semaine je devais travailler beaucoup, mais sincèrement, je n'ai pas envie... Je suis un peau fatigué, et j'ai aussi un peau de nostalgie des Balkans...

La verité est que je me le suis très bien passé et je vous voudrais remercier à tous. Chacun de vous s'est converti pour moi en compagnon improvisé de voyage, et entre tous vous avez collaboré a ce que ces semaines dernières aient été une expérience unique et irrepetible. Probablement, si je devais projeter mon voyage une autre fois, je changerais certaines petites choses, mais en regardant en arrière, il est assez bien resté... Je dirais que presque parfait... à la fin, comme toujours, ils m'ont manqué quelques jours et je n'avais pas du temps pour connaître touts les lieux que je voulais... une excuse pour revenir... sûrement!

Je voudrais aussi remercier à tous les locaux que j?ai connu : Ana (Slo), Stjepo (Cro), Suzana (Cro), Salim (BiH), Selma (BiH), Ivan (Srb) et Ana (Srb). Parler avec eux a été très enrichissant, et sans soute, une bonne manière de m?introduire dans tous ces pays qui, jusqu?a maintenant, pour moi étaient pratiquement inconus.

Merci à tous et à bientôt!

====================================================================

And now, for the rest of the world:

Hi everybody!

I'm back in Barcelona safe and healthy... This week I should have been working hard, but sincerely, I don't feel like it... I am a little tired, and to tell you the truth, I miss the Balkans!

I enjoyed my trip a lot, and that's why I would like to give thanks to everybody. To me, each one of you have become an improvised travel-partner, and all of you made my last weeks a unique and unrepeatable experience. Probably, if I had to plan my trip again, I would change some little things, but looking back, it was all great... almost perfect, I could say... At the end, as always, I didn't have the chance to visit all the places I wanted, which is a perfect excuse to come back!

I would like also to give thanks to all the locals I met: Ana (Slo), Stjepo (Cro), Suzana (Cro), Salim (BiH), Selma (BiH), Ivan (Srb) and Ana (Srb). Talking with you all was very enriching, and without any doubt, a good way to taste the cultures of all these wonderful countries that, until now, for me were practically unknown.

Thanks to all of you, hope to see you soon someday!

Ivan

Entenent les converses dels demés

Barcelona, 13:30. L'aeroport em rep amb una mescla de familiaritat i hostilitat. Familiaritat de trobar-me en un lloc conegut (cada vegada que trepitjo l'aeroport em sorprèn com n'és d'acollidora la veu que anuncia els vols) i l'hostilitat de tornar a la realitat: soroll, contaminació, caos, embussos, xafogor...

El tren de rodalies finalment arriba (com ja va sent habitual, amb retard), i m'entaforo en un seient entre maletes, bosses i motxilles. No trigo gaire en adonar-me que estic rodejat de 3 SAP's (abreviació anglosaxona de South American Princess) que comencen a queixar-se de tot, fent gala d'una malcriadesa extrema i exhibint el seu accent "pijo" sense cap mena de pudor.

-"¡Que calor! ¡Que horrible! ¡Me voy a moriiiir!"

-"¡Ay siii! Esta misma tarde me voy a la playa!"

-"¡¿¡Eh!?! ¡¡¡No te puedo creer!!! ¡Pero si la playa de Barcelona es un asco! Yo me voy a la piscina que tiene un amigo que(...) ahora mismo lo llamo! (...)"

-"¡Ay! ¡¡¡Pero que envidia!!! ¡Yo tambien quiero iiiir! Venga va, porfavooooor! (...)"

Els minuts passen i el tren deté la seva marxa ja feixuga de per sí... Les queixes, per contra, no paren: ara se centren en la velocitat del tren, la calor, l'espai i les olors dels veïns (pot ser també les meves). Poc després, les veus crítiques, animant-se les unes a les altres, pugen de to, i es llencen contra el sistema i contra el país. Comencen en to simpàtic fent referència a diferències culturals (que si els espanyols són molt freds i poc atents, que si no són simpàtics, que no parlen bé l'anglès...), per acabar atacant de front els catalans i la gent de Barcelona (que si són molt orgullosos i mal educats, que perquè insistir tant en parlar català, que si ja estem al segle XXI, que si van d'europeus però són uns...).

En una altra ocasió potser hagués contestat i hagués entrat en la discussió, però estic molt cansat (haver dormit als carrers Venècia m'ha deixat fet pols) i sincerament crec que no val la pena. Tan sols em limito a clavar una intensa mirada d'odi a la noia que em queda davant (curiosament, la qui menys parlava, pobreta). Així que acabo per acotar el cap contra la finestra amb la mirada perduda en la decadent horta d'el Prat.

Amb la remor de fons de la conversa (que ja gairebé ni escolto, i ara toca un tema tan banal que no val la pena ni anomenar), i del tren que sorprenentment s'ha tornat a posar en marxa, endevino el meu reflex al vidre i descobreixo una expressió cansada d'infinita tristor... està clar: torno a la realitat, torno a ser a casa.

Belgrad i les seves nits

Pot ser que a Belgrad s'hi vegin les faldilles més curtes d'Europa (i part de l'estranger). Pot ser que en aquesta ciutat les noies llueixin els "shorts" més "shorts" que hom pugui imaginar, i que el sentit d'aquesta paraula (short) adquireixi aquí el seu significat màxim (o mínim, segons com es miri).

Però a més de percebre això, s'ha de donar una petita volta pel seu casc antic i la fortalesa, acostar-se a veure l'església ortodoxa més gran del món i (pels frikys de l'electricitat) la casa-museu de Nicola Tesla.

Ah! La festa, si. No ens oblidem de la vida nocturna de Belgrad. Qualsevol nit s'hi poden veure locals replens de belleses eslaves ballant qualsevol tipus de ritmes (hip-hop i tecno, pel que fa a la meva experiència) amb els rius Danubi i Sava com a teló de fons.

Però en aquestes nits, un se sent com un estrany que s'ha colat en una festa privada. Si a més, un va a aquesta "festa" acompanyat de jovenets anglesos que el seu concepte de diversió consisteix en asseure's en un racó i inflar-se de cerveses, aquesta sensació d'estar fora de lloc pot fregar el patetisme, convertint-te en un tòtil que l'únic que fa és badar i beure, mentre al seu voltant ballen de forma sensual un nombre indeterminat de noies atractives acompanyades de serbis musculosos. Serbis que, qui sap, 10 anys abans eren capaços de matar a Bosnians i Croates sense cap tipus de miraments...

Cinema i billar

Avui m'he llevat amb ganes d'anar al cinema! Bé si he de ser fidel a la veritat, no ha sigut ben bé així: m'he llevat més o menys tard, i com que no tenia res planejat per fer, he pensat que seria bona idea anar a veure una pel·lícula aprofitant que a Sarajevo s'hi celebra el famós Festival Internacional de Cinema.

I allí estava jo, fent cua després d'haver pagat els 2,5 euros de l'entrada envoltat de "glamour": catifa vermella, gent acreditada per tot arreu, fotògrafs perseguint algun director "famós"... Per sort, estava acabat de dutxar i se m'ha passat pel cap portar sabates tancades i pantaló llarg. I és que a més, a la sala m'he assegut justament darrera del seient reservat a... Jeremmy Irons (uauuuuuuu!), que finalment no ha aparegut (ohhhhhh!).

Després de dinar un "cevavcici" (s'ha de pronunciar, més o menys, xevaptxixi), què són com unes petites hamburgueses fetes a la brasa amb molta ceba i pa de pita, he decidit trucar a la Selma per passejar: Jo voldria haver jugat als escacs amb ella, però no semblava massa entusiasmada amb la idea i simplement hem xafardejat CD's pel basar. Cap al vespre hem acabat jugant al billar: una activitat que li encanta, però que no fa massa sovint perquè li resulta massa cara (no m'estranya! uns 6 euros per 1 hora, amb cerveses incloses, això sí...).

Resumint, que ha estat un bon dia... I a l'acomiadar-me d'ella, he tingut l'estranya sensació de conèixer aquesta noia musulmana de tota la vida... Estic convençut que si visqués a la mateixa ciutat que jo, la trucaria sovint per quedar amb qualsevol excusa... Anant cap a ca la Jasmina, pensava amb tot això... I també amb lo difícil que se'm faria marxar de Sarajevo.

Selma a Sarajevo

Quedar a Sebilj (altrament dita la plaça dels coloms) no havia estat una bona idea per a una primera trobada. Mentre esperava la Selma, vaig notar alguna cosa a l'esquena, com si algú em piqués per sorpresa.

Però no era ella. Justament era un d'aquells coloms (amb la fama ben guanyada) que se m'havia cagat a sobre. Finalment va aparèixer, tan dolça i tan segura d'ella mateixa com la recordava la primera volta que la vaig veure. Em va somriure, i tot el nerviosisme acumulat durant l'esdeveniment amb el colom, es va esvair i va quedar en pura anècdota.

El Túnel

Just arribar a Sarajevo, la Jasmina em va preguntar:

-"Ja has anat a veure el túnel?" - era obvi que no, doncs ella sabia perfectament que acabava d'arribar -"Doncs qui no l'ha vist, no pot dir que ha estat a Sarajevo... ". Va dir com a bona venedora que era.

Amb una frase tan lapidaria com aquesta, no em podia pas resistir, així que vaig ajuntar-me amb una parella d'australians que tenien previst anar-hi i vam compartir el preu del taxi que ens va portar prop de l'aeroport.

Durant el setge de Sarajevo (que va tenir lloc durant la guerra de Bòsnia) per part de l'exèrcit iugoslau (més tard, exèrcit de Sèrbia i Montenegro), els ciutadans bosnians van construir un túnel per unir la ciutat, totalment incomunicada, amb l'aeroport (teòricament zona neutral).

Avui en dia, s'hi poden veure 80 dels 800 metres originals, un vídeo "casolà" amb un recull d'imatges sobre el setge i com funcionava el túnel (bàsicament una sèrie de recreacions) i una mena de "memorial" amb objectes, fotografies, noticies relacionades... i si es té sort, es pot parlar amb un dels propietaris de la casa on acabava el túnel, qui dona dades interessants i anècdotes sobre la seva construcció.

Es diu que el túnel "va salvar la ciutat" perquè va permetre proveir-la d'aliments, i a molts ciutadans poder escapar del setge. El cert, però, és que molts mantenen que l'objectiu final del túnel era subministrar armes i tropes al malmès exèrcit bosnià. Sigui com sigui, molts dels actuals habitants de la ciutat van poder fugir de la terrible situació amb que es trobaven, entre ells, la Selma.

Quan li vaig dir on havia estat aquell mateix matí, ella no va tenir cap tipus de problema en explicar-me la seva experiència: gràcies als diners estalviats del seu avi, ella, la seva mare i germanes (el seu pare i el seu avi, es van haver de quedar per servir a l'exèrcit bosnià) van poder escapar durant una freda nit d'hivern. En alguns punts, el túnel estava inundat d'aigua, i ella, que només tenia set anys, havia de "nedar"... després van haver de caminar durant hores a través dels boscos nevats, carregats amb tot, fins a un refugi on van esperar un camió que els va permetre escapar a Alemanya... pocs mesos després, s'acabà la guerra i s'aixecà el setge... Però és clar: això, ni la Selma ni la seva família ho podien haver previst...