Contraban

No dono caritat. I menys si es tracta de nens que intenten vendre alguna cosa. Però si dona la casualitat que estic menjant, i algú em demana per menjar, no tinc cap problema per convidar-lo a taula.

Així ho vaig fer durant el meu sopar a al terminal de Tacna amb aquella dona que semblava que s'anés a desmaiar, gemegava a tort i a dret i assegurava que estava embarassada... Jo havia aconseguit una rebaixa pel passatge del bus cap a Arequipa, així que per què no convidar-la?

Minuts després, a esperar el bus que ens portaria a Arequipa durant la nit... De fet, ja portàvem mitja hora de retard, i si justament no havíem sortit era perquè els assistents del bus no aconseguien carregar tot el material de contraban al portaequipatges.

Almenys unes 10 persones carregaven "més mercaderies del compte", i discutien o feien negocis amb els amos de la Companyia... I entre totes aquestes dones (la majoria de traficants eren dones), una es feia notar més que la resta: una que havia sopat gratis! (aix!).

Un cop dins l'autobús, una altra dona em va deixar una jaqueta de cuir: "Póntela flaco! La noche va a ser fresca...". Gràcies! Una jaqueta en un autobús nocturn és sempre benvinguda!

A mitja nit, control policial per examinar tota la mercaderia. Minuts abans, ja s'havia desplegat l'alarma general. Tothom ja estava mig alterat, i des del conductor fins a les "mamitas" indígenes passant per un servidor, portàvem posada la mateixa jaqueta de cuir. Bé, hi havia dones que en portàvem 3! Jo no he vist cosa més descarada!

I allí va entrar en escena un personatge peculiar, que a més de vendre els passatges, feia d'intermediari entre els passatgers i la policia:

- "Salón! Salón! Salón!...". Cridava. - "Salón o viene el Comando! ... Yo no puedo haser nada, no conosco al capitán. El gordito es nuevo y mira muy serio. Todo el mundo lleva cositas! Quien quiere cuidar sus cositas? Miren: la 'gata' se vacuna... 'Pancha'? Tu no? La Pancha va cargada y huele a mierda desde aquí... Salón! Salón o sube el comando y arrambla con todo... Y la Erika? La Erika muy viva es... Pero se le quedaron su televisor..."

Després de molt dialogar (unes tres hores!) amb la policia i els passatgers aquí i allà (molta comèdia vaja!) i que els policies es quedessin unes quantes liquadores, vam seguir el nostre fred viatge a Arequipa.

Resum:

Tacna-Arequipa: 9 hores, 15 s/. (uns 4 euros).

Si es vol un viatge més plàcid i ràpid, proveu amb "Cruz del Sur", 4,5 hores per 65 s/. (uns 16 euros).

24 hores a Xile

I em tornava a trobar, (per tercera vegada!) a la meva estimada Lima.

Aquesta volta, per tal de prorrogar el meu visat de turista: doncs si, gairebé tres mesos al Perú. Em vaig mentalizar per superar qualsevol tràmit burocràtic, i em vaig llevar a les 6:30 amb molta energia, la cartera plena i un feix de fotocòpies sota el braç.

No penso avorrir ningú donant detalls del meu matí ple de frustració... Taxis amunt i avall, Departament d'Immigracions, Relacions Exteriors... De Miraflores a San Isidro, de San Isidro al centre, del centre a Miraflores altre cop... i al final vaig fer cap al APCI (Associació Peruana de Cooperació Internacional), on després de més d'una hora i mitja d'espera, un home em va rebre

al seu despatx i em va dir amb un to de metge que ha de donar una mala noticia: "Lo siento, no podemos haser nada porusted."

Jo vaig rebre les seves paraules amb un sospir de decepció i alliberament. Temps i "argent" perdut... Però almenys les hores d'espera i les carreres dels taxis ja s'havien acabat!

Mentre tantejava quina de les opcions triaria (pagar 1$ per cada dia que em passés de la data de venciment o sortir del país), vaig veure en un dels monitors, que passaven un reportatge de TV-Perú on s'explicava com tots els xilens d'Arica creuen en massa la frontera els caps de setmana per anar a Tacna (Perú), atrets pels baixos preus i la gastronomia local.

I aleshores ho vaig veure tot clar: creuaria la frontera xilena fins Arica, obtindria un nou segell al passaport que em permetés quedar-me més temps al Perú, i després aniria a Tacna a menjar pollastres a la brasa.

====================================================================

Interessant el tren que connecta Arica i Tacna (feia molt temps que no pujava a un tren!) que per molt lent que vagi, desafia les lleis de l'espai-temps de la física clàssica: durant l'estiu, surt d'Arica a les 19:00 i després de noranta minuts, arriba a Tacna a les 18:30. Mitja hora abans!

I de Xile, de moment millor no dir res... Només un petit tast per veure que els preus són molt més cars que a la resta de països andins (estava avisat!), i saber que m'han quedat ganes de tornar. Cosa que faré segur.

"Pisco Sin Fronteras" (i 6): els banys francesos

Per què banys? Doncs perquè el Projecte tracta d'això, de construir quatre banys públics per a la comunitat de Caucato (a quaranta minuts de Pisco). Una comunitat més que pobre (dins de la pobresa sempre hi ha classes), que per no tenir, no té ni aigua.

Per què francesos? Perquè el Projecte està totalment finançat per una associació d'estudiants francesos: "Le goutte d'eau" (no cal traducció, oi?).

Doncs això: banys... francesos... "The french bathrooms" (tampoc ens passem d'originals amb els noms, eh?). Per cert, que no fa massa vaig descobrir el nom original del Projecte, "Projet Perou 2009: Los olvidados de Caucato". Sona... Diferent!

Els francesos ja fa temps que van marxar... a "Pisco Sin Fronteras" estem acostumats als "adéus"... "Bye! Gonna miss you!" (amb to irònic) com solem dir per aquí... Però en aquest cas, el projecte sense ells ja no és el mateix i els trobem a faltar de veritat. Com a "petites gotes d'aigua" van esquitxar el nostre treball per fer-lo més divertit, amè, simpàtic... i ara, cadascú a la nostra manera, els enyorem de debò ("bien suRR!").

El Projecte és dels més ambiciosos que actualment porta la nostra organització. No tant per la seva grandària, sinó pel temps d'execució i perquè fem totes les tasques: des de els fonaments fins a les canonades... des de el replantejament fins a la primera cagada (humor escatològic, ho sento, no m'he pogut resistir).

Solidaritats i sentits del deure a part, tot plegat em sembla molt interessant... Uns "banys francesos" no es construeixen cada dia! I jo que m'hi he implicat fins al coll i he acceptat responsabilitats des del començament, ja no penso deixar Projecte... Si algú pregunta per mi, sóc a Caucato, ajudant a construir uns banys públics... Sembla que altra vegada he trobat el meu lloc. Almenys durant els propers mesos.