Hostes, hostes, hostes... Munts d'hostes que vénen i van. Alguns passen gairebé desaparcebuts, i d'altres es queden per força més temps, formant part del mobiliari, compartint les seves històries i deixant-nos una profunda empremta en la nostra vida. Que porta a algú a deixar tota una vida enrera per posar-se a viatjar?
Alguns exemples:
En Graham ("Mr. Barrett" (GAL)), va batre tots els rècords. Va fer el seu check-in un primer de maig i no va abandonar l'hostal fins el 23 d'octubre. Això són 175 dies, o gairebé 6 mesos! Com qui no vol la cosa, va començar a trobar-li el gust a Santiago, i va començar a ocupar les seves hores lliures (que eren moltes) en donar classes d'anglès. Els diners que rebia (que no eren tants) els va anar invertint en oci nocturn, fins a convertir-se en un clàssic de les nits de Santiago. Incomptables xerrades als vespres, copes de vi compartides, i nits entre setmana a "Salsa Brava". Pero si per alguna cosa serà recordat aquest entranyable personatge, serà per les seves boges històries: sempre n'hi passava alguna! Va patir en primera persona infinites bronques a les discoteques, 2 atacs epilèptics, 1 cella partida fruit d'una discusió, diversos atracaments (un d'ells a mans d'un grup de travestis), una dent trencada per fer "sandboarding"... Tantes coses que a la fi, tothom sospitava que hi havia alguna cosa més que mala sort.L'Arthur (BRA). Va vindre del Brasil per provar sort. Conèixer una mica Xile, i alhora buscar un treball seriós: una experiència laboral com a Enginyer Ambiental en un país extranger... Però l'Arthur no estaba disposat a treballar de qualsevol cosa: "per fer de cambrer o repartidor, me'n torno a Brasilia, on tinc feina assegurada...", i així va ser després d'unes quantes setmanes de frustració. Recordaré l'Arthur per ser el meu company de recerca de feina. Pels ànims que ens donàvem plegats. I per les borratxeres que s'agafava quan Brasil guanyava algún partit. També recordaré a l'Angie: la noia que treballava a l'hostal que es va enamorar d'ell. L'últim que sé d'ella és que està aprenent portuguès. Ara és ella qui provarà sort a Brasil.
L'Anthony (ANG). Definitivament l'Anthony no tenia el "perfil" de motxillaire viatger. De mitjana edat, tímid, introvertit i una mirada perduda, trista... Anava tot el día envoltat d'un aire taciturn. Poques vegades vaig conversar amb ell: un cop, em va explicar que per unes poques lliures, es va comprar tots els clàssics de la literatura universal per poder-los llegir al seu "I-pod"; semblava fascinat! Un altre día em va dir que li traduís un article de "El País" que parlava sobre política anglesa i vam acabar xerrant sobre el sistema parlamentari anglès i els diferents tipus de democràcia representativa. De fet, ara que hi penso, en tot el temps que va estar a l'hostal, les converses van ser comptades. No és estrany: gairebé no parlava amb ningú... El poc que sabíem d'ell és que un mal divorci a Anglaterra el va portar a Santiago, i aquí, es va posar a donar classes d'anglès (una opció molt recorreguda, això d'ensenyar anglès). Respectuós i educat, vestía camises, americana i pantalons de pinces ("és que vaig a les empreses, i he de lluir elegant...", deia). Una nit qualsevol em va demanar que li digués quants diners debía perquè volia pagar el seu compte: em va confessar que tenia la intenció de mudar-se a un apartament per tal d'estalviar una mica. Després va sortir a treure diners del caixer. No el vam veure més. Al matí següent, la noia amb qui semblava festejar ens va informar (carregada d'antidepressius) que l'havien atropellat i que havia mort. -¿...?. Davant una mort per sorpresa un es queda sense paraules... Coneixent el seu caràcter, hi ha qui no descarta l'opció del suïcidi. Jo només penso que ha sigut pura mala sort. D'aquí pocs dies vindran els de l'ambaixada per emportar-se les seves pertinences. Els "carabineros" volen donar una bona imatge i cuiden tots els detalls. Com a company de llitera no deixo de mirar les seves coses. "Que trist perdre la vida tan de sobte i lluny de casa...". "La poca familia que tenia rebrà el que queda de l'Anthony... Que rebria la meva?..." Miro la meva motxilla: el "neceser" amb quatre coses, una capsa amb objectes que considero imprescindibles, llibretes amb notes i les meves robes gastades per innombrables usos. Surto al carrer i deixant-me mullar per una fina pluja d'hivern, tracto de treure'm tots aquests pensaments patètics que se m'han ficat al cap.
El Yura ("Yurassic-Park" (RUS)). Ja porta cinc (5!) mesos a l'hostal i la seva història encara és una incògnita. Bé la cosa és que el Yura no parla massa. No perquè no en tingui ganes, si no perquè no en sap. Va arribar a l'hostal sense saber ni una paraula de castellà. A partir d'aquí, les hipòtesis sobre el seu origen o els seus propòsits depenen de l'imaginació de cadascú: que si espia rus, que si terrorista, traficant d'armes nuclears... Jo, per part meva, des dels primers dies vaig fer l'esforç per comunicar-me amb ell (sé per exemple que la seva mare encara es pensa que está a Rússia: "si mama saber yo aquí, ella morir"- bé, sembla una bona raó per mentir) i vaig començar a donar-li classes d'espanyol gratuïtes de forma regular. -"Tindries que cobrar-li les classes... segur que està carregat de pasta! Per què ho fas?" Em pregunten alguns. Poso cara de babau: -"No sé, però no puc deixar de fer-ho." Un dia, dubtant dels meus mètodes pedagògics, decideixo comprar-li un llibre de text per a que aprengui l'idioma segons un temari i de forma més o menys autodidacta. Xile no destaca precisament per disposar d'un ampli ventall de llibres. Tampoc destaca pels seus preus assequibles. Però després d'una setmana de cerca tot recorrent totes les llibreries de Santiago i les acadèmies d'idiomes, vaig trobar, en una botiga de llibres de segona mà, un exemplar dels anys 80 que em va convèncer: l'únic en realitat. Després de pocs dies, descobreixo que el meu regal no li fa massa gràcia: darrera els seus reclams que gairebé m'esgoten la paciència, sospito que el Yura ha creat una Ivan-dependència. Si és que si, és que m'ho busco! Es comporta como un nen petit ("cabro chico"), perquè l'he tractat així. Des del primer dia que es va perdre intentant tornar a l'hostal després d'una passejada, l'acompanyo pràcticament a tot arreu: a tramitar papers, a comprar, a conèixer el centre de Santiago... Fins i tot em diuen que està gelós quan parlo amb altres hostes... Després de tres malcriadeses seguides (no perdré temps en explicar-les), decideixo de posar espai de per mig i estic uns dies sense parlar-li. Uns tès i dinars de reconciliació després, prenc una decisió dràstica: enseñar-li les paraules "PER FAVOR" i "GRACIES" i la importància d'emplear-les.
La Lisa Simpson (EUA). Un día va arribar una reserva a nom de Lisa Simpson. Hi ha alguna cosa més innocent que esperar l'arribada d'una nena groga amb el cabell en forma d'estrella?La Selena ("La Shakira de Kentucky" (EUA)). Un altre cop els nostre camins s'entrecreuen. Després de passar-se vuit mesos a Tucumán menjant empanades, li tocava tornar a casa, però no semblava que en tingués ganes, així que va decidir passar-se uns dies a Santiago a visitar-me. Sense plans a curt termini, m'acompanya a fer de voluntari per "Hábitat para la Humanidad" tot esperant la seva propera aventura. Ella riu mentre li comento que corre el risc de convertir-se en una ànima errant... Com quasi tots els que passen per l'hostal!
Altres hostes que mereixen ser recordats:I molts més... Com la Karen (XIL), el Pedro (BRA), el Douglas (ARG)...
