La sensació què es té a l'arribar a Concepción, segona ciutat més poblada del país la qual va patir un terratrèmol 8.8 escala Richter avui fa exactament 3 mesos, és més o menys la mateixa que es té a l'arribar a qualsevol ciutat de la mateixa grandària.
Inconscientment, esperava un panorama més desolador: carrers oberts, runes a tot arreu, serveis que no funcionen... Però no: els carrers estan asfaltats, i les voreres flueixen tot de gent que sembla portar una vida normal.
====================================================================
Mentre escric aquestes línies, experimento a la meva pròpia pell el més fort dels diversos (pràcticament un cada dia) "tremolors" que m'ha tocat patir: la gent es mira amb cares de pòquer, mira el sostre esperant que tot passi... De manera automàtica, premo el botó de "salvar", faig veure que m'aixeco de la cadira, però espero a veure que fa la resta de gent: se segueix mirant de reüll, més cares de pòquer, rumors, s'escapa algun riure... Els segons es fan eterns. Sento un lleuger mareig... Fins que la cosa s'acaba mig minut després: sospirs alleugerits, riallades nervioses i tornada a l'activitat. L'home del meu costat fa un pronòstic: "Com a mínim això ha sigut un 5!". Minuts més tard la radio ho confirma: 5.7 escala Richter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada