El rei de l'illa

Alguna vegada heu conegut un tipus de persona que va tot el dia penjat del mòbil, coneix tothom, sempre està de bon rotllo i té un cert magnetisme que fa que la vida dels qui té al voltant sigui més divertida? Aquest tipus de personatge existeix a Isla Margarita, i es diu Douglas-Tadeo. Va ser el primer (i potser també l'últim) nuvi de la Violeta, i s'ha convertit durant uns dies (i unes nits) en el millor dels guies que un podria imaginar.

Relaxar-se en una de les platges per curar la ressaca del dia anterior, afartar-se d'ostres i còctels diversos, sopar llamàntol, veure com es pon el sol i (sobretot) beure whisky amb gel són algunes de les "activitats" ocioses que es poden fer en aquesta Illa.

Això últim, per cert, és una cosa que el veneçolà fa bastant sovint, sobretot durant el dinar o el sopar... És el substitut "natural" del vi, que amb aquest clima tropical es fa malbé. Jo encara no n'he agafat el costum, però segur que a partir d'ara em costarà cada vegada més, mesclar el whisky amb cola.

Violeta Elena

Violeta-Elena...

Aquest és el títol que em passa pel cap si la vida de la Violeta fos una telenovel·la... He dit fos? A vegades penso que realment ho és: un món on tot allò referent a qualsevol amor esdevé super-romàntic i apassionat, i qualsevol problema es converteix en una tragèdia mega-dramàtica. En fi, el nom és bastant obvi... com també ho seria la portada: així, mostrant el nom, "Violeta-Elena", amb el fons pastel i lletres de cal·ligrafia cursives de color violeta (obvi també), amb molta filigrana envaint la pantalla al so d'una musiqueta d'allò més cursi...

La Violeta, a més de ser una de les meves companyes de pis durant els darrers dos anys, és l'única persona que conec que és més jove cada any que passa... Devota de l'estètica, pija fins a límits insospitats, encantadora, ingènua, agradable, patosa, interessant, distreta, defensora de la justícia i les causes perdudes, qui es deixa portar per les emocions fins a l'extrem... Un tresor... Però de tot això, no en feu massa cas, perquè ella és sobretot, contradictòria amb tot el que diu i fa, però totalment congruent amb la seva formar de ser. L'aprecio molt, es nota?

D'aquest personatge tant interessant, en podria parlar hores i hores i no acabaríem... Així que només afegiré què és qui m'ha rebut a Caracas. Després m'ha proposat d'anar a Isla Margarita a passar uns dies aprofitant que tenia que fer algunes tasques al seu apartament de Pampatar (neteja en profunditat, donar d'alta el telèfon, manteniment general...) abans que s'hi instal·lin els seus pares per passar una temporada.

El viatge d'uns 500 km, ha durat unes 12 hores... Però no s'ha fet gens pesat: la Violeta sempre té alguna història per explicar (si la recorda, és clar), i si no, treu algun tema polèmic que ens manté entretinguts durant una bona estona. A més, ser actor secundari durant els seus episodis més recents, sempre és una cosa entretinguda i divertida.

Somiant cap a Caracas

Podria dir que no vaig dormir la nit anterior a marxar degut als nervis acumulats... Podria explicar la sensació de desarrelament, sense cap joc de claus a les butxaques, que tenia al pujar al tren de rodalies que em duria a l'aeroport... Podria entretenir-me a descriure com em sentia, al ser conscient de carregar totes les meves pertinences a l'espatlla, abans de facturar l'equipatge... Podria tractar de que us féssiu la idea de com vaig aguantar la respiració amb un sospir mentre l'avió s'enlairava... i com em venien ganes de plorar quan veia que tots els objectes s'allunyaven i s'anaven fent cada cop més i més petits...

Podria escriure sobre tot això, però no ho faré... Bàsicament, perquè no ho vaig "experimentar": estava tant cansat i tenia tanta son acumulada que em movia per les terminals com una ànima amb pena, i aprofitava qualsevol temps d'espera per arraulir-me i dormir una estona. I evidentment, quan l'avió s'enlairava, jo ja dormia com un tronc.

I és que aquests últims dies han sigut massa intensos: cafès, cerveses, sopars, trucades, correus... comiats diversos que m'han tingut ocupadíssim: sembla que tothom s'hagi posat d'acord per omplir cada estona lliure de la meva agenda... I jo que no volia fer res d'especial, va i resulta que m'heu ofert uns dels dies més "especials" i emotius. Les vostres múltiples mostres de suport (i de no-suport també, que també n'hi ha hagut), ànims, admiració, enveja sana... m'han fet sentir molt afortunat. Seriosament, només pel fet d'experimentar totes aquestes sensacions (algunes de les quals, inesperades i extremes), crec que ja ha valgut la pena haver pres aquesta decisió.

Al arribar a l'aeroport de Maiquetia de Caracas, una dona em va preguntar: "¿Que pastillas usas para dormir? Yo también necesito dormir para mi viaje de regreso y..." ¿¿¿???