Històries d'hostals

Estava cansat. M'havien proposat d'anar a prendre alguna cosa, però estava massa cansat. A més, havia agafat fred al vespre, i tenia ganes d'anar a dormir d'hora. No em venia gens de gust sortir a prendre cerveses i sentir les mateixes històries de sempre.

Però aquella nit, en Karl havia sentit una història diferent. Per descomptat que no se la penso "trepitjar". La història és "seva".

Qui la vulgui llegir, haurà d'anar al seu bloc:

• En versió original (suec).
• En castellà.
• En anglès.

"Buena suerte vs. Mala suerte"

Que a les nou de la nit, després d'acabar-se el servei d'autobusos, un vulgui tornar a la "posada" (que es troba a vint minuts amb cotxe), i es trobi que tots els taxistes estan de celebrant l'aniversari de la companyia de transports... Això és: "Mala Suerte"! :(

Endinsar-se sol a la selva i sentir uns brogits esfereïdors, que després resulta que són uns micos cridaners inofensius... Això és: "Buena suerte"! :)

Estar de ruta durant sis dies pels Andes, i després de la primera jornada, en plena època de pluges, veure com se't desprèn la sola de les botes... Això és: "Mala Suerte"! :(

Que al guia de torn se li escapi un caiman de les mans, i que aquest, tot espantat, arrenqui a córrer i passi per sota de les meves cames sense que em passi res... Això és: "Buena Suerte"! :)

Arribar a Mérida i descobrir que el telefèric més llarg i més alt del món va tancar el dia anterior per causes de manteniment i no tornarà a obrir, com a mínim, fins d'aquí a dos anys... Això és: "Mala suerte"! :(

I això és una de les coses que s'aprèn quan es viatja: tractar amb la bona i la mala sort. Saber apreciar quan és bona, i saber encaixar-la quan és dolenta.

====================================================================

I que vaig fer després de saber que no tindria cap opció de pujar al telefèric? Vaig anar a fer un gelat de dos gustos de... "caraotas con queso guayanés". Toma ya! I va ser difícil triar: a Mérida es troba una gelateria que té el "rècord guiness" de gustos de gelats. Qualsevol gust que et puguis imaginar entre 1000 possibilitats diferents! Jo estava dubtant entre aquest i "cerveza con perrito caliente". Encara que el d'espàrrecs amb mojito també era força temptador... I vosaltres, quin haguéssiu triat?

Una setmana amb en Karl

Pels qui pensin que estic boig (que sé que hi ha gent que ho pensa), us presentaré en Karl, el noi suec que he conegut a Mérida i que m'ha acompanyat durant la darrera setmana pels camins entre Curvatín i Mucuchíes.

Té vint-i-tres anys i ha decidit prendre's mig any sabàtic i viatjar per sud-amèrica per interrompre els seus estudis de psicologia. Això no és tot: als divuit anys se'n va anar a Austràlia amb mil dòlars a la butxaca i va estar viatjant durant un any sencer... Sempre hi ha gent que ens supera, oi? Aquí el podeu veure (posant amb totes les dones de la "mucoposada San José"), amb la pinta de "guiri" que té... El barret que s'ha comprat a Mérida tampoc l'ajuda massa a passar desapercebut.

Durant els darrers sis dies, hem recorregut una distància d'uns 50 kms i hem superat un desnivell de 3000 metres. Hem caminat entre cinc i sis hores cada dia, hem gaudit de diversitat de paisatges ("llanos", cultius de cafè, selva andina i "páramo") i hem patit la pluja. Molta pluja.

I al acabar el dia, la calidesa i la familiaritat amb que ens rebia la gent de les "mucuposadas" (cases familiars adaptades per a rebre excursionistes). Cap luxe, però no calia. Menjant el que ells menjaven a la mateixa taula, i amb una relació directa amb les famílies (totes tenen un mínim de vuit fills), ha estat una bona manera d'endinsar-se a la Veneçuela "profunda" i prendre contacte amb la gent del país.

I en Karl, allí ha estat tota l'estona. Tot i tenir pinta de cansar-se al arribar a la cantonada, tot i tenir els peus carregats de llagues, tot i no semblar massa equipat per aquest tipus de travessia, tot i ser asmàtic i tenir-li molt de respecte al mal d'alçada... Tot i això, ha aguantat com un campió! Sempre optimista i carregat d'energia i bon rotllo... "Hey man! Look at my feet! Jesus Christ... Shit! I'm fucked!"

M'ha fet riure molt, i ha sigut un bon company de viatge... Segur tornaré a coincidir amb ell en properes aventures.

Per cert, també escriu un bloc: http://www.kallebjorck.blogspot.com/ (l'he ajudat a instal·lar els traductors... potser també hi surto!)

"Mucuposada San José"

El Noé va agafar el violí, i el seu fill gran, l'Enrique, el "cuatro", i junts van començar a posar música a la nit... i les maraques? no calien: la pluja sobre el sostre de zinc portava el ritme...

La Mylady, de manera discreta frega els plats, i la Mariluz torra cafè al forn de llenya (és el que més li agrada fer quan les nits són fresques). La resta de nois ja fa estona que han sopat i descansen... demà serà un dia dur.

La petita de la casa ja s'ha adormit als braços de la Rafaela, la seva mare... i mentrestant, el gatet ja s'ha cansat de caçar papallones i ara empaita un pollet que fuig espaordit per tota l'habitació.

"¿Cuando es que regresan ustedes?" ens va preguntar la Rafaela al matí següent quan el Karl i jo teníem la motxilla al coll. "Eso nunca se sabe", vaig respondre amb un somriure a la cara. Encara no sé si ho vaig fer perquè ella no sentís el que era obvi, o per enganyar-me a mi mateix i pensar que potser hi havia la possibilitat de tornar.

http://www.andestropicales.org/

Quatre dies a "los llanos"

No sóc massa amic de contractar "tours" organitzats on tot està inclòs: tinc la impressió de que un paga bastant més a canvi de la comoditat de que el transport, l'allotjament i el menjar està resolt.

Però un cop a Mèrida, un bon lloc per sortir a explorar la zona de "los llanos", vaig començar a esbrinar quina seria la millor opció, i finalment vaig haver de reconèixer que ni organitzant-ho un mateix, tenint a disposició tot el temps del món, podria millorar l'oferta: 150 € per quatre dies, i sense que m'hagi de preocupar de res.

A part del que se suposa que està inclòs (allotjament, tres menjars al dia i transport en 4x4) també hi havia una tarda de "rafting" pel riu "Santo Domingo", una ruta a cavall, i unes tres sortides per veure animals amb guies de natura (una d'elles amb canoa, i una altra, nocturna).

Cap queixa... A més, doncs veure tota la fauna que queda per aquestes terres deixades de la mà de Déu: anacondes, capibares, dofins de riu, ossos formiguers, desenes de varietats d'ocells, piranyes, caimans... Caimans? He dit caimans?... Obro parèntesis:

(em vaig emportar l'ensurt de la meva vida quan durant la sortida nocturna, a un dels guies se li va escapar un petit caiman de les mans i em va passar per entre les meves cames mentre jo saltava tant alt com vaig poder... "Tuviste Suerte, Ivan... Si le llegas a caer encima, te muerde seguro!"... Ja veieu: un altre cop la "Suerte"!) Tanco parèntesis.

I després, per la nit, la gent del campament ("hato"), treia la guitarra de quatre cordes (el "cuatro"), les maraques i cantava "música llanera" mentre ballàvem... "joropo"! Si senyors! He après (o almenys he intentat aprendre, aconseguint les millors crítiques) els passos bàsics del joropo... imagineu quin ridícul!

I si no, posàvem els Cd's dels cotxes, convidàvem la gent dels ranxos veïns i bevíem cervesa i rom fins a altes hores de la nit (això vol dir la 1:00, perquè a les 7:00 ja era tot fosc). I en mig de la festa... vam rebre la visita (ja "esperada" per la gent del campament) del Roberto: un ós formiguer addicte a la cervesa, que cada vegada que sent soroll de festa, entra al ranxo com si fos casa seva i busca la seva dosis d'alcohol. Evidentment que quan arriba, tothom abandona la pista, les ampolles, els gots i tot plegat (no és perillós, però té unes urpes que no t'hi pots acostar...) i aleshores comença a ensumar i moure la trompa en busca de "soleres" i "polars"... fins que en té prou... i se'n va... o a vegades dorm la mona allà mateix. Surrealista de debò.

En fi, que sí: que ha valgut la pena pagar aquests diners pel tour de "los llanos"... L'única pega és que m'hagués agradat quedar-me uns dies més per millorar les meves habilitats de muntar a cavall, tornar a ballar joropo amb la Carmen, i fer-li alguna que altra foto al "Roberto".

... i la Suzanne?

Bé, encara no us l'he presentat... Pels qui no la coneguin, la Suzanne va viure durant quatre anys a Barcelona... "Boja", alegre, divertida... peculiar!

La Su també és l'única noia que conec capaç d'engreixar-se 10 quilos i encara semblar prima...

Que treballa moltíssim... Que des de que va morir el seu pare, sembla que hagi renunciat a tot per seguir el seu negoci i ser igual o millor que ell... Amb això potser s'hi deixa la salut, o si més no, el color del seu cabell... li desitjo molta sort!

I per acabar diré que és una de les noies que més temps trigarà a trobar parella, no perquè no sigui bonica, sinó perquè té un caràcter tant especial, que la persona que ha d'estar al seu costat, haurà de ser també "molt especial".

I que més? Que m'ha agradat molt que em mostrés la seva ciutat (Barquisimeto)... Però sobretot m'ha agradat molt conèixer els seus amics i la seva família... M'agrada deixar-la sabent que està rodejada de gent que l'aprecia molt, i que jo podré tornar (o almenys això és el que m'ha promès) sempre que vulgui.

Cultura de whisky

És molt senzill: una ampolla dóna per 18 copes ("tragos") ben servits, una per a cada forat dels camps de golf (o això és el que diuen), i mitja ampolla, per lògica, en dóna per 9.

Aleshores, els comptes són molt clars: 2 ó 3 persones, demanen mitja ampolla, 4 ó 5 persones, en demanen una... I així successivament... Mai es demana una sola copa (no surt mai a compte!).

El whisky és sempre escocès, bàsicament Johnnie Walker, Buchanan's o Chivas, i no importa la marca, mai es beu res que sigui més jove de 12 anys (mínim etiqueta negra), i es serveix amb gel ("en las rocas"), aigua o soda. Al centre de la taula sempre hi ha una gelera on no hi poden faltar glaçons, i la gent es va servint. Important: el gel s'ha de remenar amb el dit, i si es vol senyalar alguna cosa, s'ha de fer amb els llavis, com si es fes un petó i amb un lleuger moviment de cap.

Si ets client habitual i no pots acabar-te l'ampolla (a vegades passa), marques el nivell, escrius el teu nom a l'etiqueta i te la guarden fins al proper dia.

Més curiositats: les ampolles d'etiqueta blava de Johnnie Walker s'elaboren bàsicament per exportar a Japó, Panamà i Veneçuela, essent aquest país, un dels cinc majors consumidors de whisky del món (la posició exacta no us la diré perquè us enganyaria), i el major consumidor de whisky per càpita.

(A la foto, uns amics de Barquisimeto -entre ells, Lewis Hamilton- que em van ajudar a acabar 3 ampolles de Johnnie Walker)

Va de sants...

Viatjant pel nord-oest del país, de tant en tant, un es topa amb alguna estàtua o imatge d'un personatge amb alguna que altra semblança a Charles Chaplin. No és cap admiració cap al cinema clàssic. Es tracta de José Gregorio Hernández, el "sant local" més famós del país.

Fill d'una família humil (Trujillo, 1864), va anar a la universitat i es va convertir en Doctor del president. Era una persona molt religiosa, i molt sovint curava la gent pobre de franc.

Després de morir en un accident de tràfic el 1919, el seu culte a la seva persona, va emergir. A pesar que se li han atribuït nombrosos miracles, curacions i aparicions, aquest sant no està reconegut pel vaticà, perquè la seva imatge s'utilitza als rituals de vudú i bruixeria.

(Missatge cultural patrocinat per "Seguros Loeb")

"La negra consentida"

Els autobusos petits ("busetas", aquí els anomenen), estan "personalitzats" a Veneçuela, i avui he tingut el gust de prendre'n el primer: l'aspecte exterior ja crida l'atenció (adjunto un parell de fotos), i tots tenen noms tant suggeridors com "Mi pequeño pedacito de cielo", "Dios es amor", "Lamento Coreano", "Expresso Suárez"... o com el que he pujat: "La negra consentida"; encara que als entorns rurals, la gent la coneix simplement com "La buseta de Charlie".

A dins, a més del cobrador, hi havia un home molt seriós vestit amb polo i pantalons de pinces molt semblant al Morgan Freeman, una noia molt jove que donava el pit a un bebè, una dona gran amb uns quilos de més, força pintada i carregada de bosses, i tres noies de color, extremadament primes que no paraven de riure.

El reggaeton mesclat (o sigui, sense interrupcions!), sortia a 120 dB per un altaveu gegant que ocupava l'espai de dos seients, i el conductor, amb una tovallola al coll, dedicava tota l'energia a conduir aquell bus com si fos un fórmula-1, cridant i rient com un boig i donant les llums i fent sonar el clàxon cada vegada que avançava algú o passava per davant de qualsevol tasca o parada...

Després de veure com anàvem més per l'esquerra que per la dreta, vaig decidir mirar per la finestra: els nens petits reien i ens senyalaven mentre estiraven els braços de les seves mares: "¡Ahí llega la buseta de Charlie!"

Resum:

Cabure-Coro: 65 kms, 45 minuts (aprox.), 6 Bs (uns 1,4 euros)

Un dia a la selva

La Lena, quan m'explicava com arribar a la "Sierra de San Luís", em va assegurar que el recorregut pel "Camino Real del Siglo XVII" (també conegut com "camino de los españoles"), que uneix Curimagua amb Cabure, només durava tres hores, estava transitat i que no tindria cap problema en fer-lo tot sol.

Doncs aquell dia, vés a saber per què, no hi havia ningú... Bé, si. Em vaig trobar tres nois per les rodalies que estaven explorant unes coves... I quan els vaig convidar a que vinguessin amb mi, em van contestar que "ni hablar", que aquest camí estava maleït i que hi havia masses "històries" i "llegendes" ¿¿??... i sobretot, sobretot: quan passés per davant de la capella (una creu rodejada de flors rostides sota un sostre d'uralita), em senyés... Jo no sóc creient, però així ho vaig fer. Vaja si ho vaig fer. Tres vegades (per si de cas!).

En ple camí, insectes per tot arreu, papallones de colors, plantes exòtiques, pluja, humitat i fang (aranyes no, per sort!). I quan estava al mig de tot, fascinat per les formigues que corrien per sobre els meus peus (però que grans que són, i que ràpid que van les cabrones!), va i sento un brogit, groooooaaaaaaaaar!!!!!, que em va deixar glaçat.

"Mmmmmh... No pot ser... a la selva no hi ha lleons ni tigres... i panteres? i si fos algun altre tipus de felí?..."

Groooooaaaaaaaaaaarrrrrr!!!!!! (altre cop!). "I si fos algun tipus de gravació per espantar als visitants agosarats?". Evidentment, vaig abandonar la idea per estúpida, i em vaig consolar pensant que seria el vent... Encara que no m'ho acabava pas de creure, perquè la forma com es movien les branques era més que sospitosa...

GROOOOOAAAAAAAAAAARRRRR!!!!!... (cada vegada més fort i més clar) "Merda! Merda! Merda! Això no és el vent ni de conya!". Si no m'ho vaig fer a sobre, és perquè ja ho havia fet 10 minuts abans, sota la pluja i amb el fang fins als turmells... (Però em sembla que no cal donar més detalls...).

Vaig decidir seguir camí endavant. Què més podia fer? (el recorregut de tornada se'm feia molt més llarg!). Després d'això, ni unes creus macabres al mig del camí, ni els crancs de la selva (lletjos de debò), podien espantar-me.

Per la tarda, amb molta més calma, vaig arribar-me a les cataratas del Hueque, on, tot i que l'aigua estava gelada, no vaig dubtar a prendre un bany (després de portar més d'una setmana dutxant-me amb aigua freda, un ja s'acostuma a tot).

Per cert, els brogits que vaig sentir al mig de la selva, eren els "araguatos", uns micos negres que fan aquests "crits" per marcar el territori. "Has tenido Suerte, normalmente no se dejan notar tanto, porqué se asustan por la presensia de la gente (...)" Doncs, joder amb la "Suerte"!

Em fan por les aranyes...

Ja em poden dir que és preciosa i que és una espècie única al món...

Ja em poden insistir que durant el dia estan pràcticament adormides i que amb prou feines surten, per evitar deshidratar-se per culpa del sol...

Ja em poden repetir una i mil vegades que no són gens perilloses, i que als éssers humans no els fan res...

Ja poden ser negres, vermelles o blaves... em fan por les aranyes, i si són peludes i tenen la grandària d'una ma, encara mes! Que passa?!?! Si l'Indiana Jones odia les serps, al meu germà li fan fàstic els llimacs... doncs a mi em fan respecte les taràntules... i quan mes lluny les tingui, millor!

(a les fotos, 2 taràntules blaves, espècie autòctona de la Península de Paraguaná a la Reserva Biològica de Montecano, una d'elles, per cert, la vam trobar "prenent l'ombra" al lavabo d'homes)

Aeroexpresos Ejecutivos, CA

Aeroexpresos Ejecutivos. Sembla el nom d'una sèrie de moda o d'una pel·lícula d'acció de sèrie "B"... Però en realitat és el nom de la companyia d'autobusos més pija del país. N'hi ha diverses que cobreixen múltiples destinacions, i moltes fan els mateixos recorreguts... Però no n'hi ha cap (o almenys això m'han assegurat els locals) que sigui tant luxosa com aquesta.

El preu, evidentment, està d'acord amb els serveis que ofereix, però tot i que jo viatjo amb baix pressupost, m'he permès (i que no serveixi de precedent), aquest luxe. S'ha de provar tot, oi?

Per començar, aquesta companyia disposa d'una terminal pròpia a Chacao, una zona tranquil·la de Caracas. Això evita prendre l'autobús a la terminal Est (la Bandera), que, personalment no tinc el gust, però quan l'anomenes, als caraquenys els sembla sentir el propi infern. L'altra cosa sorprenent, és que s'ha de facturar l'equipatge amb 40 minuts l'antelació ("ho haveu vist!?!?"), i abans d'embarcar (així mateix ho diuen), s'ha de passar per un control de metalls.

Dins l'autobús, doncs un metre d'espai lliure entre seients, que són molt amples, tovets i reclinables (com els seients de primera dels avions). A més, suspensió d'aire (perquè les carreteres veneçolanes passin desapercebudes), televisió (n'hi van 4), DVD (el vídeo ja fa anys que no es porta) i aire condicionat. Deu meu! Això si que es impossible no recordar-ho! Mira que jo estava avisat (és un dels consells bàsics de la Lonely Planet), però tot i portar botes i jersei, m'he congelat... Si és que la gent es porta les mantes de casa!

Resum:

Caracas-Barquisimeto: 345 kms, 6 hores (aprox.), 62,5 Bs (uns 15 euros)