Chi! Chi! Chi! Le! Le! Le!

Per veure debutar a la selecció xilena de futbol, em vaig llevar a les sis del matí (no recordo haver fet un sacrifici semblant des de que el Barça va jugar la final de la Copa Intercontinental contra el São Paulo l'any 92).

Amb en Graham (GAL), que escriu gratuïtament articles sobre el mundial pel "Santiago Times", ens vam traslladar a la "Plaza Constitución" on hi havia instal·lada una pantalla gegant per veure el partit contra Hondures, i ser testimonis de la primera victòria xilena en un mundial des de 1962. Això són 48 anys!

L'alegria, com es pot imaginar, va desbordar els carrers del centre i la Plaça Baquedano (el que vindria a ser la Font de Canaletes de Santiago), on milers de xilens i banderes "tricolors" van decidir no anar a treballar i prendre's la resta del dia lliure.

Contra Suïssa es va repetir la mateixa historia. Un sol gol va ser suficient per tornar a donar la victòria a "la Roja" i trencar un altre rècord: després de mantenir la porteria a "0" durant els darrers 6 partits en una Copa del Món, la defensa suïssa va ser superada.

L'alegria va tornar a envair la "Plaça Baquedano" (també anomenada "Plaza Italia"). Aquest cop, els aldarulls que se solen produir van passar de mida, i l'ambient festiu va quedar eclipsat per una multitud que assaltava els comerços dels voltants mentre els antidisturbis tractaven de dissoldre una massa fora de control amb mànegues d'aigua i pilotes de goma. Volíem anar a treure el nas i veure l'ambient, però a l'Iván (XIL), li semblava una mica perillós i va dir que no era una bona idea. Efectivament: el James (USA), que s'havia aventurat a passejar per la zona, va arribar a l'hostal amb un braç dislocat després de ser assaltat per una colla de brètols que a més, li van prendre tot el que van poder.

Tothom estava tan convençut de la victòria contra Espanya, els pronòstics i les porres eren tan bojos, que la gent ja estava celebrant abans de jugar-se el partit. A la mitja part, després que Villa i Iniesta posessin les coses al seu lloc, el locutor ja no ho veia tan clar, i pregava perquè Hondures fes un gol i així assegurar la classificació dels xilens. El mateix locutor que 45 minuts abans, assegurava que podia veure la por dels jugadors d'Espanya mentre escoltaven l'himne: "Mirenesas caras! Mirena Puyol, Casillas, Xavi... Nos temen! Estos espanyolitos están cagados de miedo!"

I jo, que visc tot aquest furor nacionalista una mica des de fora, que durant la setmana havia vist tota una sèrie de portades pujades de to, havia escoltat tota mena de comentaris, i havia vist com tot un país s'havia tornat boig, tot deixant-se endur per la eufòria, arrufava els llavis en silenci i pensava: "Ja us està bé, home... Ja us està bé!"

Després que Xile classifiqués a la següent ronda amb la calculadora sota el braç (les celebracions eren més de tensió continguda que d'alegria), i la derrota hagués posat tots els ànims al seu lloc, Xile s'enfrontava a Brasil, un vell conegut, amb el to de modèstia i humilitat que mereix un rival com Brasil. La resta és historia.

====================================================================

La clau d'aquesta selecció, un dels combinats més joves i més baixets (d'estatura) de la copa del món de Sud-Africa, està en el seu Director Tècnic Marcelo Bielsa. Argentí de naixement, ha sigut adoptat pel poble xilè i "encumbrat" a la categoria d'"Heroi" després d'haver-los portat al Mundial tot fent una sèrie classificatòria brillant (segons darrera Brasil), jugant un futbol fresc, ofensiu i alguna que altra imprecisió a la davantera. Però no només això: el "Loco Bielsa" ha sabut il·lusionar, i canviar la mentalitat de l'equip i de tot un poble.

3 mesos després: altres realitats

Si un s'allunya de Concepción i es mou pels voltants de la VIIª i VIIIª regió, es troba de cara amb altres realitats que va deixar el terratrèmol (30 vegades més intens que el devastador terratrèmol d'Haití i un dels cinc terratrèmols més forts registrats en la història de la humanitat).

Les poblacions costaneres no només van patir el sisme, sinó que després van haver de suportar el Tsunami posterior (que segons diuen, va causar la majoria de víctimes humanes).

Passejar per la zona propera al port de Talcahuano és com passejar per una ciutat fantasma: els carrers estan tallats, els locals saquejats i els seus habitants desplaçats. No queden finestres. No hi ha res ni ningú.

Penco també va patir els efectes del tsunami, però la diferència és que les construccions són més bàsiques, així que moltíssima gent ho va perdre tot.

A Cauquenes (VII regió), una de les ciutats més properes a l'epicentre i alhora més humils del país, es van tenir que demolir el 85% de les vivendes, la majoria construïdes en "adobe" (maons fets a base de fang i palla assecats al sol). Son poques les cases que queden habitables. Ni tan sols la municipalitat se salva, que ha tingut que instal·lar un contenidor prefabricat a la "Plaça d'Armes".

En total, es parla que més de mig milió de vivendes foren destruïdes i vora d'un milió les que van quedar malmeses i necessiten reparar-se.

====================================================================

A tot arreu, els militars construeixen milers de vivendes d'emergència: les famoses "mediaguas" o cases modulars. Estan construïdes de fusta i tenen una superfície de 18 m2 (6x3) per albergar famílies de fins a quatre membres. La coberta és de zinc i acostuma a tenir pendent a dues aigües (dos aiguavessos). Els fonaments depenen de l'emplaçament, però la solució més comú, és emprar pilons de fusta a una alçada suficient per aïllar el terra de la humitat i la pluja. El seu cost ronda els 800 €.

Aquest tipus de vivendes poden ser molt eficaces a moltes zones del continent (el litoral del Perú o el nord de Xile, per exemple), però definitivament no estan pas dissenyades per suportar les pluges i les baixes temperatures de l'hivern que s'apropa a les regions afectades. Encara no ha arribat l'època de pluges, ni el fred intens tant propi d'aquestes latituds, i moltes d'aquestes vivendes ja presenten problemes d'aïllament tèrmic, filtracions i humitats. I és clar, molta gent que vivia en una casa amb cara i ulls, se sent indignada quan el govern els ofereix aquesta solució d'emergència que no contempla lavabos o aigua corrent.

Així és que mentre molta gent de Pisco (Perú), el que més desitjava era tenir un "módulo", aquí alguns (una minoria), en un atac d'ira, decideixen cremar-los en senyal de protesta. La resta d'afectats, amb resignació, tracta d'adaptar i millorar com pot el "regal" del govern, generalment folrant les cases amb zinc o plàstics.

Històries d'hostals (i 3)

No feia ni 5 minuts que parlava amb ell i ja tenia ganes de deixar de fer-ho: hi havia alguna cosa que no m'agradava. L'instint altra vegada, que em deia que d'aquell tipus no en trauria res de bo. Ara ho penso, i mirant enrera, era més que obvi que era un personatge "a evitar".

Quan va acabar la segona cervesa (que va agafar sense permís de la nevera), vaig dir que ja n'havia tingut prou i me'n vaig anar a dormir.

El meu descans, com en un malson, va ser interromput a dos quarts d'una de la nit pel mateix personatge que trucava a la porta amb desesperació: volia que li donés diners per menjar. Evidentment, per molt innocent que sigui, a aquestes alçades, aquesta història no me la crec. Qui demana per menjar a aquestes hores?

Però va insistir tant, es va fer tant pesat... i jo, acabat de llevar, amb tant poques ganes de discutir... que li vaig acabar donant 2000 pesos "a fons perdut" (uns 3 euros, com si em sobressin!), perquè em deixés en pau!

Al dia següent, els qui em van llevar van ser els "carabineros" de Concepción: havien vingut per fer-se càrrec de l'últim robatori que va patir el "Family room" la darrera nit. Van desaparèixer: un microones, una bombona de gas, una gerra per fer bullir l'aigua i totes les begudes de la nevera.

El més greu del cas, és que el Gonzalo, va aparèixer durant el matí reconeixent tots els càrrecs, prometent que ho tornaria tot, cosa que com es pot imaginar, no va passar: el que si va passar es que durant la setmana va tornar per reclamar els diners de la nit que "no havia passat" a la residencia (¿?) perquè havia estat fora. "Pero si nos robaste!? No entiendes!? Tu lo queres esun Conchudo!", tractava de fer-li entendre l'Ali, que ja havia perdut tota la paciència per intentar raonar amb ell.