És un procés lent, que passa pràcticament desapercebut: amb el pas del temps, vaig començar a sortir al carrer sense la guia. Després, sense el plànol... i finalment, va ser la càmera que es quedava a casa...
És difícil precisar el moment: el procés no canvia d'un dia per l'altre, però després de tants dies a Medellín, jo ja em bellugo sense els complements tant indispensables de la vida del viatger.
La meva motxilla resta abandonada en un racó com un objecte inútil, hi ha dies que no surto de casa, bec aigua de l'aixeta sense cap tipus de paranoia, ja guaito per la terrassa del novè pis sense que un calfred de vertigen em recorri el cos...
La meva vida torna a ser rutinària i les meves aventures han disminuït dràsticament, i per tant, la freqüència dels meus escrits al bloc: i així serà fins que em torni a posar en marxa...
Amb el pas del temps, és fàcil i sorprenent veure com un s'adapta a una ciutat nova... i després de tants dies, me n'adono que he deixat de ser nòmada per convertir-me en sedentari.
Se suposa que hauria de trobar algun treball temporal per ocupar el meu temps i evitar descapitalitzar-me, però no estic segur que això sigui el que realment vulgui fer...
De moment, fer com fins ara: "viure al dia!"
