"Pisco Sin Fronteras" (i 2): el dia perfecte

"Good morning! Good morning! Good morning!".

Així comença la reunió de les vuit del matí. Cares de son, rostres sense maquillatge, cabells recollits de qualsevol manera... (mmmmh! M'encanten les noies a primera hora del matí sense arreglar!).

Les cares noves es presenten, es fan els avisos del dia, els voluntaris ens apuntem als Projectes disponibles, i els qui marxen, deixen unes paraules.

El Jay (19 anyets, natural d'Anglaterra), s'acomiada de tots nosaltres, i després d'haver treballat com a voluntari durant més de dos mesos, fa una descripció de com és un Dia Perfecte a "Pisco Sin Fronteras":

Llevar-se i esmorzar ous remenats amb pa preparats per la Carolina. Anar a la feina al so del Pop dels anys vuitanta (Zeta Rock&Pop és l'emissora preferida de mig poble i de la majoria dels mototaxistes). Formigonar. Formigonar és un "hard job" (treball dur), però "és el millor treball del món"... Acabada la feina, menjar xurros farcits de "manjar" ("that's fucking bueno!!!") i després, partit de futbol a la platja (europeus contra americans) i veure la posta de sol. Sopar una "one-sol burguer" (hamburguesa per 0,25 euros) al carrer, jugar al "ten thousand" (joc de daus) envoltat de bona gent i "Pisco-Sour session" a càrrec del Harold. El dia no pot ser perfecte sense anar a "Pisco-Disco", i finalment, acabar al sostre: no importa la humitat o el fred! S'ha de dormir "on-the-roof" tot mirant els estels...

(Sense entrar en les connotacions amoroses que suposa dormir al sostre!).

"Pisco Sin Fronteras"

Era l'agost de 2007 quan la terra va tremolar a Pisco. D'això ja fa gairebé dos anys, però els efectes encara es noten. És més: hi ha zones on sembla que el terratrèmol (8 escala Richter) s'hagi produït fa cosa d'un mes.

On han anat a parar els ajuts? Abandó, desesperança i una mica de rancúnia és el sentiment comú dels habitants de Pisco, que van veure com el terratrèmol els prenia tot el que tenien, i el govern ha sigut incapaç de retornar-los-hi.

Ara fa cosa d'un any, quan la majoria d'ONG's internacionals van haver marxat, el Harold (25 anys, natural de Pisco) decidí seguir amb la tasca i va fundar, juntament amb els seus germans, una ONG inspirada en la que ell va colaborar, dedicada a ajudar als damnificats que necessitaven ajuda per reconstruir les seves llars: Pisco Sin Fronteras (PSF).

Aquí he anat a parar (historia llarga que no ve al cas). Vaig llegir les condicions i em van semblar acceptables: no és necessari pagar quotes, ni assegurances, ni xifres astronòmiques per costejar l'hostalatge: només 15 Sols diaris (no arriba als quatre euros) on hi ha incloses la dormida i tres àpats diaris els dies que es treballa. Tot molt bàsic. Si no t'agrada, et pots buscar un hostal alternatiu, menjar fora, o cuinar-te tu mateix. Així de clar.

Qui vol treballar, treballa, i qui no, no. Aquí ningú està obligat a res: ni estances mínimes, ni màximes... La gent arriba, s'instal·la i es posa a treballar al dia següent. Tant fàcil i tant senzill que ronda la informalitat.

Hi ha gent que només es queda per dos dies, i d'altres vénen per una setmana i s'hi acaben quedant mesos, assolint tasques en la gestió de l'organització (tresoreria, imatge, logística, atenció als voluntaris...).

La feina? Construcció en estat pur i en condicions extremes (el baix pressupost i la manca de recursos són una constant): enderrocar restes, treure runes, anivellar terrenys, construir cases modulars, construir barraques de fusta (o del que hi hagi a la vora), aixecar parets, formigonar...

La formula de l'èxit? L'entusiasme i la il·lusió que transmeten tots els voluntaris. El bon rotllo que hi ha, vaja!

http://www.piscosinfronteras.org/

Lima i el viatger malcarat

Ja porto una setmana a Lima! Temps més que suficient per veure que és una ciutat contaminada i sorollosa (més de 8 milions d'habitants!).

Tampoc cal quedar-se tants dies per esperar que surti el sol, i tractar de veure aquesta capital tant caòtica amb uns ulls diferents. El sol no sortirà pas: la ciutat viu envoltada d'una capa de núvols que amenacen una pluja que mai cau.

Quan entrava a Lima de matinada, la ciutat m'oferia el típic espectacle de les afores de les grans metròpolis, i jo pensava: -Bé, la cosa es veurà millor al migdia amb uns altres colors... però no (les grans ciutats poden ser molt fotogèniques i estan plenes de possibilitats, però sincerament, per molt que les gaudeixi, no m'acaben de convèncer, es nota?).

Amb aquest panorama, a vegades és fàcil deixar-se endur per l'ambient i entrar als llocs amb mala cara.

Estava sopant molt a gust (perquè una cosa no em cansaré de dir: el menjar és excel·lent!), quan va entrar un estranger que viatjava sol (se'ns veu de lluny!). Tenia cara d'amargat. Potser estava cansat i havia passat un mal dia, qui sap... Demana que hi ha, i tot i que la mestressa li ofereix quatre "entradas" i quatre "platos de fondo" per escollir, no sembla convençut: potser volia una hamburguesa?

No toca el primer plat ("tiradito de pescado", que són uns talls de peix marinat amb ceba), i del segon (espaguetis amb verdures), en deixa la meitat llençant el cobert contra el plat. Mig discuteix amb la cambrera, paga i se'n va.

Quan torno a l'hostal me'l trobo allà, en un racó veient la televisió i sense parlar amb ningú.

Qualsevol cosa excepte convertir-me en aquest individu.

Viatjant et trobes tota mena de personatges: n'hi ha que semblen amargats, que els hi passa de tot, i acumulen desgracia rera desgracia fins que volen sortir del país on es troben cames ajudeu-me (no sé com s'ho fan, però atrauen totes les coses dolentes!), i en canvi, n'hi ha que desborden alegria: a aquests últims, les coses els surten millor, o si més no, s'ho prenen tot d'una altra manera.

Posats a escollir, prefereixo ser dels últims.

Bon dia Perú

Bon dia. Són les set del matí i sóc al Perú. Encara amb la tonteria a sobre d'haver dormit al bus durant la nit, baixo al Garatge (no hi ha terminal) de la companyia que ens ha portat fins a Piura.

Com he dit, no hi ha terminal. Això vol dir una mica de tranquil·litat... Però també vol dir que no hi ha lloc per esmorzar, ni lloc per canviar els dòlars que duc a sobre, ni oficina d'informació... Taxistes si que n'hi ha: que aclaparadors! Decideixo prendre-m'ho amb calma i espero a que el garatge es buidi, mentre tracto d'esbrinar on sóc en un plànol incomplet. Segons els taxistes, molt lluny de tot arreu.

Després d'una estona, em quedo sol amb l'Adelina, una noia d'Austràlia de 20 anys que està pitjor que jo. Almenys jo controlo l'idioma, i a més tinc 2,5 "Soles" (uns 0,65 euros, gentilesa del Joan Pau) a la butxaca per a negociar amb els taxistes. Decideixo compartir el meu "tresor" amb ella i ens atrevim a prendre un taxi fins l'oficina de canvi més propera.

Al carrer regna el caos: l'embús de cotxes i motos és indescriptible, i el concert de clàxons i botzines totalment absurd. La polseguera també impressiona bastant: ningú escombra els carrers en aquesta zona desèrtica del nord del Perú.

Dins del taxi, encara amb la remor del trànsit de fons, sona un bolero de Luís Miguel (que no és de Luís Miguel, però és qui el canta). Deixo de bromejar amb el taxista, i tot escoltant el bolero recordo Equador com un somni del que m'acabo de llevar.

De reüll miro l'Adelina que guaita per la finestra amb la mirada perduda... Pobreta! Està desconcertada... Amb aquella carona de nena (és que encara és una nena!) que sembla treta d'una pel·lícula de "Walt Disney", endevino el que li passa pel cap: "Oh Déu meu! Això és un putu caos!"

Seguim la carrera en silenci, protegits de la cridòria exterior pels vidres i els compassos de la música, fins que el taxi s'atura just en el moment que s'acaba la cançó. Pago els 2,5 Sols i sortim de la letargia.

Resum d'Equador

Equador... Un país petit, on les distàncies són molt assequibles, però que alhora és molt divers (diuen què és un dels països amb el major nombre d'espècies per quilòmetre quadrat d'aquest món). Això el converteix en una destinació molt interessant per la gent que no disposa de molt temps per viatjar (i per als qui si el tenen, també).

Otavalo, Quito, Latacunga, Riobamba, Guayaquil, Salinas, Montañita, Puerto López, Manta, Manglaralto, Cuenca, Loja...

I aquesta nit (si, aquesta nit: amb un parell!) a creuar la frontera per Macará (més tranquil·la que la de Huaquillas).

Mostra un mapa més gran

81 dies (pràcticament els tres mesos que em permeten amb el segell de turista) a Equador. De tot aquest temps, gairebé la meitat (38 dies) treballant al Kamala (Manglaralto) i a la Metrovía (Guayaquil), on les meves despeses van ser pràcticament zero, i em van permetre allargar l'estada sense que el meu pressupost se'n ressenti massa: en total 690 euros, o sigui, uns 8,5 euros per dia.

Així de simple: s'acompleix la clàssica fórmula de quan més viatges, més diners gastes. I si t'ho prens amb calma, doncs les despeses disminueixen. No cal estudiar massa per arribar fins aquí.

Despeses bàsiques com l'hostalatge, el menjar corrent o el transport públic no són massa cares. Ara bé, si ens sortim d'aquests tres pilars, la cartera ho nota. No s'ha d'oblidar que el país està dolaritzat. Si a més, es volen fer activitats orientades a l'oci o al turisme (guies de muntanya, lloguer d'equips especialitzats, rafting, surf, submarinisme...), els preus són pràcticament europeus. L'exemple més clar: el "tour" de les Illes Galàpagos, que el deixarem per a una millor ocasió.

Més coses que he fet durant l'estada a Equador...

La Declaració de la Renda. Si, no me'n lliuro. Com sempre, molta peresa posar-s'hi, però si es tenen totes les dades, és més fàcil del que sembla... Al final, me n'he sortit força bé! (Ja espero impacient els diners que m'han de retornar).

I també recordar una neteja dental (tot veient un capítol dels Simpson) a canvi d'una garrafa d'aigua i unes galetetes... Visca el servei sanitari de Manglaralto!

I si, a més de conèixer una mica el país i les diferents idiosincràsies de cada sector de la població (molt diversa, també), també he conegut força gent... M'acomiado d'algun(e)s tranquil, sabent que no els tornaré a veure més (perquè així ha de ser), i en canvi altres, amb prou feines els dic adéu, que ja els enyoro i tinc ganes de tornar-lo(e)s a veure aviat.

Doncs això: fins aviat!

Equador es mou...

Salsa, Merengue, batxata... una mica de tot, com a tot arreu. Però si alguna cosa s'escolta en aquest país és la "tecnocúmbia" (que quedi clar que he dit "tecnocúmbia", per a què els amants de la "vertadera" cúmbia no s'enfadin).

La "tecnocúmbia" es pateix sobretot si es viatja en autobús per la "Sierra", eix central del país recorregut per la "Panamericana": Als conductors els encanta. Impossible escapar d'ella.

A vegades s'hi cola algun instrument de metall, però n'hi ha prou amb un orgue electrònic que imprimeix un ritme de fons semblant al galop d'un cavall de tres potes, veu solista femenina amb trets asiàtics orientals i cors (femenins també) amb veus (i pel que he vist després, coreografies) molt suggeridores.

Els temes: d'amor. Des dels més innocents, fins algunes lletres més o menys pujades de to.

Però millor sentir-ho, no? Ja que la tecnologia ens ho permet. Aquí van alguns grups força representatius:

"La Revancha - Aquella tarde"

"Dulce Veneno - Por ti llorando"

"Grupo Deseo - El conejito"

"Tierra Canela", "Magia Latina", "Doble Sentido", "Las Mamis"... etc... etc... etc...

Acabo de veure els vídeos i sincerament estic desbordat. No sé que dir. Pels qui tinguin poca feina, si cerqueu al 'youtube' "cumbia ecuatoriana", infinits vídeos molt semblants, amb contingut eròtic força explícit.

I per a que no sigui dit, una versió masculina del tema "El conejito": "Los conquistadores - El conejito". Sense paraules (per sort, això últim no sona als autobusos).

"El Cafecito" i el somriure més captivador d'Equador

No sé què és més "freak":

• Un hostal on no pots anar a dormir abans de les dotze de la nit perquè la música del pati, que serveix de bar-restaurant, està a tot volum.

• Que en un dels llocs més carets per anar menjar o prendre una copa de Cuenca, de cop i volta, un noi (jo mateix) creuï el local vestit amb una tovallola i el xampú sota el braç perquè la dutxa compartida queda a l'altra banda del pati.

Això és "El Cafecito" de Cuenca. Després de passar-hi una nit, el Joan Pau (amic "listero" de Barcelona!!!! ueeeeeeee!!!!!!), em va oferir canviar-me a un lloc més tranquil, però no em va convèncer. Al "Cafecito" hi treballa la Daniela: el somriure més captivador d'Equador i les rialles més contagioses de Cuenca.

====================================================================

El Joan Pau i el Guillaume (FRA) em van portar a prendre una cervesa (que van ser més) al bar de l'Eli. Després, vam anar a ballar (salsa, com no!) amb l'Eli, que ens va presentar la Ximena. El meu dia de sort? La Ximena va resultar ser amiga íntima del "somriure més captivador d'Equador" (i part de l'estranger!).