Juguem als fantasmes?

Cau la nit a "Playa Blanca". Després d'una posta de sol espectacular, es fa fosc i no hi ha res més a fer.

Una espelma, piles a la càmera, ganes de passar-ho bé i una mica de dosis creativa... -"Juguem als fantasmes?"

Quan ens cansem de fer el pallasso, doncs a parlar, a veure els estels, a banyar-se de nit... Quan et fiques al mar, es torna fosforescent! És plàncton fluorescent de color verd! Això si què és màgic!

"Buena suerte vs. Mala suerte" (i 2) - versió nocturna-

Coincidir amb el Dino (COR) a Cartagena i convence'l perquè surti amb mi aquest vespre i es converteixi en company de "rumba" per una nit... això és: "Buena Suerte!" :)

Comprovar la poca resistència que tenen els asiàtics a l'alcohol, veient com el meu company de batalla es queda adormit damunt l'altaveu després de tant sols dues copes de rom... això és: "Mala Suerte!" :(

Conèixer a la noia més simpàtica i divertida de la discoteca (amb diferència!) dos glops més tard... això és: "Muy Buena Suerte!" :)

Que després de vint minuts de conversa, aquesta noia em demani 100.000 pesos per continuar la nit amb ella... això és: "Mala Suerte!" :(

Però és igual! Per la nit (a no ser que un acabi a l'hospital o a la presó), qualsevol història, ja sigui de bona o mala sort, sempre és graciosa i divertida de recordar.

====================================================================

Pel que fa a la prostitució... doncs massa. Jo em pensava que a Santa Marta n'hi havia molta, però a Cartagena la cosa no té límits. Qualsevol preu (des de 15000 pesos, uns 5 euros), qualsevol edat (he dit qualsevol!), i a qualsevol lloc (pels voltants del "Parque del Centenario" o a les discoteques cares)...

Els turistes es posen les mans al cap i es lamenten a la "Plaza de la Aduana" on es venien com a esclaus els negres que venien d'Àfrica en època de la colònia... Però ningú diu res quan tota la ciutat vessa de noies menors d'edat recloses (literalment) a residències subjectes a estrictes normes de comportament...

No tinc res en contra de la prostitució exercida lliurement, de manera autònoma i/o "voluntària" (si es que es pot utilitzar aquesta paraula quan es parla de prostitució). És a dir, si una noia de bon veure (que també n'he conegut d'aquestes) es vol treure un sobre-sou o pagar-se els seus "capricis" anant a la caça del turista, doncs cap problema, ho trobo perfecte.

Però la majoria de "nenes", amb falta de recursos, i un nivell d'educació molt baix, viuen (com he dit abans) en condicions molt dures, sotmeses i esclavitzades per les màfies. És clar que entre l'esclavatge de la "Plaza Aduana" i el del "Parque del Centenario" (només distants uns 200 m) hi ha moltes diferències, però la més evident i greu per mi, és que avui estem al segle XXI i ho tolerem.

El peix maldestre (i 2)

Sota el mar, tot és molt solemne, i tots (dues noies angleses d'una altra escola i jo) agenollats en silenci (és clar! sota l'aigua no es pot parlar!) seguim les instruccions de l'examinador: treure's la màscara, treure's el regulador, treure's l'equip, treure's el neoprè (No home no! això no!), sortides d'emergència... exercicis que havia practicat amb èxit des del primer dia amb el Luís, el meu instructor (un ex-proxeneta reconvertit a predicador cristià).

Finalment, l'examinador ens fa el símbol de "todo bien" i ens dona la mà a tots un per un... Tot molt solemne (ja ho he dit abans, però és que realment va ser molt solemne).

Després, de tornada al vaixell, tot veient algues, peixets i popets, va i l'examinador se'm posa al costat i em pregunta "¿todo bien?" i jo vaig per contestar "todo..." però no: NO estava "bien". Em faltava l'aire! ... ?¿*/@&##¡¡%;&%;**¿?!!? ... Increïble però no podia respirar...

El molt fill de... M'havia tancat l'aixeta de l'aire d'amagat... (que cabrooooooooooooooooooooooooooooooon!)

Per sort, no vaig ser presa del pànic i vaig poder mantenir la calma per poder fer-li les indicacions precises perquè em donés aire i... uffffffffffffffffffffffffff!

La sensació de quedar-se sense aire, acollonant (que menys).

Aquesta experiència m'ha fet pensar molt aquests darrers dies, però tampoc n'he tret massa de tot plegat: la necessitat de tenir un company d'immersió sempre a la vora, fer les senyals adequades... i que els éssers humans no podem viure sense aire.

Carrer 10

L'hotel queda a la "zona dels hotels". Un terme recurrent que utilitza la gent de Santa Marta per no utilitzar "la zona de les putes", que evidentment, ofereixen els seus serveis als hotels.

El carrer 10 no és dels més concorreguts, i passar més temps de l'habitual a l'hotel, m'ha permès adonar-me que sempre hi ha una sèrie de personatges peculiars (com en un serial de televisió) al voltant i als locals veïns. I la majoria d'ells, val a dir-ho, també s'ha acabat aprenent el meu nom.

L'Alvarito, un home de cabell blanc, ofereix amb un to de misteri i clandestinitat a tots els nouvinguts cocaïna i marihuana...

Marihuana, és el que ha pres amb excés el Jorge, un "hippie" colombià de quaranta anys que està més penjat que les hamaques, i que porta més d'un any vivint aquí, esperant que fer amb la seva vida...

Vida, és el que vol canviar el Giorgio, un italià bevedor que es passa tot el dia xerrant i explicant a tothom que vol muntar una empresa de turisme de luxe, encara que no fa res per posar-la a la pràctica...

Pràctica, la de l'Álvaro, l'amo de l'empresa de submarinisme, que cada dia es passeja amb una noia diferent, sempre MASSA jove per ell. Però les tracta amb tanta estima i consideració, que ningú li retreu res...

Res, és el que ven el pintor de quadres que ofereix la seva mercaderia dues vegades al dia amb el mateix discurs repetitiu... Tot i que la meitat dels turistes, no l'entén...

Entén, entén i consent, és el que fa el Jairo, el propietari de l'hotel, que sembla que ho passi tot per alt i permet de tot perquè "este man está peor y más loco que todos"...

"¡Todos!", a "todos" és que va engegar a la merda la Paolita el dissabte passat, quan plorava desconsoladament el dia que feia tres anys que havia mort el seu pare... Però aquest fet era només una excusa: ella no plorava de tristor, plorava de ràbia i havia llençat l'ampolla de cervesa contra el terra... Simplement plora perquè ja no troba raó per no fer-ho. Perquè als seus disset anys (i no cal entrar en detalls perquè necessitaria dos blocs sencers), és conscient de que la vida no l'ha tractat bé...

Bé. Bé, malgrat tot aquest entorn, que a hores d'ara ja s'ha convertit en familiar... Bé és com està "ese man europeo" que porta més temps del què és habitual en aquest hotel... que va amb el manual de busseig sota el braç a tot arreu i és l'únic que es connecta a Internet en aquell local proper on un es pot connectar a Internet, però tothom fa qualsevol cosa excepte connectar-se a Internet.

El peix maldestre

Al principi tot resulta estrany i ferragós. L'equip és incòmode i feixuc, ple de noms i conceptes nous... La indumentària tampoc ajuda massa a sentir-te confortable: el neoprè ajustat, les aletes, la màscara, l'armilla amb tot de coses penjant...

Però un cop a l'aigua, un es relaxa i comprova que tot plegat funciona! Inhalo pel regulador, i per primera vegada respiro sota l'aigua! Si, si... Funciona! (ja ho crec que funciona!). M'oblido de l'equip (que s'ha transformat en lleuger) i de sobte em sento lliure.

Diuen que amb aquesta primera respiració sota l'aigua s'obre una porta a un món diferent. I així és: un cop travessada aquesta porta, no tornaré a veure el mar amb els mateixos ulls: la sensació d'ingravitació, sons únics, imatges espectaculars... Un pot haver-se empassat milers de reportatges sobre busseig i el fons marí, però fins que no ho proves, no pots saber realment com és. I he de confessar que tampoc sé ben bé com expressar-ho (s'ha de provar!): és una d'aquestes rares activitats que et pot oferir intensitat i adrenalina o serenitat i pau...

====================================================================

Curs PADI busseig en aigües obertes amb sis immersions a la Bahía de Taganga i classes teòriques: 550.000 pesos (uns 185 euros)

"Ciudad Perdida"

1798, 1799... i 1800!

Els 1800 graons (jo no m'he entretingut a contar-los, així que ens ho haurem de creure) són l'últim obstacle per arribar a "Ciudad perdida".

Val la pena... I tant que val la pena! Però arribar aquí requereix el seu esforç: tres dies de caminar sota la pluja i sota la calor asfixiant (n'hi ha per tots els gustos)... enfangats fins als genolls o creuant rius amb l'aigua fins la cintura... Impossible tenir la roba i les botes seques... així que la dinàmica que se segueix és la següent: arribar al campament, remullar la roba al riu i al dia següent tornar-se-la a posar encara mullada. És el pitjor moment del dia (però entre tots li hem trobat la gracia i hem aconseguit que sigui un dels molts moments de diversió), però és que no val la pena malgastar la roba seca (aquesta es reserva per les nits).

Després de la primera mitja hora de camí, un se n'adona que l'aigua del riu no és suficient per mantenir la roba neta. Es mesclen les olors de suor del dia anterior, la suor fresca, la humitat i el repel·lent d'insectes. Al grup em muntat una competició a veure qui feia més pudor: la cosa ha estat molt ajustada entre l'Adrian i l'Olivier... jo he quedat en una "meritòria" quarta posició (de vuit en total)...

També hem organitzat un concurs sobre qui té més picades d'insectes a sobre. Tot i que la meva cama esquerra, amb unes 70 picades, ha creat molta expectació, no hi ha hagut possibilitats de guanyar: l'Olivier ha arrasat amb la seva esquena, on n'hi surten més de 200! (és el que passa per anar sense samarreta per la selva).

Cap a "Ciudad perdida"

Avui és el dia més suau, només són quatre hores de ruta, però tot i així, degut a la calor, a l'arribar al campament a l'hora de dinar, ja estem cansats. No dubtem ni per un moment banyar-nos al riu. De fet, des de que hem començat a suar, ja teníem aquest pensament al cap. Ho fem amb la roba encara a sobre, així ens estalviem de rentar-la...

Encara que tots rondem la trentena d'anys, semblem criatures: jo he descobert un punt que pots nedar a contracorrent tant com vulguis i no et mous de lloc, l'Olivier (FRA) es recolza d'esquena en un racó aprofitant l'empenta de l'aigua com si fos un jacuzzi, el Diego (SUI) juga a esquitxar la roba amb les noies (EUA), el Drouyn (AUS) va a la seva bola, com sempre, i l'Adrian (EUA) i la Judy (EUA), tenen tant de fred que no ho acaben de veure clar i només es remullen els genolls...

Havent dinat (sopa de verdures on tothom s'hi ha afegit galetes per fer-la més consistent) m'he tombat a l'hamaca i només he pogut llegir mitja pàgina... Després de la migdiada, he seguit llegint fins que se m'ha fet fosc (unes quatre pàgines), i he sentit l'olor del sopar que s'estava coent.

Al Parc Tayrona amb l'Alexandra

Normalment sempre passa així: les decisions que un pren sempre acaben sent les millors.

Això és el que penso sobre la meva decisió d'entrar a Colòmbia per Valledupar. Després d'haver passat uns dies gaudint de l'hospitalitat de la Jenis i la seva família, vaig posar rumb a Santa Marta i el "Parque Tayrona"... però no pas sol: aquests últims dies els he passat al parc en companyia de l'Alexandra, la filla de la Jenis, que també tenia previst viatjar-hi i finalment hem decidit d'anar-hi junts.

El fet de recórrer el parc amb ella, suposa de perdre'm de certes coses: conèixer algun grup d'israelians, entaular amistat amb algun nord-americà "friky", o fins i tot, intimar amb alguna alemanota... Però sincerament, no calia: l'Alexandra és prou entretinguda i divertida per deixar de banda tot allò que no he pogut fer.

Al so de la seva falca "a veses pasa, marica", he gaudit de la seva companyia i hem recorregut selva amunt i avall, esquivant cocos assassins i banyant-nos a platges paradisíaques...

Avui m'he acomiadat d'ella a Santa Marta amb un "ja ens passarem les fotos..."... I després de trobar allotjament, he pujat al terrat de l'hostal (més tard m'han assegurat que és "el hotel más bacano de todo el Caribe"), i per sopar he fet com els darrers dies: he obert les llaunes i el pa de motlle, i he començat a preparar llet de soja en pols envoltat de hippies... Però ja no ha sigut divertit.

Temps moderns

Vaig anar a la inauguració del primer Centre Comercial de Valledupar (tot i que té uns 380.000 habitants, ells n'hi diuen "pueblo"! un "pueblo" de 380.000 habitants?!?! Quines coses, eh?)

Nous aires carregats de marbre, fonts, llums, aires condicionats i dobles espais arriben d'altres països per canviar els costums locals... Valledupar està creixent... I amb el creixement arriba el progrés i l'anonimat.

L'Alexandra, amb un to entre desig i nostàlgia, es va queixar:

- "Noooo... ¡Yo no quiero que "el Valle" cambie nunca...!"
- "¿Por que?"
- "Conoses a Garsia Marques? ¿Lo leíste alguna ves?"
- "Mmmmh... Mmmh.." - Vaig dir amb un somriure als llavis.
- "Pues a veses pienso que todas esas cosas que cuenta en sus novelas sólo pueden suseder aquí... ¿sabes? Por eso quiero que todo siga igual y no se pierda toda esa magia..."
- ...

Impossible de rebatre aquest argument.

Ah! Si voleu saber més sobre Valledupar, podeu clicar l'enllaç que acostumo a posar, o deixar que la Jenis us ensenyi ella mateixa els secrets de la seva ciutat... qui millor que ella? http://www.viajeros.com/diario-5498.html

Vallenato de Valledupar

La paraula "ballenato" no ve de "ballena". És més, "vallenato" s'escriu amb "V" de "valle" i significa això: "valle-nato", és a dir: nascut a la vall.

Ho sabíeu? No? Doncs ara si!

I és precisament d'aquí, de Valledupar, d'on és originaria aquest tipus de música.

Avui, la Marianne i l'Alexandra (la germana i la filla de la Jenis) m'han portat a l'escola de "vallenato" d'en Turco Gil, una "pedrera" de més de 800 alumnes que aprenen a tocar l'acordió, la "guacharaca", la "caja" i tots els secrets de la música "vallenata" per acabar convertint-se en compositors o acordionistes d'en Carlos Vives, o aspirar a ser Reis del Festival Vallenato, un certamen que se celebra a finals d'abril aquí, al "valle", i aplega milions de persones d'arreu del país (i part de l'estranger).

I això no és casualitat. La gent de Valledupar (i en general tots els "costeños"), són "malalts" d'aquest gènere musical: l'escolten a tothora, se saben totes les lletres i ho ballen amb orgull.

I per acabar, com no?... "Vallenato"! Potser no és el tema més representatiu, però aquí és l'èxit del moment: http://www.youtube.com/watch?v=2GejYooeiz0&feature=related, i qui vulgui sentir alguna cosa més clàssica (amb imatges de Valledupar): http://es.youtube.com/watch?v=A09dUEUJNSs&feature=related

Legalitzant la situació

En el pitjor dels casos, em podria passar el següent: multa d'un salari mínim (uns 160 euros) i deportació a Veneçuela sense possibilitat de tornar... Sincerament, aquesta opció m'aterrava, no ja per la multa o per l'expulsió, sinó pel fet d'haver de mostrar el meu passaport als policies veneçolans altra vegada (sense segell d'entrada a Colòmbia i amb una deportació a sobre).

L'altra opció, potser més probable, era una multa de mig salari mínim (uns 80 euros), expulsió temporal a la frontera (zona neutral) i tornar a entrar a Colòmbia un o dos dies més tard.

I el que va passar realment: trasllat al DAS de Riohacha...

-"¿Usted se siente preso?". Em va preguntar el José mentre em portaven en un cotxe del DAS rodejat de guàrdies.
-"No que va... Ustedes me estan llevando de excursión por toda la Guajira".

... i allà, cafetó i diverses trucades al cap de la regió per exposar el meu cas. I finalment... Posada en llibertat, prendre un taxi fins a Maicao per tornar a segellar a la frontera, i allà prendre un altre taxi col·lectiu ("colectivo"), ara si, fins a Valledupar...

Bé, aquest últim no va ser un taxi normal... era el cotxe-correu que transportava el bacallà. El viatge em va sortir uns 4 euros més barat, però quan vaig arribar, sentia que necessitava una dutxa.

====================================================================

Olors a banda, aprofito l'ocasió per agrair a José Lopez, responsable del DAS de Fonseca, que es va fer càrrec del meu cas: gràcies a la seva professionalitat, comprensió i la pressió que va fer als seus superiors de Riohacha, em van perdonar la multa i vaig poder resoldre aquest maldecap sense més complicacions.

Presoner

"Las personas capturadas tienen DERECHO al RESPETO y AL BUEN TRATO".

Això és el que posa en un cartell a les oficines del DAS ("Departamento Administrativo de Seguridad") de Fonseca, i escric aquestes línies des d'una de les seves cel·les.

Doncs si, legalment estic presoner. Però abans que ningú s'exclami, ni que a ma mare li agafi un atac de cor, diré que he rebut tot el "Respeto" i "Buen trato" que un podria desitjar.

De com he fet cap aquí, és llarg d'explicar però fàcil d'entendre: he entrat a Colòmbia sense cap tipus de segell al passaport. Amb aquesta dada de partida, doncs els esdeveniments són bastant lògics: control rutinari de la policia de carreters i... ingenu de mi, pregunto pel segell. La policia s'alarma (hi va haver un moment de tensió perquè es pensaven que el meu passaport era fals i creien que jo era un delinqüent comú...), trasllat a la comissaria d'Urumaní, traspàs al DAS que es fa càrrec de mi, i un altre trasllat a les oficines de Fonseca per estudiar la meva situació... on a aquestes alçades, ja s'ha fet de nit, i toca doncs, dormir al calabós.

-"Disculpe sr. Ivan, no se enoje conmigo, pero mi obligasión es enserrarle..."
-"No se preocupe compadre... Haga su trabajo..."

És una sala que mesura uns 2x2x1,5 metres (llargada x alçada x amplada). La porta és enreixada, per permetre la ventilació i el pas de la llum, i ocupa una de les parets de l'estança. Com a únic mobiliari, hi ha un matalàs al terra que ocupa gairebé tota la cel·la. A més, hi ha un annex amb un vàter i un conducte que sembla ser una dutxa... M'estalviaré descriure les condicions higièniques, tant les del matalàs com les del "lavabo".

====================================================================

Per la nit, abans d'anar a dormir, un dels guàrdies em va oferir:

-"Tenga sr. Ivan: le presto una cobija para que no lo coman los moscos."

I em va donar un llençol amb una exagerada olor de net. Feia olor de xampú de préssec (encara que els préssecs mai facin aquesta olor). Vaig embolicar-me amb ell i vaig començar a pensar amb aquella olor de xampú de noia... Seria una noia morena i de cabell llarg i llis... Poc després em vaig recordar de la Gaby (qui no hagi vist les fotos del "facebook", podrà apreciar la connexió mental que tinc amb el fort "olor de xampú" i ella en l'última imatge d'aquest àlbum). Sort que no va acceptar la meva proposta boja d'acompanyar-me a Colòmbia... que pensaria de mi si la primera nit se la fes passar a la presó? Divertit amb aquests pensaments i embolcallat amb l'olor de préssec, em vaig adormir amb un somriure als llavis.

Els "regionals" no passen gana

Segons la guia, l'opció més barata per creuar la frontera de Colòmbia via Paraguachón és mitjançant un "por puesto". No he explicat el que és un "por puesto"? Doncs ara és el moment: un "por puesto" és un taxi compartit. Si aquest cobreix una línia fixa (com és el cas), no surt fins que s'omple.

I allí em trobava jo, el primer en arribar, esperant que es cobrissin totes les places.

Immediatament van arribar dos nois d'uns vint anys (ho sé perquè més tard els vaig veure les cèdules), vestits amb robes de marca, però amb una pinta de... "malandros" n'hi diuen a Veneçuela. Però no eren veneçolans. Eren de Colòmbia i no tenien papers (això també ho vaig descobrir més tard). Les altres dues places també es van omplir de seguida: un "guajiro" vestit de blanc amb barret de "cowboy" i un noi colombià amb pinta de no haver trencat mai cap plat però amb els braços tatuats fins als colzes (aquest últim amb nacionalitat veneçolana).

====================================================================

En marxa. El viatge, suposadament era de tres hores fins a Maicao, però després d'una hora de camí...

1er control. El policia regional em mira el passaport i em diu que no puc seguir: que per abandonar el país per terra necessito un "visat especial" perquè vaig arribar a Veneçuela amb avió. Em planteja dues opcions: anar a Caracas a treure'm el visat, o creuar la frontera amb avió... ?¿? Però acte seguit, després de veure la meva cara d'abatiment, em presenta la tercera opció:

-"Saque 25 bolos ahí, pué!... Pa'arreglá la cosa..." Els colombians van haver de fer el mateix.

2on control. La mateixa història... Però només vaig haver de donar 10 Bs (uns 3 euros), i el taxista va donar directament els meus diners (juntament amb els dels colombians) al guàrdia de torn, i ens vam estalviar tota la comèdia.

3er control. Ídem.... -"Oye mi compadre, se me acabó la plata", vaig dir. I era veritat. Havia esbrinat que la taxa de sortida era d'uns 45 Bs, i per no haver de canviar diners a la frontera, vaig decidir ajustar els diners fins a l'últim bolívar. El taxista va arrufar el nas, va emetre un soroll que no puc transcriure (almenys amb l'alfabet llatí), i va seguir...

4art control. El mateix però "subvencionat" pels "amics" colombians.

5è control. Ídem que l'anterior (incrementant la quantitat demanada pel taxista). I jo amb la cartera buida.

6è control. Una mica més seriós. Els "regionals" em van fer baixa i em van començar a demanar euros. Vaig dir que no en tenia (mentida! mentida!) i els vaig mostrar la cartera. Com que veia que la cosa s'allargava ("porqué no te callas"... jajaja, jejeje... "Rafa Nadal" jejeje, jijiji... "Eurocopa"... jojojo, jujuju...), vaig decidir demanar crèdit als "malandros". Amb 30 Bs (uns 9 euros) va ser suficient (i això que al principi em demanaven 50 euros!!!!).

Acte seguit els va tocar el torna als colombians, que van estar-s'hi més estona que jo. Van tornar amb el rostre destrossat... Fins aleshores tot aquest procediment i la manera de fer del taxista semblava divertir-los bastant, però amb prou feines els quedava res dels prop de 400 Bs que portaven inicialment, i encara no havien arribat a la duana (el control de veritat).

7è control. Només 10 Bs per cap, entregats directament pel taxista i sense inspeccionar cap tipus de document.

8è control. El de veritat. El que està vigilat directament per la "Guardia", que vindria a ser l'equivalent de la "Guàrdia Civil". Allí vaig intentar treure diners del caixer sense fortuna, i els colombians van ser detinguts sense cap bolívar a les butxaques.

Més endavant vaig haver de pagar la taxa de sortida (amb rebut i tot), que me la va pagar el taxista. I amb aquest document tant preuat, em van ficar al passaport el segell de Sortida.

====================================================================

El taxista estava molt mosquejat. M'havia deixat diners, i deia que "nosaltres" l'havíem fet perdre mig matí a tots els controls. Així que em va manar a canviar diners (el que fos), per saldar els deutes que tenia amb ell.

-"¿Y el sello colombiano?". Vaig preguntar. Però no. No va voler aturar-se al control de la policia colombiana. La gent colombiana amb cèdula veneçolana no necessita cap tipus de segell, i jo era l'únic que necessitava parar per fer el tràmit... -"Ya formalisarás tu vaina en Riohacha, o Cartagena, o donde vayas..."

Quan vaig aconseguir canviar 40 euros (vint en moneda veneçolana per pagar al taxista, i vint en moneda colombiana per seguir el meu viatge), el taxista em va demanar un suplement (dues carreres completes, és a dir uns vint euros més), pel temps que l'havíem fet perdre... Jo evidentment m'hi vaig negar, i aquí és on vaig trencar un dels punts del meu codi intern que segueixo quan viatjo i... EM VAIG ENFADAR!

Les dues noies indígenes que vam recollir a la frontera es van quedar petrificades al seient amb els ulls oberts com a plats, i el noi colombià amb els braços tatuats feia que "si" silenciosament amb el cap... i el taxista no feia més que queixar-se i demanar el suplement que li "corresponia"...

-"Tengo cara de pendejo?! Mira mi pana: detenga el carro aquí ahora mismo, agarro mi vaina y me largo... y al carajo la plata!" -"Bueno dale! Bájese amigo, bájese!" -"Pués me voy! Ya lo creo que me voy... A la mierda! Pare el puto coche que me bajo y a tomar po'l culo todo! Me gaüentodo ya! (això evidentment, se'm va escapar). Però no va parar el cotxe... Va seguir remugant i queixant-se tota l'estona...

====================================================================

Un cop a Maicao, em va sorprendre la quantitat de cotxes orientals, un munt de nens uniformats que sortien de l'escola i una infinitat de motos que avançaven tothom i es movien com si fossin mosques. El preu que vaig haver de pagar per les meves desavinences amb el taxista, va ser que em va deixar a l'altra punta del poble (tot i sabent que jo anava al terminal).

-"¿Y el terminal?" -"Búscate la vida muchacho."

Havíem passat pel seu davant feia 10 minuts. Aleshores vaig esbrinar com arribar-hi, i dos minuts més tard, estava assegut de paquet (amb motxilla i tot) en una d'aquelles motos que tant m'havia xocat al principi.

L'aire em donava a la cara i semblava que volàvem... Estava CONTENT. Per fi era a Colòmbia i havia deixat endarrera els policies regionals corruptes i els taxistes malcarats. A més, el viatge en moto només em va costar 1000 pesos (uns 0,35 euros) que vaig pagar encantat.

Però el pitjor de tot, encara tenia que passar (encara tindria temps per enrecordar-me del taxista...). Si no, no hagués estat tant content...

Resum de Veneçuela

Caracas, Isla Margarita, Barquisimeto, Coro, Mérida, Los llanos i... Maracaibo. Punt i seguit. I de Maracaibo fins Paraguachón, on creuo la frontera amb Colòmbia.

Ja han passat 43 dies des de que vaig arribar a Veneçuela... Faig comptes i descobreixo que he gastat uns 1.035 €. Això vol dir, uns 24,1 € per dia, que és una mica més del que tenia previst gastar al meu pressupost... Però "¡Al loro!", "¡Que no os embauquen!". Això ha estat possible gràcies a les nits que m'he estalviat dormint a casa la Viole i la Su... Si no, la cosa s'hagués disparat!

Veure mapa més gran

Si ho comparo amb la vegada que hi vaig ser fa quatre anys, Veneçuela s'ha convertit en un país CAR (i per mi, més durant els els últims dotze dies, que he tingut que veure-me-les amb el canvi oficial). La compra diària en un supermercat de Caracas, surt tant cara com a qualsevol supermercat de Barcelona. Menjar una hamburguesa i un entrepà a Mèrida, pot ser tant o més car com qualsevol establiment de menjar ràpid de Reus, i una ampolla d'1,5 litres d'aigua, costa al voltant de 2 € a qualsevol terminal d'autobusos... I ja no parlem dels productes d'importació!

Per contra, el preu de la benzina i el transport públic, semblen ser les úniques coses barates d'aquest país: omplir el dipòsit de benzina (uns 45-50 litres), costa menys d'1 €. Això vol dir, en termes generals, que amb el preu que costa un dipòsit a Europa, es pot tenir benzina a Veneçuela durant un any o més, i que l'aigua és unes 50 vegades més cara que la benzina... Costa de creure però és així.

Que més?! Doncs que amb aquests dies he pogut comprovar que cap dels carregadors electrònics que portava funciona, he perdut una llanterna i he destrossat les botes i les sandàlies de caminar. Encara no m'han atracat ni m'he posat malalt, i els meus problemes de salut es redueixen a unes agulletes que em van deixar els cavalls de lo "los llanos" i unes picades d'insectes que canvien de lloc però m'acompanyen allà on vaig...

- I el meu sistema digestiu?
- Bé, gràcies!

Veneçuela es mou...

I per acabar, música. Veneçuela es mou a ritme de "reggaeton".

Si, si... És veritat: encara hi ha "nostàlgics" que escolten salsa (Rubén Blades, Oscar d'León, Gilberto Santarosa, Marc Anthony...), i també hi ha molta gent que balla merengue (Proyecto Uno, Juan Luís Guerra, Los Melódicos...) i per descomptat, també es pot sentir música llanera a la radio... Però si hi ha un estil de música que triomfa i fa furor és el reggaeton. Reggaeton al carrer, als terminals, a les "busetas", a les discoteques... a tot arreu!

Tot i no ser devot del "perrea, perrea...", si he de triar una cançó que m'ha acompanyat durant aquests dies, hauria de ser, sense cap mena de dubte, aquesta (no apte pels enemics d'aquest estil): Apali! "pa'lante, pa'trás, pa'lante, pa'trás...." (reconec que la tinc enganxada!)

Maracaibo

Si algú té previst obrir una sauna a Maracaibo, que s'ho tregui del cap! No cal ni que hi invertiu temps ni diners: el negoci no funcionaria, ja us ho dic jo. Per què? Doncs perquè Maracaibo en si, ja ÉS una sauna.

Després de cinc minuts carregant la motxilla he començat a suar i suar fins que estava completament xop. El problema és que no he hagut de caminar cinc minuts, sinó quaranta (uns 4 quilòmetres), fins arribar a l'hostal que suposadament era el més econòmic de la ciutat. I allà he descobert, ja a les vuit de la nit, que l'hostal en qüestió, ha estat transformat en una tenda de mobles... (Això és: Mala Suerte!). Altre cop a caminar i torna a buscar un lloc per passar la nit... i la meva roba es podia escórrer... No exagero!

Per la nit, he sigut testimoni del "relámpago del Catatumbo". Un fenomen natural curiós de debò: Es tracta un llampec que brilla de forma contínua durant quasi totes les nits i que es pot veure a tota la regió... hi ha una explicació científica per aquest fet, però sincerament em fa peresa explicar-la. A qui li interessi, cliqui l'enllaç que he posat abans.

I la cançó? Cal o no cal? Ja sé que sona massa a tòpic, però em moro de ganes de posar-la... Qui vulgui tornar a la infantesa, ja sap:

http://www.youtube.com/watch?v=MDe6427o2LI